28 jun 2007

Oamaru (Nova Zelanda)

Veure fotos


27 de juny:

De camí cap aquí hem parat a Moeraki a veure unes formacions curioses a la platja: unes roques a la vora del mar de forma totalment esfèrica. Es veu que es van formar fa milions d’anys al fons de l’oceà. Molt curiós!

Hem arribat a Oamaru cap al migdia i hem llogat una “caseta” moníssima. El concepte és com els altres: un self-contained, és a dir, una habitació amb bany i cuineta, però aquesta és una petita caseta construïda al jardí d’una casa particular. Només n’hi ha una. No és el primer cop que ho veiem, això: dins d’una casa particular, construeixen una cabanyeta i la lloguen. No està mal, la idea, no? La duenya, com sempre, encantadora, ens ha dit que el preu inclou el breakfast i que ella fa el pa! Ens ha demanat si el volíem blanc o moreno...fet per ella..? evidentment, moreno! Demà ens posarem les botes per esmorzar!

El poble encara no l’hem vist, però té molt bona pinta. Són carrers amples, i tot de casetes de fusta, unifamiliars, al costat del mar. És més gran que els altres, uns 12.000 habitants.

Torna a ser curiós, que al “harbur”, com li diuen aquí al port, hi ha cartells que diuen “alerta, pingüins creuant el carrer” !! i sí, al costat del port hi ha unes instal·lacions on han fet unes “casetes” pels pingüins: on les roques acaben, hi ha una esplanada de gesta, amb unes entrades de fusta, que són els nius. N’hi ha uns 200, i ells escullen un i el fan seu. T’asseus allà i veus com surten de l’aigua i van cap als nius. Hem estat una hora i mitja i ens hem congelat!




Els pingüins que hem vist avui son els “blue penguin” i són els més petits que existeixen. La veritat és que de lluny semblaven ratetes! Ens han explicat que viuen una mitja de 7 anys i que si mort un d’ells, l’altre cau malalt i mor poc després...ooohhh què romàntic..!

Diuen per la tele que la normalitat ha tornat a l’oest i que torna la pluja...quina sort que hem tingut! I ara estem a l’est, jeje!!

28 de juny:
Aquest matí hem anat a veure els “elephant rocks”: uns pedruscos enormes formats fa molts anys, i fruit de l’erosió del vent. I al fons, els muntanyots tots nevats. Després hem llegit a la guia que al costat hi havia un fòssil de balena i hi hem anat. Ha estat una mica xasco, perquè nosaltres ja ens imaginàvem caminant entre les costelles d’una enorme balena...i eren dos trocets de pedra, del tamany d’un llibre...


Després hem anat a internet, a posar-nos al dia del blog. Volíem trucar a casa, però és el que té estar tan lluny: a Barcelona eren les 3 de la matinada...! així que res, haurem d’esperar a una altra hora i una altra bona connexió.

Quan ja es feia fosc, hem anat a una platja que hi ha yellow eyed penguins, a veure si els veiem tornant a caseta...però no hem tingut sort i l’únic que hem fet ha estat congelar-nos!

Ara estem a la nostra caseta calentets i llestos per fer el sopar. En totes les habitacions que hem estat tenen coses típiques angleses: moqueta, bullidor d’aigua, te (encara que sigui una habitació senzilla, sense cuina, et donen tot el necessari per fer-te un te), i aquesta té inclús el ganivet elèctric per tallar el roast-beef!

Otago Península (Nova Zelanda)

Veure fotos



25 de juny:
Hem sortit de Te Anau després d’esmorzar. Les carreteres estaven obertes, així que hem començat a tirar. Els temps ens ha regalat avui de tot: tant feia un solàs tremendo, com de cop, es posava a nevar molt fort, com la neu es convertia en pluja i de cop, tornava a sortir el sol. Així, tot el matí, fins que hem arribat sense problema a Otago Península, on estan els pingüins!

La península de Otago es troba al cantó est de la illa del sud. És un tros de terra que entra al mar uns 25 km de llarg (Kaikoura és molt més petita, deu fer uns 5 km), al costat de la segona ciutat més gran de la illa del nord: Dunedine. El curiós és que al costat d’una ciutat (uns 120.000 habitants) hi hagi una fauna tan rica: pingüins, albatros, lleons marins i foques.

Ens hem allotjat de nou en un “self-container”: una habitació amb lavabo i cuineta. Hem de dir que hi ha una cosa que no ens agrada d’algunes habitacions: tenen temporitzador pel calefactor. És a dir, que cada 30 minuts s’apaga, així que si marxes, quan tornes, l’habitació està gelada, i el que és pitjor: per la nit et congeles de fred! A Te Anau abans de pagar l’habitació vam preguntar pel sistema d’escalfament (i no tenien temporitzador, per això ens hi hem quedat 4 nits, s’estava tan calentó...!), però ens hem oblidat de preguntar-ho aquí i....ens hem adonat, un cop hem pagat, que s’apaga!! Grrrrr!! No ens agrada gens aquest sistema! Prometo no oblidar-me de preguntar-ho els pròxims cops! (bueno, la veritat és que ens queden 5 dies a NZ...).

El temps per la tarda ha empitjorat i feia un vent molt fort, nevava i queia pedra. Hem anat a veure un Cap de la península i el Ramon quasi se l’endú el vent quan ha sortit a fer una foto! Molt, molt mal temps!

26 de juny:
El temps ha tornat a ser considerat amb aquest parell de viatgers i avui fa fet sol tot el dia. Cap a les 10 hem anat a veure un castell, Larnach Castle, de l’any 1871. No era molt gran, un castellet modest, amb un jardí nevat (el Ramon ja m’ha “obsequiat” amb unes boletes de neu...) i unes vistes de la península molt boniques. Després hem anat a fer una caminata al Seal Point i Sandfly Bay. És una platja on hi ha molt vent que aixeca la sorra i forma dunes. Era una caminata d’una estoneta, perquè el cotxe et deixa a dalt i has d’anar baixant fins arribar a la platja, per la sorra. La baixada ha estat divertida, perquè et deixaves caure i baixaves fent grans passes, corrents. La pujada no tant, cansava...l’anècdota ha estat que avui la onada m’ha pillat a mi, i m’he empapat els pantalons i les bambes. M’he quedat molt xopa!



Després hem anat a donar una volta pels camins perduts de la península i hem tornat a l’habitació, un ratet, a treure’m els mitjons mullats, les sabates i entrar en calor. A les 4 de la tarda teníem programada una excursió per anar a veure pingüins! Ja els hem vist! Per fi!! Són tan monos! Caminen d’una manera tan graciosa..!

La punta de la península és una reserva, on estan protegits els pingüins i els albatros. No els pots anar a veure per lliure, sinó que et fan un tour en quad de 6 rodes, per 6 persones. Et van portant pels diferents acantilats o platges on hi ha els animals. Hem vist foquetes petites, banyant-se en unes basses formades entre les roques. N’hi havia una que, apartada de les altres i tota curiosa, se’ns ha apropat bastant. Ens ha dit el guia que, de vegades, s’apropen a olorar-te els peus. No hem tingut aquesta sort, tot i que la teníem bastant a prop. Després hem anat a la Penguin Beach, la platja salvatge on viuen els pingüins més extranys que hi ha: els yellow eyed penguin.

El guia ens ha explicat que, fa anys, hi havia molt més pingüins a altres platges. Platges on arriben els humans i que s’han anat buidant de pingüins, i quasi tots estan ara en aquesta platja, queden molt pocs a les altres.


Els pingüins tenen una parella de per vida. Aquesta rara espècia viuen una mitja de 15 anys. Són els tercers del món grandària (dels més grans que hi ha). La primera vegada que procreen, posen un ou. Les altres, dos, i normalment sempre viuen els dos. Els progenitors pingüins es tornen la cura i alimentació dels petits. Els alimenten durant 45 dies: al principi va un a buscar menjar durant el dia, i després l’altre a l’endemà. Però quan comença a créixer necessita més menjar, i llavors han de marxar dos cops per dia per alimentar-lo bé. El problema és que si veuen persones a les platges, es tornen a l’aigua i no poden tornar a donar el menjar a la criatura, i els pingüins no creixen ben alimentats.

Per tal de molestar-los el mínim, hi ha unes construccions per veure’ls sense que ells et vegin. Són com uns bunkers amb finestretes, a través de les quals els veus. La bona hora per veure’ls en aquesta època és cap al tard, abans de fer-se fosc, que tornen cap a caseta a dormir després de passar-se el dia a l’aigua pescant (dormen entre els arbustos que hi ha al final de la platja, quan aquesta comença a fer-se muntanya).


També hem vist des del bunquer foques, les teníem a tocar de mà. Els pingüins estaven més lluny, els miràvem des de dalt de la platja on ells habiten.

I ja està, ja ha passat el dia! Hem anat a fer una birreta i cap a caseta! Demà marxem cap a Oamaru, on hi ha més pingüins. I després, una mica més amunt, hi ha Christchurch, el nostre últim destí, i des d’on agafarem l’avió que ens durà a Australia!

Hem de dir que ens encanta NZ: la seva gent, les seves casetes de fusta, les casetes d’estil victorià (influència anglesa), les seves muntanyes, els seus llacs, rius, fiords, glaciars, volcans, platges, cascades, balenes, foques, ocells, pingüins...quin país més complert!

Cada dia, quan hem estat a la carretera, hem anat veient milers de falcons. N’està ple. I també està ple de conills aixafats pels cotxes, i et trobes els falcons, enmig de la carretera, posant-se les botes.

Eva, hem llegit la teva resposta al problema de les gerres, per favor, quina risaaaa!! Jua jua juaaa!! Ke bo, ens hem pixat de riure!!!

23 jun 2007

Fiordland (Nova Zelanda)

Veure Fotos



ATENCIÓ: HI HA VÍDEO PENJAT A SOBRE DE LA FOTO DEL MES

22 de juny:
Ahir ens vam llevar i el temps va decidir que ja n’hi havia prou de fer-nos tantes concessions i es va posar a nevar amb ganes. Havíem de deixar Queenstown i anar fent via cap als fiords i no sabíem si era bona idea fer ruta amb la nevada que estava caient...però al anar allunyant-nos, la neu es va anar convertint en pluja i la carretera estava prou bé.

Vam arribar a Te Anau, el poble més a prop dels fiords, cap al migdia. És un poblet petit, d’uns 1800 habitants, tranquil i amb un gran llac (el segon llac més gran de NZ: Lake Te Anau).




Ahir vam concertar una excursió per avui per anar a veure els fiords a Milford Sound. Però s’ha aixecat molt mal dia i l’excursió s’ha anul·lat, així que, per primer cop en molts dies, passarem el dia tranquil·lament a l’habitació, llegint, conectant-nos a internet, trucant als nostres amics i descansant...bueno, com que pel Ramon quedar-se tot el dia a casa sense fer res seria massa...hem decidit, a pesar de la pluja i la neu que cau, anar a veure a les 2 del migdia unes coves que hi ha a l’altre costat del llac. Si demà millora el temps, anirem a veure els famosos fiords Milford Sound. Sinó, tenim una excursió alternativa: uns altres fiords (Doubtful Sound).



Estem en un estudi que no està gens malament. Tenim la nostra cuineta, menjador-habitació, lavabo, i accés a internet inalàmbric!

23 de juny:
Sant Joan i aquí ha fotut la nevada més gran dels últims 50 anys! Ha nevat tant durant la nit que quan ens hem llevat estava tot blanc.

L’excursió d’aquest mati s’ha anul·lat, després d’un periplo de 4 hores intentant anar contra la natura: hem anat al poble del costat per agafar un vaixell. Fins arribar al poble les hem passat canutes, perquè estava tot nevat i el cotxe feia zig-zag...finalment hem arribat “sanos i salvos”, hem agafat el vaixell amb el que hem creuat tot el llac, mentre nevava molt fort. Després havíem d’agafar un cotxe de nou i fer uns quants km fins arribar als fiords, on agafaríem un vaixell per creuar els fiords. Però ens hem quedat en aquesta part, doncs la carretera estava tancada i no hem pogut continuar. Així que ens hem quedat sense veure els fiords (ni Milford Sound ni Doubtful Sound ni res de res!). Llavors hem decidit marxar. Però no podíem sortir de Te Anau i anar tirant cap al nostre pròxim destí perquè les carreteres estan tancades i estem incomunicats! Així que ens quedem aquí fins que obrin les carreteres i puguem seguir la nostra ruta.



Es veu que ve un vent fred del sud, és a dir, de l’Antartida...! Uuuuuuuhh...quin fred!! El Ramon diu que el Gandalf no l’hem trobat, però que el Saruman ens ha enviat “el viento cruel” de l’Antartida!

Seguim afirmant que els kiwis no poden ser millor gent...puc assegurar que, de tots els llocs on hem estat, mai ens havíem trobat amb gent tan predisposada a ajudar i a donar un cop de mà sense cap interès. Visca NZ i la seva gent!

Quan ens pregunten d’on som i diem “Spain”, corren a dir “ah, Valencia???” és clar, hi ha la Copa Amèrica de la que tots són super forofos. Tot el dia surt València a la tele i no en paren de parlar. Fa gràcia.

Com que és Sant Joan i per nosaltres es una nit especial, encara que estem a l’altra punta del món ho celebrarem. No hem trobat barrenos ni res per l’estil (ho sento, Ramon, ja sé que t’hagués encantat destorbar la pau d’aquests tranquils kiwis i “ensenyal’s-hi lo que és bo”, però no podrà ser, jeje), però farem soparet bo i farem unes birretes i unes claretes a la salut de tots els catalans que ho estan celebrant a la nostra terra. Diu el Ramon que tireu uns bons petardos per ell, i que si no ho feu, no ho oblideu de fer per Sant Pere!

I afegeixo jo: la meva família de València havia portat una super traca valenciana (riu-te’n dels barrenos, Ramon..!) per tirar al final de la nostra boda! Però els del Bell Recó no els van deixar!! Quina llàstima!! Hagués estat un magnífic final de festa!! Des d’aquí, un petonàs enorme a la meva estimada família valenciana! I especialment a la futura casamentera, Gisela! Viva los novios!!!

Per cert, tenim la traca guardada a Cabrils, pel Sant Joan de l’any que ve, si és que el Ramon aguanta sense tirar-la abans...

Molt bé, Siso, per la teva encertada resposta al problema de les gerres! I hem de dir, que N&N s’han fotut un lio de collons i no estalvien gens d’aigua per ser que estan a Cabo Verde! A veure si apreneu a economitzar, que hi ha maneres més fàcils! A aquest pas, buidareu Africa! Jejejee. Enriqueta, sí, aquí els hi encanta el rugby! I tant! Quina ilu llegir el teu comentari, em va encantar saber que ens segueixes! Molts petonets per tu i per tots!

El Ramon s’està currant un vídeo molt xulo amb fotos del viatge i música. Quan estigui llest el penjarem, perquè el pugueu veure. Estarà a la dreta, a sobre de la ”foto del mes”. Diu el Ramon que se’l podia haver currat molt més però que el deixa tal com està, que “està de vancances” (pobret, quina vida més dura...jejeje).
24 de juny:
Aquest matí ens hem llevat, hem corregut la cortina i...no havia nevat! Les carreteres estaven obertes, així que hem decidit...no marxar! En comptes de fugir corrents i aprofitar que podíem anar fent via, hem decidit anar a veure el Milford Sound, que per algo havíem arribat fins aquest cantó perdut del món!

I la veritat és que ha valgut mooolt la pena. El temps s’ha tornat a portar bé i ha lluït el sol tot el dia. El camí cap als fiords és preciós. La carretera rodeja tot el llac i després el paisatge són muntanyes i més muntanyes, totes cobertes de neu. La carretera estava tota blanca. Han estat dues hores d’autocar, fins que hem arribat fins on els fiords comencen.


Milford Sound és una entrada de mar, enorme, al llarg de la qual hi ha unes muntanyes enormes i moltíssimes cascades, que cauen des d’una alçada de més de 150 metres. Té una profunditat d’uns 300 metres. És un paisatge preciós, que hem recorregut en vaixell (d’aquests moderns, amb totes les comoditats: te, cafè, lavabos, i amb seients dins i amb coberta fora). El vaixell s’anava parant sota de les cascades, quedant-se una bona estona a uns 1-2 metres, empapant a tothom que gosava quedar-se a proa.

Hem arribat fins al mar, on el fiord acaba, i hem donat la volta, per desfer el camí recorregut, però aquest cop pel cantó contrari que a l’anada. Hem vist dofins. Però aquest cop només eren 4, és clar, res comparat amb el fantàstic espectacle de Kaikoura. I semblava que hi havia pingüins en unes roques, però ha estat falsa alarma. En el nostre pròxim destí (Otago península) esperem veure’n molts! Diuen que són molt caxondos!

I ara estem a l’habitació, veient el telenotícies, que com a primera notícia...Team New Zealand i Valenzia! El Ramon ja està “amenaçant” que si fan les motos les veurà tota la nit...homes! (de nou!!).

21 jun 2007

Wanaka i Queenstown (Nova Zelanda)







19 de juny:
Ahir vam fer nit a Wanaka. Junt amb Queenstown, és un dels centres més importants de NZ d’esquí i d’esports de riscs (d’aquests que tant li agraden al Ramon). Així mateix, les dos tenen un gran llac. El llac de Wanaka es diu Lake Wanaka (què originals... ) i el de Queenstown, Lake Wakatipu.

Wanaka té 3.500 habitants, és un poblet. Però no té molt encant. Són tot de carrers simètrics, amples, i amb botigues de snow i esquí. Com que no ens va dir gran cosa, vam decidir anar directament al gran centre d’esquí, Queenstown.

I aquí estem. Hi hem arribat aquest matí, després de deixar Wanaka. Com que la idea és quedar-nos més de dos dies, hem agafat una habitació amb cuineta (fa dos setmanes que anem amb la caixa de cartró plena de jalar, per això no informo molt del menjar de NZ, mamà que tu m’ho preguntaves, perquè cada dia ens fem nosaltres el menjar). Ah! I no deixa de fer sol, quina sort que tenim! Però la temperatura està entre -7ºC i 8ºC. Com diu el Ramon, fa un fred de collons!

Queenstown és més gran, té 8.500 habitants i, com diuen ells, és la “adrenaline-activity capital” (skydiving, bungy-jumping, caving, rafting, jetboading, etc) . El Ramon ja ha “amenaçat” que si no hi ha neu i no pot esquiar, pensa fer totes les barbaritats que els kiwis proposen (que en són moltes!!).

Diuen els d’aquí que aquest lloc és com Suïssa i el Ramon se n’en fot...diu que cap d’aquests ha estat a Suïssa en sa vida..! No té res a veure! Potser el paisatge, però no el poble.

Ja hem llogat l’equip de snow i demà, si tot va bé, ens passarem el dia baixant muntanyes...

A mida que hem anat baixant el paisatge ha canviat. Ja no hi ha tantes muntanyes verdes i frondoses. Al contrari, ara hi ha muntanyots, però secs i àrids, semblen roques enormes. S’ha acabat el “bosque lluvioso” de la costa oest (boscos on plou molt i són molt verds i frondosos, amb mil tipus d’arbres, palmeres i falgueres). Ara estem al mig de les dos costes, bastant al sud, però encara no hem arribat a baix de tot.

Siso, ja veig que els problemes que et posem són massa fàcils per tu...vinga, ara un de més complicadet per anar de xulo, a veure què tal se’t dona..jeje. I Joan, tens raó, estar aquí és un regal diari! Però de mar, com no sigui a l’estiu, res de res, perquè l’aigua està congelada! Marc, per favor, quin tip de riure amb el teu comentari, què bona la idea de les balenes!! Jua jua juaaaa..!!! Quina risa!! Diu el Ramon que aquestes balenes se’l podrien cruspir sencer, que tenen unes dents enormes i una garganta profunda de la òstia! Són cachalotes, com el Moby Dick. Tot i així, diu que s’ha rigut molt! Diu: Què és això de firmar com a “fera”? Així la gent no sap qui ets. Has de posar “Marc la fera” jejeje.



20 de juny:

Avui hem anat a fer snow! Ha estat curiós, això d’esquiar quasi per Sant Joan! Però no hi havia molta neu, i la estació que hi havia oberta era bastant petita (Coronet Peak). Així que hem decidit que no ens quedarem més dies aquí i demà seguim la nostra ruta. Ah! I el temps, fantàstic!

L’altre dia em vaig comprar al súper bròcoli i avui me l’he fet per sopar. Què bé m’ha sentat una mica de verdureta amb oli català! També hem fet carn i hem de dir que la tenen molt bona. Així com el vi, que també és molt bo.

18 jun 2007

Punakaiki i glaciars (Nova Zelanda)

Veure fotos




16 de juny:
Aquest matí, quan ens hem llevat, plovia..oooohhh...no hi havia sortida en barca per pescar amb l’homenet de la casa...se’ns ha disculpat vàries vegades, però és clar, no depenia d’ell! Sort que el temps em va regalar ahir pel meu cumple un dia assolejat i preciós! Així que hem decidit anar fent via i marxar de Kaikoura i seguir amb la ruta. Ens ha agradat molt aquest poble, molt tranquil, mar i montanya nevada al costat, molt bonic.

Hem decidit que creuaríem a l’altre cantó de la illa. Estàvem al cantó est i ara anem de camí cap a l’oest. Són uns 400 km però trigarem ben bé unes 6 hores, perquè la carretera és de curves i no podem anar molt ràpid. Més avall de la illa i ha els fiords, els glaciars, els pingüins i la neu. Cap allà anem!

Ara estem al cotxe, de camí. El Ramon ho fa molt bé, ja té controlat el tema de conduir al revés. Només una cosa que encara no ens hem acostumat: quan anem a agafar el cotxe, jo me’n vaig al cantó dret i ell a l’esquerra i de cop, jo em veig el volant i ell veu que ell no en té...dóna la volta i cadascú al seu lloc. És graciós, a veure quan ens acostumem...

De camí hem parat en unes termes. Es veu que és un lloc típic on els kiwis venen a passar el cap de setmana. Són unes termes a l’aire lliure, unes 20 piscines a diferents graus (amb podoreta a sofre, algunes) i mentre plovia. Semblàvem aquells micos que viuen al Japó en un lloc molt fred i que tenen aigües termals i que han après que allà dins s’està molt calentet i només se’ls veu el cap fins al nas, sabeu? Dons així estàvem tots els que estàvem allà, només els ulls i el nas fora de l’aigua. A la que sorties per canviar de piscina, et congelaves!

....Acabem de veure neu a la carretera! Abans a les muntanyes ja en vèiem, però ara l’hem vist aquí, a tocar de mà. El Ramon ja comença a inquietar-se com un nen petit...neuuuuu!!! (crida). Si podem, anirem a esquiar algun dia.

...Ja hem arribat al nostre següent destí: Punakaiki, un lloc preciós amb unes platges xulíssimes! Hem vist una posta de sol preciosa (no plovia, ha deixat de ploure al migdia). No és ni un poble, és un indret enmig d’un parc natural. Hi ha 4 hotelets davant del mar i ja està. Demà al matí (hem arribat al vespre) anirem a veure els blowholes i Pancake Rocks (encara no sabem ben bé què és, però diuen que és preciós..jiji).

Estem dormint en un hostel, típic de motxileros, molt xulo! És una caseta de dos plantes on estan les habitacions i les zones comunes (lavabo, dutxa i menjador). Tot pintat de colorins, en plan divertit. La cuina-menjador està molt bé. És bastant gran i té dos piques i dos cuines, ademés de dos taules grans per dinar. L’home que lloga les habitacions és molt simpàtic (cosa normal en aquest país!) i fa muffins i pa cada matí. Ens hem fet el sopar a la cuina comunitària, amb tots els altres “huéspedes”. La nostra “habitació”, si es pot dir així, és molt xula...és un remolque enmig del jardí (li diuen “house truck”), davant del mar! Molt bucòlic! Això sí, no té lavabo, és clar, és un remolc...molt autèntic!

Sipia, que guai que nos digas algo! La Mir es la más fiel, Kiri, m’ha fet molta ilu el teu mail! I tu Nuska a veure si t’animes! Sipia, ya sabía yo que los problemillas a ti también te iban a gustar. Habíamos puesto unos cuantos antes, eh! Ahora ya sabes, tienes que estar al día en el blog, sino te los perderás! Laurita, muchas gracias!! El otro día soñé contigo! Tenías una jefa muy chunga, rollo “el diablo de viste de prada”, y te puteaba mucho, ke cosas...! Helga, kina postal mes xulaaaaaaaaaaaaa..! però això de que compleixo mooooolts anys....ejem!! (bueno sí, és veritat, són uns quants...!!). Guille, merci! Ja veiem que ja t’has posat al dia! Ja tocava! Jeje. Gràcies a tots per felicitar-me pel meu cumple, m’ha fet molta ilu!! (Eves també, un envio un petonàs! Ja ens veurem al Japó, que ja ens hem enterat que tenim un planàs montat! Quines ganes! Japó em ve tant de gust...és un dels llocs que més ganes li tinc!).

17 de juny:
Avui el temps ens ha tornat a fer un regalet i està fent un dia preciós. Ens hem llevat en el nostre remolc, hem obert la porta i allà teníem el mar immens davant nostre...Ens hem fet una dutxa a les dutxes comunitàries (no estaven gens malament) i hem pujat a fer-nos l’esmorzar, mentre veiem el mar. L’home de la casa ens ha informat de les caminates que havíem de fer i cap allà hi hem anat.

Primer hem fet la Truman Track (tot dins del parc nacional Paparoa). Un caminet que et porta a una primera platja, amb unes roques enormes i erosionades pel mar. La caminata s’acaba aquí, però ens ha recomanat que escaléssim entre les roques i arribaríem a dos platges més. Així ho hem fet. Ens hem trobat unes platges salvatges, amb coves i amb uns rocots enormes. Com que la marea puja, va mullant les roques i relliscaven molt, algunes tenien molsa. Hi havia algun punt crític, però ho hem fet prou bé. La paranoia era que la marea pujava i si ens penjaven un mica, no podríem tornar. Però hem arribat a temps, tot i que hem trobat un punt on la marea ja havia pujat i hem hagut de córrer quan la ona retrocedia i el Ramon s’ha mullat tots els pantalons. Jo he fet un sprint tremendo i la ona no m’ha pillat! Però el Ramon anava darrera meu i s’ha xopat. Hem estat unes 2 horetes.


Després hem anat a fer una caminadeta de 30 minuts, la Pororari River Track. En realitat és un camí molt llarg, però el pont que travessa el riu està trencat, i només pots arribar fins a un punt concret. Pel camí ens hem trobat a una parella de kiwis d’uns 50 anys. Hem estat xerrant una bona estona. Ens han estat aconsellant sobre quins llocs anar.els pròxims dies. Com sempre, simpatiquíssims. Quina gent tan amable, aquests kiwis!

Finalment hem anat a veure els famosos Pancake Rocks & Blowholes. Són uns penya-segats amb unes roques enormes formades per estrats horitzontals, molt ben delineats. I de sobte, un forat que va des de dalt fins a baix de tot, on trenquen les ones, i quan hi ha molta mala mar i les ones van amb força, surt aigua pels forats amb molta força. És com el Peine de los Vientos, de Donosti, sabeu? Només que és natural, no és un forat fet artificialment, com allà.

I un cop vist això, cotxe i carretera. Ara anem de camí cap a Hokitika, farem un vistasso, i de nou carretera i a parar a algun lloc a dormir.

Portem, en total, des de que hem agafat el cotxe, 2000 km! Ah! I la matrícula del cotxe té 3 números= 696 (6+9=15, 15-6 el meu cumple!) i dos lletres: T i R! Guai, oi? Havia de ser el nostre cotxe..!

...Ja són les 7pm. Hem fet una volta per Hokitika, però no tenia res...és famós pel jade, però no ens interessa, així que hem donat una volta de “reconocimiento”, hem vist que no tenia més que botigues per guiris per enxufa’ls-hi la pedra, i hem seguit la ruta, que ja som al costat dels glaciars! No hem vist més neu, bueno, sí, a dalt de tot de les muntanyes està tot nevat, però no a peu pla.

Aquest país és molt bonic i molt verd. Per la carretera, no pares de veure cartells de “parc natural” i indicades mil tipus de caminates, unes més curtes, unes més llargues...els amants de la muntanya trobaran aquí el seu lloc ideal!

Hem decidit fer nit a Franz Josef Glacier Village i aquí estem! Es veu el glaciar des d’on estem dormint. Quan es posava el sol, cap a les 6, el glaciar i la neu de les muntanyes estaven tenyides de color rosa, ha estat molt bonic. Demà al matí veurem el Franz glaciar i el Fox glaciar (el més famós de NZ) des del cel, en helicòpter! I després anirem a veure el final de la llengua de cada un d’ells.

18 de juny:
Aquest matí quan ens hem llevat i hem sortit a fora estava tot gelat: el cotxe, el carrer, tot blanquet! I al cap de 10 minutets ha sortit un sol tremendo! Seguim tenint sort amb el temps! Nosaltres que veníem al sud amb la idea de pluja diària...què bé! A les 9 hem agafat l’helicòpter amb 3 malayos més i hem fet una volta de 30 minuts. Hem vist els dos glaciars des de dalt (300 metres de profunditat i uns 13 km de llargària...sí, Mir i Lexis, ja sé que no és el vostre estimat Perito, però no està mal, no..?). Hem parat a dalt de tot del Fox i hem fet unes fotos.

Després hem fet la ruta “caminantes” per veure els dos glaciars des de baix, just on acaben. És impressionant veure on arribaven els glaciars fa uns anys....molt més abaix, però molt més!

Ara estem al cotxe, per variar, anant més cap al sud. A veure fins on arribem avui.

15 jun 2007

Kaikoura (Nova Zelanda)

Veure fotos



13 de juny:
Ja estem a la illa del Sud!

Ahir vam sortir de Rotorua pel matí i vam anar tirant cap avall. I feia sol! No ens ho podíem creure, així que vam aprofitar i vam anar parant als llocs interessants que hi havia pel camí (Huka Falls, catarates molt xules, llac Taupo..). Vam arribar a Wellington cap a les 5 de la tarda (500 km de ruta i el Ramon cada dia ho fa més bé, això de conduir per la dreta!). Vam anar a sopar a un lloc de menjar típic maorí. Un restaurant d’aquells autèntics amb només 6 taules i regentat per un maorí entranyable. Els dissabtes i diumenges “ameniza” la velada amb la seva guitarra i entre setmana, quan li ve de gust. Ahir era un dia d’aquells en que li venia de gust, i ens va fer passar una bona estona als 4 que estàvem allà (guiris i kiwis).

El Hostel on hem dormit aquesta nit estava decorat en plan modern-minimal....(Orsola, hem pensat en tu) però de tant minimal que era no hi havia ni calefacció ni tovalloles! Amb el Ramon ens hem estat rient una bona estona amb la conya del minimalisme de shit...!

Ens hem llevat, i després de fer-nos amb uns anoraks, gorros i bufandes (i jo amb uns pantalons d’aquells de franela per sota dels meus...el Ramon ja els portava de Barna) hem agafat el ferry que ens ha portat a la illa del Sud. Triga 3.5 hores. És preciós el paisatge arribant a la illa del Sud. Passes per entre illes amb uns montanyots enormes, tots verds...molt bonic. Ah! Hem vist varis dofins des del ferry!

No hem vist molt la capital (Wellington), però vam decidir que ciutats, les mínimes.

Un cop hem arribat a nord de la illa del Sud, hem anat tirant cap avall, cap a Kaikoura, que és on estem ara. Volíem anar a Nelson, però es veu que és bonic a l’estiu, perquè té moltes platges, però ara, és clar, és hivern, i no té el mateix encant...deu ser com anar a Menorca a l’hivern, que no és el mateix que anar-hi a l’estiu (amigues de l’ànima meves menorquines, no us ofengueu, eh...! un petonarru a totes!). Així que hem decidit venir a la terra de les balenes...que és un dels principals objectius que hem de complir a la illa del Sud (a més de veure dofins, pingüinos, foques i fiords...i el Ramon afegeix “i esquiar!”). Com veieu, aquí fot un rasca ben bona...

Kaikoura és un poblet de pescadors d’uns 3500 habitants, petitet i acollidor, dins de la península de Kaikoura. Actualment, la principal atracció és l’avistament de balenes i dofins. A l’estiu és quan es pot treure més profit al poble, ja que hi ha moltes activitats a fer (kayak, canoa, submanirisme, nedar amb els dofins i amb les foques, pescar, parapenting, trekkings, surf, windsurf, etc). Ara fa massa fred! Es veu que aquesta és una zona especialment poblada d’animals marins per les corrents (fredes i calentes que convergeixen i fan que hi hagi “papadinyes” com diu el Ramon) i les formacions marines (fondàries de més de 1000 metres!) que faciliten que grans animals hi vinguin. La balena que és més fàcil de veure aquí és una de les més grans de l’oceà (la tercera, exactament): Sperm Whale. (també hi ha orques, balenes blaves, jorobades, etc).

Estem en uns estudis super xulos! Són casetes prefabricades, petitetes, però molt ben equipades i còmodes. I veiem el mar!! Estan molt bé de preu, i això que som dos, perquè en tots els que hem estat hem tingut llits per quatre! Si per dos són baratos, imagineu-vos si anéssim quatre! I com que estem a l’hivern, estem en temporada baixa, i som els únics, així que tenim les àrees comunes per nosaltres sols!

Helga, Mir, que demà dia 14 és el vostre cumple, des d’aquí us envio un petonàs enoooooorme! I Bili, quina àvia més moderna, ens fa molta il·lusió veure que ens segueixes a través de les noves tecnologies! De grans volem ser com tu!!!! I Siso, que ja no t’atreveixes amb els nou problemes, que fa dies que no et llegim?

A tots els motxileros: que sapigueu que NZ està totalment acondicionada per vosaltres! Hi ha hostels per backpackers anunciant-se per tot arreu i preus econòmics. També et trobes per la carretera molta gent viatjant en caravana o la típica Volskwagen amb llit inclòs. I pels que vulguin veure natura en estat salvatge i sense aglomeracions, no hi ha millor lloc que aquest (eh, mama! diu el Ramon..). així que ja sabeu...NZ és un destí esssssssssstupendo per tots! Bueno, bonito y barato!!! I seguim dient que els kiwis són encantadors....

14 de juny:
Principal objectiu complert! Avui hem vist mooooltes balenes (i sense ploure! En total 6!! Molt xulo! Hem anat en una barcassa enorme, amb un micro enorme també que posaven sota l’aigua per detectar amb ultrasons les balenes, i llavors quan les detectaven, a buscar-les! El vaixell anava molt ràpid, i quan estava en marxa estàvem tots dins, però un cop vista la balena, tots sortíem fora a veure-les.

També hem vist molts i molts dofins, però molts! Aixecaves la vista, i tot el que podies veure al teu voltant estava abarrotat de dofins! Seguien el vaixell per davant i per darrere, jugant, i feien tombarelles. Miraves el mar i tot eren aletes de dofí, crec que en deurien haver uns 200 o més...increïble! La guia ens ha explicat que aquí hi ha calamars gegants i que el més gran que ha aparegut és de 20 metres!! Us imagineu veure un bitxo així sota l’aigua? Uuuuuuuuuhhh...!!!! Les balenes mascles medeixen el mateix, i les femelles uns 12.


També hem vist una foqueta, però demà, que anem a fer un trekking d’unes horetes, en veurem moltes més. I un albatros (dormen mentre volen!). El Ramon s’ha anat a tallar els cabells aquesta tarda (Lanza, ara sí que li podries dir Orellut!! jejeje).

El senyor que ens ha llogat l’estudi és súper maco (per variar...), viu aquí al costat, i ja ens ha dit que si necessitem qualsevol cosa no dubten en dir-li. Aquest matí ens ha mirat el temps per veure si era bon dia per anar a veure les balenes (depèn del vent que hi hagi anul·len les sortides) i ens ha convidat a pescar amb ell passat demà! Evidentment, hi anirem! També ens ha indicat el trekking que hem de fer demà.

Vam comprar ingredients per fer una paelleta i el Ramon se l’està currant...hmm...ja l’oloro! Què bona, paelleta catalana a New Zealand!!

Mir, molt bé!!! Has encertat el joc!! T’ha tocat un viatge de tres mesos pel sud-est asiàtic!! Ue ue ueeeee!!! Així que ens veurem! Bien!!! Bueno, com que ja veig que t’has animat, ara, per donar-te peixet, en posarem un de facilet. Vinga, animeu-vos i feu servir la closca, animals de ciutat! Jejejeje...i sí, Mir, el meu cumple és el 15, aquest cop no et pots colar trucant-me el 13, jejejej! Merci! I tu, Leich, a veure si superes aquest ritme isleño-ibicenco-no-me-estreso i et dignes a dir-me quatre cosetes, que et trobo a faltar!

La Taís celebrant el seu 33 aniversari.

15 de juny:
Hola, com que avui es el cumple de la Taís (33) m’ha tocat escriure a mi, al Ramon. Avui ella es pren el dia lliure...

Aquest matí, com sempre, ens hem llevat cap a les 7:30 - 8 i sense despertador! Hem esmorzat i com que era el seu aniversari ens en hem anat al poble a buscar un lloc amb internet per poder fer unes trucadetes. Hem trucat a la Glòria, al Jose Luis, que no ha contestat perquè a Barcelona eren prop de les 12, a l’Eric (germà de la Taís) i als meus pares. Després de parlar una bona estona hem anat a una botiga on la Taís havia vist una pulsera que li agradava i l’hem comprat. Ha estat el seu regal.

Després hem anat a fer una caminadeta per la península que ens havien dit que era molt maca. Hem vorejat tota la punta de la península per un camí preciós on ens hem anat trobant amb foques, vaques, ovelles, ocells de tot tipus, poques persones i algues immenses per tot a arreu. En total hem estat unes tres hores de caminada, fent pujades i baixades.

A la tornada hem decidit que aniríem a dinar a un restaurant que ens va dir l’home que ens lloga la ‘caseta’, en un principi hi volíem anar a sopar però hem pensat que millor anar a dinar. Així que sense ni passar per ‘casa’ hem anat a dinar. Hem menjat moooolt bé. Una sopeta de peix que estava boníssima i jo un cacho tros de carn i la Taís, com que era la homenatjada, mitja llagosta que diu que és la millor que ha menjat a la vida fora de les de Barcelona que com tots sabem son les millors! Jejeje

Després de dinar a la Taís li ha agafat una soneta tremenda i hem anat a descansar una estona i aquí em teniu explicant-ho.

Avui, en principi és la ultima nit que estarem a Kaikoura i encara no sabem on anirem demà a dormir. Això sí, si fa bo i l’home de la casa vol, potser se’ns endur amb ell a buscar llagostes. Té una espècie de zodiac i diu que demà ve la seva filla i que sempre que ve el fa anar-ne a buscar així que per poc que poguem ens enxufarem amb ells. Després ja decidirem on anem...

El Lanza ja m‘ha dit que el la ratahiena del Marc i en Xupi, pc’s ben lluny, ja tenen compte de gmail, que us la va tenir que crear ell. O sigui que no sé a què espereu a posar algun comentari!!! Ni que sigui per cagar-se amb mi o per posar-me a parir.
Mira que us ho poso fàcil!!! J

Buenu ja n’hi ha prou que aquest teclat m’està posant dels nervis!!! És massa petit. Records per tothom i a veure si envieu mails que aquí s’agraeixen...

Ah i ...... FELICITATS TAIS!!!

Rotorua & Wellington (Nova Zelanda)

Veure fotos



10 de juny:
Canvi de plans: no ha parat de ploure en tota la nit, i quan hem arribat al lloc on havíem quedat per fer l’excursió, ens enterem que s’ha anul·lat, pel mal temps (havíem d’anar tot el dia en barca). Així que, molt a pesar nostre, hem decidit deixar Russell i començar a tirar cap al sud de la illa, que ens queda molt camí per fer, i total, plovent, no podíem fer res més que estar a casa tancats tot el dia. Així que li hem deixat una nota d’agraïment a la Moana, li hem deixat els diners que li devíem, hem recollit, hem tornat a deixar la clau al pany i hem marxat. Ara estem al cotxe, de camí cap a la primera parada prevista, Rotorua (encara la illa del nord, però més al sud), on hi ha els geisers, volcans, i el zorbing (allò que us vaig explicar de tirar-se per una pendent dins d’una pilota de plàstic!).

... Avui hem fet 500 km. Tot el dia en cotxe, i plovent. Però ja hem arribat. Ja estem a Rotorua. No és una ciutat molt bonica, però hi ha moltes activitats a fer.

Tota la ciutat fa olor de pet. De pet pudent. És pel sofre. La ciutat està envoltada de geisers i fot una pudor que et mores...quina pudoreta..!!

Hem trobat un complexe hoteler-campinyeiro, on pots deixar la caravana i també on tenen uns estudis petitons. N’hem llogat un, i com que portàvem menjar, ens hem fet el soparet a caseta. Quina carn més bona que hi ha per aquí! Es clar, a part de milions d’ovelles, també tenen milions de vaques.

NZ és tot verda, preciosa. El Ramon, venint de camí cap a aquí, deia que estàvem a “La Comarca” (Anillos), que ho reconeixia pels paissatges (i corroborat per la guia). Sigui o no “La Comarca”, és molt bonic, molt verd i ple de muntanyes (1/3 part del país és parc nacional!).

Ja comença a fer més rasqueta...ja fa dies que s’han acabat les xancletes i les samarretes de tirants, però d’aquí poc començarem a necessitar abrics, bufandes, gorros i guants! I no en tenim! Haurem de comprar roba d’hivern o ens congelarem!

11 de juny:
Aquest matí, ens hem llevat i hem conduït 27 km fins a Wai-o-tapu (aquests noms maorís són impossibles!). És una zona de geisers, aigües termals i volcans en erupció. És la zona més gran d’activitat termal en la zona de Taupo. Tota la regió està coberta per cràters derrumbats, per piscines d’aigua i fang (fred o bullint) i per fumaroles de vapor. La zona s’associa a l’activitat volcànica de fa 150.000 anys. El riu Waiotapu és el més important. Donat la presència de nombroses substàncies químiques en els manantials d’aigües termals de la regió (sofre, òxid de ferro, antimoni, manganès, arsènic, etc), en el riu no hi poden haver-hi peixos.


Ha estat impressionant. Ens ha encantat! Era una ruta per la montanya on anaves veient ara un cràter que feia xup-xup, ara una piscina bullint de color verda i taronja, ara un geiser...i tot envoltat de fum i més fum i olor a sofre. Molt xulo. L’atracció principal era el Geiser Lady Knox, que cada dia a les 10.15 entra en erupció...però s’ha de dir que el “forcen”...li tiren 300 grams de sabó i comença a treure primer bombolletes, després bombolles grans i finalment treu aigüa a una alçada de 20 metres, molt xulo! I tot això sense parar de ploure, comencem a apropar-nos al sud i comença a fer fred i mal temps.

Després hem anat al Zorbing, allò que us vaig explicar que et tiren des d’una pendent dins d’una pilota de plàstic enorme. Jo estava disposada a tirar-m’hi, però quina ha estat la meva sorpresa quan em diuen que dins de la pilota hi ha aigua! Que m’havia de mollar sencera, cabell inclòs! I plovia i jo estava congelada de fred! I m’havia de quedar en bikini, a 9 graus que estàvem! Oooohh...li he dit al Ramon que ho sentia, però que no l’acompanyava..ell, evidentment, no necessitava companyia per tirar-s’hi, així que ell s’hi ha tirat! L’havíeu d’haver vist, en banyador, amb la rasca que fotia, ficant-se dins de la pilota! Jo tiritava només de veure’l....diu que ha estat divertit, que li ha agradat.






Després hem anat a comprar més menjar (ara el Ramon està fent el soparet mentre jo escric: pasta, carn de la bona i vinet bo) i hem acabat el dia a les aigües termals de Rotorua...més bé..! tot de piscines a l’aire lliure a 38, 39, 40 i 41 graus i amb la pudoreta de sofre inundant-nos tot el cos, això sí, amb la pell suau-suau! Demà ja deixem Rotorua i seguim tirant cap al sud, no sé si demà ja hi arribarem o farem nit a mig camí, ja veurem.

10 jun 2007

Northland (Nova Zelanda)

ATENCIO!!! JA ESTAN PENJADES LES FOTOS DE POLINESIA! PER VEURE-LES HEU D'ANAR A L'APARTAT CORRESPONENT A CADA ILLA (ON POSA "VEURE FOTOS")

Veure fotos

8 de juny:

Ja estem al nord, en un poblet moníssim anomenat Russell. És un lloc amb encant, un poble senzill, de 1000 habitants, a la vora del mar. Un lloc d’aquells que t’enganxen, que t’hi sents bé només arribar, que transmet pau i tranquil·litat...i a sobre estem dormint en un lloc al·lucinant..no perquè sigui luxós ni res d’això, sinó tot el contrari..és un lloc que surt a la guia destinat als motxileros, el lloc es diu “End of the Road Backpackers” i quan arribes et quedes bocabadat...és una caseta molt senzilla, de fusta blanca, situada al final d’un carrer amb unes vistes impressionants al mar, i el millor de tot és que hi ha un cartell a la porta que diu “Sí, pots entrar! Si vols quedar-te entra i posa’t còmode. Escull un llit i posa les teves pertinences a sobre. Jo vindré més tard.” Ens hem quedat flipats! Evidentment, la casa estava oberta! Hem entrat, és una cabanyeta petitona, súper cuca, amb dos habitacions, menjador, lavabo, una terraceta amb unes vistes increïbles i llesta per quedar-s’hi uns dies! En definitiva, un petit paradís...Encara no hem vist la dona, ja fa estona que estem instal·lats, suposem que vindrà més tard...

Hem trigat 3.5 hores en arribar des d’Auckland, se’ns ha fet curt. I haig de dir que el Ramon s’ha defensat prou bé amb el cotxe i la carretera al revés! Els mandos del cotxe estan al revés, també, i quan vol posar l’intermitent se’ns posen en marxa els parabrises!! Però tret d’això...molt bé!. I seguim mantenint que els kiwis són encantadors, molt bona gent.

Només arribar a la caseta, hem deixat les coses i, com que tenim cuina, hem anat al super i hem comprat de tot! Oli d’oliva (català!), spaguettis, llet, pa, carn...i ens farem un bon sopar amb les nostres manetes, que ja en tenim ganes, de cuinar nosaltres (fa un mes que no ho fem!). Jo m’he comprat de puro antojo un pot enorme de pepinillos gegants (eh, Esther, m’he enrecordat de tu!). Hem concertat les excursions per demà i demà passat, i hem anat a fer un passeig per la platja. Teníem patates fregides i els hi hem començat a donar a les gavines...ens hem pixat de riure, al principi es feien les vergonyoses i no gosaven apropar-se...al final han acabat quasi menjant de la nostra mà...ha estat un moment d’aquells en què ens hem sentit molt afortunats per estat on estem i per tot el que ens queda pel davant!

...Ooooohhhh...! nuestro gozo en un pozo...acaba de venir la dona (molt maca, per cert) però ens ha dit que tenia la casa reservada a partir de demà, per 5 dies, a uns pescadors...així que demà hem de marxar...bueno, l’hem pogut gaudir avui, com a mínim!

...Bueno, bueno...no us podeu imaginar què ha passat mentre escrivia...ha tornat a venir la dona i ens ha ofert una altra cas

a (de la seva cosina) uns metres més avall, més gran i pel mateix preu! Ens deu haver vist la cara que hem posat i li devem haver fet pena...la seva cosina viu a Auckland i deixa la clau posada al pany tot l’any, des de fa 20 anys! I només en té una i li ha durat tot aquest temps! Quin bon país, deu meu...us imagineu què passaria al nostre país si deixéssim les claus posades tot l’any, i durant vint anys?? Bueno, us deixo que hem de recollir que ens canviem de casa!! Bieeeen!!

...Ja estem instal·lats...lo altre era una cabanyeta, això és una autèntica casa! La cabanyeta sencera era com el menjador!

És molt més gran i té una terrassa amb les mateixes vistes que l’anterior, ufffff....què afortunats que som! No podem tenir més sort..! Mentre us escric aquestes paraules el Ramon ha obert una botelleta de vi que hem comprat al super...a la vostra salut!

Està tot obert...la porta de la cuina que dóna al jardí, les finestres, la casa sencera a l’abast de tothom però alhora ben segura. Nosaltres, amb la nostra paranoia anem tancant finestres i portes, però...no cal! Ens costa, però, dormir amb tot obert (la clau al pany!!) pensant que pot entrar qual

sevol...què diferent que són les coses, a altres llocs...

Ara farem el nostre soparet, ens beurem unes copetes de vi (vi d’aquí bo-bo!), i a dormir que demà ens llevem a les 6 per anar d’excursió!

9 de juny:

Avui ha estat un dia llaaarg...ens hem passat 12 hores en autocar! Hem fet una bona excursió! Era un dia sencer en autocar veient els indrets més interessants des de Russell fins a dalt de tot de la illa del Nord. Mamà, gràcies pels iPod, ens van fantàstics!

Hem vist un bosc anomenat Manginangina, on hem vist uns arbres molt antics que es diuen Kauri (els que hem vist tenien 400 anys d’antiguitat però es veu que en poden tenir fins a 4000). Hi havia moltes falgueres i el Ramon no parava de dir “aquí el Titus s’hagués tornat boig!”. Des de l’altre punta del món us enviem molts petons, família Muns-Tubau! Després hem anat a parar a la 90 Miles Beach, que són uns 100 km de platja enorme, i l’autocar, que era una espècie de 4x4 però en autocar, anava a tota llet per la platja, durant tots els km. Hem vist el que quedava d’un cotxe que s’havia quedat enterrat a la sorra, i només es veia el volant. Al sortir de la platja, després d’una bona estona, ens hem trobat amb unes dunes i tot de gent a dalt d’elles, tirant-se amb un bodyboard (una tabla, vamos). I de cop, una mica més enllà, el nostre autocar para, i tothom es comença a arremangar els pantalons i a treure’s les sabates...anàvem a fer surf sobre la sorra! Nosaltres no ho sabíem, que faríem això! Baixem de l’autocar, s’obre el maletero i comencen a sortir tables i tables...n’agafem una cada un, i comencem a pujar la duna cap a dalt de tot. El “jefe” (autocarero, jove) ens explica com ens hem de tirar (estirats, agafant la tabla per davant de tot i si volem frenar, clavant els peus a la sorra) i...cap avall!! Ha estat molt divertit, t’embalaves a saco i hi havia bots que et rebotaven tot el cos! I res, després de la parada, hem tornat a pujar a l’autocar i a seguir la ruta.

Després, finalment, hem arribat al Cape Reinga, l’extrem més al nord de NZ, on conflueixen l’oceà Pacífic i el mar de Tasmània, i un lloc espiritual pels Maorís. Hem parat a dinar a Topotupotu Bay els deliciosos entrepans que he fet aquest matí de (evidentment) pa amb tomàquet, truita francesa i embotit.

I finalment, hem arribat a caseta, on l’encant de la Moana ens havia deixat una noteta i ens havia obert les llums de l’entrada de casa i les del menjador (ja era fosc). La nota deia que si ens volíem quedar una nit més, nosaltres mateixos, i sinó, si volíem marxar demà, li deixéssim allà a sobre els diners de la nit d’avui....no, no marxem demà! Ens quedem dos nits més! i quina dona tan confiada, ens encanta..!

Ara anem a fer el sopar, a veure una peli al llitet amb l’ordinador i a fer nones que demà anem a fer una altra excursió. Ah! Laura i Orsola, hem trobat Tim Tam, aquelles galetes que ens vau ensenyar a Bali, made in Australia! Mamà, a tu t’encantarien! Saps com es mengen..? Són de xocolata, de forma rectangular, i es fa el següent: mossegues una punteta i mossegues una punteta de l’altre extrem, la suques en líquid calent (te o café) i xucles per una de les puntes, fins que notes com puja el líquid calent a través de tota la galeta, te la poses a la boca i....es desfà completament i se t’inunda la boca d’un sabor a xocolata amb llet boníssim! Quan el Ferran i la Laura m’ho van ensenyar em vaig enamorar d’aquestes galetes!

Ara un recordatori per la gent de la feina (Cultura, sóc el Ramon): Ja he vist que us esteu enrecordant de la meva família! Que vol dir això? Us sembla bé? Ai Juli, ja falta poc pel casament no? Dius que us en aneu a Kenia i Zanzibar? Ja m’explicaràs què s’ha de fer i com ha anat. I tu Gil i Lurdes a veure si poseu més comentaris que fan il·lusió. Acabo de llegir el teu mail Sergi i ja ho probare. El que passa es que aqui a Nova Zelanda esta molt xungu per trobar llocs amb wi-fi (no n'hi ha cap). Perdi com va tot? Ara amb qui vas a fer els cafès? Ja m’he enterat que el Pep se’n va... Cristina no pateixis que algun dia t’enviaré la postal.

Xupi, t’he contestat el teu primer mail però no sé perquè no es va enviar, ja te’l tornaré a enviar. I tu Marc paciència que ja deu quedar poc per poder independitzar-te.

A la resta d’alimanyes ja us aniré recordant poc a poc. Que mai trobo el moment de posar-me a escriure.

Auckland (Nova Zelanda)

Veure fotos

6 de juny:

Ja estem a Nova Zelanda!

No hem tingut dia 5 de juny, per nosaltres ha desaparegut, no l’hem viscut...coses dels canvis horaris! Vam sortir de Tahiti el dia 5 de juny a les 7 del matí, i vam arribar 6.5 hores més tard a Nova Zelanda...però del dia 6!

Ja estem a Auckland, la ciutat més gran i més important de NZ (que no la capital). Té 1.200.000 de persones. La capital és Wellington, que té 160.000 habitants. Curiositats d’aquest país: té en total 4 milions d’habitants i 40 milions d’ovelles! És el país del món que més llibreries té per habitant: una botiga de llibres per cada 75.000 habitants. El país té una extensió de 270.534 km² i està format per dos grans illes: la illa del Nord (on està la capital i la ciutat on estem ara) i la illa del Sud, separades per l’estret de Cook (un altre cop ens trobem el nom d’aquest bon home durant el nostre viatge). Ara estem a l’hivern, aquí, però a la illa del Nord fa bona temperatura, no passarà el mateix quan arribem a la del Sud! Però diuen que és la més bonica...Lord of the Rings..us sona..? sí, definitivament deu ser increible! També és el país dels Maorís, deu ser una cultura molt interessant! Esperem empapar-nos bé de tot.

Hem arribat, i tot i que estàvem rebentats pel viatge (ens hem hagut de llevar a les 4 del matí i jo no he dormit gens...no puc dir el mateix del Ramon que ha esta sobant-la tota l’estona!) hem marxat a “descobrir” la ciutat. Hem dinat en un lloc on el menjar estava boníssim (gràcies, Lonely Planet! I gràcies, Naxo i Neus per les guies!) i després hem anat a donar una volta en baixell per la bahia de Auckland (bé, pq jo estava rebentada i així no he hagut de caminar molt...). Ara, el que sí hem de dir és que...quin anglés més xungo que parlen! A veure, no és que el Ramon i jo siguem uns sobrats en la llengua anglesa..però normalment ens defensem...doncs res, durant el trajecte en baixell hi havia explicacions en anglés...i no pillàvem res!! Però res de res! Xerrant amb ells, encara, pq el

s hi fem repetir tot dos cops i encara pillem algo..què xungo..!


El que ens ha cridat l’atenció només arribar és la simpatia de la gent. Sembla un tòpic, però és veritat! Des del taxista que ens ha portat des de l’aeroport al hotel, fins l’homenet de l’hotel que ens ha atès, el cambrer del lloc on hem dinat, la noia que ens ha vengut els tickets pel trajecte en baixell...tothom és encantador! Serà perquè no ens enterem de res del que ens diuen!! Jejeje. No, en serio, són molt simpàtics! També semblen molt civilitzats...espe

ren tots al semàfor, sense creuar, a que es posi verd, encara que no vinguin cotxes! I circulen per l’esquerra...quin lio a l’hora de creuar els carrers, no sabem cap a on mirar! Però bueno, avui és el primer dia, d’aquí res estarem ja súper integrats...(ja!).


Estem en un hotel a prop del centre de la ciutat. Ara ja s’han acabat els hotelazos tipo Polinèsia, ara ja hostals o hotels baratets. Portava des de l’inici del viatge sense fer cap rentadora, perquè a la Polinèsia era caríssim. Ara vinc de la primera planta de l’hotel de fer una rentadora (és clar, aquí no te la renten, te la rentes tu). El fet de baixar amb el “laundry sac” de color taronja q

ue les Dames em van regalar pel meu viatge (gràcies noies!) ple de roba bruta, la meva bosseta de sabó en pols...em recorda que estic de viatge, que no tornaré a casa en molt temps...!


NZ és el país dels esports d’aventura...ja us podeu imaginar a qui li fan els ulls pampallugues, no..? Doncs a Auckland està la torre més alta del hemisferi Sud: la Sky Tower, de “tan sols” 328 metres! I et tiren des de dalt de tot en plan puenting! I a que no sabeu qui ha dit que demà mateix s’hi tira

..? Ai, ai, ai...! No sé si seré capaç de mirar-lo!


Crec que és a la illa del Sud que hi ha una atracció força divertida, que potser sí que m’animo a fer-la: et posen dins d’una pilota de plàstic enoooorme i et tiren pendent avall d’una muntanya! Pot ser divertit!

El pla és quedar-nos aquí un parell de dies més. Després llogar un cotxe i anar al nord del tot de la illa, que hi ha unes bahies molt xules (bay of islands), quedar-nos uns dies i després anar baixant, creuar a la illa del Sud i veure les balenes, els montanyots enormes, els volcans..i tot el que es pugui!

Ah! Marta, si pengeu més vídeos al Youtube, passeu-nos el link, que el posarem al blog, vale? No crec que el tornem a trobar de rebote! Xupi, Angela, que ja teniu bitllet per venir a Bali! Quina emoció, que contents estem, què bé! No sabeu la il·lusió que ens fa!! I no us preocupeu per l’hotel, ja ens ocuparem nosaltres de tot! Segurament agafarem unes villes balineses molt xules i molt barates que ja coneixem de l’altre cop que hi vam estar, i estarem tots quatre allà, cada parella en la seva caseta, però al costat i amb piscina comunitària per totes les villes. Elisenda, et comprenc perfectament...homes..!



7 de juny:

Avui, només llevar-nos, i per començar bé el dia, ens hem dirigit cap a la Sky Tower a que el Ramon fes bogeries de les seves...la veritat és que quan estàs allà veus que tot està controlat i que no passa res, però...jo he preferit no iniciar el dia amb emocions tan fortes...i he preferit quedar-me per mi l’esmorzar d’aquest matí...A falta d’un cop, s’ha tirat dos cops (192 metres!) perquè li han regalat el segon salt. Tot i així, al Ramon no li ha semblat prou excitant...diu que no et deixen anar del tot i que no es ben bé un “salto al vacio”...homes!


Després hem fet la visita a la torre que fa la “gent normal” i hem pujat amb l’ascensor que triga 40 segons en pujar els 60 pisos. Des de dalt es veia tot Auckland, molt xulo! Aquesta ciutat diuen que és la ciutat de les 4 estacions en un dia, i és cert. En un mateix dia plou, fa sol, et congeles..veus a la gent pel carrer en samarreta curta i el del costat amb plumon. O el que és pitjor, una mateixa persona en xancletes i super abric a la part de dalt! O sigui, que quan el Ramon ha saltat feia sol, quan hem pujat a dalt de la torre ha començat a ploure i quan hem baixat tornava a fer bon dia. Així és Auckland...


Després hem anat a veure el Museu. Molt interessant. Hem vist una performance dels Maoris (dins del mateix museu). El Museu estava molt bé: la cultura maorí, els volcans de NZ, fòssils (de 145 anys d’antiguitat! Un super cargolàs fossilitzat en una roca quasi tan gran com jo...per sortir corrents!), les espècies extinguides...ens ha agradat molt.


Després hem anat xino-xano cap al hotel perquè estàvem k.o. i hem descansat una estona, fins les 7 que hem marxat a sopar. Després de sopar hem anat a prendre una copa a un bar de gel! Mai hi havíem estat i és un punt..! fot una rasca que et mores (-7 graus). Et donen un abric i guants, perquè sinó no hi pots estar. Tot tot de gel: els bancs, escultures, la barra, els gots...molt curiós! Però res, hi hem estat 15 minuts i cap al carrer, que estàvem congelats!


Aquest matí, de camí a la Sky Tower hem gestionat ja el cotxe amb el que farem el viatge. Demà a les 11 del mati sortim de l’hotel, anem a buscar el cotxe...i de ruta cap a Bay of islands! Quines ganes de ferPublish Post ruta amb el cotxe! A veure com portem això d’anar per l’esquerra...ah! el lloguer del cotxe baratíssim! Ens ha costat el mateix llogar un cotxe a NZ durant 3 setmanes que 24 hores a California! (NZ és bastant més barato que Barna, hem calculat que un 30%).


Als habitants de NZ els diuen “kiwis” en referència a un animal originari d’aquí. És com un ocell, però sense ales. I seguim mantenint que els “kiwis” són simpatiquíssims...l’home que ens ha llogat el cotxe no podia ser més simpàtic!


3 jun 2007

Bora Bora (Polinesia Francesa)

Veure fotos




1 de juny:
Hola hola, ja estem a Bora Bora!!!!
Vam arribar-hi en avió, 10 minuts des de Le Tahaa (a 45 minuts de Tahiti, Papeete). Bora Bora és una illa amb un montanyot (anomenat monte Otemanu, de 727 metres d’alçada) però molt més petita que Moorea (deu fer uns 5 km de llarg) rodejada de moltes illetes petitetes al voltant de la gran, formant un atolo, on al mig hi ha la laguna (blava-blava ke dóna gust!!). Són illes volcàniques, totes rodejades d’esculls de corall. És la típica imatge de revista, que el blau del mar és molt més clar al voltant de les illetes, sabeu? és preciós!

Estem en uns bungalow sobre la platja. Tenim un porxo de fusta, que dóna directament a la sorra, i davant tenim la laguna (que no és ben bé el mar, sinó que és com un llaguet que va a parar pels extrems al mar). Ara mateix estem al porxo, davant del llac, escribint-vos unes parauletes. A la llacuna hi ha tortugues, i des del porxo les veus passar per la vora! N’hi ha unes quantes i són molt mones! Encara no hem fet cap immersió, però es veu que aquí hi ha mantes rayes, a veure si les veiem!

Les tahitianes són bastant maques. I els balls regionals són bastant sensuals. A mi em recorden als balls orientals, tipo “danza del vientre”. Són amb molts moviments de cadera i van repartint petonets de forma graciosa. No m’estranya que els occidentals es quedin prendats d’elles! Tenen els cabells negres i molt llargs. Totes van amb la flor de tiaré a la orella, que és el primer que et planten en plan rebuda. Els nois, en canvi, porten fulles verdes i llargues penjades de les cames, i ballen en plan UNGA-UNGA!! Cridant molt i fent moviments com de tribu, més animals.





2 de juny:
Avui ens hem llevat, i encara amb les lleganyes, el primer que hem fet ha estat obrir la porta de la cabanya, hem baixat els esglaons del porxo que van a parar a la platja i hem fet una passejada per la vorera de la llacuna. La veritat és que és un luxe, això! El Ramon s’ha fet un banyet. Després hem demanat l’esmorzar a l’habitació. Un “continental”, compost per torradetes, mantega i melmelada, café amb llet, suc de pinya i gofres pel Ramon. Ens l’estem prenent aquí, al porxo, mentre escoltem Queen, un dels grups adorats pel Ramon. Se li posa la pell de gallina!!!

Estem tenint dies molt tranquils a Bora Bora, tot el dia a la cabanya, amb la platja davant, no necessitem res més. I com que menjar a l’habitació no és gens car, ho preferim al restaurant, i ens passem els dies aquí. Demà segurament farem dos immersions, a veure quin món hi ha a Bora Bora per sota l’aigua...

Unes horetes més tard....hem anat a dinar al restaurant de l’hotel i hem estat parlant amb el cambrer (jo portava una bossa de Laos que li ha cridat l’atenció). És francès, però es veu que va viure a Thailandia molts anys i a Laos. Ens ha recomenat molt Laos i ens ha dit que si hi anem visitem el restaurant que té allà i que parlem amb els seus pares, que estaran encantats de saber del seu fill per nosaltres. Ja tenim l’adreça d’on hem d’anar i ens ha dit que li enviem un mail quan arribem a Laos, que ens recomanarà llocs on anar. Diu que és preciós, molt menys turístic que Thai i molt més autèntic...haurem d’anar-hi, doncs!! ja ho pensàvem, però ara hi haurem d’anar segur...

Són les 6 de la tarda i el sol ja s’està ponent. Estàvem amb el Ramon asseguts a la vora del mar, admirant on estem, saborejant l’instant i comentàvem que hem de viure cada moment com si fos l’últim (eh, Puchi..!), que ho hem de viure molt intensament, que d’aquí res estarem de tornada a Barcelona i direm “t’enrecordes quan estàvem a Bora Bora, que era el principi del viatge, i ara...ja s’ha acabat, ja ha passat!” així que, prometem no oblidar lo afortunats que som i viurem intensament cada moment d’aquesta super aventura que estem realitzant el Ramon i jo que, probablement, mai més tindrem la sort de tornar a repetir.

Mir, ho sento, no has encertat el joc de llògica, no t’ha tocat el viatge a Bora Bora, ooooohhh!! Ho sentim moooolt !! jejejje boníssima, per això, la teva ocurrència! I Siso, aquest cop no ho has encertat, encara que també ha estat divertida la teva aportació! Posem la resposta i us proposem un altre joc. Hi ha premi! jejeje

Lourdes, no saps la il·lusió que em fa el que ens dius! Per nosaltres també va ser un dia impressionant! Avui tornàvem a mirar les fotos i recordàvem els moments i ens hem tornat a emocionar! Va ser moooolt xulo!



3 de juny:
Avui hem fet dos immersions. La primera d’elles fóra de la llacuna, a mar obert. Estava ple de taurons! De punta negra i llimones. D’aquests últims n’hi havia molts, però molts i molt grossos! Però també s’ha de dir que allò semblava les Rambles, per la de gent que hi havia sota l’aigua! Masses submarinistes.

La segona ha estat molt xula. L’hem fet dins la llacuna i l’objectiu era veure rayes. Es veu que ahir hi van anar i no en van veure cap. Ademés, per on es troben, és on l’aigua està més tèrbola, i es fa més difícil veure-les. També és un lloc on hi ha força corrent i es fa més difícil la immersió. Es mouen pel fons, just per sobre de la sorra, i ens avisen que, si en veiem, no podem baixar molt perquè si ens posem a la seva alçada ens veuen i marxen, així que si en trobem, les hem de mirar des de dalt. Només tirar-nos a l’aigua, cap avall ràpid perquè no se’ns endugués la corrent. Anem tirant i en veiem una al fons. Tal qual, semblava una àguila, amb les dues ales esteses i avançant lentament...Bé, ja ens podíem considerar satisfets, ja n’havíem vist una! Seguim avançant, i al cap d’una estona d’anar tirant...veiem una taca fosca al fons del mar, ens fixem...i una, dos, tres, deu, quinze...tot un banc de rayes!!! Però moltes i moltes i moltes!! Jo n’he comptat, així, ràpidament, 30!!! Tot de taques negres a uns 30-35 metres, nedant lentament, com ocellots enormes, sota nostre...Increible!!!! Hem flipat tots!!! N’hi havia alguna molt gran, però molt gran, d’uns 3-4 metres! I els hi veies les taques blanques, i la boca enorme...ha estat al·lucinant!

I res, quan hem tornat a l’habitació ens hem trobat un sobre davant de la porta del bungalow amb les instruccions pel check-out de demà...nosaltres ens pensàvem que ens quedaven encara dos dies! Doncs no, demà marxem, buaaa...! Fem una nit a Papeete (Tahiti) i a l’endemà cap a Nova Zelanda! Quines ganes! No s’acaba mai, això, què bé!!! Encara ens queden molts destins per endavant, què bé què bé, QUÈ BÉ!!

Ara estic al porxo, amb l’ordinador, mentre el Ramon fa la siesta...és que aquesta nit han fet motos per la tele (de 23 h a 3 de la matinada!!!) i és clar, l’orellut (Lanza, em fa molta gràcia aquest apodo!) no se n’ha pogut estar i s’ha quedat mirant-les! I això que ens llevàvem a les 7 per anar a bucejar! Així que és clar, està K.O...homes..! I jo aprofito per escriure-us unes parauletes mentre recordo la meva infància escoltant Golpes Bajos...