VIATGE TAIS I RAMON

Uvita (Costa Rica)

2008-02-26T23:53:00.016Z

HI HA VÍDEOS NOUS!
VEURE VIDEO TAILANDIA-1
VEURE VIDEO TAILANDIA-2
VEURE VIDEO KENIA
VEURE VIDEO ZANZIBAR

Veure fotos

24 de febrer:
Aquest matí, quan hem anat a despedir-nos dels nostres veïns de porxo d’on estàvem allotjats (dos vellets que avui feien 51 anys de casats, americans i força entranyables), el vellet ens ha donat la seva targeta personal i ens hem quedat flipats! Sortia ell, mil anys enrere, de cos sencer, en plan culturista total! M’he quedat a quadros! Ens ha explicat que va ser Míster Amèrica l’any 40! Què fort...! La seva dona, una iaieta molt agradable, es veia que havia estat una dona molt guapa.

Ens hem despedit també de la boja de la duenya, que estava rebent un massatge a les espatlles del tica que té currant per a ella, que el té esclavitzat, el pobre...és un noi jovenet al que no para de manar-li i de dir-li com ha de fer les coses. I també li fa fer-li massatges! Ens hem quedat de pedra, pobre noi! La tia ens anava parlant mentre l’altre li anava fent massatge.

Hem arribat fins a Uvita, on està el parc nacional. Per accedir-hi hem hagut de travessar un camí de 50 km sense asfaltar, ple de pedres i bonys. Es veu que aquest tros de carretera pertany al govern de Quepos (on està Manuel Antonio) i que no el volen asfaltar per evitar que el turisme de Manuel Antonio s’allunyi de la zona! Toma ya! Pobres ticas, al final surten ells mal parats!

Després, el camí pedregós es transforma en bona carretera, quan ja deuen considerar que els guiris no arribaran fins allà. I arribes a Uvita, que ni te n’adones que has arribat, doncs al costat de la carretera només hi ha quatre cases. On hi ha més moviment és entre la carretera i el mar. Des de la carretera principal et desvies per un camí pedregós on no hi ha res indicat, i et trobes quatre casetes humils, dos agències de turisme d’estar per casa, quatre sodas i poc més. I això és Uvita. No és gaire turístic i es veu que el parc nacional no rep moltes visites.

Estem allotjats en unes casetes que no estan mal, veiem el mar des de la terraceta petiteta que tenim i té piscina (Villa Bejuco).

Hem dinat un menú típic del país: casado i ceviche. Casado és un plat amb arròs, frijoles, amanida, verdures i carn amb ceba. El ceviche és peix cru marinat amb llimona i julivert.

Hem estat mirant per bucejar. En tota la zona (dos pobles) només hi ha dos centres de buceig. Un d’ells, ja estaven a tope. I l’altre, que ens ha costat molt trobar, doncs les indicacions brillen per la seva absència, i hem donat unes quantes voltes. Finalment l’hem trobat i passat demà anirem a la isla del Caño i passarem tot el dia, entre immersions i platjeta. La isla del Caño està a una hora en barca, és part del parc nacional i es veu que hi ha molta vida marina. Ja us ho explicarem!

I també hem concertat un tour per demà. Anirem a veure balenes, que per això hem vingut fins aquí! Diuen que hi ha un 90% de possibilitats de veure-les, esperem tenir sort!

26 de febrer:
Avui hem tingut un mal dia. Hem tingut un accident amb la barca que ens duia a bucejar. El dia ja ha començat malament, doncs ens han citat a les 7.15 del matí i hem estat esperant al centre de buceig, junt amb una parella de canadencs sessentons, l’altre grup de 6 persones que ha arribat una hora i mitja tard! Només 3 bucejàvem, la resta venia a passar el dia en barca per fer snorkel.

Finalment hem sortit en barca cap a la isla del Caño. Quan portàvem 5 minuts navegant pels manglars, de cop no ens hem adonat i estàvem fotent-nos una òstia impressionant cap a la vora del riu. Recordo que se m’ha fet lent, que només sentia cops, no sabia què passava i instintivament m’he cobert el cap i m’he ajupit, esperant el cop final, que crec que tots temíem. Hem tingut sort, doncs no hem topat contra una palmera, tot i que ens ha passat pel costat.

Després de la col·lisió, uns segons de silenci...tots flipant, assimilant el que havia passat. Passada una estona, s’han començat a sentir gemecs, plors, algun crit, i hem començat a mirar-nos el cos i a comprovar com el teníem.

La barca només tocava el riu pel motor, la resta estava empotrada contra la vora del riu, el canadenc sagnava pel nas, una noia estava tirada al terra sense poder moure’s, uns quants amb magulladures i talls, i el Ramon i jo sense res.

Bé, després se m’ha despertat un mal al genoll d’un cop, però res important. Els seients de la barca estaven arrencats de cuajo i altres partits per la meitat. El conductor s’ha fet mal a la cama i estava bastant enfonsat. Ha dit que la direcció li ha fallat i que no ha pogut evitar que la barca es desviés, tot i que ha intentat evitar la palmera, que ens hagués fet molt mal.

La dona canadenca ha entrat en shock i ha començat a tremolar i tenia dificultats per respirar. He sentit una garra que m’aprisionava la meva mà i era ella demanant-me ajuda. He aplicat els meus coneixements i ella els seus i entre les dos hem aconseguit que es tranquil·litzés. També hem ajudat el seu marit, que sagnava força pel nas. Tots ja estaven fora de la barca, menys el Ramon i jo i els dos instructors, que hem estat fent primers auxilis.

Han demanat ajuda per la ràdio i una barqueta ha aparegut. Ha hagut de fer quatre viatges per dur-nos a tots on estaven els cotxes.

Els canadencs ens han demanat les dades, doncs en breu aniran a Barna i volen que els aconsellem llocs on anar.

Quan marxàvem del centre de submarinisme (ens han tornat els diners, és clar, i s’han portat molt bé amb tots els “nàufregs”) un noi ens ha demanat si el podíem deixar a una platja i finalment ens hem apuntat al seu pla amb ell. Era una platja bastant xula, de sorra fosca, amb palmeres i unes coves que atravessaven la roca fins el mar. El Ramon i el noi, el Patrick, s’han ficat i han sortit nedant per l’altre cantó. Jo ja en tenia prou d’emocions fortes per avui, i m’he quedat a la sorra, tan relaxadament. El Patrick també era canadenc i també venia a Barcelona en breu, així que també hem intercanviat adreces de correu electrònic. Ja ho diem, Barcelona està de moda!
Així que ens hem quedat sense bucejar a Costa Rica, doncs demà ja marxem cap a la capital. Ha estat un bon susto, la veritat. No us preocupeu, que estem bé i només s’ha quedat en això, en una petita mala experiència. En 8 mesos és l’únic, no ens podem queixar.

I ahir vam anar en barca tot el matí. No vam veure balenes, però vam veure uns quants dofins. Van estar seguint el vaixell i van fer alguna tombarella. A Nova Zelanda, quan vam veure balenes, el vaixell on anàvem estava molt ben equipat, amb sonars per detectar balenes i demés, aquí no, és clar, anàvem amb una barqueta a la busca de balenes a l’atzar. I és clar, no es van creuar en el nostre camí. Però igualment el dia va estar molt bé, vam pescar, vam fer snorkel i vam gaudir de quatre horetes pel parc nacional marí.
Uvita és el poble menys turístic de tots els que hem estat a Costa Rica. Per la nit, quan volem anar a sopar, està tot fosc i només hi ha obert el bar del poble i poc més. Segurament aquesta nit haurem de repetir bar per sopar, doncs no hi ha més del que hem vist.

Els ticas ens han semblat molt simpàtics i bona gent. La gent dels hotels, dels comerços, són simpàtics i gens pesats.

Demà ja fem ruta cap a San José, tornem el cotxe i passat demà ja volem cap a Barna, de nou!

Manuel Antonio (Costa Rica)

2008-02-26T23:39:00.005Z

Veure fotos

22 de febrer:
Hem passat el dia visitant el parc nacional Manuel Antonio. Abans d’entrar al parc, a la platja, ja et trobes tot de tenderetes pels guiris: que si pareos, que si coses fetes de fusta, que si avalorios múltiples i els pesats del parking que volen que aparquis on ells et diuen per demanar-te després calers.

Per entrar al parc és una mica odissea, doncs hi ha una cua enorme per accedir-hi. Només hi poden entrar 600 persones cada dia (el cap de setmana fins a 800) i la cosa va lenta i ben lenta. Per començar, el tio que venia les entrades, estava prenent-se un cafè, “bienvenidos a Costa Rica”, ens diu la guia que ens ho informa. I per acabar, després d’esperar com mitja hora, els guies que anaven amb grups, se’ns han començat a colar i a passar tot el seu grup de guiris descaradament i encara ha enlentit més l’entrada. Evidentment, uns mendas no s’han pogut estar de queixar-se al guia en concret i iniciar una mica de picabaralla que s’ha quedat en res, és clar.

El parc és molt xulo i vas per camins pels que et vas trobant platges. Però no era com a Cahuita, que era un camí en paral·lel tota l’estona a la costa. Aquí el camí anava entrant i sortint en la densitat del bosc tropical i anaves a parar a miradors, des d’on veies les platges des de bastant alçada.

Hem vist les platges de Manuel Antonio, que és la típica imatge de les postals de Costa Rica, una platja salvatge on els arbres arriben quasi a tocar l’aigua del mar, de sorra blanca i palmeres verdes. És la més freqüentada del parc i els arbres estan plens de monos. Ha passat també per allà, mentre preníem el sol, un cérvol. Hem vist també un mapache.

També hem vist la Playa Gemela, dos petites platges amb molta menys gent. Hem vist unes iguanes enormes sobre els troncs dels arbres que hi ha a la sorra.

Playa Puerto Escondido és una platja molt xula que s’hi accedeix després d’un complicat camí amb forta pendent i ple de roques. Un cop arribes, has de travessar unes quantes platges plenes de roques grans. Mereix l’esforç. De fet, són dos platges, perquè hi ha una illeta enmig de l’aigua fins la que hi arriba un tros de platja, fent una divisió de dos platges diferents. I quasi desèrtica, hi havia 5 persones més. hem passat una bona estona allà, banyant-nos i relaxant-nos.

Quan hem marxat, la marea havia pujat i hem tingut que saltar una mica i escalar unes quantes roques més amunt, però ha estat divertit. Ens ha recordat a Nova Zelanda, a Punakaiki....aish, quins records...! Ara em poso nostàlgica...

Hem pujat a un mirador, quasi al final del dia (hem entrat al parc a les 9.30 i hem sortit a les 15.30) i jo ja no podia més. En total hem caminat uns 6 km. segons el Ramon, no és res, segons mi, que no els camino mai, ja està bé, per un dia (qualsevol dirira que ell els camina sovint!). A sobre, ens hem descuidat l’aigua, i no portàvem res de líquid begut en tot el dia! Fatal, excursionistes de pacotilla...! Bueno, el cas és que he arribat a dalt traient el fetge i m’he menjat la poma que portava com si fos un litre d’aigua.

Quan marxàvem hem tornat a passar per la platja de Manuel Antonio i ens hi hem quedat una estoneta. Hem vist una tortuga marina petiteta!

Ens allotgem en un lloc molt xulo que vam trobar ahir després de voltar una mica i anar preguntant als llocs i veient habitacions. Com sempre, a tope.

Finalment hem anat a parar al Nature’s Beachfront Aparthotel, un edifici de dos plantes petitet, davant de la platja (Playa Espadilla), amb unes habitacions amb cuina i lavabo que donen a un porxo amb hamaques! Si té hamaques, ja m’ha seduït! I mentre cuinem, veiem el mar. I mentre dormim, el sentim!

Bueno, ahir, després de tornar de sopar i esperar amb ànsies el nostre descans abans d’anar a dormir, asseguts al porxo, davant del mar i sentint les onades trencant sobre la sorra...arribem i el nostres nous veïns s’havien muntat una party a lo Inserso i estaven amb dos botellots enormes de ginebra i vodka, i una parella més, aliant-la, a lo yankee. Amb la seva veu de Pato Donald i les rialles desagradables i donant-nos coba, això sí, asseguts sobre les nostres cadires que ens havien astillat. Ens vam quedar amb una cara...com si se’ns hagués cagat una gavina a sobre el nostre cap...sabeu què vull dir...? així que bueno, cap a dormir sense sentir el mar, sinó les risotades desagradables del veí.

I aquest matí, només llevar-nos...una altre cop, cridant i tots quatre aquí al costat reunits. Ufffhhh...

La duenya d’on estem allotjats, és una canadenca sesentona, prima, amb el cabell curt i sempre sota una gorra que no es treu ni per dormir, i amb una mà enguixada fins al colze. Està com un llum. No para de xerrar i està com paranoica per tot i és com mig nerviosa i fa ganyotes i no para de dir tonteries...

Aquest matí, quan tres dels quatre pelmes han marxat, ha vingut a queixar-se d’ells, que si van liar-la fins molt tard, que si a ella els alcohòlics li donen moltes males vibracions (eren les 8 del matí i sobre la taula dels veïns hi havia els dos botellots enormes, allà esperant a continuar servint), que si va haver de queixar-se perquè no podia dormir, que si ha hagut de prendre’s dos aspirines perquè ha passat mala nit per culpa d’ells i ha tingut mal sons....indignada! Nosaltres flipàvem una mica perquè està com una cabra, però la hem deixat parlar i li hem fet saber que també ens sobraven bastant...després hem caigut que en faltava un per marxar, i que estava a l’habitació del costat, sentint-ho tot (no hi ha vidres a les finestres). Tampoc ens ha sabut especialment greu, la veritat...

Total, que quan hem tornat de passar el dia al parc nacional, només entrar se’ns acosta i ens diu, tota contenta (tot en anglès, és clar, la tia porta 20 anys aquí i no parla ni gota d’espanyol) “aquesta nit estareu ben tranquils...els he fet fora” La tia, la molestaven, no li donaven bones vibracions i ha fotut fora a les dos parelles! Els hi ha dit que es busquessin un altre hotel. No ha parat de despotricar d’ells. És boja...!

Hem flipat una mica, tot i que potser no calia fotre’ls fora, ara estem encantats! Estem aquí a la nit, amb la brisa marina, sentint el mar, sense ningú que xerri pels descosits i cridant, i estem més contents que uns gínjols!

Com que el parc nacional ja està vist, demà tenim “dia lliure” ji ji ji Suposo que anirem a la platja que tenim davant de casa, a la que accedim baixant un camí de 20 metres. És fantàstic!

Després d’aquí volem seguir la ruta de la costa del Pacífic i volem anar una mica més al sud, on diuen que hi ha un parc nacional des d’on es veuen les balenes al mar! Esperem que sigui cert, que estiguem en bona època, i en veiem! Després, ja en pocs dies més ja tornem cap a casa!

Sembla que finalment la inflamació de la geniva ha baixat. Li ha costat tres dies i una capsa d’antibiòtics, però ja està solucionat.

Encara no hem bucejat i no sabem si ho farem. La visibilitat no és molt bona, i l’aigua està freda, pel que ens van dir. Així que Joan, no sé si veuràs les nostres magnífiques fotos de nudibranquis i demés!

23 de febrer:
Avui hem estat tot el dia tranquilament, sense fer res més que baixar a la platja de davant de caseta i estar al porxo relaxant-nos.

Passant unes roques hem anat a parar a la platja del costat, La Playita. És una platja on després ens hem enterat que hi van molts homosexuals i nudistes. Manuel Antonio es veu que és un destí turístic on hi venen molts homosexuals que són més ben rebuts que a la resta del país.

Després, mentre llegia jo i el Ramon feia de les seves amb l’ordinador, hem vist l’arbre que tenim davant del porxo infestat de monos. Però no dels cara blanca que hem estat veient fins ara. No, eren més petits i més taronges. Potser són titís...?

Playa Hermosa (Costa Rica)

2008-02-26T23:30:00.003Z

Veure fotos

20 de febrer:
De camí cap al parc nacional Manuel Antonio hi ha Playa Hermosa, on hem parat per passar-hi dos dies. Aquí també ens va costar trobar lloc on dormir, doncs tot està a tope. El Ramon esperava al cotxe mentre jo anava baixant i anava preguntant per habitacions i els hi donava un vistasso.

La decisió l’havia de prendre jo i no vaig encertar molt, la veritat. Doncs em vaig deslumbrar per un preu econòmic i no vaig comparar amb una altra que acabàvem de veure i que només era 10 dòlars més cara i moltes avantatges (era nova, amb piscina, i el més important...sense obres al costat!). Sí, ahir no ens podíem creure que haguéssim anat a parar a un hotel amb un escàndol enorme d’obres al costat. Quan se’n va anar el sol, els obrers van encendre unes llums i van seguir treballant! No volíem ni pensar que estarien tota la nit! Però no, van estar unes horetes, mentre nosaltres sopàvem i aquest matí han continuat...a les 6 del matí!

Playa Hermosa té unes ones enormes que trenquen contra els 10 km de platja. Són de les ones més constants del planeta, el que significa que pràcticament tots els dies de l’any i a qualsevol hora es pot practicar surf.
On ens allotgem (Cabinas Surf Side) està a la mateixa platja, així que aquest matí ens hem llevat, hem esmorzat i a les 9.30 ja estàvem prenent el sol! Ara hem fet una paradeta, doncs estàvem una mica saturats de sol. La sorra és negre i no us podeu imaginar com crema!

Aquest país està plegat de buganvílies que donen una pinzellada de color rosa intens al verd del paisatge. Hi ha també uns arbres de color taronja i altres de color rosa molt bonics.

El millor de quan vam arribar a aquest país va ser l’idioma. Per fi podíem parlar sense haver de fer un esforç per comunicar-nos amb els demés! No obstant, hem de dir, que a molts llocs turístics com el que estem ara, els cambrers yankees no parlen espanyol! Així que hem de tornar a fer l’esforç en un país de parla hispana! Ja els hi val...

Ahir, mentre veníem cap aquí, vam parar en un “serpentario-mariposario” i vam veure un munt de papallones, a demés de serps i granotes verinoses del país.
I avui ens hem passat el dia a la platja de davant de caseta i el Ramon s’ha posat tan moreno que no us ho podríeu creure! Hem vist al cel, mentre estàvem estirats, un guacamayo escarlata, uns ocells que només es veuen en aquesta zona del país. Teníem als paletes allà donant pel sac, però hem procurat posar-nos ben lluny. Han plegat més d’hora que ahir, així que no ens queixem molt.

Demà seguim fent via cap al parc nacional Manuel Antonio, seguint la costa del Pacífic més al sud.

Playa Sámara (Costa Rica)

2008-02-19T00:22:00.006Z

Veure fotos

17 de febrer:
Aquest matí, el primer que he fet només llevar-me ha estat un banyet a la piscina. Després hem esmorzat, hem deixat l’hotel i hem anat fent ruta. Hem trigat unes dos hores en arribar.

Playa Sámara és una platja en forma de mitja lluna, de sorra grisa, amb un poblet que no està malament. Ambient tranquilet, xiringuitos davant del mar i pocs carrers.

Ens allotjem en una cabina (Casa Coba), que és com diuen aquí als llocs per dormir. Tenim cuineta i seguirem cuinant, com hem fet aquests tres dies a Playa Grande (per cert, el lloc on estàvem allotjats ens ha encantat, ara que ho veiem amb perspectiva).

Per la tarda hem anat a passejar pel poble i a prendre algo en un xiringuito davant de la platja. S’estava de luxe!

Avui és el cumple de la Eva, així que li enviem des d’aquí un petonàs enorme i la felicitem per portar-los tan bé!

18 de febrer:
Avui hem anat a Playa Coyote, una platja de sorra negra. No hi havia ningú. No m’estranya, doncs per arribar-hi havies de passar tres rius i tot el camí era pedregós i xungo-xungo. Només era possible fer-lo en 4x4 i hem trigat dos hores, tot i que no estava molt lluny.

Quan portàvem una estoneta prenent el sol s’ha posat a ploure i hem hagut de sortir corrents cap al cotxe. Ha caigut el diluvi universal! Ha plogut molt i molt! Hem desfet el camí, durant dos hores més, i hem travessat de nou els tres rius, una mica cagats perquè l’últim havia augmentat de caudal.

En una d’aquestes, i mentre plovia molt, el camí era tot de fang i el cotxe fa uuuuuuuuuhhh cap a l’esquerra, relliscant i descontrolat...ho hem vist com a càmera lenta, però hem tingut sort, doncs no hi havia pedres o esboranc al costat del camí que ens pogués ratllar o abonyegar el cotxe llogat...finalment no ha passat res i hem sortit ilesos, nosaltres, i el cotxe. Uf! Hem patit, però.

Quan hem arribat a caseta, al cap de poc ha deixat de ploure i ha tornat a sortir el sol. Hem agafat els bàrtuls i hem anat a la platja d’aquí, la Sámara. Després hem tornat al bar d’ahir a prendre un bloody mary.
M’ha sortit un bony a la geniva (una inflamació), on tenia fa anys el queixal del seny de dalt. M’ha fet bastant mal tota la nit, i aquest matí he anat a la farmàcia i m’he comprat antibiòtic. No m’ha passat res en 7 mesos i ara que estic fora un mes, patapam! Bueno, espero que em baixi i que no sigui res.

Playa Grande (Costa Rica)

2008-02-18T23:29:00.005Z

Veure fotos

14 de febrer:
Avui, després d’un banyet a les termes i esmorzar, hem agafat el cotxe i hem vingut fins a la costa del Pacífic. Hem trigat 4 hores.

Tot i que la guia diu que les carreteres d’aquest país són terrorífiques, la veritat és que no ens han semblat tan horribles. N’hem vist de molt pitjors, a altres llocs, la veritat (una avinguda principal a la Índia que tenia un arbre plantat enmig! a part de les vaques, biciclistes, etc.).

El paisatge d’aquesta zona ens ha semblat molt més sec que el que hem vist fins ara, que era totalment tropical. Esperem que plogui poc i puguem anar a la platja cada dia...

Avui també ens ha costat trobar lloc on dormir. Aquest país té molt turisme! Hem arribat a Playa Grande. És una platja poc explotada, i on hi arriben moltes tortugues a posar els seus ous a la sorra.

Molt a prop hi ha la Playa Tamarindo, molt famosa en el seu temps, però que actualment està plena de complexos turístics, juerga nocturna i massificació.
Estem a El Manglar, un hotelet molt mono. Les habitacions estan en un jardinet tropical amb una piscina. Les habitacions tenen fusta fosca, amb un menjadoret i cuina que donen al porxo, amb un aire islenyo i rústic alhora, molt xules. Les parets són irregulars i de guix blanc, a mi m’ha recordat una mica l’estil eivissenc.
Aquest país és bonic i no es veu molta pobresa. Es diu dels ticas que, en comparació amb els seus veïns de Centroamèrica, no són pobres, no són analfabets i no s’enfronten a agitacions polítiques. Costa Rica és un bon país: té tresors naturals, un alt nivell de vida, un alt índex d’escolarització i, el més difícil potser, és un país que ha prosperat sense tenir exèrcit des de fa més de 50 anys!

Costa Rica té el nivell de vida més alt de tota Amèrica Central. Tot i així, el 18% de la població viu per sota del límit de la pobresa. Però s’ha de dir que hi ha poca gent demanant pels carrers i no es veuen els grups de nens pobres que recorren els carrers d’altres ciutat de Llatinoamèrica. Hi ha pobresa, però no al nivell d’altres ciutats de països propers.

Són 4 milions d’habitants. Hi ha molta immigració d’EEUU i es veu que els ticas comencen a estar una mica tips de que estiguin comprant-se el país.

Segons la Unicef, el 92% d’habitatges dels ticas compten amb condicions sanitàries dignes i el 97% tenen accés a aigua potable.

L’esperança de vida de Costa Rica és de 77 anys, similar a la d’EEUU (77.8) però inferior a la espanyola (79.7). Tenen una bona assistència sanitària nacional i bons sistemes de salut. La mitja de fills és de 2,4. L’educació primària és gratuïta i obligatòria, cosa que situa l’índex d’alfabetització en un 97%.
Definitivament, ens encanta Costa Rica!

15 de febrer:
Avui ens hem llevat, he esmorzat en el fantàstic porxo que tenim (mango, plàtan, poma, cereals i cafè amb llet jo, el Ramon no esmorza) i hem marxat a visitar platges.

Hem anat a Playa Conchal que té aquest nom perquè, segons diuen, la sorra està plena de conxes...bueno, si ells ho diuen...n’hi havia quatre contades...hi hem estat una bona estona perquè s’estava bé.

Després hem anat a Playa Flamingo, que tampoc estava malament, però tampoc era res de l’altre món. Hem volgut també trobar la Playa Pan y Azúcar, però no l’hem trobat, tot i que ens ha semblat veure-la quan anàvem per camins de cabres buscant-la. Tampoc res de l’altre món.
La vegetació és molt més seca i moltes platges tenen la sorra negra-grisa i no són especialment boniques. Molt millor el Mediterrani!

Però crec que a mida que anem baixant, a mida que anem fent la costa del Pacífic més al sud, la vegetació es va convertint en més espessa i salvatge, pel que he vist a les fotos de la guia.

En aquest cantó del país, les cases són molt més modernes, de ciment, amb mur protegint les cases i inclús es veuen casserons (que estic segura que no són de ticas, sinó d’americans). A la zona del Carib no, és molt més autèntica, més humil, més senzilla. Les cases no tenen mur, el jardí està allà al costat del camí, les cases són de fusta i pintades de colorins i en general, són més modestes. Pel poc que he vist en la zona del Pacífic, a mi em va agradar més aquell estil de vida, el del Carib.
Hem vist moltes iguanes. A la carretera, dos enormes allà enmig. I després a l’aparcament de la platja, una enorme que li treia les dents a un gos que la rondava. Després, a Playa Grande, una pujada a un arbre i jalant. Molt guai.

16 de febrer:
Avui hem anat a passar el dia a Playa Avellana. M’ha agradat bastant. Hi havia molta gent fent surf (les onades no eren molt grans) i un bar, el Lola’s, molt xulo. A primera línia de mar, amb uns seients de fusta estil africà i hamaques sota els arbres.

Per la zona dels surfistes hi havia molta més gent, però nosaltres hem anat cap a la zona on no hi havia onades grans i estàvem sols. Hi havia dos cases de fusta, i de cop, d’una d’elles ha sortit un vellet que no estava molt fi i ha començat a fer coses estranyes: tirava cocos mentre cridava, intentava arrancar una branca d’un arbre, en fi, que no hi tocava molt, pobre...el Ramon estava a l’aigua i jo m’he espantat una mica, perquè el coco ha anat a parar a un metre d’on jo estava. Ha estat tota l’estona per allà, atrafegat amb les seves coses i en el seu particular món.

Després hem anat a prendre algo al Lola’s i jo m’he pres dos batuts de fruites naturals boníssims.
Hem decidit llavors anar a conèixer la famosa Playa Tamarindo, la que figura que ara és massa turística. I bueno, no està tan malament. És turística, però no en plan Lloret de Mar, sinó que hi ha molts guiris i molts hotels i botigues, però no hi ha edificis alts i es manté l’estil del país. Així que no ha estat tan malament com ens esperàvem. Playa Grande és molt millor, doncs no hi ha quasi res urbanitzat, els hotelets estan molt separats entre sí, hi ha quatre botigues i en general el paisatge és molt més verge. No és un poble en sí, com Tamarindo, sinó que és una platja amb hotels desperdigats.

Estem molt contents perquè des de que estem a la costa del Pacífic no ens ha plogut cap dia. Fa sol i molt bona temperatura.

Demà ja deixem Playa Grande i seguim fent ruta pel Pacífic.

Arenal (Costa Rica)

2008-02-18T01:00:00.006Z

Veure fotos
12 de febrer:

Després de 300 km per carreteres secundàries hem arribat a la zona del volcà Arenal, cap a les 3 de la tarda.

Pel camí hem parat en un “serpentario”, com diuen aquí, un terrari de serps. N’hem vist unes 50, de verinoses i no verinoses, feia una mica de yuyu, tanta serp....picaven les cames...

El volcà Arenal està considerat un dels 10 volcans més actius del món, i es controla la seva activitat diàriament. És un volcà actiu que escup lava i foc al cel cada dia. Abans de 1968, La Fortuna era una tranquil·la població agrícola situada a 6 km de la base del volcà. Però el matí del 29 de juliol d’aquell any, el Arenal va entrar en erupció violentament després de 400 anys d’inactivitat, destruint tres de les poblacions que tenia al voltant. Els famosos manantials de Tabacon es troben en el recorregut de la erupció. La Fortuna és un dels destins més freqüents entre els visitants de Costa Rica.
Com ja he comentat, des de l’any 1968 el volcà Arenal escup amenaçadores columnes de cendra, enormes explosions i rius de brillant lava vermella casi a diari. Diuen que és estrany que encara conservi tan bé la seva silueta, tot i la constant activitat que ha despullat les carenes, abans verdes. Tot i aquesta frenètica activitat diària, normalment el cim del volcà està ennuvolat i no es pot veure quasi res. No obstant, sí se sent el soroll de les erupcions, diuen. El que seria preciós seria banyar-se a les termes mentre observem el volcà escopir la vermella lava...

Ens allotgem al hotel Tabacon. És bastant car, però la Noe, que ha estat aquí, em va recomanar que hi anéssim, doncs val la pena. És l’hotel de les termes naturals i són molt boniques. Ja les hem “tastat” i ha estat molt bé. No fa gaire bon dia i plou, així que ha estat molt bé això d’entrar a l’aigua a 40 graus mentre plovia. Les termes estan en uns jardins tropicals de vegetació preciosa, i entre piscina i piscina hi ha quasi un bosc tropical, molt xulo.

13 de febrer:
Aquest matí ens hem llevat i encara no ens havíem tret les lleganyes, que ja estàvem a les termes. Ens hem fet un reconfortant banyet a 40 graus, sota la pluja, hem fet unes fotos i hem anat a esmorzar.

Després el Ramon s’ha tirat en tirolina. I cap al tard, abans de fer-se fosc, hem anat a veure el volcà des d’abaix. La llum anava apagant-se i es podia veure la lava que, en forma de riu, baixava la muntanya. No es podia veure el cim perquè estava ple de núvols i només es veia la meitat inferior de la muntanya. Ha estat guai.
Cap al vespre, hem anat a sopar i després, com també vam fer ahir, hem anat a fer-nos un banyet a les termes, ja de nit. Demà ja marxem cap a la zona del Pacífic, on tornem a la plajeta i al bon temps, esperem! Per què aquí, a la zona del volcà Arenal no ha parat de ploure.

Puerto Viejo de Talamanca (Costa Rica)

2008-02-13T18:01:00.005Z

Veure fotos

11 de febrer:
Ahir vam sortir de Cahuita i ens vam dirigir fins a Puerto Viejo. Està només a uns 15 km. Com que no podíem entrar a l’hotel reservat fins les 2 de la tarda, vam aprofitar i vam anar fins a Manzanillo, el següent poble.

Pel camí vam parar a Echo Books, una cabanyeta-llibreria que hi ha al final d’un camí que parteix de la carretera. Està enmig de la selva i vam comprar 4 llibres, tots de segona mà. Ens havíem portat només dos llibres, i ja m’estic acabant el segon. Estem enganxats a Kurt Wallander, el protagonista d’una saga de llibres policíacs d’un escriptor suec anomenat Henning Mankell, que vam descobrir a Melbourne. Quan vam arribar a Barna, vam veure a la Fnac tots els seus llibres, es veu que està tenint molt èxit. Doncs en portem dos d’ell, però ja me’ls he llegit i em maleeixo per no haver-me’n portat més.
Manzanillo és un poblet de costa molt petitet. Està tot encarat cap al mar i els seus carrers estan sense asfaltar i rodejats de naturalesa. Ara, al febrer, són les vacances dels nens ticas, i ahir diumenge, estava ple de domingueros ticas. Crec que avui ja comencen tots el cole. Esperem que es noti, doncs fins ara estaven tots els hotels a tope.

Fa dos dies que el temps està tonto. Ahir no va sortir el sol, i plovia de tant en quant. No tormenta, però gotetes o xaparron de 5 minuts. Avui sembla que està igual, quina pena.
A Manzanillo vam anar a la platja una estona, però es va posar a ploure. Els ticas no es movien, plogués el que plogués, tots allà a la platja, gaudint del seu dia de diumenge. Vam anar llavors a una soda, els bars d’aquí. Em vaig prendre un “jugo de tamarindo” que estava més dolç que jo què sé...

Vam tornar cap a Puerto Viejo i vam anar al nostre hotel: Agapi. Són tres casetes de fusta fosca, de dos plantes, davant del mar, rodejat de naturalesa. Nosaltres estem a la primera planta, a uns 100 metres del mar. Entre nosaltres i el mar hi ha molts arbres i vegetació, i als arbres, uns 8 ossos perezosos. En vam veure 4, ahir. Són com boles de llana encongits sobre ells mateixos, allà, en una branca. La Cecilia, la duenya, és una negra esbojarrada i xerraire.

Puerto Viejo és un poble una mica més gran que Manzanillo, però no us penseu que molt més gran. Simplement té uns quants carrers més. Es molt xulo, molt més que Cahuita, té molt més encant. Cahuita no estava tant encarat al mar, passejant pels carrers intuïes el mar al fons, però Puerto Viejo està totalment encarat al mar. Passeges pel carrer principal i tens el mar al costat tota l’estona. Està ple de bars i restaurants i hi ha molt moviment. Les cases estan fetes de llistons de fusta, i moltes pintades de colors. L’ambient és relaxat i tranquil, envoltat de música típica tica i reggae. Està rodejat per ambdues parts, de km i km de platges salvatges.

És famós per la seva Salsa Brava. Però no es tracta de la salsa de les patates, sinó que es tracta del trencant més poderós de tot Costa Rica, només per surfistes experts i perillós inclús per a ells. Aquest és el motiu de que aquest poblet comencés a fer-se famós. Van començar a arribar surfistes de tot el món i el poble es va començar a obrir al turisme.
Després de deixar les maletes a l’hotel i llegir una estona, vam anar a passejar pel poble. Hi havia uns tenderetes i vam fer algunes compres: unes arracades molt xules, un braçalet de fusta i una cinta pel cap. Vam seguir passejant i vam parar a la platja a observar els surfistes. N’hi havia molts i la veritat és que ho feien molt bé. Vam seguir passejant i finalment vam parar en un restaurant a la platja i allà vam sopar.

Aquest matí hem esmorzat a la “casita del árbol”, que li diu la Cecilia, que és un bar muntat a la base d’un arbre, amb el seu tronc com a eix del bar. Allà he esmorzat un plat de fruita, torrades amb mantega i un cafè amb llet, que aquí el tenen molt bo.

Hem estat una estona a la nostra habitació. Ha estat plovent una estoneta, fins que ha sortit el sol. Hem anat passejant fins al poble pel camí que tenim davant de l’hotel. És un camí de bosc tropical, dens i humit. Aquest país és molt verd i frondós, com ells diuen, “pura vida”. Més del 30% del país està protegit.
Hem estat veient els surfistes pujant a les onades una estona. El Ramon s’ha banyat sota la pluja, en un moment en que ha caigut un xaparron. Després hem anat a prendre algo a un bar i finalment hem tornat cap a l’habitació.

A la nit hem anat a sopar al restaurant Patagonia, un restaurant argentí. Carnaca pel Ramon! Hem demanat un plat de vacio i un de asado de tira, per compartir entre els dos, acompanyats d’un pla de patates braves. No us podeu imaginar com estava el vacio...! Tendre tendre com la mantega! Uffffhh...estava boníssim! Feia molt de temps que no ens menjàvem un tros de carn tan exquisit...tan bo estava que, un cop acabats els plats, hem cridat a la cambrera (argentina, és clar, com tota la resta del personal) i li hem demanat un altre plat de vacio! S’ha quedat a quadros, però li hem dit que el Ramon s’havia quedat amb gana i que estava boníssim! Hem sortit del restaurant llepant-nos els dits i amb la boca feta aigua...quin sopar més bo, el recordarem molt de temps!
Demà ja deixem la costa caribenya i marxem cap a l’interior del país, a veure el volcà Arenal.

Cahuita (Costa Rica)

2008-02-13T04:28:00.005Z

Veure fotos

8 de febrer:
Per sortir de Tortuguero vam agafar una barqueta que ens va portar durant tres hores pels canals del riu fins arribar a Puerto Limón.

El camí va ser preciós. Nosaltres navegant pel riu d’estil amazònic i veient la flora i fauna que ens anàvem trobant. Vam veure caimans, monos de cara blanca, tortugues...va ser un viatge molt xulo.

A Puerto Limón ens esperava el nostre cotxe llogat, un 4x4 petitet i nou de trinca! Tan nou que l’hem estrenat nosaltres i els seients portaven encara els plàstics!

Puerto Limón no té cap encant especial, així que vam agafar el cotxe i vam arribar fins a Cahuita, un poblet al sud del Carib.

El sud del Carib és el cor de la comunitat afrocaribenya de Costa Rica, originaris de Jamaica, que van venir fa molts anys per treballar en indústria de la banana. Durant molts anys, aquest sector del país va funcionar independentment de la resta. La cultura jamaicana va trobar bons aliats entre les antigues poblacions indígenes que hi havia a la zona. Aquestes cultures intercanviaven coneixements sobre plantes medicinals, agricultura i supervivència a la selva. I així van anar prosperant, al marge del que succeïa a la resta del país.
Tot i que les barreres racials van desaparèixer l’any 1949, l’electricitat, les carreteres i el telèfon van arribar molt més tard a aquesta bonica zona del país. El resultat d’aquest aïllament és una cultura encara molt independent de la resta de Costa Rica.

No obstant, la millora d’infrastructures ja ha arribat, junt amb el turisme. Han arribat a aquestes terres molts nord-americans i europeus, que s’hi han quedat a viure, atrets per la cultura del surf. Esperem que no ho facin malbé!

Cahuita és un poblet petitet, amb aires caribenys. A un extrem del poble hi ha la Playa Negra, i a l’altra, el parc nacional de Cahuita. El poble està situat en un petit punt que sobresurt cap al mar Carib. Només té dos camins de grava amb molt poc trànsit, la resta són de sorra. Hi ha un carrer principal i tres o quatre que l’atravessen i ja s’ha acabat el poble. Les cases són de fusta o ciment, i moltes d’elles pintades de colors. Hi ha un quants cavalls en una tanca al mig del poble, allà pastant.

Quan vam arribar ahir les vam passar canutes per trobar allotjament. Tot estava a tope i ens va costar una bona estona trobar lloc, tot i que no es veu molta gent pel carrer. Aquí molta gent va en bici o a peu.
Estem allotjats en unes cabanyes de fusta bastant xules (Ciudad Perdida). La nostra és força gran i tenim barra americana amb la seva cuina i les seves cadiretes. A sobre al jardí hi ha un jacuzzi! La dona que les llogava ens va fer un bon preu i finalment ens vam quedar aquí. Està a la part sud del poble, una mica allunyat.

Ahir vam sopar al Sobre las olas, un bar davant del mar. Vam menjar molt bé. el Ramon una sopa de peix boníssima, llom amb bolets i jo un plat de gambetes que estava per xupar-se els dits. Hem de dir però, que aquest país no és tan barato com els seus països veïns. Al contrari, surt caret...

I aquest matí, hem decidit anar a veure el parc natural. És un parc petitet, però dels més visitats a Costa Rica, ja que hi ha bons allotjaments al poble, les platges de sorra blanca són molt boniques, hi ha l’arrecife de corall i el bosc tropical que es troba al costat del mar, i està ple de vida salvatge.

La veritat és que ha valgut la pena, doncs la passejada és molt bonica. Vas caminant per un bosc dens al costat de la platja, i pots anar sortint i banyant-te. Nosaltres ho hem fet unes quantes vegades, quan la calor era forta i quan teníem ganes d’una mica de relax. El camí en total fa 8,5 km. Les platges són súper salvatges, plenes de palmeres i amb el bosc arribant quasi fins l’aigua. Hem vist monos de cara blanca, hem sentit els aulladors (i aquesta nit també, al costat de la nostra cabanya), la mateixa serp groga de l’altre dia a Tortuguero que es veu que és súper verinosa (es diu oropel, i el Ramon li feia fotos a dos centímetres!) i mapaches! El Ramon diu que posi que a Tortuguero vam veure també un basilisco.
Quan finalment hem acabat el camí, hem agafat un bus que ens ha portat fins al poble, doncs desfer el camí era com una mica matada...

Ens estem aixecant amb el sol, és a dir, cap a les 6 del matí. Ens llevem més d’hora que quan treballem!

9 de febrer:
Ahir a la nit vam anar a sopar i el Ramon es va demanar un plat de macarrons amb gambetes i pop que estava per llepar-se els dits! Més bo...tot i que vam haver d’esperar una hora perquè ens servissin el sopar, doncs aquí no s’estressen molt, van al ritme caribeny.

Avui hem passat un dia de relax total. Hem anat a la Playa Negra, que com el seu nom indica, té una sorra ben negra. Hem estat una estoneta prenent el sol i després hem anat a Reggae Bar a prendre algo mentre la brisa del mar ens acariciava la cara...hmmm...què bé, amb la caloreta que portàvem de la platja..!

Hem anat al súper a comprar algunes provisions i hem anat cap a la nostra cabanyeta. Ha passat el dia entre cafès amb llet, bloody marys, mangos i bananes, llegint, prenent el sol i banyant-nos al jacuzzi del jardí.

Mentre estava tombada sobre la gespa, amb el meu pareo, mirava els arbres i les fulles moure’s amb el vent i sentia els ocells cantar i els monos aullar, i em sentia plenament feliç i afortunada, he tingut un moment d’aquells de respirar fons i omplir-te els pulmons d’aire...
Ara intentarem actualitzar el blog, encara que no sabem com estan les connexions a internet per aquest país, i no pinta molt bé, com vagi al ritme caribenyo del poble ho portem clar...

I demà ja deixem Cahuita i ens dirigirem al següent poble caribeny (Puerto Viejo de Talamanca), un dels últims de la zona sud del Carib costarricense.

Tortuguero (Costa Rica)

2008-02-10T00:04:00.005Z

Veure fotos

6 de febrer:

Després de 17 hores de viatge vam arribar a San Jose, capital de Costa Rica, cansats i rebentats. Vam anar a passar la nit a l’hotel que havíem prèviament reservat. A l’endemà, i després d’haver dormit molt poc, ens vam llevar a les 4 de la matinada i vam anar cap a Tortugero, parc nacional, en una autèntica avioneta.

Un cop deixat enrere la capital, sota nostre tot era selva. Ja ens vam fer una idea de com és aquest país. Just minuts abans d’aterrar, e que vèiem era el mar, un riu que anava paral·lel al mar, i vegetació espessa i salvatge.

Tortuguero és un parc nacional de 30.000 hectàrees de terra i 50.000 hectàrees marines. És molt bonic i molt autèntic, doncs a pesar d’haver-hi hotels, estan molt integrats en el paisatge i no n’hi ha molts. El poble de Tortuguero són quatre cases al costat del riu. No hi ha cotxes ni carreteres, només hi ha camins coberts de vegetació plens de vida salvatge.

Nosaltres ens hospedem al Tortugero Lodge, un hotelet molt cuco i acollidor a la vora del riu. Les habitacions són àmplies i espaioses (tenim el nostre llit i dos més individuals), totes de fusta fosca i donen a una galeria de fusta on hi ha lo més preciat per mi: una hamaca! Mentre em gronxo veig el riu i sento el mar. Hi ha també una piscina de pedra davant del riu. El menjador està disposat en una tarima davant del riu.

Tortuguero, com el seu nom indica, és famós pels milers de tortugues que cada any arriben per deixar els seus ous a la sorra de la platja. No obstant, ara no és època, doncs aquesta és de juny a setembre. És el lloc de cria de tortugues verdes més important de tot el Carib i on hi ha més tortugues verdes de tot el planeta. En el món hi ha vuit espècies de tortugues marines, sis aniden a Costa Rica, i d’elles, quatre posen els seus ous aquí.

Però no només les tortugues són l’atractiu de Tortuguero: a la seva selva hi ha més de 300 espècies d’aus (martin pescador, garzas, etc), ossos perezosos, monos aulladores, petites granotes vermelles verinoses, iguanes i manatís. Inclús hi ha jaguars, però són molt difícils de veure.

Els monos aulladores fan un soroll grutural i greu que posa els pèls de punta. Esl sentim cada dia des de la nostra habitació, i si treiem el cap per la finestra, els veiem als arbres, al costat just d’on dormim! Ah! I l’altre nit, el Ramon quasi aixafa la granota més gran que hem vist en la nostra vida!

Tortuguero és extremadament humit, hi plou molt. Sino, que li preguntin a la Eva, germana del Ramon, que aquest estiu va venir i no li va parar de ploure en tots els dies! Ara, per sort, és la època en que plou menys, i encara no hem vist aigua, llevat la del mar i el riu, és clar.

Vam fer un passeig en barca durant tres hores per buscar animals entre els meandres del riu. Vam veure monos a les copes dels arbres, una iguana, caimans, tortugues, i molts ocells. També vam fer una passejada pel parc natural i vam veure més monos, ocells, i una serp de color groc verinosa.

7 de febrer:

Avui ja deixem aquestes precioses terres de Tortuguero i anem cap al sud del Carib, on ja ens han dit que es respira ambient autènticament caribeny: reggae, rastes, surf i vida relaxada....quines ganes!

Primer anirem a passar uns dies a Cahuita i després a Puerto Viejo de Talamanca. Hem llogat un cotxe i ja comencem a fer ruta fins que deixem el país, a finals de mes.

La gent és molt amable i maca. Ens han dit que aquest és un país molt tranquil i segur, menys la capital, que és més perillosa, i on nosaltres no hi estarem més que l’imprescindible (la darrera nit per agafar el vol per tornar).

Als locals els diuen “ticas”. Quan els ticas ens pregunten que cap a on anem ara i els diem que Cahuita i Puerto Viejo, tots posen una cara de nostàlgia i d’enveja...es veu que és un destí que els encanta, i que crec que també ens encantarà a nosaltres, pel que ens diuen...

Fa una temperatura estupenda. Això de canviar l’abric i la bufanda pel bikini és fantàstic! Al Ramon els mosquits ja l’estan martiritzant, pobret...ja té unes ronxes d’escàndol...

Extended..!

2008-02-03T20:32:00.000Z

3 de febrer:

Tornem a ser aquí! Després d'un mes a Barna, teníem més gusanillo de viatjar i hem decidit fer una extensió del nostre viatge! Demà volem cap a San José, la capital de Costa Rica! Quines ganes! Hi estarem fins a final de mes, exactament fins el dia 29 que ja tornem cap a casa. Llavors sí que ja s'ha acabat el cuento i comença la nostra vida "normal" a Barna: curro, cap de setmana, curro, cap de setmana...així que aprofitarem a fons aquest dies extres que tenim!

I colorin colorado...

2007-12-20T12:22:00.000Z

Aquí s’acaba aquesta aventura, aquest somni fet realitat, aquests 7 mesos on hem fet de tot i hem après molt més.

San Francisco, Estats Units. Maig 2007

Hem visitat 15 països, hem agafat 40 avions, hem fet 70 immersions on hem vist taurons, balenes, tortugues, mantes, rayes, serps marines; hem vist pingüins, foques, dofins, rinoceronts, girafes, hienes, búfals, geishas, hem sopat a la vora del riu infestat d’hipopòtams, hem esquiat per Sant Joan, hem dormit al ras al costat dels cocodrils, hem acampat rodejats de lleons i elefants, hem fet bivac sota un miler d’estrelles al desert australià, hem fet puenting, zorbing, wake boarding, motocross, hem fet dos liveaboards de cinc dies a Similan, Tailàndia i a la gran barrera de corall, a Austràlia, hem anat en helicòpter, en globus, en avioneta de 12 places...i una infinitat de fantàstiques coses més...

Polinèsia Francesa. Maig 2007

Hem visitat pobles, ciutats i països que ens han sorprès i meravellat i cap ens ha deixat indiferent: Los Angeles amb la seva superficialitat de bisturí, San Francisco amb els seus carrers empinats i el seu port ple de lleons marins! (encara flipo!), Polinèsia Francesa el paradís, New Zealand que ens va enamorar i ens va sorprendre la immensitat de paisatges al·lucinants i la gent més encantadora que hem conegut mai, Austràlia el gran secarral i el seus bonics parcs naturals del nord i la seva espectacular barrera de corall, Bali la nostra coneguda illa que havíem de repetir, Japó i la seva impactant cultura, bonics paisatges i gent encantadora, Hong Kong amb els seus contrasts i la ciutat tipus Blade Runner, la nostra estimada Tailàndia amb les seves precioses platges i a la que mai ens cansarem de tornar, el caòtic Vietnam, l’acollidor i pacífic Laos, la sorprenent Camboia amb els seus espectaculars temples d’Angkor Wat, l’autèntica i paradisíaca illa de Zanzíbar, la impactant Kenya amb la seva fauna salvatge impressionant i les precioses meravelles mil·lenàries d’Egipte i el seu Mar Roig..

Nova Zelanda. Juny 2007

Hem après d’altres cultures, hem après de nosaltres mateixos, hem visitat llocs increïbles i hem bucejat en mars al·lucinants. I per sobre de tot, no oblidem a les persones que omplen tots els records del nostre viatge: l’Anna del Taka amb la que vam passar 5 dies al·lucinats bucejant en vaixell per la gran barrera de corall d’Austràlia, la fantàstica parella formada pel Luis i la Mayuko que vam conèixer a Austràlia, i vam tornar a veure a Bali i a Tokio i que esperem veure en breu a Barna, la parella d’americans amb la que vam compartir 10 dies de calma i tranquil·litat a les platges tailandeses, els acollidors kiwis, l’extrema amabilitat dels japonesos, la parella d’aussies amb la que vam compartir una nit a la vora del foc mentre acampàvem a la platja, el Pablo i la Elena amb qui vam passar uns quants dies a Tailàndia, el Topper de Masai Mara i les seves copes de vi al voltant del foc rodejats d’animals salvatges...esperem seguir en contacte amb tots ells molt de temps i que aquests moments compartits formin part de la nostra història d’amistat...

Austràlia. Juliol 2007

Ens hem retrobat amb vells i bon amics que ens han fet apropar-nos una mica més a casa durant tot aquest temps: la hospitalitat de la Pilar i el David a Los Angeles, el Xupi i l’Angela a Bali, els animats i aventurers pares i germana del Ramon que ens han seguit allà on hem anat en dues ocasions, la parella de recent casats Pepe i Laura amb els que vam compartir 10 dies a Koh Tao, i també, per què no dir-ho, molts dies de Monzon!, la Erika a Bangkok, que encara que només va ser una hora em va saber a Glòria, la hospitalitat del Javi a Zanzíbar on vam passar 10 dies de platja inoblidables i el Pepo i la Alayne a Kenya que ens van acollir com a reis.

Bali. Agost 2007

I no hem d’oblidar a tots aquells que, malgrat no haver tingut la sort de poder-nos trobar arreu del món, han viatjat amb nosaltres a través del blog, ens han escrit comentaris al blog, ens han escrit mails, ens han trucat i han estat allà tot aquest temps que hem passat fora de casa i lluny de la nostra gent.

Japó. Agost 2007

Així que moltes gràcies a tots, als vells amics, als nous amics, als familiars i també als anònims seguidors que ens han seguit pel blog...

Hong Kong. Setembre 2007

I gràcies especialment a la vida en general, que tan bé ens tracta. Donem gràcies per ser uns privilegiats i tenir la sort d’haver fet aquest viatge tan especial, i que ens ha donat la possibilitat de viure 7 mesos en plena aventura i sense cap, cap, entrebanc. Tot ens ha sortit rodó, no hem tingut problemes de cap tipus, tot ha estat increïblement perfecte i ens considerem, per tant, la parella més afortunada del món.

Camboia. Setembre 2007

Vietnam. Setembre 2007

I ja s’acaba aquest espectacular viatge que no oblidarem en la vida, doncs cada instant ha estat una aventura nova, cada moment hem viscut una nova experiència inoblidable, cada dia ha estat una pàgina en blanc, cada dia decidíem com omplir-la, cada dia l’hem viscut molt intensament...La sensació de llibertat que ens ha envaït aquests 7 mesos la recordarem sempre...Un viatge així no et deixa igual, doncs el que hem viscut ha estat al·lucinant.

Laos. Octubre 2007

Tailàndia. Octubre 2007

M’agradaria poder expressar tot el que sento i tot el que he viscut amb més claredat, però me n’adono que no en sóc capaç, que les meves paraules es queden curtes en comparació amb tot el que sento...

Zanzíbar. Novembre 2007

Kènia. Novembre 2007

I sí, tornem a casa, a la monotonia, podran pensar alguns, però tornem amb la sensació de qui ha viscut molt, amb l’esperit jove i ple de noves coneixences. I tornem també amb ganes d’estar entre els nostres, amb els nostres familiars i amics. I amb nous projectes que ens fan tenir il·lusió de tornar a fer la vida que fèiem abans, de tornar a ser el que érem abans de marxar. Els mateixos, però uns altres, la Taís i el Ramon de sempre, amb la motxilla plena de roba runyida i envellida pel sol, però amb la motxilla molt més plena de noves experiències...

Egipte. Desembre 2007

Sharm El Sheikh-2 (Egipte)

2007-12-20T12:03:00.000Z

Veure fotos

16 de desembre:
Avui ha estat el nostre últim dia de submarinisme i seguint confirmant que són tots uns sapos. Els treballadors del centre de buceig i els clients. Quin rotllo de gent!

Primer de tot, hem tornat a començar mal el dia...l’autobús aquest cop ha vingut, però ha marxat sense nosaltres! La cita és cada dia a les 7.45 i arriba cada dia a les 7.55. Malgrat saber que arriba tard cada dia, nosaltres hi estem cada dia a i 45. Doncs avui estàvem fent el check-out perquè canviem d’hotel, i hem vist el bus fora, eren les 7.50, quan hem sortit, a les 7.52 el bus ja havia marxat deixant-nos plantats!! Colloooons! Què plastes..! un altre dia caminant cap al maleït centre de buceig!

I després hem tingut un pique amb un anglès que m’agafava el lloc de la botella perquè li agradava més el meu lloc i ha decidit canviar-me la meva caixa de l’equip de lloc...grrrrr el volia matar!

I després, els instructors no ens han cridat per fer el segon briefing (l’explicació que es fa abans de cada immersió), nosaltres estàvem prenent el sol a dalt de tot del vaixell i han passat de cridar-nos. Al cap d’una estona li dic al Ramon “no creus que ja deuríem de tornar a l’aigua..?” i baixem i estava tothom canviant-se per anar a l’aigua i nosaltres sense assabentar-nos! Una mica més tard i ens perdem la immersió! És feina dels instructors reclutar tota la gent pel briefing i la immersió, ja els hi val! Malament, ens hem quedat amb mal sabor de boca d’aquest centre de buceig. Els instructors gens enrotllats i a sobre la gent tampoc. I a demés et cobren fins per respirar. Et cobren una pasta per les begudes del vaixell, quan sempre que hem bucejat, l’aigua és gratuïta! I pel menjar igual, un dineral. I pel lloguer de l’equip un altre dineral, i hem hagut de pagar entrada pels parcs nacionals...en fi, que has de venir amb un carretó de diners per ficar-te a l’aigua! Imaginem que tots els centres de buceig de per aquí deuen ser igual de cars, però potser són més simpàtics...bueno, en fi, el mar ha estat molt bé, que és l’important. Les immersions molt xules.

Avui hem repetit per tercer cop Shark & Yolanda (haguéssim preferit fer una altra, però bueno, així és la organització...) i Jackfish Alley. Hem vist un altre peix cocodril, una altra morena enorme, moltes rayes de punts blaus...

Hem hagut de canviar d’hotel perquè l’hotel on estàvem (Kharamana hotel) ens van dir que a partir d’avui no tenien més habitacions. No ho entenem, doncs no ens hem creuat quasi amb cap client, i a demés l’hotel era enorme, tenia moltes habitacions, així que no entenem res, però bueno...ara estem al Hilton, on paguem només una mica més que on estàvem abans i és molt més xulo (paguem 90 euros al dia amb esmorzar inclòs i a l’altre pagàvem 60 i era molt més cutre). Els hotels a Sharm no són gens econòmics, ja ho havíem llegit a la Lonely.

Me n’adono que viatjant el temps s’estira, els dies són més llargs però no per això avorrits, cundeixen el triple, fas moltes coses en un dia, te’n vas a dormir amb la sensació d’haver viscut moltes experiències...és com si en 7 mesos haguéssim viscut 10 anys...però sense més arrugues...

17 de desembre:
Quin gust no haver-se de llevar a les 7 del matí! Avui ha estat el primer dia des de que estem a Sharm que ens hem llevat quan el cos ens ho ha demanat (que no ha estat molt més tard que les 7, però com a mínim ha estat sense despertador...). Avui és el primer dia que no tenim res planejat, que ens dedicarem a anar a la platja i a la piscina.

L’hotel està molt bé. Estem en uns bungalows molt xulos, amb terraceta davant d’una esplanada de gespa. L’hotel està situat a una zona tranquil·la i alhora a prop dels bars i restaurants. Ocupa una part important del passeig que hi ha al costat del mar. A la platja hi ha tumbones i tovalloles pels clients de l’hotel. Hi ha també tres piscines i quatre restaurants. L’hotel és molt gran en extensió i en habitacions, però no és un tros d’edifici de ciment enorme, com hi ha hotels de per aquí. Al contrari, són bungalows repartits per un jardí enorme. Per això mateix, l’espai que ocupa tot l’hotel és molt gran.

La bahia de Na’ama té una carretera principal per on s’arriba a l’aeroport i on hi ha molts hotels i el nostre centre de buceig, però no és gens bonic, doncs hi ha la carretera pel mig. Després, paral·lelament, hi ha un carrer més cèntric, peatonal, atiborrat de restaurants, bars, hotels i algun centre de buceig. Aquí és on hi ha molt merder i on el Ramon i jo anem a sopar moltes nits (i a fumar-nos la nostra sheesha després de sopar). Després hi ha el carrer que va paral·lel a la platja, on hi ha restaurants més cucos, doncs tens la platja allà mateix, i alguns hotels, com el nostre. La zona és la més tranquil·la i la més bonica. Aquí els currantes dels restaurants són més simpàtics que a El Cairo.

Avui havíem de fer una immersió extra, però després del dia d’ahir, el Ramon es va rebel·lar i va dir que res de res, que no hi anàvem. Era a un vaixell enfonsat (Thistlegorm) i que estava tancat des de feia dos setmanes i no s’hi podia bucejar. Avui era el primer dia que s’hi podia anar. Però costava 160 euros per cap! A demés, la cita era a les 4 de la matinada, segur que estava a petar de gent, segur que tots eren anglesos sosos de kk i segur que fotria un fred de collons. Així que passem.

Ahir el Ramon va passar molt fred, pobret. La veritat és que fotia rasca. Jo sota de l’aigua estava bé, però a la que sortia, encara que fes sol, el vent se’t ficava als ossos i et congelaves. Els primers dies no vam passar tan fred. Creiem que és perquè és hivern, encara que faci solet, estem al desembre, i s’ha de notar per força.

Porto 39 llibres llegits i el Ramon 17! No està mal, no?

El Ramon ha de començar a fer el vídeo de Tailàndia, i encara li quedarà Zanzíbar, Kenya i Egipte. Encara que acabem el blog seguirem penjant els vídeos fins a acabar-los. Estem molt contents perquè molta gent ens segueix pel blog. Estem feliços de que la gent el trobi interessant i que viatgin amb nosaltres, inclús gent que no ens coneix! Com l’Helena, que l’altre dia ens va deixar un comentari i ens va fer molta il·lusió. Estem pensant d’imprimir tot el blog i fer un llibre per nosaltres, amics i familiars. Pot estar bé i pot ser un bon record de la nostra lluna de mel.

Des de que la meva mare em va dir divendres passat “ens veiem divendres que ve” i em vaig quedar traumatitzada, ja sé el dia de la setmana en què visc...nooo...això va en serio, el nostre viatge s’acaba, ja només ens queden 4 nits! Tres a Sharm i una a El Cairo, i ja cap a casa!

Estem apurant els últims dies de platja i bon temps, perquè ens arriben notícies de que a Barna estan a 4 graus!! Socorro!! Quin fred! Aquí de dia fa calor, i a la nit refresca una mica, però res com a casa, que s’estan pelant de fred!

18 de desembre:
Un altre dia de relax a la platjeta. Ja ens queda menys, això és el comte enrera i no mola gens! Els nostres amics ens estan preparant un bona benvinguda, ens sembla. Serà tot un xoc, això d’estar amb tothom el mateix dia d’haver arribat, estarem súper descolocats!

El Google Analytics ens dóna dades interessants sobre el seguiment del blog: a dia d’avui, la mitja d’usuaris que entren cada dia és de 30. No està gens malament, no? 30 persones es connecten cada dia per seguir-nos! La mitja d’estona que li dediquen és de 1.45 minuts. En total hi ha hagut 1.570 visites i 3.000 pàgines visitades! I ens han visitat des de tot el món.

Tot i que al ser en català no ha facilitat que tinguem més seguidors. Suposem que si l’haguéssim fet en castellà els de sud-america s’hi haguessin enganxat més. Però no hem fet el blog amb la idea de tenir nous seguidors, sinó explicar les nostres experiències als nostres amics i familiar. Després, viatjant i coneixent gent, a vegades sí que ha fet ràbia que fos en català perquè no l’entenien, però bueno, és la nostra llengua materna, i en castellà m’hagués estat impossible escriure.

19 de desembre:
Avui és el nostre últim dia a Sharm El Sheikh. Demà a les 8 del matí agafem un vol cap a El Cairo. Hi passem una nit i el divendres dia 21 de desembre a les 13.45 aterrem a Barcelona! Què estrany, després de tants mesos estar fora, tornar a casa!

Aquests últims dies estan sent un esperar el fi, una dolça mort, un deixar passar el temps i apurar els últims dies de relax i vacances, doncs l’inevitable està per arribar en molt poc temps!

Sharm està ple de turistes russos i el cel envaït constantment d’avions que no paren d’arribar. L’aeroport està aquí al costat i els avions volen molt baix.

Als bars tothom està fumant sheeshas i se sent per tot arreu el sorollet gustós de l’aigua bombollejant. Hi ha dones amb vel, algunes vestides modernes amb el mocador al cap, i d’altres de negre absolut amb només els ulls a la vista.

Hem aprofitat la platja tot el dia i ara estem a l’habitació. El Ramon fent el vídeo de Tailandia i jo acabant-me el meu últim llibre. D’aquí poc anirem a sopar, sheesha i a dormir. La nostra última nit al Mar Roig!

20 de desembre:
Ens hem llevat a les 6 del matí i ara estem a l’aeroport de Sharm El Sheikh esperant per anar a El Cairo. Com sempre, sembla que el nostre vol va amb retràs.

Aquest matí, mentre esmorzàvem, de cop, li dic al Ramon “demà ja tornem cap a casa, què fort!”. No m’ho crec, que després de tants mesos vagant pel món ha arribat el moment d’acabar, de tornar a casa! Què ràpid passa el temps quan t’ho estàs passant bé! Tot i així, com ja he dit en alguna ocasió, el temps canvia, s’estira, cundeix molt més, viatjant. Però passa, al cap i a la fi...

Avui passarem el dia a El Cairo, relaxats a l’hotel (tampoc tenim més pounds egipcis, així que no hem de gastar res que no es pugui pagar en targeta, tenim els diners justos pels taxis!) i demà a les 10 del matí agafem el vol cap a Barna...ufffffhhhh....!!

...Ja estem a El Cairo. Al final no hi ha hagut retràs d’avió.

Quan hem arribat a l’aeroport de El Cairo, havíem d’agafar un taxi per anar fins a l’hotel. Se’ns apropa un taxista, pactem el preu (el primer dia que vam arribar ens van cobrar el doble, els molts.!) i comencem a caminar fins al seu taxi. De cop, se’ns apropa un altre taxista i li volia robar el client (nosaltres) al primer taxista i li ha començat a tirar de la maleta del Ramon per portar-la al seu taxi, com dos nens petits! I el Ramon tirant de la maleta, i els dos taxistes també! Estan bojos! Finalment hem dit “eeeeehhh...please, relax!” i hem anat amb el taxista del principi. Què pillats que estan...! Tots un senyors, eh, no us penseu que eren uns pipiolos, tenien els seus 50 tacos...

Avui ens pendrem el dia de relax (bueno, portem uns quants dies de relax...jejeje) i hem fet una sauneta i un jacuzzi. Com uns senyors. Que es noti que és la última nit de la nostra lluna de mel! Que demà ja s’ha acabat el cuento i tornem a estar a casa a fer vida normal....ufffffhhh...!

Sharm El Sheikh-1 (Egipte)

2007-12-17T15:16:00.000Z

JA HI HA VÍDEO DE LAOS!!!

Veure fotos-1
Veure fotos-2

11 de desembre:
Estem a l’aeroport de El Cairo, esperant per agafar l’avió que ens portarà a Sharm. Per no ofendre la costum d’aquest país, l’avió va amb retràs...què estrany!

Ahir vam arribar a El Cairo al matí. Els pares del Ramon marxaven cap a Barcelona. Ens va venir a buscar a l’aeroport el Mohamed, el guia tontet-simpàtic. Ens va acompanyar a l’hotel amb un cotxe que tenia més pols que jo sé què. Ens va donar una grata sorpresa quan, després de fer tot el papeleo pel check-in de l’hotel i d'acomiadar-nos, li anem a donar una propina i ens la rebutja! Ens diu que no, que ell fa la seva feina! Toma ya! Això és el que nosaltres pensem, que ja els paguen per fer la seva feina, però aquí tothom t’exigeix la propina! Ens vam quedar a quadros, doncs és el primer egipci que ens rebutja una propina! No, si al final el Moha s’ha portat bé, l’homenet...és de bona fe i hem de dir que un visca pel Moha!

A la nit vam trucar als pares del Ramon per veure com havien arribat. Ens expliquen que els bitllets de El Cairo-Barcelona anaven a nom d’unes altres persones! (perquè no van tenir els bitllets de tornada fins dos hores abans de tornar, tot ben just i ben a última hora, per variar, per posar dels nervis a qualsevol! I especialment a un que jo sé...jejeje). Us ho podeu creure? Van viatjar a Barna amb unes altres identitats!

Com que aquí, als aeroports es passen els controls per on jo sé i mai-mai ens han demanat el passaport per viatjar en avió, es podem fer aquestes barbaritats...això només és possible en un país com Egipte. I els controls? I els possibles atemptats? I si va el Osama (el de veritat, bé, l’altre també era de veritat i de la bona, vull dir el terrorista oficial) amb un altre passaport...? doncs no passa res, tu, vingui, passi, segresti l’avió i estimbi’l contra les piràmides, que aquí no passa res!!

Ara mateix tenim aquí al costat un egipci fent les seves pregàries i crida com una mala cosa. És necessari que ens assabentem tots de que és un bon musulmà i fa les oracions pertinents? Quins crits que fot, per Déu!

Bueno, esperem que l’avió no surti amb molt retràs i arribem a Sharm en bones condicions. Demà ja comencem a submergir-nos...a veure què ens depara el Mar Roig...

...Hores més tard...ja estem a Sharm El Sheikh i seguim dient que aquest país és un desastre absolut...hem arribat fa 3 hores i encara no tenim hotel! Hem sortit de EL Cairo a les 10 del matí, són les 6 de la tarda i encara estem fent gestions per intentar buscar on dormir.

Ahir vam fer una reserva per mail en un hotel i quan hem arribat directament de l’aeroport, ens diuen que han de comprovar la reserva feta per internet. Ens han fet esperar una hora, i al cap d’aquesta estona, ens diuen que encara no saben res, que s’estan intentant posar en contacte amb administració però que no els hi diuen res....uffffhhh..què difíci és tot aquí, per Déu! Ens diuen que anem a connectar-nos a internet per veure si ens han respós, o tornar a fer la reserva! Sembla de conya, tot...bueno, anem a internet, i evidentment, com tot en aquest país, no funciona i no ens podem connectar.

Hem estat buscant un altre hotel i sembla que finalment n’hem trobat un altre, tot i que no ens asseguren que tinguem habitació la darrera nit, doncs estan a tope. Hem reservat per 5 nits, tot i que en volem estar 6. Ara el Ramon ha anat a buscar les maletes al primer hotel, i espero que els hi fagi un bona butifarra al marxar!

Pel que hem vist, Sharm El Sheikh és un complex hoteler i turístic de lo més atiborrat. Guirilandia total, tipo Lloret de Mar. Ja ens ho havia dit el Joan. L’únic que val la pena de per aquí és el mar, que es veu que és preciós. Ja us ho direm, doncs demà fem la primera immersió.

Aquest país és un desert absolut, més del 95% del país és desert! Cada cop que hem volat, el que hem vist des de l’aire és sorra i més sorra, i les ciutats construïdes al costat de les dunes, rodejades de desert.

Per cert, totes les immersions a Sharm són un regal de noces del Joan, Ferran, Carlos i Dani (i les seves dones), així que moltes gràcies nois!!!!

14 de desembre:
Ja portem tres dies d’immersions. Hi ha molt corall i el fons marí està molt ben cuidat, tot i que no hem vist grans peixos. Suposem que no és la època per veure’n.

El plan de cada dia és el següent: quan s’enrecorden, ens venen a buscar a l’hotel a les 7.45 (ja s’han oblidat de nosaltres un dia i hem hagut d’anar a peu al centre de buceig! Quina gràcia ens va fer, després de veure la desorganització d’aquest país ja ens ho esperem tot...) i ens porten al centre de buceig. És un centre amb bastants barcos, així que ens distribueixen segons el lloc on volguem anar a bucejar, i anem en furgo cap al port. Sortim d’allà cap a les 8.45 i fem la primera immersió cap a les 10. Sortim de l’aigua, esperem la hora reglamentària per la segona immersió, i de nou cap avall. Dinem i qui vol fa la tercera immersió. Tornem a l’hotel cap a les 4.30. Està bé perquè ens passem el dia en barco, entre immersions i prenent el solet, i els dies passen tranquil·lament.

El primer dia vam fer Middle Garden, White Knight i Near Garden (aquesta només la fa fer el Ramon, jo em vaig quedar al barco prenent el solet....).

El segon dia vam anar a Ras Mohammed, un parc natural que té un dels ecosistemes d’esculls coral·lins mes espectaculars del món, entre els que hi ha una gran diversitat d’espècies de corall i fauna marina. Hi ha un fort contrast entre la terra i el mar: secarral absolut versus molta vida i color sota l’aigua.

Ras Mohammed és reserva marina des de 1983 i es va convertir en el primer parc nacional d’Egipte. Ocupa 480 km2 entre el mar i la terra. No estan permesos els hotels, els visitants només poden accedir al 12% del parc i hi ha límits per les nombroses embarcacions de submarinistes autoritzades.

En aquest meravellós parc nacional vam fer les immersions de Shark & Yolanda i Satallite. La primera va ser impressionant, doncs hi havia una paret de corall que baixava 800 metres. Ens va encantar. Hi havia un vaixell enfonsat, el Yolanda, amb centenars de wàters (sí, wàters!!) que formaven part del cargament del vaixell i es troben repartits pel fons marí. Molt curiós! Jo em volia fer una foto asseguda en un dels wàters, però finalment vaig passar de fer la notes (hagués estat bé la foto, eh, per això??).

A la segona immersió vam veure la morena més gran que hem vist a la nostra vida! Impressionant! Hi havia un noi italià (treballador del centre de buceig que filmava en càmera) que la va tocar. Com podeu suposar, el Ramon va ser el següent en passar-li la mà pel llom. La morena ni s’immutava...després, l’italià li va dir al Ramon que la tocava perquè ja la coneixia (deuen ser amics...) i sabia que no feia res.

Avui hem anat a Tiran i allà hem fet Gordons reef i Woodhouse reef. La tercera immersió d’avui el Ramon no l’ha fet perquè estava geladet de fred. L’aigua està a 24 graus. Jo porto un traje nou, de 3 mil·límetres, que m’abriga molt. Però el traje del Ramon no és molt nou, i pobret, passa fred. És el primer cop que sota l’aigua ell tirita i jo no! a demés, avui he estrenat una caputxa que em vaig comprar ahir de neoprè, i vaig súper calenteta! Jo li dic al Ramon que anem al centre de buceig i es canviï el traje, perquè passar fred sota l’aigua és un rotllo...jo a Austràlia em vaig congelar de fred!

El Mar Roig, rodejat de desert per tres costats, es va formar fa uns 40 milions d’anys, quan la península aràbiga es va separar d’Àfrica, el que va permetre que entressin les aigües de l’oceà Índic. En l’extrem sud limita amb l’estret de Bab al-Mandab, de 25 km, pel que es tracta de l’únic mar tropical que està quasi tancat per complet. Cap riu hi desemboca i el flux de l’aigua de l’oceà Índic és escàs. Aquestes característiques geogràfiques úniques, junt amb el clima àrid del desert i les altes temperatures, fan que aquest mar sigui molt salat. També fa molt vent, pel que l’aigua està en calma només una mitja de 50 dies l’any.

L’aigua està tan salada que flotes molt més, i m’haig de posar molts més kg de llastra (normalment en porto 3 o 4, i aquí en porto 8!). I quan t’entra aigua als ulls, plores durant 20 minuts com a mínim, del mal que fa!

És una paranoia perquè els carrers estan adornats de Nadal i se’ns fa súper estrany anar en màniga curta i que sigui Nadal! El primer arbre de Nadal que vam veure ens va deixar descol·locats...però sí, ja s’apropa el Nadal! Se’m fa súper estrany pensar que arribarem a Barcelona i serà ple hivern, amb tots els carrers amb llums, Papa Noels pel carrer, gent estressada comprant regals, el centre a petar de gent, nadales per tot arreu, i sobretot, la gent abrigadíssima! Avui he parlat amb els meus pares i em diuen “bueno, fins divendres que ve, no..?” Eeeeeeeehh???? M’he quedat de pedra!! Doncs sí, divendres dia 21 de desembre s’acaba aquest somni fet realitat, aquests 7 mesos de viatge inoblidable, aquesta increïble lluna de mel...

Nosaltres estem a Na’ama Bay, una bahia al costat de la bahia de Sharm. És molt turístic, però m’ho imaginava pitjor. Penso que encara té la seva gràcia. Té un carrer amb tot de botigues i restaurants, però se li pot arribar a trobar un cert encant, en la manera d’estar repartits els restaurants, dels fanalets en els carrers i dels sofàs repartits en els bars on la gent (i nosaltres) fumen sheeshas. Hi ha un altre passeig, que va en perpendicular a la platja, on hi ha més restaurants. És com un petit poblet de platja turístic, sense un encant particular, però sense ser horripilant del tot. Podria ser pitjor.

El juliol de 2005 tres bombes van explotar a Sharm El Sheikh. Van matar 63 persones i van ferir a més de 100. Degut a aquests atemptats, el govern va augmentar la seguretat als hotels de Sharm. Aquí, a la bahia de Na’ama hem de dir que hi ha policia per tot arreu i detectors de metalls a tots els hotels, no obstant, com tot en aquest país, molts dels detectors no funcionen o i d’altres sí que funcionen, però passes tranquil·lament, piten, i els policies ni et miren.

Quan fan el canvi de guàrdia, els policies es passen l’arma, i ja he vist dos passes de pipa davant dels meus nassos.

Al final hem decidit quedar-nos aquí fins el dia 20 i deixar-nos de voltar més. Potser farem alguna excursió des d’aquí, però ens quedarem gaudint dels últims dies de platja i de solet.

15 de desembre:
Avui hem tornat a bucejar a Ras Mohammed i ha estat impressionant! Hem repetit Shark & Yolanda, que segons diuen ells, és un dels top ten del Mar Roig (la paret de 800 metres i el vaixell enfonsat rodejat de centenars de wàters!).

La segona immersió ha estat al·lucinant: Ras Ghozlani. Una paret de corall increïble, mil colors i el peix napoleó més gran que he vist a la meva vida! Era com el Ramon, deuria fer dos metres! Tot verd-blau, enorme, amb el bony característics d’aquests peixos a sobre del cap, nadant entre els bucejadors que ens hem quedat flipats davant de la seva immensitat. També hem vist el peix cocodril, molt curiós! Molt i molt guai.

I hi ha una visibilitat increïble i un sol preciós que ressalta tots els colors i que ho fa tot molt més bonic.

I mola perquè les immersions les fem de 60 minuts i els tanques ens els donen bastant plens d’aire, el que ens permet estar els 60 minuts sencers. Molt guai. L’únic inconvenient és que fa fred! Avui feia bastant vent i entre immersió i immersió estàvem tots congelats, sense masses ganes de tornar a l’aigua. Jo porto un bon traje, però el Ramon no, i es congela de fred només saltar a l’aigua.

Els altres submarinistes no són especialment simpàtics. Segons el Ramon, són uns sapos. Només hem tingut bon rotllet amb una parella d’anglesos d’uns 50 anys bastant caxondos. La mitja d’edat de tots els submarinistes és bastant alta, nosaltres èrem els més joves. I tots, exactament tots, són anglesos (no voldria pas que els anglesos s’onfenguessin, però si el grup que ens ha tocat és representatiu d’aquesta nacionalitat, ho sento, però han quedat fatal...).

Ahir per sopar hi havia una barbacoa gratuita que la pagava el centre de buceig (Emperor dive center), i en principi havíen d’anar-hi, però vist el percal...vam decidir passar. I ben fet que vam fer, crec, perquè haguessin estat tots els cinqüentons parlant anglés com bojos i el Ramon i jo ens haguéssim avorrit com una mala cosa...

La tripulació del vaixell amb la que hem passat aquests quatre dies s’han portat molt bé i eren molt macos (t’ajudaven a posar-te el traje i estaven pendents de tot). Demà canviem de vaixell i de tripulació i jo volia dona’ls-hi una propineta, doncs se la mereixien. El Ramon deia que no, que fan la seva feina i que va jurar i perjurar, després de separar-nos dels seus pares, no donar ni una propina més a aquests egipcis...al final els hi he donat, perquè s’ho han currat, home (10 euros en total, a repartir entre 3), tot i que me la he tingut una miqueta amb el meu marit...lo ves, Ramon padre, que cuando se la merecen se la damos..? jejeje.

Avui fa 7 mesos justos que vam sortir de Barcelona! Ho hem celebrat amb un bon sopar i una ampolleta de vi negre. A la nostra salut!

Creuer pel Nil: Assuan - Luxor (Egipte)

2007-12-10T10:02:00.000Z

HI HA VIDEOS NOUS!!!

Veure vídeo Vietnam
Veure vídeo Cambodia

Veure fotos-1
Veure fotos-2

8 de desembre:
Avui ha estat el primer dia en molts en què hem pogut descansar i no teníem una agenda súper atapeïda. Sembla que l’estrès dels dies passats va desapareixent...Després d’esmorzar, m’he fet un banyet a la moderna banyera de la nostra habitació: jacuzzi, xorrets d’aire i aigua calenta, i llums de colors que van canviant i donant a l’aigua un to vermell, lila, blau...estupendo!

A les 10.30 del matí hem començat a tirar. Ha estat molt bé pujar a coberta i veure el Nil desplaçar-se sota els nostres peus. Un cop deixat Assuan la vora del riu es converteix en dunes i en palmeres, un contrast de colors marrons i verds preciosos.

Hem pres el sol i hem estat llegint estirats a les tumbones. A dalt hi ha una piscina amb aigua congelada que cap dels quatre s’ha atrevit a catar, ni el Ramon! És que feia ventet i no venia molt de gust mullar-se.

Cap a les 13 hem arribat a Komombo, un poblet amb un temple no molt ben conservat. Moltes de les columnes estan destrossades i part del temple ha desaparegut. És de l’any 150 a.c.

Hem dinat, he fet la siesta (per fi he pogut fer siesta!) i hem seguit tirant tota la tarda fins arribar a Edfu, on hem vist un temple amb el mateix nom (de l’any 200 a. C.). Per arribar-hi hem anat, des d’on el vaixell ens ha deixat, en carro tirat per un cavall. El temple és d’estil grecorromà, molt gran i ben conservat. L’hem visitat de nit, a les 7 de la tarda, i estava tot il·luminat, molt bonic.

Avui hem estat tot el dia amb el vaixell en marxa, navegant pel Nil. Crec que és el dia de més navegació de tots.

9 de desembre:
Continuant amb el desastre d’organització, aquest matí havíem d’arribar a Luxor a les 9 del matí i no ho farem fins les 11...això vol dir que les excursions que tenim reservades les farem a corre-cuita i corrents, estant menys estona en cada lloc i estressant-nos una mica més...perquè tot va així de malament en aquest país, per Déu??

És la 1 del migdia i encara no hem arribat enlloc...hem embarrancat, doncs el riu es veu que està més baix i hi ha zones on el vaixell toca amb la quilla al fons del riu. Ho notem mentre naveguem, el vaixell trontolla i s’encalla...finalment hem aconseguit sortir i les noves notícies són que arribarem a les 2 de la tarda a Luxor, tot i que, com podeu imaginar, no ens ho acabem de creure...i això vol dir que els monuments que hem de visitar els veurem en 5 minuts, és clar...quin desastre!

...Ja hem tornat. Hem hagut de fer les visites molt ràpid, doncs no teníem temps. Hem vist la vall dels reis, on estan excavades a la muntanya les tombes dels faraons. Les piràmides es veien massa des de lluny i era un blanc massa fàcil pels lladres, així que van canviar la manera d’enterrar els faraons i van començar a excavar a les muntanyes. Hem vist les tombes de Ramses III. Ramses IV i Ramses IX. Després, seguint amb el cuet al cul hem anat a visitar el temple de la reina Hatshepsut. A continuació hem visitat el temple de Karnak, el més gran de tots els que hem vist. Té una sala oberta al cel de 5.000 metres quadrats i 134 columnes, una passada! Hem acabat la visita al temple de Luxor. Tots els temples que hem vist avui són del 1.500 a. C.

A l’últim temple, un grup de nois jovenets egipcis m’han demanat fer-me una foto amb ells i s’han anat animant i en un moment m’han rodejat una desena de nois fent-me fotos amb ells! El Ramon ha aprofitat i també me n’ha fet una, rodejada de tots ells. Més endavant, ha tornat a passar el mateix un altre cop!

Aquesta nit ens quedem a Luxor i demà a les 5 del matí ens llevem i agafem un avió cap a El Cairo. Els pares del Ramon marxen demà cap a Barna i nosaltres continuem cap a Sharm, uns 10 dies més, abans de tornar a caseta per Nadal.

A Egipte quasi el 99% de la població viu en la vall del Nil, el qual constitueix menys del 4% de la superfície total del país.

Els egipcis no ens han semblat especialment simpàtics. Inclús a l’hotel de El Cairo, un hotelàs (Four Seasons) eren bruscs i el tracte no era especialment agradable. És clar que venim d’Àsia, on el tracte és exquisit...No podem deixar de comparar aquest viatge amb el viatge organitzat del Japó, on tot va ser perfecte. És clar que ho estem comparant amb un dels països més educats i organitzats del món...

Egipte ens ha encantat com a país, però ens ha quedat una mica mal sabor de boca pels egipcis: els guies han estat tots un desastres (menys el del creuer pel Nil), maleducats, malcarats, poc amables, la organització ha estat la pitjor que hem vist en tota la nostra vida viatjant, els avions han estat un desastre, i en general tot ha estat caòtic. En definitiva, que no és un país dels que en tinguem moltes ganes de tornar...a veure com ens tracta el país aquests 10 dies que ens queden al Ramon i a mi, que viatjarem per lliure...

Abu Simbel i Assuan (Egipte)

2007-12-10T10:00:00.000Z

Veure fotos

Abu Simbel: el dia més llarg de tota la nostra volta al món..!

6 de desembre:
Avui ha estat el pitjor de tots els dies des de que hem arribat aquí. Ens han llevat a les 2 de la matinada per un vol que sortia a les 5. Primera cagada, doncs ho han fet així per aprofitar el viatge cap a l’aeroport amb els murcianos, que sortien abans que nosaltres. Podríem haver dormit més estona, però no, tots cap a l’aeroport ben juntets i saltant-se tots els semàfors. És clar, el nostre xofer ja tenia la propina que l’Osama ens va obligar a donar-li (en aquest país t’exigeixen les propines! Són la hòstia!).

Els guies ens van dir que ens acompanyarien els dos a l’aeroport i no ha estat així, només ho ha fet el nostre estimat Osama dels nassos. Quan hem arribat a fer l’embarcament, ens diuen que baixem a Assuan, que no anem directes cap a Abu Simbel, com ens havien dit la nit anterior. Que hem de baixar i esperar fins al següent avió. Llavors és clar, ens hem enfadat i li hem dit a l’Osama que el Moha ens havia dit que anàvem directes, i l’Osama ens diu que no és culpa seva! Tota l’estona li tirava la culpa a l’agència. Nosaltres li dèiem que ell era, per nosaltres, el responsable, doncs és el guia.

La rehòstia ve quan li preguntem a quina hora és el vol d’enllaç i ens diu que no ho sap!! Aquí tots hem saltat (menys el pare del Ramon, que això de queixar-se ho porta fatal) i li hem dit que ens semblava un desastre d’organització i que era una putada això que ens feien, doncs estàvem llevats des de les 2 i volíem saber els nostres horaris de ruta! L’Osama truca per telèfon i s’informa: arribem a Assuan i hem d’esperar tres hores fins al següent avió, que sortia a les 9 del matí!!!

El pitjor de tot, però el pitjor del món mundial, era que l’avió on nosaltres anàvem, feia parada a Assuan, però continuava fins a Abu Simbel!!! Us ho podeu creure?? Havíem de baixar d’un avió que ens portaria al destí, i esperar tres hores fins al pròxim!!! Aaaaaaaagghh!! Estàvem cansats, dormits i molt enfadats! Quan arribem a Assuan, veiem que hi ha dos avions abans del nostre que anava a Abu Simbel, a les 7 i a les 8 del matí i nosaltres agafàvem el de les 9!!! Aaaaaaaaagghh!!

La vista des de l’avió quan hem arribat a Assuan ha estat espectacular: el llac Násser, gran com un mar, i tot de muntanyetes planes per dalt, de color negre, sortint de l’aigua. I de cop, emergint de la terra daurada, quatre estàtues enormes, imponents, han aparegut al nostres ulls: les estàtues de Abu Simbel. No oblidaré mai la vista que se m’ha aparegut als ulls, i nosaltres sense càmera a mà! Una meravella mil·lenària als nostres ulls, preciosa!

El poble de Abu Simbel és molt petit, tot de casetes blanques a la vora del llac, bonic i acollidor. La majoria de turistes hi van en un dia, només per veure les estàtues.

Hem arribat a Assuan cansats i baldats. Ens esperava un altre guia igual d’impresentable que els ja coneguts que no ens ha fotut ni cas. Ens proposava anar a fer la visita turística de la presa i no sé què més, amb el cos que teníem...no, gràcies! Preferim dormir als bancs de l’aeroport.

Allà estava ple d’espanyols i sentíem que tots tenien problemes com nosaltres. Tots es queixaven de la mala organització dels egipcis. Bueno, no som els únics: mal de muchos, consuelo de tontos, no..?

Finalment l’avió ha sortit amb retràs, a les 10. El Mohamed ens va dir que, segons el seu magnífic plan d’agafar un vol directe, els de l’hotel de Abu Simbel ens deixarien entrar a l’habitació quan arribéssim, és a dir, a les 8 del matí. Hem arribat a l’hotel a les 11 del matí, sense dormir des de les 2 de la matinada i fets un nyap, confiats en el què ens va dir el Moha que ens deixarien entrar.

Quina ha estat la nostra desagradable sorpresa quan ens diuen que no, que hem d’esperar una hora!! Què????? No, per aquí no passem! Indignats era poc, el que estàvem!!! Hem trucat al Moha, s’hi ha posat el Ramon, i molt contundent i molt emprenyat li ha exposat la situació. Volem una solució ja! El Moha parla amb el de recepció i ens diu que mitja hora. Ni de conya! A tot això el pare del Ramon amagant-se per les cantonades perquè porta fatal que ens indignem així amb la gent, però és que no era per menys!! Quin absolut desastre de país!! Quin caos!

El Ramon (que li ha exposat el nostre problema molt ben fet) m’ha passat a mi el telèfon després d’una bona estona parlant amb ell i li he dit al Moha a veure si entenia que necessitàvem entrar ja a l’habitació per descansar, doncs a les 3 teníem una excursió programada i encara no havíem dormit. Al final ens han donat les habitacions. Desmaiats hem caigut al llit!!

Els molt jetes de la recepció, tenien allà a la vista unes 20 claus esperant ser assignades a clients, i quan el Moha ha parlat amb ells, ens han donat unes de les claus d’allà! Tenien habitacions de sobres!! Per què ens putejen d’aquesta manera??

A les 3.30 l’Osama ens esperava al hall de l’hotel. Queixant-se de que estava cansat perquè tenia son, el tio!! Quina jeta!!

Hem visitat el colossal temple de Ramses II. És Patrimoni de la Humanitat. Les quatre estàtues que hi ha a l’entrada fan 20 metres. Van trigar uns 40 anys en fer-lo i és de l’any 1240 a.c. El temple fa 65 metres de fondo. Originalment, estaven 100 metres més cap a baix, però amb la construcció de la presa haguessin quedat ofegats per l’aigua, i per això els van pujar, l’any 1968.

Dins hi ha un passadís amb dos estàtues a cada cantó, que simbolitzen el Ramses II vestit de guerrer. Darrera d’aquest passadís, mil inscripcions i dibuixos a les parets, molt ben conservats. Al fondo hi ha l’altar amb ell al mig, entre tres Deus. Dos cops l’any, quan el temple estava situat al lloc original, el 22 d’octubre, dia del seu aniversari, i el 22 de febrer, dia de la seva coronació, el sol entrava directament des de la porta del temple i il·luminava l’estàtua del faraó. El temple va ser descobert l’any 1817.

Aquest és un temple personal, no és una tomba. És personal perquè el faraó el va fer construir per fer-se ell Déu. A la dreta d’aquest temple n’hi ha un de més petit, és el de la seva dona, Nefertari.

Dins no es podem fer fotos, però el Ramon estava molt rebotat amb tot el dia que hem tingut i ha decidit passar de les normes i estava fent fotos (sense flash, això sí, tenim cap i no fem malbé els monuments). Ens ha vist un espanyol i el Ramon li diu “estoy hasta los cojones de estos egipcios” i l’altre li diu que ell també i que també està fent fotos. S’ha ofert a fer-nos una foto al Ramon i a mi, i quan ens l’anava a fer, un guàrdia ens ha enganxat amb la càmera...ens hem fet els bojos...

Quan hem acabat la visita, tota la resta de turistes (la majoria espanyols) marxaven a l’hotel a descansar fins les 7 de la tarda, que hi havia espectacle de llum i so, com a les piràmides, però sota les estàtues. El nostre estimat guia ens havia dit, abans d’abandonar-nos, que empalmàvem, és a dir, que ell ens vindria a buscar a la sortida de l’espectacle de llum i so. Així que ens hem cagat en tot i hem hagut d’esperar dos hores a començar l’espectacle.

Quan ens ha vingut a buscar, s’estava desesperezando i badallava. Quan li he dit que ens hagués agradat anar a l’hotel a descansar, com la resta de turistes, ens diu que és que estava fent les oracions!!! El molt jeta, estava dormint, que no ens expliqui contes egipcis!!

Quan comença l’espectacle de llum i so, estàvem tots els espanyols apilonats a un cantó de les grades, no ens deixaven ocupar els llocs buits de l’altra grada, i ens estàvem queixant, quan es gira un dona i ens diu “hacemos una gamberrada espanyola?”. Era per fer-la, la veritat. Hem estat xerrant i elles estaven igual de putejades que nosaltres.

Per cert, els murcianos ens han explicat que l’altre dia van quedar amb l’Osama i el tio no es va presentar, ni els va trucar per disculpar-se...després els hi va dir que estava malalt...és que és un impresentable!!

Avui no hem dinat, doncs hem prioritzat per sobre de tot dormir al migdia. Hem passat un dia de gossos, doncs semblàvem ànimes en pena. Això de no dormir ja no ho porto gens bé. Ja no tinc 20 anys i la falta de son m’afecta molt! Ha estat un dia molt dur. Hem sopat i hem anat a fer nones, no ens ho creiem, per fi el llit, després de quasi 24 hores d’estar en peu!!!

Per cert, la fantàstica agència egípcia que porta aquest descontrol es diu Cleopatra i la de Barcelona ViaMed, perquè ningú no caigui en el nostre error...

Assuan:

7 de desembre:
Avui ens hem llevat a les 6 del matí per agafar l’avió cap a Assuan. No les teníem totes de que les coses sortissin bé, després de les últimes experiències. Però sí, hem arribat a Assuan a l’hora que tocava.

Avui he tingut la meva segona mala experiència amb els egipcis. Quan he passat pel detector de metalls a l’aeroport, m’han tocat les dos tetes, però les dos! Al passar-me el detector de metalls pel cos, a l’arribar als pits me’ls ha tocat amb la mà, com si fos necessari tocar-me el cos per passar-me’l! Quan me n’he adonat ja estava al bus, i m’he cabrejat molt, de nou. Què s’han pensat, aquests egipcis? Grrrrrr!!!

La parella d’americans que vam conèixer a Ko Phangan ja ens van dir que les noies de pell i cabell clar els hi agraden molt, i la veritat és que m’he sentit bastant observada pels egipcis. Però una cosa és que et mirin, i l’altre que et fotin mà!

El guia que ens ha tocat aquests dies sembla maco, agradable i educat, no ens ho podem creure!

Hem anat a visitar l'obelisc inacabat de les canteres de granit de la ciutat. Es va començar a fer l’any 1.294 a.c. i es va abandonar, així que mai va ser acabat. Després l’alta presa del Nil, que es va construir l’any 1960 i van trigar 11 anys en fer-la, i que va donar lloc al llac artificial Náser.

Hem agafat un barquet i hem anat cap a la illa de Philae, on hi ha un temple d’estil grecorromà molt bonic, dedicat a la deessa Isis. L’entorn és molt agradable, doncs està envoltat per aigua. Està molt ben conservat i les parets estan gravades amb escenes dels faraons. Es va fer durant els anys 1.00 i 1.50 a.c. Aquí tots els temples tenen milers d’anys, és al·lucinant!

Per fi, hem anat al barco, el Sr. Georges. Enorme, molt bonic i amb unes habitacions grans i espaioses. Té quatre plantes i té piscina a dalt de tot!

Hem dinat, hem fet una siesta (que ens la mereixíem, després del tute dels últims dies) i a les 4 hem anat a fer un volt en faluca, el vaixell a vela típic d’aquí. Hem acabat el dia fent un volt pel zoco, on hem comprat algunes cosetes, hem pres un te i fumat una sheesha (caximba) de poma amb la mare del Ramon, asseguts en unes cadires al carrer del zoco, veient tothom passar. Les dones no deuen fumar aquí, doncs els egipcis ens miraven bastant. Unes quantes japoneses se’ns han parat, ens han fet fotos i li han regalat a la Eva un origami (un pavo reial fet de paper, típic japonès). Seguim dient que ens encanten els japonesos! Súper simpàtics i súper encantadors.

Hem sopat i després hem anat a veure unes danses folklòriques egípcies ballades per tres homes que feien aquí al vaixell. Demà a les 10.30 el vaixell comença a tirar. Aquesta nit la passarem anclats aquí, a Assuan.

Assuan es una ciutat tranquil·la, res a veure amb la bogeria de la capital. Turística, però no molt gran i gens caòtica. Aquesta ciutat té molts monuments faraònics, grecorromans, coptos, musulmans i moderns. El seu zoco és un dels més meravellosos, després del Cairo. Des d’aquesta ciutat surten tots els creuers del Nil (uns 400 barcos).

El Cairo (Egipte)

2007-12-10T08:59:00.000Z

Veure fotos

3 de desembre:
Hem arribat a El Cairo a les 8.30 del matí. Des de l’avió és una ciutat enmig del desert, tota d’un to ocre. Edificis i més edificis. Hem agafat un taxi perquè ens dugués a l’hotel i ja hem pogut patir el caos circulatori d’aquesta ciutat de 20 milions d’habitants. La ciutat ens ha semblat bonica, amb grans avingudes i bonics edificis.

Aquest cop anem en viatge organitzat, doncs venen els pares del Ramon, igual que al Japó. Deixem enrere el buscar hotel, buscar mitjà per arribar a tal lloc i decidir què fer cada dia. Aquí estarà tot organitzat i preparat, i el Ramon i jo podrem descansar la ment i el cos...

Hem tingut algun problema a l’hora de fer el check-in perquè ens deien que teníem l’habitació cancel·lada..! No vegis quina gràcia ens ha fet després d’arribar rebentats i amb unes ganes boges de pillar dutxa i llit! Finalment, i al cap d’una bona estona, ens ho han solucionat i ja tenim habitació, que per cert, és impressionant!

Aquesta nit arriben els pares del Ramon i demà comencem a visitar el país. Avui ens prenem el dia de festa, el Ramon i jo, estem molt cansats pel viatge, doncs això de llevar-nos a les 2 per agafar un avió a les 5 de la matinada ens ha deixat K.O.

4 de desembre:
Aquest matí hem anat a visitar El Cairo i les seves “joies”. Els 20 milions d’habitants d’aquesta trepidant ciutat viuen a la ombra de les piràmides, a la vora del Nil (el riu més llarg del món, amb uns 6.000 km de llarg!), entre mausoleus i en els límits del seu voraç desenvolupament urbà. Hi ha molta contaminació, soroll, trànsit de bogeria i viuen apinyats. Contínuament se senten les innumerables crides a la oració dels musulmans. És la ciutat més gran d’Egipte, la “mare del món”.

Primer hem anat a veure Menfis, la ciutat que el faraó va triar com a capital, quan va unificar per primera vegada l’Alt i el Baix Egipte. No obstant, només hi queden algunes ruïnes i és difícil imaginar-se que fa milers d’anys era una important ciutat. Va ser fundada l’any 3.100 a.c.

Després hem anat a veure Saqquara i allà hem vist la mastaba de Titi. Les mastabes eren les tombes dels nobles. El guia, el Osama, ens ha fet la turistada de portar-nos a un lloc on nens orfes feien alfombres i kilims. Típic dels tours, però en fi...

Després hem anat a veure les impressionants i famoses piràmides de Gizeh. És al·lucinant veure aquestes tres bèsties que hem vist mil cops a la tele. Són imponents, i el més increïble és tota la història que porten al darrera. El que més m’ha agradat és que es troben enmig del congestionat barri de Gizeh, les veus mentre vas per la ciutat, quaranta segles d’història observant El Cairo.

Són les úniques supervivents de les “set meravelles del món” i tenen més de 4.000 anys! Això és el que més m’impressiona, la d’anys i anys que han passat des de que les van aixecar milers d’homes. La pregunta que es deu fer tothom és “com collons les van aixecar”? Se sap que eren tombes construïdes per ordre dels faraons, per equips de desenes de milers de treballadors. El que va impulsar els egipcis a construir-les va ser la seva creença en la vida eterna i el seu desig d’unir-se amb el cosmos. Situat entre el cel i la terra per connectar els móns mortal i diví, el faraó era honrat en vida i adorat després de la seva mort, i la piràmide era el sepulcre apropiat per a ell.

Hi ha tres piràmides: la de Keops, Kefren i Micerinos. La primera i més gran d’Egipte és la gran piràmide, Keops, amb 146 metres d’alçada i acabada l’any 2.570 a. C. En la seva construcció es van utilitzar 2,3 milions de pedres de granit, que pesaven 2,5 tones! Van trigar 17 anys a fer-la.

La segona en estatura, la piràmide de Kefren, fa 138 metres i van trigar 20 anys a fer-la. Hi hem entrat i l’experiència ha estat un tant angoixant, doncs es baixa per un passadís molt baix (has d’anar ajupit i m’he donat uns quants cops al cap) i després es puja, arribant a la cambra funerària (que encara conté el sarcòfag de Kefren) i l’aire és dens i et falta. A demés, fa molta calor, i es veu que a l’estiu la gent es desmaia. No m’estranya, doncs nosaltres érem pocs i era agobiant tenir algú davant i darrere, i tothom es queixava de la falta d’aire. L’aire era dens i espès. Agafaven ganes de sortir corrents i respirar profundament l’aire de l’exterior. Hem arribat a la cambra funerària i, un cop vista, enseguida hem volgut sortir d’aquella sensació horripilant.

La tercera piràmide, la de Miscerino, fa 62 metres i van trigar 11 anys en fer-la. És bastant més petita que les altres.

Davant d’aquest trio, es troba la famosa esfinx. Tant al Ramon, com a molts dels altres, els hi ha semblat més petita del que s’imaginaven.

Venen amb nosaltres una parella de lluna de mel de Múrcia. Hem anat a dinar i allà el guia s’ha mostrat molt impertinent i maleducat (ens feia callar amb xiulets i quan li he dit que no ens cridés, que estàvem de vacances relaxadament m’ha dit tot xulo que ell estava treballant! Li hagués dit quatre coses ben dites, però m’he contingut perquè no era plan, però m’ha semblat un poca-solta). A demés, ens ha fet anar tot el dia a toc de pito, i si no escoltàvem les seves “extraordinàries” explicacions perquè estàvem fent fotos s’enfadava, tu! Què fort, el tio! Veient les piràmides, un dels monuments més importants del món i el tio volia que estiguéssim per ell! Que ens ho hagués explicat al cotxe! Però davant d’aquelles imponents piràmides era impossible no tornar-se boig fent fotos!

Després de dinar, l’Osama ens ha tornat a fer la turistada de portar-nos de shopping i ens ha portat a una botiga de papirus. Ha estat interessant veure com els fan. La noia que ens ho explicava era molt graciosa, perquè parlava espanyol però com si estigués en una obra de teatre, recitant i cridant.

El Cairo té un trànsit de locura. Per moure’t d’un lloc a un altre, mínim una hora i mil frenaços i pitades. Molts homes van en burro!

A la nit, hem anat a veure un espectacle de llum i so al peu de les piràmides. Era en anglès, i no m’he enterat molt. Però era bonic veure les piràmides il·luminades i projectant diferents escenes de la història. Després hem anat a sopar a un restaurant recomanat per la Lonely Planet que ens ha agradat molt: el Fish Market. A sobre estava davant del nostre hotel. És un restaurant de peix i marisc que ho tenen tot exposat i tu esculls el que vols i t’ho fan allà al moment.

5 de desembre:
Avui hem fet visita pels barris de El Cairo. Hem anat a veure el barri copto, el dels cristians ortodoxes egipcis. Hem vist la església penjada (perquè està construïda sobre quarters romans) i una sinagoga (la primera feta en tota la història, de l’any 325 a.c.). La sinagoga va ser cremada en la seva totalitat i reconstruïda completament pels egipcis, per això es nota l’art musulmà en la reconstrucció: l’estil arabesc. És curiós veure la barreja d’estils.

Amb la mare del Ramon ens pixàvem de riure, doncs les esglésies eren molt rares, molt recarregades. Inclús una tenia globus penjats! Ens rèiem dient que semblava una guarderia! Ja portàvem la conya de l’Osama, que s’enfadava si no l’escoltàvem, i llavors tot eren miradetes i riures continguts, que són els més divertits (aquells moments en què saps que no pots riure, però això ho fa encara mes divertit i et pixes!).

El barri copto està barrat als cotxes, i això el fa més encantador. És com un barri peatonal. És un remanso de paz, dins de la caòtica ciutat.

Després hem anat a veure la Ciutadella de Saladino amb la seva mesquita d’alabastre o Mehmet Alí. La mesquita és molt bonica, molt gran i d’estil turc. La orientació a la Meca del petit altar m’ha fet recordar que quan vam volar amb Qatar Airways, a les pantalles de l’avió sortia on estava orientada la Meca en referència a l’avió, per si s’havia de resar!

Després hem anat al bazar Al Khalili: una sèrie de laberíntics carrers on pots trobar utensilis de coure, vidre, or, plata, roba, perfums, espècies i tot tipus de complements. Allà ens hem ficat per uns carrers estrets i plens de gent i homes tirant de carros carregats fins als topes. He tingut la primera de les meves males experiències amb els egipcis, doncs un guarromarrano m’ha tocat el cul! Sí, no ha estat una imaginació meva, doncs no ha estat un roce, sinó un magreig! El molt cabró!! Quan m’he girat de cop, el tenia enganxat al darrere, i quan he reaccionat, al cap de dos segons, ja no hi era. I això que anava amb el Ramon! Cabronàs...!

Hem anat a dinar i després hem anat al Museu Egipci. Allà hem flipat amb la màscara funerària de la Tutankamon, feta d’or i de 11 kg de pes. Aquesta màscara la teníem en una portada d’un llibre que he tingut a casa tota la vida i que mirava embadalida quan era petita, i ara la tenia al davant! També hem pogut veure els dos sarcòfags on estava la mòmia, fets d’or massís i pedres precioses, una passada! També estaven exposades totes les joies de Tutankamon: collars i anells preciosos. Tutankamon va morir l’any 1.350 a.c. amb només 18 anys. Als 8 anys ja va pujar al tro. Van descobrir la tomba, amb tot el seu contingut (molts objectes d’or també exposats també al museu) l’any 1.922.

Abans de visitar l’esperada màscara d’or de la Tutankamon, el nostre agradable guia ens ha fet una “encerrona”: ens ha fet seure a les escales que pugen al segon pis, el de la Tutankamon, i allà, sense poder fugir ni fer més que mirar-lo a ell i a la seva panxa grotesca i gorda, ens ha explicat com la van descobrir i més curiositats relacionades. El Ramon diu que s’ha sentit com si estigués al cole i la profe li estigues fotent l’obligat sermó educatiu...els murcianos badallaven, la Eva i jo ens miràvem i ens pixàvem de riure d’amagatotis, i el pare Ramon era l’únic vertaderament interessat en aquesta història imposada amb calçador. Ens l’ha ben feta, doncs no hem pogut escapar. Cagun nel Osama..!

Hem vist també una còpia de la pedra Roseta (que el nostre estimat Osama no s’ha dignat a ensenyar-nos, en canvi, ens ha explicat amb detall mil coses més i s’enfadava quan no l’escoltàvem..!). El pare del Ramon diu que és bon egiptòleg, però nosaltres diem que en pot saber molt, de la història del seu país, però de fer de guia i tractar a la gent, no en té ni idea!

Hem vist moltes estàtues de faraons de 5.000 anys d’antiguitat! Molt ben conservades, amb tots els colors intactes. També hem vist la mòmia de Ramses II, molt ben conservada. Se li notava inclús l’os de la nou, feia angúnia!

Hem observat que, malgrat ser un museu amb uns continguts importantíssims per la història, està tot mal exposat, poques explicacions i moltes antiguitats mal apilonades, sense massa seguretat ni cura dels objectes. Els podies tocar, i inclús tirar al terra, si ets una mica patós. I milers d’anys d’història a la merda, així de fàcil.

Hem pogut viure en pròpies carns la mala organització d’aquest país. Els guies ens informen malament de les nostres rutes i entre ells la informació no va molt fluida, doncs ens informen de coses diferents.

A la nit, hem canviat de guia, per sort, i ens ha acompanyat el Mohamed. És molt més bona persona que l’animal del Osama, tot i que jo opino que és un bonachon perquè és curt de gambals, pobre, no hi arriba més, però que sí fos llest com el Osama, seria tan mal parit com ell.

Havíem d’arribar al hotel a les 3 de la tarda i descansar fins les 5.30 que havíem de tornar a sortir. Evidentment, i seguint la costum d’aquest país, hem arribat a les 5.30 de la tarda, i hem quedat amb el Mohamed a les 6. Estem bastant cansats, no parem en tot el dia i descansem poc, a demés, ens llevem a les 6 quasi cada dia.

La visita d’aquesta tarda-nit ha estat molt bé, i a demés el Moha és molt més agradable que el carallot del Osama. Hem anat a veure el zoco de nit, i el guia ens ha portat al famós bar dels miralls, on hem degustat per primer cop una sheesha (caximba) de poma, molt bona. El zoco de nit ens ha agradat molt més que de dia, a demés l’Osama no ens havia aconsellat res d’especial, en canvi el Moha ens ha portat per carrers on hem vist moltes mesquites boniques. Ens ha fet una rutilla de nit pels edificis més importants.

Al Moha se li ha vist el plumero masclista quan ha començat a dir que les dones conduïen fatal (la veritat és que estàvem davant d’una dona que conduïa un cotxe enorme i estava fent marxa enrere i arrasava amb tot el que tenia pel davant, aquella dona en concret sí que era un perill!) i que ell es podria casar amb més d’una, però amb lo difícils que eren les dones avui en dia, amb una ja en tenia prou. Ja li he dit que si algun dia va a Espanya aquests comentaris no seran ben rebuts.

Aquí han començat els problemes greus d’organització del nostre viatge, doncs demà hem d’agafar un avió cap a Abu Simbel i a les 7 de la tarda el nostre guia encara no sabia els horaris. Primer ens ha dit que sortíem a les 5 del matí amb un vol no directe, i que arribaríem al nostre destí a les 11 del matí, tot sense dormir. Després ens ha deixat tranquils dient-nos que finalment el nostre avió de les 5 era directe fins a Abu Simbel. La mare del Ramon s’ho creu, jo no les tinc totes de que sigui tot tan bonic, ja veurem demà...

Kenia-2

2007-12-02T15:03:00.000Z

JA HI HA FOTOS I VIDEOS!!!

VEURE FOTOS ZANZIBAR-1
VEURE FOTOS ZANZIBAR-2
VEURE FOTOS KENIA-1
VEURE FOTOS KENIA-2
VEURE FOTOS KENIA-3

VEURE FOTOS KENIA-4

VÍDEO JAPÓ-2

VÍDEO HONG KONG

27 de novembre:
Segueixo l’explicació de l’altre dia, és que em vaig quedar sense bateria a l’ordinador, i com que no tenim llum, he hagut d’esperar dos dies a que posessin en marxa el generador (no el posen cada dia). Això és Àfrica..!

Ja era fosc, i havíem de tornar cap a casa del Tom: un ranxo al·lucinant, decorat a l’estil africà, makuti, taules enormes de fusta, un jardí preciós...i dins d’un terreny enorme plegat d’animals salvatges i sense valles! El menjador estava al porxo, sota un sostre de makuti, amb una enorme extensió de gespa davant, i més enllà...la sabana fins on els ulls et permetien veure.

Aquí tots els blancs tenen servei, una munió de gent que viuen en unes casetes al costat de la casa principal. Sembla que et traslladis anys enrere, quan l’època colonial. El Pepo diu que és perquè aquí tot és tan lent (no hi ha electricitat) que si has de tornar de la feina i fer-te el dinar pot ser que l’empalmis amb el sopar, de l’estona que trigues.

Bueno, doncs vam arribar a casa del Tom a l’hora de sopar, amb una gana enorme, i ja teníem la taula preparada. Vam sopar tots sis, amb un bon vinet. Una cosa a la que encara no m’acostumo és que quan acabes de menjar, t’aixeques i no despares la taula ni res de res. En seguida venen el sèquit de negretes a recollir i a deixar-ho tot ben net.

El Ramon i jo dormíem a la caseta de convidats: una caseta de pedra, on a baix hi havia el lavabo (xulíssim: gran i molt espaiós, amb tovalloles netes i tot el necessari) i a dalt, pujant unes escales de fusta, estava l’habitació: el llit dins d’un dosel, envoltats per una mosquitera, i aigua fresca a la tauleta de nit. Ens va semblar que estàvem en un hotel!

El millor va ser quan anàvem a dormir: travessem el jardí i de sobte notem un moviment de fulles i apareix una girafa!! El Tom i la Jo tenen una cria (enorme, eh!) de girafa al jardí!!! Vam al·lucinar! També un tenen cérvol! I poden entrar i sortir quan vulguin, a passejar per la sabana i tornar a la nit a dormir al jardí. Vaig flipar! I també corre per allà una cobra!

Al matí següent, el Ramon se’n va anar a fer una passejada a cavall amb al Jo, la dona del Tom. Quan vam tornar, vam esmorzar tots junts (menys el Tom, doncs estava treballant) i vam marxar. Vam estar tot el dia al jeep buscant lleons amb el gps. Els vam localitzar, però estaven en una zona de molt difícil accés amb el cotxe i no ens hi vam poder acostar del tot.

Vam veure també molts animals: moltíssimes zebres, un bufalo, una manada d’elefants (concretament, 7 elefants, entre ells, 3 petits, i s’ha d’anar amb compte amb els elefants, doncs ataquen als humans perquè aquests els ataquen sempre que es mengen les collites, i són perillosos: vam haver d’esperar a que passessin i ens vam haver de mantenir allunyats d’ells, però si els hi dona per atacar-nos....som com escarabats per a ells! Ens aixafen i plofffh...), dik-diks, dos tortugues bastant grandetes, estruços, girafes (m’encanten!)...

Vam aprendre amb la Alayne a reconèixer les petjades dels animals: el elefants deixen un rastre en forma de serp que és la trompa, i un altre en forma rodona que són els enormes peus, la forma irregular de les petjades de les girafes...va estar molt bé. Tot això, acompanyat d’una pudor cada cop més insuportable de la vaca morta que portàvem al maleter. Finalment, després de passar tot el dia en cotxe, vam tornar a casa.

I a l’endemà vam rebre una mala notícia i vam estar tot el dia a casa, trucant a Barna i intentant tornar urgentment. Estava difícil, doncs estem molt lluny de Nairobi, la carretera de nit és perillosa i no sabíem si hi haurien bitllets. Finalment, i amb molta pena, vam decidir entre tots que el millor era que ens quedéssim i esperéssim les tres setmanes que ens queden per tornar a casa.

Van ser dos dies tranquils, que vam fer poca cosa: el Pepo estava amb febre, i jo no estava molt animada tampoc per fer res, així que ens vam passar dos dies tranquil·lament a caseta. Un d’ells, vam anar a veure la posta de sol des d’una vall molt bonica, amb la nevera i unes birretes.

I ahir a la Alayne li va tocar sortir a buscar lleons i la vam acompanyar el Ramon i jo. A tot això, la vaca podrida seguia al nostre maleter, amb una pudor insuportable. Ja tenia cucs i estava infestat de mosques. Com diu la Alayne, “tinc una feina molt glamurosa”. Vam sortir a les 9 del matí de casa i vam anar a Nanyuki, a comprar menjar per passar el dia. Cada cop que paràvem el cotxe (aquí per trobar el que vols comprar has de fer cinc parades com a mínim en diferents llocs), ens rodejava una colla de curiosos preguntant-nos què fèiem amb una vaca morta al maleter. Quan els hi dèiem que era per caçar lleons flipaaaaven...i més que fos una dona qui ho feia!

Finalment vam sortir de Nanyuki i vam anar cap on estaven els lleons que volíem buscar. Ens vam passar el matí amb la ràdio buscant les senyals (hi havia una lleona de la manada amb un collar posat anteriorment per la Alayne), fins que les vam trobar. Ens vam instal·lar en una petita clariana, vam lligar la vaca a un arbre (perquè sinó, els lleons estiren la vaca fins endurse-la a un lloc més segur per ells) i ja vam veure un cap de lleó observant-nos des de la vall. Ens vam apalancar dins del cotxe, a uns 15 metres de la vaca, i ens vam disposar a esperar a que s’anessin aproximant. Eren les 3.30 de la tarda. La Alayne ja havia preparat l’escopeta amb el dard somnífer i la tenia apoyada al sostre obert del jeep. Fora, al camp, havia deixat tres caixes amb els seus utensilis. Sense cap problema, decidint agafar-la després. Jo estava una mica paranoica amb el sostre obert i les finestres del Ramon i la Alayne obertes: els lleons són com els gats, que en un tres i no res foten quatre passes i se’t planten allà...però la Alayne diu que ho ha fet mil cops i que mai s’han apropat. Que aquests lleons salvatges, a diferència dels lleons de parcs nacionals (que estan acostumats a veure humans), tenen por als humans, i que, precisament si són vius, és perquè prenen precaucions i no s’apropen als humans, que no dubten a tirar a matar.

Primer vam veure un cap de lleona mirant, al cap d’una estona dos, i darrera, un cadell. La Alayne els hi posava so de vaca agonitzant o de hiena (es veu que els lleons odien les hienes i es posen nerviosos si les senten, perquè es pensen que els hi pendran el menjar: la pudent vaca que els estava esperant i que no deixaven d’ensumar en l’aire). Ens miraven tots intrigats, pensant “què cony deu haver-hi en aquella capsa verda i que fa sons de hiena i de vaca”, però ells oloraven la vaca morta i sabien que hi havia a prop teca de la bona.

Buscant lleons

S’anaven acostant, però molt a poc a poc. Era al·lucinant veure com s’amagaven entre les herbes, i anaven apropant-se sigilosament, amb moviments felins, lentament, i sense perdre’ns de vista. Eren dos lleones precioses. Nosaltres portàvem prismàtics i les veiem perfectament. Jo les mirava i les veia mirant-nos directament, i el cor se m’accelerava, doncs no podia oblidar el sostre i les finestres obertes, i cada cop estaven més a prop.

Van trigar 3 hores fins que es van decidir a atacar la vaca i menjar-se-la. Tot va anar molt lentament, i l’aproximació va ser molt paulatina, pas a pas, metre a metre. El primer cop que es van apropar a la vaca, a la Alayne li va donar un atac de tos i van fugir corrents a amagar-se entre les herbes, observant a uns metres. Al cap d’una bona estona, i ja quan s’anava fent fosc (a la nit perden la por i és quan van de caça) vam decidir-se del tot. Primer van intentar endur-se-la, però no van poder, és clar. Va aparèixer una tercera lleona i van iniciar el banquet. Sentíem les mossegades i les dentellades.

Estàvem esperant que aparegués el mascle, que és el que la Alayne necessitava per l’estudi. Una de les tres lleones portava un collar posat per la Alayne. Era molt graciosa, tota sigilosa, tota salvatge, amb un enorme collar negre amb gps al voltant del coll. Però la Alayne diu que ni s’enteren de que el porten posat. Que els hi posa mentre estan adormides, i quan es desperten amb el collar, no els hi fa nosa, ni tan sols se l’intenten treure. I que els altres lleons no reaccionen al veure-li el collar, que és com si no el portés.

Si el mascle hagués aparegut, hagués estat realment excitant: la Alayne hagués disparat, haguéssim esperat uns deu minuts a que la droga fes efecte, i haguéssim hagut de baixar del cotxe a buscar el mascle, amb totes les altres lleones pel voltant. Les hauríem hagut d’espantar, i la Alayne hagués començat a fer la seva feina: posar-li un collar, treure mostres de sang, mirar-li les dents, etc. I tot això envoltats de lleons famolencs als quals els hi hem tallat el rotllo del menjar. La Alayne diu que no és perillós, i que fins el moment mai l’han atacat mentre feia la seva feina...no sé jo...i si un dia es decideixen a atacar? Ella allà fora del cotxe, rodejada de lleons amb ganes d’acabar el banquet que han començat i amb el carmelet a la boca...

Com que el mascle no va aparèixer, vam decidir que ja era hora de deixar-les menjar tranquil·lament i marxar. La Alayne va agafar les capses que hi havia allà a fora, sense cap por, mentre les lleones seguien menjant. Vam engegar el cotxe i vam fer una volta per encarar-nos a la baixada de la pendent de la vall, al costat de l’arbre on estaven les lleones i la vaca morta. Les lleones es van espantar i van recular uns metres, amagades entre les herbes, observant-nos. A la Alayne no se li ocurreix res millor que dir “la meva corda, vaig a recuperar-la!” li vam suplicar que no fes bogeries, que les lleones estaven a dos metres, amb ganes d’acabar la feina començada, que la seva vida valia molt més que una corda. Ella deia que no passava res, però finalment vam conseguir que desestimés la idea.

Comencem a tirar, i aquí ve lo millor del dia, i quan estàvem de cul a l’arbre, a tan sols tres metres....patapam!! el jeep cau en un súper forat enorme i ens quedem tirats allà mateix! El cotxe totalment inclinat cap a l’esquerra, una roda de la dreta no tocava terra, tot el material de dins el cotxe va caure cap a l’esquerra, i les lleones a tres metres observant-nos! Ja era fosc, i els hi veiem els ulls a la foscor, mirant-nos! Jo no em podia creure que ens passés això! La Alayne es pixava de riure, quina dona!! Cap por!! Vam tenir la sort que hi havia un ranxo allà al costat on hi vivia un amic de la Alayne i el va trucar i en 10 minuts va aparèixer amb un jeep. Vam sortir tots del cotxe, si, amb les lleones allà mirant-nos!! I vam esperar a que el jeep remolqués el cotxe i ens treiés del forat. Finalment vam marxar i vam deixar a les lleones acabar amb el festin. Va ser tota una aventura!!!

El Pepo es vol treure el títol de conduir avionetes, perquè diu que aquí les distàncies són molt grans i és molt més còmode tenir avioneta. La veritat és que se’n veuen unes quantes, pel cel. I cada ranxo té la seva pista. Sembla que aquí els blancs viuen una mica com a l’època colonial. Tots tenen servei a casa, van amb avioneta, tenen ranxos i grans propietats (no és el cas del Pepo i la Alayne, doncs lloguen una petita terra al gran terratinent amo del ranxo), però aquí no hi deu haver blancs pobres.

Casualitats de la vida: jo coneixia al Javi, el de Zanzíbar, d’anys enrere, i la dona del pare del Pepo i ma mare es coneixen des de fa molts anys de l’escola d’infermeria.

Una cosa que ens va fer molta gràcia és que el vigilant de nit de casa del Pepo i la Alayne, com a arma porta un arc amb dos fletxes!! Molt graciós! I la nevera que tenen va amb gas! La veritat és que això és un món a part!

28 de novembre:
Ahir a la tarda vam canviar d’aires i vam venir cap a Loisaba Wilderness, l’únic lodge que hi ha a Loisaba. Ens va portar fins aquí el Tom i el camí va ser molt divertit: ens vam asseure al sostre del jeep, i des d’allà vam poder veure girafes, elefants, zebres, impales...al·lucinant! Encara no m’acostumo a això d’agafar el cotxe i veure animals per tot arreu!

Vam arribar i vam flipar: damunt d’un turó, i amb unes vistes impressionants, està situat el lodge. La nostra cabanya dóna a la immensa planícia i tenim unes vistes espectaculars. Tenim una terrassa amb dos tumbones i un llit enorme. El lavabo és tot de fusta i molt bonic. Tenim uns sabonets i cremes corporals de taronja, canyella i ylang-ylang boníssim, i el gel i el xampú estan en botelletes de vidre com antigues, tot molt autèntic! És un hotelet de luxe enmig de la sabana, envoltat de 30.000 hectàrees de terra i animals salvatges.

Hi ha un menjador enorme, amb una gran xemeneia i sofàs de pell, i obert frontalment cap a la planícia immensa de vegetació. Aquí vam estar fent l’aperitiu abans de dinar, amb unes bandejes de menjar que anaven passant. Així vam aprofitar per conèixer la gent i xerrar una estona abans del sopar.

Separat per una paret, hi ha les dos taules on mengem les 15 persones que estem allotjades. Abans de sopar ens van preguntar si volíem filet o porc (filet, si us plau). Ens vam asseure tots repartits entre les dos taules, com una gran família, i ens van anar servint el menjar, sense opció a escollir, el menú ja estava decidit. Estava boníssim i s’ocupaven de que sempre tinguéssim la copa plena. Després de sopar hi havia tes i cafès i ens vam quedar xerrant una bona estona.

I avui ens hem llevat a les 5.30 del matí perquè teníem volta en balloon, com diuen ells (en globus). Era fosc encara, i ens han despertat portant-nos un café a l’habitació. Ha estat impressionant, no tinc paraules per expressar el que és volar en globus! És un passeig súper tranquil, no se sent res, tot està en silenci, llevat del soroll de tant en quant, dels cremadors que posen aire calent al globus, perquè no caigui. Tot el que la vista abarcava eren terrenys verds, sense cap edificació, tot naturalesa.

Érem 5: el pilot, una parella de keniates (que més tard ens hem assabentat que són els amos del ranxo on viuen el Pepo i la Alayne!) i nosaltres dos. La cistella era tota de fusta, amb tres compartiments. El viatge ha estat molt tranquil, i anàvem pujant i baixant, moguts pel vent. Hem vist zebres, babuins, antílops...inoblidable!

Hem volat durant una hora, més o menys, i hem aterrat. Hem obert una botella de xampany (ni a mi ni al Ramon ens agrada, però bueno, hem contribuït a la pijada) i hem esperat a que vingués un cotxe per endur-se el globus. El pilot només vola, la feina de muntar i desmuntar el globus (un curro, era com embolicar un enorme sac de dormir) la fan els altres, els currantes, és clar...

Ens han vingut a buscar en cotxe, els dos keniates han marxat i ens han dut, junt amb el pilot, a una zona on ens esperava l’esmorzar: una taula servida amb cafè, torrades, sucs, fruites, etc, enmig de la sabana!! Preciós!! Hem esmorzat allà, rodejats de naturalesa, mentre ens feien en una cuina portàtil els ous fregits i el bacon. Ha estat xulíssim!

Hem tornat cap al lodge i de camí hem vist elefants, girafes, gaseles, i mil animals més.

Ara el Ramon està fent la siesta d’abans de dinar, doncs això de matinar tant no ens va! Ara dinarem amb tota la gent, i a les 2 anirem a veure un poblat de la tribu samburu i més tard el Ramon anirà a fer una volta en cavall, mentre jo em quedo relaxada al llit de la meva terrassa veient com es pon el sol...

Poblat de la tribu dels samburu

A diferència de Zanzíbar, que eren majoria musulmans, a Kenia són cristians. Hi ha unes 70 tribus. A Tanzània n’hi ha unes 250 tribus diferents.

El Ramon s’acaba de despertar i em crida: “corre, corre, mira que tenim al jardí!” I hi havia un kudu, que és com un cérvol molt gran, allà, pastant a dos metres, mirant-nos! Què guai!

30 de novembre:
El lodge de Loisaba ens ha encantat. Molt recomanable si s’està disposat a pagar un dineral, però val molt la pena. El funcionament ho fa molt autèntic. Totes les begudes estan incloses, i totes les activitats (menys el globus), com muntar a cavall, anar en quad, tots els safaris, esmorzar enmig de la sabana, etc.

Cada dia, abans de sopar, ens reuníem tots al saló, amb la llar de foc encesa i els enormes sofàs de pell, mentre els canapès anaven passant. Bevíem un bloody mary i xerràvem amb els altres hostes. No s’havia de pagar, ni demanar el compte i això ho feia més casolà. Sopar tots junts també ho feia diferent. Era com estar allotjats a casa d’un amic. El manager dinava i sopava amb nosaltres, de fet, vivia allà i procurava d’ocupar-nos el dia amb activitats. Les habitacions no tenien clau, tot estava obert, això ajudava a donar aquesta sensació d’estar com a casa. Hi havia poques habitacions, unes 7 o 8 en total. Ens va fer molta pena marxar, doncs hi vam estar dos nits però només un dia sencer, així que vam marxar amb la sensació de necessitar un parell de dies més.

Quan tornàvem en cotxe cap a Nanyuki per agafar l’avioneta que ens havia de portar a Masai Mara, vam veure una hiena i un guepard! Animals que ens faltava veure. Vam veure també molts elefants, camells, dik-diks...

Masai Mara és el parc més popular de Kenia. Fa 1.500 km2. El seu paisatge és el de la sabana típica que es veu en els documentals sobre fauna africana. També és d’on són els masai, la tribu més famosa de Kenia. Masai Mara és molt famós per les migracions de nyus, que són entre juliol i agost, quan es mouen milions (literalment) de nyus cap al Serengueti.

Estem allotjats al Richard’s Camp, un campament amb només 8 tendes de safari. Són molt autèntiques, molt semblant a la que estàvem dormint a casa de la Alayne i el Pepo. Totes estan obertes, aquí tampoc hi ha claus. Està com dividida en tres parts. A l’entrada hi ha l’habitació. Té un llit de fusta enorme molt còmode, dos tauletes de nit, un bagul cobert amb una roba blanca, i una taula. Després es passa a la segona part, que hi ha un vestidor i a continuació el lavabo. El lavabo té sostre de tenda, però el terra és de pedra i les parets són de ciment fins a un metre d’alçada, després són de tenda. Hi ha aigua corrent a la pica i al wàter, però no hi ha aigua calenta. La dutxa l’has de demanar i venen uns homenets a omplir el dipòsit amb aigua calenta.

Des de l’aire Masai Mara és tot verd, tot naturalesa. Quan ens van venir a recollir a l’avioneta amb la que havíem volat (per només 18 passatgers, i érem 4), muntem al jeep, i al cap de dos minuts parem a veure un riu. Em va semblar veure tot de roques, però no...eren hipopòtams!! Un centenar o més d’hipopòtams allà al davant nostre, vam flipar! Impressionant rebuda!

Vam arribar al campament. Ens van rebre com a senyors i ens van dir que érem els únics hostes! Perfecte! Avui ha arribat un grup de 8, però només per una nit. Ara és temporada baixa.

Vam sortir a les 4 de la tarda a fer un safari. Va ser molt excitant. Aquí els animals no tenen por dels turistes, doncs n’està ple i estan acostumats a tenir-los molt a prop. És al·lucinant estar a dos metres dels animals i que no marxin! A Loisaba fugien dels cotxes.

Ahir vam veure dos lleopards, milers de nyus, elefants, búfals, impales, estruços, facuquers... les girafes aquí són diferents de les de Loisaba. Les de Loisaba eren reticulars, les taques perfectament dibuixades i de color claret. Des d’aquí són les girafa masais, i són més fosques i les taques estan com esquitxades.

Vam veure la posta de sol prenent un bloody mary i parats enmig de la sabana, sota un arbre típic africà. Vam tornar de nit, buscant lleons que no vam trobar.

Vam sopar amb el manager d’aquí, el Cristopher, un keniata de 25 anys (blanc, és clar, aquí els jefes són tots blancs). Vam estar xerrant i xerrant i bevent vi al costat del foc i se’ns van fer les tantes. Quan vam arribar a la tenda, ens havien tancat les lones, obert el llit i el millor de tot: posat dos bosses d’aigua calenta dins del llit!

Aquest matí ens hem llevat a les 5.30 perquè a les 6 sortíem de safari. Em volia morir. Tinc una ressaca de la mort i he dormit molt poc, estic k.o.! Però tot i això, hem estat 5 hores de safari! Hem tornat a les 11 del matí! Hem esmorzat enmig de la sabana, amb una taula dos cadires, com a reis!

Només sortir, just quan sortia el sol, hem vist molts voltors, uns 30, menjant-se un nyu, i al voltant, 4 lleones precioses. Molt al costat, i ni s’immutaven al veure’ns. Al·lucinant! Després hem vist el mascle, una bèstia de 200 kg preciós que tampoc ens feia ni cas als 4 cotxes que estàvem seguint-lo. No hi ha molta massificació, normalment estem sols, només de tant en quant ens trobem amb algun altre cotxe.

El nostre guia, l’Andrew, és de la tribu dels samburu, del nord de Kenia. És molt maco i en sap molt. Ens ha explicat que els voltors poden menjar fins a 5 kg d’una sentada, i que després tenen dificultats per volar, doncs tenen la panxa plena. També ens ha explicat que els nyus i les zebres migren junts.

També hem vist dos rinoceronts, i tota la resta d’animals de sempre: nyus, zebres, impales, búfals (que són molt agressius amb els humans i et poden matar si vas a peu), girafes, antílops varis, etc. Hem tingut que veure’ns les cares amb una estruç enfadada que se’ns ha encarat. Anava amb sis fillets i la femella. El mascle se’ns ha posat “gallito”, obrint les ales i anant directament cap al cotxe. Poca broma, eh...! Una bèstia de més de dos metres d’alt i amb unes cames fortes com un jugador de fútbol. Hem girat cua i hem sortit del seu pas.

Ara a les 4 tornem a sortir de safari, hem d’aprofitar!

És una paranoia, doncs estem allotjats en tendes, al mig dels animals. No hi ha valles, i de tant en quant es passeja algun hipopòtam per aquí i qualsevol animal que s’animi a apropar-se. No estem separats d’ells. Agafem el cotxe, tirem dos minuts i ja comencem a veure de tot. De fet, els lleons d’aquest matí els hem vist aquí al costat! I quan estem a la tenda estem amb tot el frontal obert, estirats al llit, exposats a qualsevol bèstia que vulgui venir. Ahir, mentre fèiem la siesta, veiem als monos babuins aquí al davant.

Anit vam fer un bany de luxe: una banyera d’estil victorià a l’aire lliure (autèntica banyera de 400 anys d’antiguitat!), envoltada de valles de fusta (tot i que no hi ha porta), amb una dutxa, un lavabo, tot de fusta, i una tauleta. Ens esperava una botella de vi blanc i tot d’espelmes. Molt romàntic i molt xulo.

Fora, a pocs metres, estava el masai esperant-nos per quan acabéssim, que ens acompanyés a la taula a l’aire lliure on dinem. De nit no podem anar sols ni a la nostra tenda. Ens han d’acompanyar els masais que tenen aquí treballant, doncs pot haver-hi alguna mala bèstia amagada a la foscor i pot ser perillós (sobretot els búfals). Tot i que encara que amb l’arc i les dos fletxes que porten, poc poden fer contra un furiós elefant... Encenen un foc cada nit que deixen cremant fins que es fa de dia, suposo que per foragitar els animals.

És molt autèntic això de viure entre els animals salvatges. Pensar-hi massa no és bo, doncs t’agafa una paranoia que veus búfals, lleons i rinos per tot arreu.

1 de desembre:
Ahir, quan sortíem de la tenda per anar a fer el safari de les 4 de la tarda, vam sentir un bram impressionant, com si vingués del centre de la terra, un bram greu i llarg, amb pinta de tenir molt males puces, i venia de darrera de la nostra tenda! Anàvem caminant i quasi em cago a sobre. Van seguir caminant, jo amb el culet petit-petit fins a on havíem quedat amb l’Andrew, que es pixava de riure al veure la meva cara i el meu caminar corrents. Ens va dir que era un elefant, i que probablement estava lluny, tot i que després el Cristopher (el manager) ens va dir que no, que estava just darrera la nostra tenda. Uuuuuhh...quina por! Va ser un bram molt fort i feia molta por!

Em pensava que jo era una dona atrevida, però aquí a Kenia estic canviant el concepte de mi mateixa. Em cago de por i el Ramon no, és clar que no em puc comparar amb un mascle com ell...! jejejeje.

A diferència de Loisaba, aquí els animals estan protegits i ningú no els mata. Masai Mara és un parc nacional, així que no hi viuen grangers amb vaques. Aquí els lleons no maten vaques, sinó que es mengen el que és propi d’ells: nyus, impales, antílops, etc. Hi ha molts animals i els veus per tot arreu. Masai Mara està a 2.000 metres, així que a la nit refresca.

L’Andrew ens ha explicat que els masai vesteixen de vermell perquè és un color que els animals fugen d’ell. Li hem explicat que al nostre país és al contrari, que si vas de vermell, en teoria atraus als toros.

El jeep amb el que anem és obert totalment. Les portes són baixes i un cop asseguts, ens arriben a l’alçada dels genolls. Així que com diu el Cristopher bromejant, qualsevol animal pot saltar a dins.

Aquesta nit han estat allotjades 8 persones que treballen en agències de viatge i es dediquen a anar d’hotel en hotel per conèixer el servei que ofereixen. Una bona feina...doncs ahir, després del safari, el Cristopher ens va dir que teníem sopar especial, però no ens va voler dir on. L’Andrew ens va portar, just quan es ponia el sol: al costat del riu hi havia tot de cadires i la taula posada, i estaven tots els treballadors del Camp preparant begudes i menjar. Però el millor era que el riu estava infestat d’hipopòtams! Però hi havia al menys un centenar. És el mateix riu del primer dia, només que uns 4 km més enllà, i amb uns altres cent hipopòtams. Els sentíem bramar i moure’s dins l’aigua.

Van anar arribant tots els altres hostes i ens vam assentar en rotllana al voltant d’un foc. Vam prendre algo i vam estar xerrant, i al cap d’una estona vam anar a seure a la taula preparada per sopar. Ja era de nit, i mentre estàvem sopant els hipopòtams anaven sortint de l’aigua i anaven buscant lloc on dormir a la gespa. El nostre guia els anava enfocant amb un focus, perquè pugéssim veure com anaven sortint, i suposo que també perquè no s’apropessin més del compte. Estàvem a uns escassos 10 metres d’ells! Sortien tots en fila índia, molt educadament. Teníem allà al costat unes bèsties d’unes dos tones cadascuna, i alguns hipos petitets. Va ser molt excitant, estar sopant sota un miler d’estrelles i al costat els hipopòtams que anaven sortint de l’aigua i feien uns brams enormes. Haig de reconèixer que jo estava una mica cagada de por, doncs no podia oblidar que els hipopòtams són els animals que més persones maten a l’Àfrica, i que precisament on són perillosos és al costat del riu.

Després de sopar vam tornar al foc a xerrar una estona acompanyats pels hipopòtams i els seus sorolls guturals. Quan tornàvem cap al campament, vam veure dos lleones de caça.

Un cop al campament, ens estava acompanyant un masai a la nostra tenda, quan de sobte, sentim un soroll. El masai es para, hi dirigeix la llum i ens demana que ens estem quiets. El cor m’anava a mil per hora, estava cagada de por! El soroll es va tornar a repetir, com un frec de fulles. Era un elefant. Molt a prop. Suposo que el que ens va delectar amb els seus brams hores abans. Són animals molt perillosos pels homes, els ataquen quan van a peu. En cotxe no, però es veu no els hi agraden gens els humans caminant i que han atacat a uns quants homes. Imagineu-vos una bèstia de 7 tones atacant-vos! Em moro!! El que no els hi agrada és trobar-se de cop un humà al costat, així que el que va fer el masai era com avisar-lo de que anàvem cap allà, amb la llum, i a poc a poc, vam anar tirant cap a la tenda. El cor no em va parar de bategar a mil per hora fins que em vaig adormir, crec. Inclús estant al llit, seguíem sentint l’elefant fent sorolls i gemegant. No ataquen a les tendes, això diuen, però jo no les tenia totes! Aquest matí, quan ens hem llevat, l’hem tornat a sentir! S’ha passat tota la nit pels voltants de la nostra tenda!!

L’Andrew ens ha explicat que en teoria els animals no els agraden els humans i que per això es pot acampar a tot arreu, perquè el que fan els animals quan oloren humans és allunyar-se...no obstant, el nostre estimat elefant no s’ha allunyat aquesta nit, així que no les tinc totes, d’aquestes teories...i si apareix una nit un lleó? O un búfal? O un hipo? O un...el que sigui???????

La nostra tenda (número 7) és de les més allunyades del campament. Les altres estan a prop de la tenda principal, el punt de reunió: una cabanyeta de fusta molt cuca, decorada com si fos un menjador: xemeneia, sofas, moble bar, etc. Doncs la nostra tenda està bastant més lluny, i no es veu des de la zona central.

Ja hem vist els Big Five d’Africa, els animals més perillosos pels humans: el lleó, l’elefant, el leopard, el búfal i el rinoceront.

Aquest matí ens hem llevat a les 5.30 i a les 6 sortíem de safari, junt amb dues americanes més que estan allotjades aquí. Fins avui, tots els safaris els hem fet sols amb el nostre guia, tot un luxe! Et creues jeeps d’altres lodges o campaments, plens de gent!

Aquest matí hem tornat a veure lleons, un altre cop aquí al costat del campament. Sis lleones i dos lleons. Preciosos! Per sort, a aquestes hores ja tenen la panxa plena, estan cansats i és l’hora d’anar a fer nones després de la caça nocturna. A la llunyania veiem un grup de nyus empaitats per un lleó, que anaven d’un lloc a l’altre com enbogits. El lleó no es decidia a atacar i l’Andrew ens ha explicat que segurament estava ensenyant a caçar a una cria. Els lleons a prop nostre s’ho miraven tota l’estona.

Després hem vist moltes hienes i molts voltors de nou. A demés dels animals de sempre: nyus búfals, antílops, etc.

Demà a les 4 de la tarda volem cap a Nairobi i a les 5 de la matinada cap a Egipte, el nostre últim destí! Just d’aquí vint dies ja tornem cap a casa. L’aventura s’acaba!

La bandera de Kenia té tres colors: vermella per la sang (les tribus se la veuen!), verd per la terra i negre pels habitants.

2 de desembre:
Anit vam sopar amb tots els hostes del campament més amb tres amics del Toppa (com li diuen al Cristopher). Un d’aquests tres amics era una noia de New Zealand, i va estar flipant amb els videos que tenim amb fotos i música del seu país. Li va fer molta gràcia veure casa seva des de Kenia. Un dels altres amics ens va dir que en un mes va a Barna i ens va demanar els telefons per veure’ns. Vam estar escoltant música i bebent unes copetes a la cabanya que fa de menjador del campament. El Ramon i jo ens pixàvem de riure perquè tota la música que tenien era la mateixa: country i més country. En plan vaquero total, que és com viuen els blancs a Kenia.

Quasi tots els blancs keniates que hem conegut (incluït el Toppa) han fet tots els estudis a Anglaterra. El Toppa, a demés, va estudiar la Universitat a Austrália. Són 6.000 blancs visquent a Kenia. I pel que hem vist, tots viuen molt bé.

Estava jo aquest matí llegint a la tenda mentre el Ramon estava conectat a internet, quan he sentit un bram enorme d’elefant..un altre cop! He sortit corrents cap a on estava el Ramon, que no ho ha sentit. Per cert, l’altre dia, que vaig explicar que teníem un elefant rondant pels voltants de la tenda...no era només un elefant, també hi havia un lleó!! Aaaaaagghhh!!!

Ahir vam veure un grup de 8 lleons menjant-se un nyu. Es barallaven entre ells pel menja, rugien molt fort (feia por!) i tenien tota la cara tacada de sang. Una lleona es va estirar a un metre del nostre jeep a netejar-se la sang de les potes, molt concientment, llepant-se-les. A mi el cor em bategava a cent per hora.

Els keniates són molt simpàtics. Els hi agrada conèxier gent nova i són molt curiosos, pregunten molt sobre com és el nostre país i com vivim. Són bastant guapos, alts, i tenen una pel bonica, llisa i mate.

L’avioneta amb la que hem volat cap a Nairobi era molt petita, només hi cabien 16 passtgers. El pilot estava just davant nostre, sense separació entre els passatgers i ell. L’avioneta era molt petita i es movia molt! Feia una mica de cosa, anar fent tombs segons el vent que venia. La pista estava enmig de la sabana, una llengua de sorra vermella, amb moltes pedres i evidentment, sense asfaltar.

Ens esperava una dura nit, doncs arribàvem a Nairobi a les 5 de la tarda, i agafàvem el vol cap a Egipte a les 5 de la matinada! Havíem de fer temps fins agafar l’avió. Hem decidit anar a una cafeteria que ens va dir el Pepo i la Alayne que hi ha internet per fer temps. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens els trobem allà! Ells passaven la nit a Nairobli i marxaven cap a Nanyuki a l’èndemà. Ens han ofert anar a dormir al lloc on estan ells avui dormint, a casa d’una noia. Així que, seguint amb la sort que ens caracteritza, hem aconseguit llit fins les 3 de la matinada i no hem d’estar voltant per fer temps!

Kenia-1

2007-11-27T20:10:00.000Z

ESTEM A AFRICA=NO INTERNET=NO FOTOS

25 de novembre:
Volant cap a Nairobi, de sobte, entre els núvols, a una gran alçada, vam veure un immens volcà que apareixia als nostres ulls, a molts i molts metres de la terra, era el Kilimanjaro! Fa 5.895 metres i se’ns va aparèixer impressionant allà al davant dels nostres ulls, enmig del cel, envoltat de núvols i ens vam quedar flipats....

El Kilimanjaro fa frontera amb Kenia, però pertany a Tanzània. La muntanya més alta de Kenia és el Mont Kenia, amb 5.199 metres.

Quan vam arribar a la capital de Kenia, Nairobi, el primer que ens va sobtar van ser les baixes temperatures. Nairobi està a 2.000 metres sobre el nivell del mar, i feia fresqueta. Nosaltres veníem de la paradisíaca Zanzibar, on feia una calor de mil dimonis.

Nairobi és la ciutat més perillosa d’Africa, més que la famosa Johanesburg. Pels turistes (i pels no turistes també) és una ciutat de pas, doncs ningú s’hi vol quedar més del necessari, igual que vam fer nosaltres. Vam haver de fer nit, però el Pepo, l’amic del Ramon que viu a Kenia, ens havia reservat un estudi moníssim en una zona tranquila de Nairobi (Woodmere hotel). Ens va donar també el telèfon d’un taxista “de confiança”, com va dir ell, i és el que vam utilitzar per moure’s. Es veu que ni dels taxistes, te’n pots fiar....fa una mica de yuyu...

A la nit vam anar a sopar a un restaurant que ens havia recomanat el Ashley, un noi del barco de les Similans: el Carnivore. Està considerat un dels 50 millors restaurants del món, i no és gens car: per 15 euros menges tota la carn del món que vulguis. Hi ha una mega-barbacoa al mig del restaurant, des d’on hi ha penjades mil espases, cadascuna amb diferent tipus de carn, que els cambrers van passant per les taules i oferint a tots els comensals. No hi ha límit i pots menjar fins a rebentar, si vols. Hi havia carn de tot tipus: xai, porc, estruç, cocodril, camell, pollastre, bou...ja no venien zebra, antílop, i altres animals similars que servien antigament. Vam menjar molt, ens vam fotre les botes!

Ens va agradar molt. T’asseus, i no hi ha carta, et van portant menjar. Primer de tot, una sopeta de verdures boníssima, amanida i uns pals de blat de moro fregits amb una salsa, pa i mantega. A partir d’aquí, festival de carns. Una safata amb mil salses, una per cada tipus de carn, i llavors comencen a passar els cambrers amb les espases amb carn recent feta, calenteta i ben bona. Et van servint fins que dius prou. Les postres també estan incloses, així que surts rodolant del restaurant. Fora ens estava esperant el Mainar, el nostre taxista de confiança, que ens va portar a caseta.

Al matí següent havíem de marxar ja de Nairobi i anar cap a Laikipia, que és la comarca on viuen el Pepo i la Alayne. Havíem quedat a les 11 del matí amb un taxista que treballa pel Pepo, però no es va presentar. Això és Africa, i les coses van així aquí, pole pole (despacio, despacio, no t’estressessis pas...). Així que vam trucar al Mainar, i ens va portar cap a Nanyuki, que és el poble que tenen més aprop de casa del Pepo i la Alayne. Vam trigar 3 hores en arribar i era una carretereta cutre.

Nanyuki és una ciutat petiteta, situada just a sota del Mont Kenia. Es troba a l’Equador. Aquí no se sap si l’aigua del water gira cap a l’esquerra o cap a la dreta. La veritat és que encara no m’hi he fixat. També estem alts, a uns 1.800, així que a la nit refresca bastant i ens hem de posar el polar. De dia s’està bé, fa caloreta.

El Pepo i la Alayne viuen en un ranxo. No és d’ells, és d’un propietari que té 7.000 hectàrees de terreny i els hi lloga una petita casa que hi ha a dins del terreny. La casa no és molt gran, tot i que és cuca. És tota de color sorra i no té llum. Tenen un generador, que l’encenen una estona a l’hora de sopar. La resta del temps funcionem amb quinquers. Tenen aigua del riu que no és potable. Tenen dos aixetes d’aigua de pluja, per rentar-se les dents. Tenen un gos enorme, el Taison (eh, winkis, he trobat un amic que es diu com jo!), que és un tros de pa. Els seus antics amos el maltractaven. Depén de com l’acariciis, es caga de por, pobret...

La caseta del Pepo i la Alayne

La Alayne té una feina apassionant: caça lleons per estudiar-los i després els allibera (fa 13 anys que es dedica a l’estudi dels lleons). És biòloga i està dins d’un projecte de cura i estudi dels lleons. És anglesa, separada i té dos fills petits, que viuen amb ells. Els vam conèixer el primer dia, ara estan amb el pare, en un ranxo aquí a prop. És una dona alegre i simpàtica. Rossa, molt alta i prima, i amb els ulls blaus. El Pepo es dedica als negocis, i ara està mirant de comprar unes terres amb un soci, per fer unes cases.

Nanyuki ocupa l’extrem de l’enorme meseta de Laikipia, que avui dia és una de les zones de conservació de fauna més importants d’Africa. S’està animant a les comunitats i granjers de la zona a compartir el seu espai amb animals com lleons, elefants i zebres de Grevy, i a adaptar les seves activitats per a que la fauna crii a la zona; al mateix temps es procura reduïr el potencial conflicte entre humans i animals. La Alayne treballa en aquest sentit, xerrant amb els amos dels ranxos per intentar evitar que matin animals i procurar la bona cohexistència.

Estem en mig de la savana i el paisatge és bastant sec, amb arbres d’aquells típics que veus als reportatges de la tele, que estan com tallats per dalt. Nosaltres dormim en una tenda que hi ha a uns 200 metres de la casa. És una tenda molt gran, d’aquestes de safari, on hi caben uns quants llits.

El nostre ranxo (dic el nostre, però evidentment no ho és, em refereixo on vivim) està tancat als animals, té valles per evitar que entrin. Estem a Laikipia, al bell mig de Kenia, en zona rural i on hi ha molts animals salvatges (lleons, elefants, zebres, de tot...!) i si no impedeixes el pas, entren a pasturar. El Pepo i la Alayne volen viure en un ranxo obert, sense valles, i que els animals salvatges estiguin per allà tranquilament. Es veu que els amos més arcaics, més fets a l’antiga usanza els volen tancats i no dubten a tirar a matar si un elefant entra per error a les seves terres.

Diuen que al nostre ranxo només hi ha un lleopard que s’ha colat i que el veuen de tant en quant per aquí, però que han d’anar en compte perqué es poden menjar els seus fills i el Taison...Jo, cada dia que me’n vaig a dormir a la meva tenda i haig de travessar el camp m’enrecordo del lleopard que hi ha per aquí voltant i poso cara de pocs amics i de humà dolent, no sigui que li entri gana...

El soci del Pepo viu en un ranxo d’aquí al costat (bueno, a mitja hora caminant), en una casa preciosa i amb una manada de gossos de caça. És una casa enorme, amb internet, amb panels solars per l’electricitat i piscina! Només la vam veure un moment, un dia que el Ramon i jo vam anar a fer una caminadeta pels voltants.

Havíem d’anar a passar el cap de setmana a un parc natural que hi ha per aquí a prop, però al final a la Alayne li va sortir feina i no hi vam poder anar. Potser millor, perquè el plan era acampar en mig del camp, sense valles per enlloc, i amb la possiblitat de sentir els lleons pel nostre voltant per la nit!! Uuuuuuuhhh...no sé jo si hagúes pogut dormir gens...!

Així que vam anar cap a la zona on la Alayne li tocava treballar: Loisaba, un territori de savana de 30.000 hectàrees pertanyent a un noble anglés, que ha llogat la terra a quatre milionaris, entre ells el Tom, amic del Pepo i la Alayne. Per la tarda-nit anàvem a fer feina, i després aniríem a dormir a casa del Tom i la Jo, la seva dona.

Abans però, per la tarda vam acompanyar el Pepo a fer negocis per la compra dels terrenys que comentava abans. Ens vam reunir amb l’alcalde de la zona, si se li pot dir així, a casa seva: uns barracons al mig d’enlloc. Ens va fer entrar en una habitació de 2x3 metres, amb les parets pintades de color turquesa, totes desconxades i plenes d’imatges de Jesús i de missatges cristians. Tot molt cutre, molt kitch i molt autèntic a l’hora. Vam poder veure com es fan els teje-manejes per invertir i fer negocis. L’alcalde pilla tajada i a canvi, s’encarrega de que els “okupes” massais, fotin el camp de les terres...

Va estar molt bé acompanyar la Alayne a caçar lleons. El camí fins arribar a Loisaba és al·lucinant: 80 km de savana plena d’animals salvatges. El sostre del jeep s’obre, i va ser com fer un safari particular. El camí és pedregós i tortuós i vam trigar més de 2 hores en arribar-hi. Pel camí vam veure de tot!! I de tot és: monos babuins, cabres, elefans, zebres, abutardes, gaceles de mil tipus, impales, una víbora morta axaifada per un cotxe, conills, orix, camells, xacals, jirafes! (6!), jabalí berrugoso...va ser al·lucinant veure tots aquests animals anant d’un lloc a un altre, com si res...! i tot aquest camí, aquests 80 km que vam fer en més de dos hores, és territori pertanyent a dos ranxos enormes! Un d’ells, del Alberto Cortina!

Vam carregar el jeep amb tot el material necessari per caçar lleons: collars amb gps, escopeta per adormir el lleó, caixa de medecines amb ketamina, tranquilitzant i anestèssia, equip de ràdio per localitzar els lleons amb collar, equip de so per atreure els lleons (vaca agonitzant, en aquest cas, i segons el que es vulgui caçar es posa un so o un altre) i nevera per celebrar l’èxit de la missió.

Un cop arribats a Loisaba, vam estar buscant la zona on el lleó havia atacat i matat una vaca dies abans. Tot això, en mig de la savana, enmig de res, lluny de tota civilització. Finalment, vam trobar un ramat de vaques amb uns massais vigilant-les i ens van acompanyar on estava la vaca. Un cop arribats, vam instal·lar i prepara tota la moguda: ens vam posar a uns 15 metres de la vaca, la Alayne va preparar la barreja a la xeringa que va encaixar a la escopeta, ens vam instal·lar tots dins del jeep, vam posar l’equip de so de la vaca agonitzant i ens vam disposar a esperar a que la lleona aparegués. Era molt emocionant: la llum anava enfosquint-se, era l’hora de la posta de sol, que és quan els lleons comencen a caçar, tots dins del cotxe, sense moure’ns molt i sense fer soroll, sense parlar. Vam estar esperant i esperant, somiant en el moment en què comencessin a aparèxier els felins. No obstant, és el que té treballar amb animals salvatges, que no sempre fan el que tu vols, i després d’estar una bona estona esperant, vam decidir marxar, doncs no venien. Vam carregar la vaca morta al maletero (és un maletero molt gran i amb reixes, com si fos una gàbia) i vam marxar. Tot i que no els vam veure, va valer molt la pena veure tot el desplegament.

Zanzibar (Tanzania)

2007-11-27T19:58:00.000Z

Veure fotos ZANZIBAR-1

Veure fotos ZANZIBAR-2

13 de novembre:
Anit vam arribar a Zanzibar. Tot va sortir bé, els nostres bitllets estaven reservats per a nosaltres, 3 hores abans del vol i sense pagar. Els vam pagar i vam volar de Nairobi cap a Zanzibar.

Aquí ens esperava el Javi, un amic del Ramon que ens està acollint a casa seva com uns reis. Pensàvem fer una nit aquí i avui anar a buscar hotel, però al final avui, potser demà...ell ens diu que ens quedem, que cap problema, però a nosaltres ens sap greu abusar de la seva hospitalitat, en teoria ens quedàvem per una nit i ja està.

Però és que s’està tan bé aquí...viu amb el Pablo, un arquitecte brasileny, i viuen en una caseta davant del mar, però davant ben davant! A primeríssima línea! Una caseta blanca, amb el sostre de makuti (material típic d’aquí, fet de fusta i fulla de palmera) i en forma cònica.

A la part frontal, la que dóna a la platja, hi tenen 3 hamaques, les nostres estimades hamaques, que ja hem degustat aquesta tarda mentre es ponia el sol.

Nosaltres estem en una habitació al davant del mar, el sentim a la nit quan dormim.

Avui hem anat pel matí al poble de Zanzibar (Stone Town) i hem anat al mercat a comprar marisc fresc que ara farem a la barbacoa. El mercat és molt autèntic, tot de fruites i verdures, i només havies d’aixecar la vista i t’oferien peix i marisc fresc, viu encara. Hem comprat dos crancs enormes vius, i gambetes.

Per la tarda ens hem quedat a caseta. El Ramon i el Javi han anat a fer snorkel al mar que tenim davant de casa i jo m’he quedat llegint a la platja (el Javi m’ha deixat un llibre en espanyol! Estic contenta!).

Per la platja no paraven de passar contínuament negrets en bic, mentre em deien: “jambo” i jo contestava “jambo”. Vol dir hola. Hauríeu de veure el Javi com parla swahili, el tio!

15 de novembre:
Ahir pel matí vam tornar a baixar al poble, ja que havíem de fer uns recadets (anar al súper, el Javi anar al banc, etc). Per la tarda ens vam quedar a casa i va ploure un ratet.

Des de que havíem arribat, que no havia fet sol. Avui ha fet un dia típicament africà, un sol tremendo tot el dia.

Ens hem llevat a les 5.30 del matí! Teníem immersió i en van citar a les 5.45. Hem anat a la illa de Mnemba a fer submarinisme. Ha estat bé, bona visibilitat i molts peixets, tot i que no és del milloret que hem vist. En total hem vist 5 tortugues, una d’elles enorme! Ha estat molt guai, he nadat un ratet al costat d’ella.

Quan hem arribat a casa, no podia desperdiciar el preciós mar i la platja paradisíaca que tenim davant, així que m’he posat a prendre el sol. M’he cremat. Portava les ulleres de sol i tinc la cara de oso panda, el Ramon se’n fot de mi tota l’estona...què hi farem, una té la pell delicada..!

Per la tarda hem anat a Kwenda, una platja molt xula, però només hi hem anat per treure el cap. Jo estava rostideta com un porquet i no tenia més ganes de sol. El Ramon s’ha fet un banyet, és clar. Després hem anat a veure la posta de sol a Nungwi, al Cholo’s, un bar de rastes molt autèntic. Estaven allà tots els negres escoltant reagge i fent algunes ballaruques de tant en quant. Venien i ens parlaven, molt simpàtics, rastes autèntics. Es despedien amb el famós “akuna matata”.

Al vespre feien una barbacoa a la platja i ens deien que ens quedéssim, però hem preferit anar a sopar a un bar que hi havia allà al costat, a la platja, que ens han recomanat el Javi i el Pablo.

Ja tenim cotxe llogat, així que ja tenim més autonomia. Quan tornàvem cap a casa, de nit, no teníem molt clar si sabríem trobar bé el camí de tornada, doncs avui era el primer dia que ens movíem sols per la illa. Però ho hem fet molt bé i només ens hem liat una mica al final, quan arribàvem al bungalow. Però res important, hem arribat bé a port!

Al poble hi ha un mercat on hi ha massais venent productes. Van tots vestits amb robes de colors, normalment amb tons vermells, i en porten una enrotllada a la cintura i que els hi cau com si fos una faldilla i l’altre lligada al tors, deixant parts a la vista. Vesteixen unes sabates estranyes acabades en punxa i un bastó, que suposem antigament deuria ser una llança.

Aquí hi ha molts musulmans i es veuen moltes noies amb vel, però no van de negre absolut, sinó que porten la túnica blava i el vel de color cru. També hi ha dones vestides amb uns pareos preciosos que s’enrotllen al cos. Si trobo una roba bonica d’aquestes, me la compraré. Tenen uns colors i uns dibuixos molt bonics.

La platja on nosaltres estem es diu Matenwe i està al nord-est. És una platja molt llarga de palmeres i sorra blanca i fina que quan la trepitges sembla farina, sembla que cruixeixi sota els peus. No hi ha mai ningú, i avui he estat completament sola prenent el sol, a excepció dels negres que passaven en bici i deien “jambo!”. És una platja molt solitària, sense cap edificació ni masses bungalows.

La veritat és que em pensava que Zanzíbar estaria més explotat. No hem anat a la zona dels hotelazos, que és la idea que jo dec tenir de Zanzíbar. Suposo que si anés per allà canviaria d’opinió, però pel que hem vist, és bastant tranquilet. Fa uns 30 km per uns 90 km de llarg. No hi ha grans edificis i tot és bastant autèntic. Per exemple, el supermercat més gran que hi ha és un súper petit i cutre, però pel que es veu, és de lo milloret i de lo més variat de la illa. Així que us podeu fer una idea...

La moneda son xelins tanzans. És molt fàcil de calcular, doncs 10 xelins és una pesseta.

El Javi i el Pablo es dediquen a fer kite board. És com un windsurf (però la tabla és més petita) però en comptes de vela es fa servir un estel, lligat a un arnés. Com que aquí fa molt vent, és un bon lloc per fer-ne. Es dediquen a ensenyar-ne. Reparteixen flayers i van pels hotels donant-se a conèixer per fer clients. El Ramon en volia fer, però justament ara són els mesos en que no hi ha suficient vent, així que el Javi i el Pablo estan de vacances. Al desembre comença a bufar de nou.

16 de novembre:
Aquest matí el Ramon i jo hem agafat el nostre cotxe, i carretera i manta! Volíem anar a una platja del sud-est. Ens ha costat 3 hores arribar-hi, ens hem perdut i hem anat a parar al poble més al sud de la illa, Makunduchi. La carretera és per no oblidar: bonys i bonys i més bonys. Els nens corrents darrera del cotxe al so de “jambooooo” i els adults aixecant la mà, en forma de salutació. És un constant anar saludant amb la mà i responent “jambo” tota l’estona. Aquí és difícil passar desapercebut i els hi cridem molt l’atenció.

Quan, finalment hem arribat al nostre destí, el poble de Paje, quina ha estat la nostra desil·lusió quan veiem que la platja està lluny, lluny. Hi havia marea baixa i tot era un mar de sorra i pedres, i l’aigua, a tomar per sac. Així que ens hem assegut a una espècie de pagoda però a l’estil africà i hem pres algo. Hi havia dos massais per allà, un amb ulleres de sol i tot!

La tornada ha estat també autèntica: hem anat per un camí encara més secundari que l’anterior i tot eren casetes fetes de fang, negres tirant de mules, camions arreglant el camí...també ens hem creuat amb tot el que et trobes a totes les carreteres de per aquí: gent i més gent asseguda a la vora de la carretera, que has d’anar esquivant, dones amb vestits de mil colors amb cargaments al cap, homes en bici...

El paisatge era preciós: enormes baobabs, camps d’arròs, cocoters, la terra de color vermell que contrastava amb el verd intens de les palmeres...

Ja estem aprenent més paraules en swahili: jambo (hola), mambo (hola, què tal en argot), poa (molt bé, en argot i de resposta al mambo), fresh (altra resposta al mambo), moja (un), mbili (dos), tatu (tres), nne (quatre), karibu (benvingut)...i poca cosa més. El Javi diu que no és difícil i que la pronunciació és com la nostra.

Davant de casa, al mar que veiem cada dia quan ens llevem, sempre veig dones vestides, dins de l’aigua, a la vora, ajupides i agafant coses, posant-les després en uns cistells que tenen esperant-les a la sorra. Avui m’he enterat, llegint un llibre sobre Zanzíbar, que es tracta de recol·lectores d’algues, de les algues que estan plantades de forma artificial en aquest mar, i que les venen a l’estranger per fer productes cosmètics.

I també, en aquest mar preciós que tenim davant de casa, fent snorkel es poden veure caballets de mar, molts eriços, peixos globo, morenes, pops...a un parell de metres de la vora del mar!

18 de novembre:
Anit hi havia festeta en un bar a la platja i hi vam anar. Abans vam anar a sopar a un italià els quatre, després a casa d’una amiga italiana d’ells (Júlia) i allà ens vam trobar amb uns quants amics d’ells, la majoria espanyols. D’allà vam anar a la festa, on hi vam estar fins que van tancar, cap a les 4 de la matinada.

Tots aquests dies ha fet un sol tremendo. Els dos primers dies va ploure, però ja no ha plogut més. Aquest matí hem estat tot el dia a la platja, prenent el sol, estirats a l’aigua, que com que hi ha barrera de corall més endins, el mar està com una bassa d’oli, i ens hem passat una bona estona relaxats als dos pams d’aigua de la vora del mar.

Estem menjant com a casa. Com que tenim cuina, aprofitem per cuinar tot allò que trobem a faltar: pa amb tomàquet, truita de patates, costelletes de cabrit a la brasa, gambetes a la brasa...boníssim!

Hi ha poques carreteres asfaltades, els camins són pedregosos i molts d’ells de color tirant a vermellós. Els poblats es succeeixen a la vora de la carretera i tots tenen paradetes de verdura i hortalisses per vendre. Hi ha un ambient tranquil i distés, i els estrangers que viuen aquí semblen contents amb la seva elecció. Tot i així, la integració amb els locals diuen que és difícil, doncs al ser musulmans, són molt diferents. Sí tenen bona relació, però no amistat.

Finalment, hem “abusat” de la confiança del Javi i ens hem quedat aquí tots els dies. La veritat és que és un luxe poder estar vivint davant del mar, sense quasi veïns, amb una preciosa platja al davant d’aigües turqueses i sense una ànima. Estem tot el dia a la platja, o al porxo, veient el mar, observant-lo a totes hores, quan et lleves, quan has acabat de sopar...difícil marxar d’aquí!

El Javi i el Pablo tenen a casa un gos, el Puto, un gat, el Simba, i un mono, la Serafina, que és dolenta a morir. També està la Rafiki (que vol dir amic en swahili) que és la gossa del costat, però com si fos d’ells, perquè es passa el dia jugant amb el Puto. Són súper monos. Cap al tard, quan la marea comença a pujar, se’n van a la platja i juguem amb els crancs i corren i s’ho passen pipa. Si fos gos, m’agradaria ser un d’aquests dos!

La Serafina la tenen lligada a un arbre perquè és molt agressiva (jo segurament també ho seria si em tinguessin lligada a un arbre!) i es tira a mossegar a tothom que se li apropa. Bé, menys el Pablo i el Javi, que ja se l’han fet seva. A mi em fa una mica de por, i només m’hi apropo per donar-li menjar.

El Ramon, l’altre dia va estar una bona estona amb ella, i la Serafina li remenava el cap per treure-li els polls (que no té, és clar), però és la manera que tenen els monos de socialitzar-se (això ho vaig aprendre a la carrera, ves per on, serveix per algo!). Així que el Ramon ja pensava que eren amics, és clar, després de compartir moments tan íntims. Total, que al cap d’una estona, la mona roba un metxero, el Ramon intenta treure-li i...ah, no! a mi no em treu ningú res!, va dir la mona, i li va fotre una mossegada al turmell que li va fer sang. Està vacunada, diuen...sort que el Ramon també ho està, per si passava algun cas com aquest...així que jo, conservadora i ben lluny de la mona per molt amigues que sembli que ens hàgim fet...

20 de novembre:
Ahir ens vam passar tot el matí a Stone Town, fent recadets. Vam comprar carn, vinet i algunes coses més per la barbacoa que teníem per la nit a casa de les veïnes. Vam tornar a anar al mercat i vam veure les parades de peix (una manta, un blue marlyn) amb la seva olor penetrant a marisc i també la parada de la carn, amb tots els trossos de carn allà penjant. Vam anar a una paradeta on venien les teles que porten les dones d’aquí i me'n vaig comprar, precioses!

Stone Town (declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco) és un poblet de cases de guix blanques, amb una zona antiga de carrerons estrets i blancs. Antigament va ser un port important de mercaderies (sobretot d’espècies, i en concret, de clau) i també d’esclaus!

A la sortida, anant per la carretera, hi ha uns edificis horribles d’estil soviètic, construïts per l’Alemanya de l’Est.

Moltes cases tenen unes portes de fusta súper currades: grans, gruixudes, treballades, amb relieves, amb claus de ferro (diuen que antigament era per aguantar les embestides dels elefants!), amb dibuixos, són molt boniques.

A Zanzibar es practica molt la bruixeria, són molt superticiosos i creuen molt en aquestes coses. Es veu que aquí en saben molt, d’això, i venen de tot Africa per aprendre’n.

Per la nit vam anar a sopar a la cabanya d’aquí al costat. La propietària és una keniata que ara està passant una temporada llarga a Zanzíbar (és reportera de la BBC). Està amb ella passant uns dies una amiga seva, de Vic, però que sembla de qualsevol lloc, menys de Vic. També va venir un amic del Javi que l’altre nit estava a la festa de la platja, i el Pablo. També ens van acompanyar tota la tropa d’animals: el Puto, la Simba i la Rafiki. La Serafina no va venir perquè estava lligada a l’arbre, és clar, però hi hagués vingut encantada...

La casa de la veïna és preciosa. Té una part central, rodona com la casa, des d’on surten les habitacions i unes escales que pugen a dalt. A dalt i ha quatre cabanyetes fetes de makuti, que són les habitacions dels convidats. Es veuen des d’abaix i són molt autèntiques. Totes tenen el seu llit doble, taula i cadira, i les parets són de palla.

Tota la casa està decorada a l’estil local: plena de sofàs que són com un llit, amb cordes, quadres africans, robes de colors, fusta...preciosa.

Avui és el nostre últim dia, sencer. Marxem demà al migdia. Així que hem aprofitat per anar a passar el matí, el Ramon i jo, a Kwenda, que hi vam anar fa dies, però no ens hi vam quedar. Ooohhh...! quina aigua, quina sorra, quina preciositat de platja! El Pablo diu que per ell, és de les més boniques de la illa. I la veritat és que és un paradís.

Hi ha varis bungalows, un d’ells són els White Sands Beach Hotel. Tenen un preu mig (van de 30 a 80 dòlars) i si podeu, val la pena estar-s’hi uns dies.

L’aigua estava boníssima, ni molt calenta ni molt freda, i tenen apalanques d’aquests típics d’aquí, que són com llits de fusta, amb corda. Hi hem estat una bona estona. Allà hem comprat un quadre molt xulo per regar al Javi i al Pablo, que ens han acollit durant 9 dies a casa seva.

La platja on estem nosaltres, a Matenwe, està molt bé perquè és desèrtica, no hi ha mai ningú, ni bars ni res de res. Però hi ha la barrera de corall, i quan baixa la marea només hi ha algues a la platja i molt poca aigua per banyar-te. En canvi, a Kwenda l’aigua no canvia mai de nivell, no hi ha algues, i al cap de pocs metres cobreix, que és com a mi m’agrada.

I aquesta nit, que és la última, el Ramon volia fer una paella. Però ahir vam comprar peix al poble, i avui la nevera fotia una catipen que et mories, i hem tirat tot el peix. Així que...soparem pasta de nou!

Demà marxem cap a Kènia. Hem de posar-nos en contacte amb el cunyat del Orsola, a veure com ho fem per veure’ns!

M’ha encantat Zanzíbar. Qui sap, potser, algun dia, en un futur, hi podem tornar!

Doha (Qatar)

2007-11-20T15:33:00.000Z

12 de novembre:
Sembla mentida, però tot ha anat bé. Els de Qatar Airways, com ja va dir el Ramon, tenen molta pasta i no s’estan per òsties. Ens han posat a tots (èrem uns quants que havíem de fer nit a Doha) en un hotelàs tremendo. Bé, estem tots repartits en diferents hotels, però tots de categoria.

La nostra habitació és enorme, tenim cuita i tot! I ens donen de sopar i d’esmorzar, en un buffet que hi ha de tot, costelletes de cabrit incloses!

Els transfers de l’aeroport a l’hotel i de l’hotel a l’aeroport, evidentment, tot inclós. Molt ben muntat. Per què, dic jo, no calia posar-nos en un hotelàs, només amb un hotel normal ja haguéssim quedat encantats, però no, s’ho han currat!

Quan sortíem de l’aeroport hem vist 4 cazas, un darrere l’altre, pujant cap al cel i fent un soroll enorme.

Aquí els homes van vestits de blanc impolut, amb chilaba, i les dones de negre rigurós, algunes ni els ulls, els hi veus. Semblen ombres caminant pel carrer, totes fosques i amagades, caminant com si flotessin i volguessin passar ràpid.

Des de l’aire Doha és un gran desert, una enorme extensió de sorra clara, on han construït una gran i moderna ciutat. Edificis alts, moderns, molts hotels i molts homes de negocis.

Ara ens queda volar de Doha fins a Nairobi, unes 5 hores i després cap a Zanzibar, si tot surt bé i els nostres bitllets encara estan reservats.

Bangkok (Tailandia)

2007-11-11T04:47:00.000Z

Veure fotos

11 de novembre:
Avui fem sis mesos de casats! I encara continuem de lluna de mel...quina sort, la nostra!

Ja estem a Bangkok, hi vam arribar ahir i marxem en dos hores, cap al continent africà, on no hi he estat mai! L’anada cap a Kènia és una mica liada: ens van canviar el vol directe Bangkok-Nairobi i hem de fer nit a Doha, Qatar. Però com ha estat una modificació de les línies aèries, en teoria es fan ells càrrec de l’hotel, del taxi cap a l’hotel i de la tramitació de la visa. Tot això ho hem de tramitar quan arribem a Doha, a veure si tot surt bé...i quan arribem a Nairobi, el mateix dia agafem un vol cap a Zanzibar i no tenim els bitllets encara. Els hem de comprar al mateix aeroport de Nairobi, que en principi ens els tenen reservats. Però no les tenim totes, doncs haurem de pagar el bitllet tres hores abans d’agafar l’avió. Ens van dir que es fa així, però no sé no sé... ja us ho explicarem, com ha anat tot...tenim dos dies de incertidubmre, com diu el Ramon...

El Pepe i la Laura ens van aconsellar que si veníem a Bangkok havíem d’anar a un hotel que ells havien anat: el Oriental. Déu meu, és impressionant..! l’hotel és enorme, preciós, però el que més ens ha cridat l’atenció és el tracte amb el client i els detalls que tenen amb ells.

Els hi vam dir que estàvem de lluna de mel, i tot han estat detalls cap a nosaltres. Ahir vam passar el dia a la piscina de l’hotel, i un moment que jo vaig anar a l’habitació, em trobo que ens havien posat una cubitera amb vi blanc, una nota, i dos platets amb un objecte de vidre en forma rodona per cobrir-los, perquè no entrin bitxets, sabeu? I dins hi havia, en forma de cor, papaya tallada i un cor de xocolata blanca amb bombons a dins! Nyam! Vaig demanar si ens podien portar el vi a la piscina, i ja ens veieu, al Ramon i a mi, com dos senyors, bevent vinet amb cubitera a la piscina, de luju, com diria la Bili!

Quan estàvem a la piscina, a tots els clients contínuament ens portaven tovalloletes fresques per refrescar-nos, un got d’aigua amb gels que te l’anaven canviant no sigui que es s'escalfés, i de tant en quant, un detallet com un xupito de sucs de fruites.

Com que vam passar el dia a la piscina, vam demanar el menú i oh, sorpresa! Tenien gaspatxo! El Ramon va ser l’home més feliç del món, i més quan el va tastar i va dir “és quasi tan bo com el que faig jo!”. Quasi, li vaig dir jo, perquè el teu és insuperable! Així que a falta d’un, se’n va demanar dos! La veritat és que estava molt bo, amb gust mediterrani i amb oli d’oliva.

I finalment, ahir vam quedar amb la Erika!! Vam deixar per un ratet aquest oasis en mig de la ciutat caòtica de Bangkok i vam agafar un tuk-tuk i cap al merder! Ens va fer molta il·lusió veure’ns! També estava la Pibon, una amiga de la Erika i un amic australià que han fet pel camí. Vam estar un ratet xerrant en el bar del seu hotel, i vam marxar, que teníem reservada taula romàntica al costat del riu per sopar a l’hotel. Hi vam arribar una hora i mitja tard...però res, cap problema, allà teníem la taula reservada a la vora del riu, ben romàntic. Era un buffet lliure, i ja us podeu imaginar com ens vam posar...com el kiku! Hi havia menjar japonès, marisc a la barbacoa, embotits i formatges (el Ramon va menjar en un sol dia tot el menjar que ha enyorat tots aquests mesos!), pa bo-bo, carns de tots tipus...i una varietat de postres que em vaig tornar boja! Vaig agafar un plat i el vaig ben omplir!

I per postre, quan arribem a l’habitació, ens trobem la música posada, i a sobre del llit dos regalets (uns tovallons i uns servilleteros), una composició de flors en forma de cor i una nota molt bona desitjant-nos els millors desitjos per aquesta especial estada al hotel Oriental. Quin detallàs!

També ens donaven la possibilitat de que ens portessin l’esmorzar a l’habitació aquest matí, i així ho hem fet. Ens han portat una taula enorme amb un súper manjar! Nyaaam!

Arribem a Zanzibar el dia 12 a la nit, i el Ramon té un conegut al qual ja hem trucat, i s’ha ofert a venir-nos a buscar a l’aeroport i acollir-nos a casa seva la primera nit! Què bé! I bueno, ara comença l’aventura africana, a veure com es va tota la odissea que tenim per endavant..!

Per cert, tenim canal satèlit a l’habitació i acabem de veure al rei d’Espanya dient-li al Hugo Chávez “por qué no te callas!” què fort, el rei tu!!!

Phuket i Similan Islands (Tailandia)

2007-11-09T05:59:00.000Z

Veure fotos-1
Veure fotos-2

3 de novembre:
Aquest matí hem deixat Ko Phi Phi a les 9, que hem agafat el ferry cap a Phuket. Ja hi som, i sembla que faci una eternitat, que hem deixat la petita illa.

Estem allotjats en un hotel molt curiós: el Club One Seven Hotel. Ningú el coneixia i ha estat difícil arribar-hi, tot i que està molt cèntric. Ara ja sabem perquè no era molt conegut entre els taxistes que porten turistes...només arribar, jo em fixo en què a l’entrada de l’hotel hi ha dos pòsters enormes de dos cossos d’homes ben fornits...a la recepció: un home, esmorzant: dos homes, treballant-hi: tot homes, de huéspedes: más de lo mismo....Ramon, que hem anat a parar a un hotel de maricons!! Li dic. I sí, en efecte. A la tauleta de nit tenim revistes d’aquelles de saunes per homes i massatges “per homes fets per homes”, especifica...ji ji ji. Però tu, la qualitat relació-preu està molt bé, tenim wifi a l’habitació, està neta i estem pensant de tornar-hi les dos nits que hem de passar a Phuket tornant del barco. L’únic que se’m fa una mica boig és quan entrem o sortim de l’hotel, perquè està clar que jo no sóc un home! Dec ser la única dona en tot l’edifici! Però tu, si a ells no els importa i ens deixen estar-hi, tornarem a venir, segurament. Per tenir una habitació cèntrica com la que tenim i amb les bones instal·lacions que tenim, hauríem de pagar molt més en un altre hotel.

El temps està millorant, tot i que encara plou cada dia, cap al vespre. De dia fa un sol espatarrant i molta calor, però molta, i cap al vespre, plou, però cada cop menys. Esperem que durant aquests 5 dies en vaixell no plogui molt.

Al final a la Erika no la he vist. Em va enviar un sms ahir a les 11 de la nit, que estava a Ko Phi Phi, però que no havia pogut contactat amb mi, quina ràbia! Jo que portava tot el dia el mòbil a sobre per si em trucava!

Estem a Patong Beach, el lloc més cèntric i comercial de tot Phuket. Hem anat a parar aquí perquè el centre de buceig està aquí, i havíem d’anar-hi per escollir tot l’equip per bucejar tots aquests dies.

Patong Beach és una barreja entre Lloret, Benidorm i Salou, així que us podreu imaginar com és, guirilandia total. Tot ple de restaurants, mil tendes i tendetes de roba, hotels, discos, bars, etc. Una autèntica bogeria horrible. Però bueno, ho suportarem. I allotjats en un hotel de gays, d’aquí ja podrem anar a qualsevol lloc!

Hem sopat una fondue de carn! Nyaaaam! A Taildandia, no ho hagués dit mai! Bastant bona, per cert.

Demà a les 4 de la tarda els del barco ens venen a buscar a l’hotel i començarem el “live a board”, 5 dies i 4 nits en barco, amb 8 bucejadors més i la tripulació. Tenim el llistó molt alt, doncs l’experiència del Taka, a Austràlia, va estar molt bé, tant per les instal·lacions del barco, com pel menjar, com per la gent, com per la tripulació. Va ser tot perfecte, va ser genial, difícil de superar.

5 de novembre:
Ja estem embarcats, des d’ahir al vespre. Som 12 bucejadors, més dos instructors i la tripulació. Hi ha una parella d’alemanys, una parella híbrida entre Austràlia-South Africa però que viuen a Singapur, una parella de suecs i quatre americans (entre ells un que treballa pel govern dels EEUU a Afganistan i una parella de lo més singular: semblen els dos sortits dels anys 80, ella va amb el cabell tot estarrufat i ell amb bigotet a lo Village People).

El vaixell està força bé, tot i que, com suposàvem, teníem el llistó massa alt amb Taka. Taka li dóna mil voltes, i ja sé que les comparacions són odioses, però a vegades són inevitables. La tripulació de Taka era molt maca, l’instructor insuperable en humor i en manera d’explicar les immersions, la gent molt simpàtica i més jove, bueno...que Taka va ser una passada! Ara que estem aquí, no podem deixar de comparar-ho.

En el vaixell hi ha la part central que és on ens reunim i mengem. Consta de dos taules fixades a terra, amb bancs i és tot obert. Just darrere hi ha la millor zona del vaixell: uns apalanques enormes, com matalassos, al terra, tot blancs, per estirar-te i amb coixins per reposar el cap.

La nostra habitació és bastant petita, i està a baix. No com al Taka, que teníem una de les millors, per gran i per situació. La d’ara té dos llits i no hi cap res més.

Avui hem fet tres immersions, i la veritat que molt i molt xules. Ara el Ramon està a la night dive, així que jo aprofito per escriure unes paraules. L’instructor ja m’ha dit que demà farem, especialment per mi, la sunset dive, així que no em podré escaquejar...

Immersions que hem fet avui: Boulder City, Shark Fin Reef i East of Eden (també la nocturna aquí). Totes bastant profundes (uns 25-30 metres), amb molts peixos i uns coralls al·lucinants.

Després de dinar hem parat en una platjeta a prendre el solet. De moment, el plan és com a Taka: buceig i menjar, buceig i menjar, tot el dia bucejant i quan sortim, ja hi ha menjar a taula per agafar energies.

Les Similan Islands són 9 illes en el Similan Marine National Parc. Són illes de palmeres i roques enormes, amb unes platges paradisíaques, i sense cap hotel ni res de res.

Ahir, abans d’embarcar, vam fer un paquetet de 12 kg que vam enviar cap a casa. A Ko Tao en vam enviar 8 kg més, així que ja ens hem desfet de 20 kg, més tots els que es van endur els pares del Ramon, que deurien ser uns 30-40. i abans de marxar cap al vaixell ens vam fer un oil massage de dos hores! Ben relaxats, vam quedar!

7 de novembre:
Ja portem quatre dies i tres nits embarcats. Ens ho estem passant força bé i la gent és maca. Les immersions estan molt bé i, a diferència del Taka, pots estar-te sota l’aigua fins que se t’acabi l’aire, no 45 minuts com passava a Australia. El Ramon i jo som dels que menys aire consumim, i fem immersions de 55-60 minuts. No hem vist grans animals, però sí una immensistat de petits peixos i coralls preciosos.

El plan de cada dia és el següent: ens desperten a les 7 del matí, esmorzem i cap a les 8 fem la primera immersió. Quan sortirm de l’aigua ja tenim preparat el segon esmorzar del dia. Entre immersió i immersió hem d’esperar unes 2 hores, així que les dediquem a relaxar-nos als súper apalanques blancs que té el vaixell, llegint o xerrant amb la gent. Cap a les 11 fem la segona immersió i quan sortim de l’aigua dinem, cap a la 1. després fem la tercera, tentempié, relax i la útlima immersió, després de la qual sopem. I així passen els dies, entre aigua i menjar. La veritat és que a la nit, després de 4 immersions, estem rebentats, com si haguéssim corregut una maraton.

Hi ha la Emma, joveneta, 24 anys, anglesa, rosseta i molt alta, és la instructora. És una noia alegre i simpàtica. I el Dimitri, el nostre instructor. Dic el nostre, perquè han fet dos grups, segons l’aire que consumim. Nosaltres anem amb el grup del Dimitri, que som els més “experimentats” jejeje. El Dimitri té un any més que nosaltres. És belga i només fa 3 anys que buceja! Però s’enrecorda de la data exacta en què va fer la primera immersió, doncs assegura que li va canviar la vida. Va ser a Tailandia, estava de vacances i va trucar al seu jefe de llavors dient-li que no tornava, que havia descobert un nou món i que es quedava a descobrir-lo...i es va fer instructor de submanisme, i aquí el tenim. És un enamorat del fons marí, i potser perquè no fa molt que l’ha descobert, té una dèria i una il·lusió poc freqüent en els instructors. Baixa inclús amb càmara de fotos i no para de fer-ne! Mai ho havia vist, en un instructor. Normalment són més seriosos, més altius, més distants. Ell és proper, i crec que al Ramon li ha agafat especial carinyo. Té un aire trist, com absent. Anit, després de que tothom s’anés retirant i el Ramon i ell es van quedar sols (jo estava K.O. i em vaig retirar a dormir a les 10 de la nit) li va explicar d’on venia la seva pena: el passat mes de maig, el seu únic germà va morir, així, de cop... El Ramon em va despertat quan va venir a l’habitació i m’ho va explicar, tot afectat...

Em pensava que èrem els més joves del grup, però hi ha una parella que tenen la nostra edat. La resta és més gran que nosaltres.

Les immesions d’ahir van ser: Elefant head rock, North point, Koh Bon i Ko Tachay. Avui hem anat al millor dive site de tot Tailandia: Richelieu Rock, que l’hem fet dos cops. I l’hagués fet tres, i quatre, i cinc cops, i no me’n cansaria de repetir-la...al·lucinant, la bomba, preciós! Una quantitat impressionant de peixos i bitxos en cada centímetre quadrat que miraves, que estava atabalada i tot de tota la immensitat de vida marina que hi havia allà a sota! Hem vist pops, sèpies, lion fish, scorpions fish, morenes a patades, de totes mides i tamanys, nudibranquis...bueno, no pararia d’escriure tot el que hem vist i em quedaria curta. Tot i així, no hem vist el top-ten d’aquesta immersió, el whale shark, ooooohhh....no hem tingut el gust, quina pena!! I tampoc hem vist cap gran peix. Després hem fet la immersió a Ko Tachay i a Koh Bon un altre cop.

Ahir vaig fer la sunset dive, i avui també. Ja m’he estrenat amb les immersions nocturnes! I han estat bé, perque les he començat de dia, a la posta de sol, i a poc a poc s’ha anat fent de nit. Mires a dalt, al costat, a baix, i tot és fosc, només veus les lots dels altres submarinistes, però ha estat millor del que em pensava. Creia que em faria cosa, por, però no, estan bé. Els peixos es queden una mica atontats amb la llum.

8 de novembre:
Avui hem vist una manta i dos leopards sharks! Ha estat molt i molt xulo! Hem repetit la immersió d’ahir, la nocturna, però en diurna, a les 7 del matí (Koh Bon). En aquesta ha estat quan hem vist la manta, no molt lluny de nosaltres, tot i que la visibliitat no era molt bona. Després de 3 hores en marxa hem anat a Boonsung Wreck per veure un vaixell enfonsat des de fa 20 anys. Allà hem vist dos leopards sharks molt a prop, descansant al fons, sobre la sorra. A demés de molts i molts lions fish, n’està plagat, n’hem arribat a veure 12 junts! També hem vist una morena negra amb topets blancs, bastant gran i a la que el Ramon li ha fet com unes 20 fotos, fins que s’ha passat del temps que podia estar a aquella profunditat i ha hagut de pujar cames ajudeu-me. També hem vist unes gambes “netejadores” que els hi deixaves la mà una estoneta, i quan agafaven confiança s’apropaven i et feien neteja de les ungles! Molt divertit!

Al vaixell m’he començat a llegir un llibre molt apropiat, “la carta esférica”, de l’Arturo Pérez-Reverte. El vaig trobar a una llibreria a Ko Phi Phi, en castellà. Parla del mar, d’immersions, i de vaixells enfonsats. Llegia estirada a proa, mentre el vent m’acariciava la cara i el vaixell trencava les onades, i només sentia el soroll crepitant del mar...

L’americà ochentero, com li diem el Ramon i jo, porta un arsenal de càmeres de vídeo i fotos impressionants. Anit, a la immersió nocturna, portava una càmera de fotos enorme amb dos focos que il·luminaven com un camp de futbol. Semblava que fos de dia, quasi. Quan passava ell, il·luminava una part enorme del fons marí. Massa. Exagerat. I nosaltres, amb les nostres humils llenternes que aclarien una mica el pam que il·luminàvem.

Hem passat 5 dies “a bordo” del Nautica. El primer dia ens van fer treure les sabates i fins avui, que ens les han tornat. Hem passat els dies al vaixell en banyador o sota l’aigua, observant el meravellós fons marí de les Similan Islands. Un espectacle de peixos i colors. Hem fet en total 14 immersions el Ramon, 13 jo. Hem jalat a tota hora i hem estat intercanviant experiències de buceig amb la gent. Hem vist fotos i videos, tots ambientats en el mar. Han estat 5 dies intensos d’immersions. Ho hem disfrutat molt.

Ara estem a la furgo, tornant cap al nostre estimat gay hotel. Estarem dos nits més a Phuket i marxarem cap a Bangkok, on passarem una nit i ja via Kenia!

Ko Phi Phi-2 (Tailandia)

2007-11-02T13:26:00.000Z

Veure fotos

1 de novembre:
Ahir al final van caure quatre gotes a la nit, però quatre gotes contades. Estàvem en un bar a la vora de la platja, veient "fire show".

Avui pel matí hem tingut mogudeta amb els del hotel, que ens han fotut fora d’una manera molt lletja, i això que era un bon hotel. Avui comença la temporada alta, i quan vam arribar no ens van dir que els preus canviarien. Ens diuen que hem de pagar més del doble del que estàvem pagant. Reconeixen que ha estat un error seu, que ens van dir un preu per les 4 nits que no és, però que es lo que hay i que anem a buscar un altre hotel. La tia era súper borde i ens hem quedat indignats. I apa, a buscar un altre hotel. Ens hem pillat un bon rebote, sobretot per les maneres en què ha anat tot, doncs la única solució que ens donaven era que anéssim a buscar un altre hotel. Molt fort. Botifarra al Cabana Hotel de Ko Phi Phi!

Després de fer el canvi d’hotel i tota la mandanga hem anat a buscar un long tail boat per anar a la illa del davant, Phi Phi Leh (la illa on estem i que està habitada es diu Phi Phi Don). Hem compartit bote amb una parella de finlandesos de lo més soso durant tres hores. Ella estava embarassada i no parava de fumar, la tia. Hem anat a Maya Bay, la platja de "la playa" del Di Caprio, la famosa platja impressionant amb una aigua turquesa alทlucinant. Hem anat parant per fer snorkel i hem acabat a la Monkey Beach, on hi ha uns monos de lo més cabrons que t’arranquen la bossa de bananes.

El Ramon a "La Playa"

Després el Ramon ha fet "wake board", com snow però sobre el mar, tirat per una lancha. Ha estat divertit, jo anava a la lancha i el veia com s’aguantava de peu, el tio, ho ha fet de puta mare!

I ara ja estem a l’habitació, el Ramon està una mica K.O. per l’esforç fet amb la taula a l’aigua, així que avui anirem a fer nones d’horeta. Demà la Erika sembla que està per aquí, a veure si la veig! Quines ganes!

I passat demà, dia 3, ja marxem cap a Phuket, que és des d’on surt el vaixell que ens durà per les Similan Islands durant 5 dies per fer submarinisme.

2 de novembre:
Avui hem anat a fer un tomb per les platges de la illa en long tail boat, però aquest cop sols, sense sapos, com diu el Ramon. Hem estat prenent el solet i fent snorkel. Després hem anat a la piscina de l’hotel i a fer-nos un massatget. Que aquest any he descobert els "oil massage", que són gustosos i gens forts. Sempre em feia el "thai massage" que és la cosa més bèstia que he vist mai, et matxaquen tot el cos i ells fan servir tot el cos també pel matxaque. El nou descobriment no, és un massatge suau, d’aquells que els disfrutes.

He descobert que aquesta illa està més edificada del que em pensava. Creia que tenia un carrer principal i res més. Doncs ahir, buscant hotel, vaig descobrir un nou món a Ko Phi Phi. Hi ha carrers i carrerets darrera del carrer principal, i habitacions per llogar, i centres de buceig, i botigues de roba (ai, la roba d’aquí em torna boooooja!) i mil coses més que jo no sabia que hi eren!

Estic intentant connectar amb la Erika però no hi ha manera. Salta sempre el contestador del seu mòbil i no sé si és aquí! Em faria molta ràbia saber que està aquí i no poder veure-la!

Ko Phi Phi-1 (Tailandia)

2007-11-02T13:09:00.000Z

Veure fotos

30 d’octubre:
Sembla que per fi el monzon es va retirant...! Portàvem quasi 15 dies de pluja, tot i que últimament només plovia a ratets, però avui fa un sol tremendo! Ja estem a Ko Phi Phi, hi hem arribat aquest matí. Ens hem instalทlat al mateix hotel que vam venir fa anys, 3 mesos abans de la tragèdia del tsunami. L’únic edifici de tota la illa que va quedar de peu després del tsunami i on molta gent s’hi va refugiar, per ser l’únic amb alçada i fet de ciment. La resta eren cabanyes de fusta i hotelets que van desaparèixer tots.

Es nota encara que la illa s’està recuperant de la devastació que va patir. Hi ha moltes obres, està tot més pla, com arrasat. Ho hem vist diferent. Hi ha cartells per tot arreu amb indicacions de què fer en cas de tsunami (córrer, pujar als punts alts i indicacions per on anar). Hi ha també una torre amb megàfons nova, per avisar en cas de perill.

Hem passat tot el matí a la piscina. Recordo les imatges per la tele d’una enorme ona traspassant-la sencera, i nosaltres alทlucinant perquè 3 mesos abans estàvem allà, tranquilทlament prenent el sol.

Ahir a la nit vam quedar amb el Pablo i la Elena. Va estar molt bé, i ens hi vam estar fins les 3 de la matinada. Tancaven els bars, doncs aquí a les 11 està tot tancat i barrat, ja. Al final vam trobar un pub obert on els que quedàvem érem dos taules d’espanyols, què estrany...aquest matí quan ha sonat el despertador a les 7.45 del matí ens volíem morir...

Porto ja més de 100 pàgines escrites en el Word, quins rotllos que foto!

Quan anem a internet ens baixem programes de ràdio de Minoria Absoluta i ens pixem de riure, a demés d’enterar-nos de què està passant a casa. I ja veiem que Barcelona està sumida en el caos: que si Renfe es penja que t’hi cagues amb els trens, que si hi ha km i km de cua per entrar a Barna, que si a Bellvitge s’enfonsa una andana...i nosaltres encara de vacances aliens a totes aquestes mogudes! Quan ho anem sentint només fem que mirar-nos (cadascú porta els seus cascos a les orelles i compartim un Ipod) i flipar amb la moguda que hi ha a casa nostra.

M’encanta Tailandia, crec que mai em cansaria de tornar-hi. La gent és encantadora, riallers, simpàtics, els paisatges són de somni i es menja molt i molt bé. Arrocet, amanides ben fresques amb oli d’oliva (a Bangkok no n’he trobat, però aquí al sud de Tailandia en tenen a tot arreu, i Borges!), peixet fresc, gambetes boníssimes amb all i pebre (tot el dia demanem "prawns or shrimps with garlic and pepper"), sopes i més sopes exquisites...hmmm...visca Tailandia!

31 d’octubre:
Ahir ens vam concedir un homenatge i vam anar a sopar peixet fresquet a la vora del mar. Els restaurants tenen el peix fresc esposat pel passeig que hi ha al costat del mar i esculls el que vols, t’ho cuinen com vulguis i t’asseus a les taules que tenen allà a menjar-t’ho. Vam sopar molt bé. Vam menjar almejes amb una salsa boníssima, una llagosta enorme, sucosa i exquisita, gambes amb all i pebre, como no, dos crancs i un pinxo de carn. Tot acompanyat amb un vinet blanc australià que no estava gens malament. Així que ens vam fotre un bon tiberi!

Això sí, va començar a ploure cap a les 5 de la tarda i ja no va parar. Avui però ha estat el primer dia que ha aguantat amb sol tot el dia i que no ha plogut. Creuem els dits! Encara hi és a temps! Són les 7 de la tarda.

Avui hem fet dos immersions impressionants. Hem anat a Bida Nock i Bida Nai. Hem vist un tauró lleopard, preciós, marró amb taques negres, diferents dels altres taurons, no té cara de dolent i té un porte com elegant. S’ha quedat una bona estona al nostre costat observant-nos i nosaltres a ell. Ja en vam veure un fa tres anys quan vam fer aquesta mateixa immersió. La recordàvem molt xula i així ha estat de nou. Molta visibilitat, molts i molts peixos i molts colors. Inoblidable, com quasi tot el que estem veient. També hem vist molts peixos lleons, morenes, una serp marina!, tres sèpies enormes però enormes de veritat, rotllo dos pams que canviaven de color...uffhh molts i molts peixos! Ens ha encantat!

Leopard shark

Hem conegut un galego, el Gabriel, que també està fent una volteta per Àsia i ha bucejat amb nosaltres. Ara a les 8 el veurem al centre de buceig.

Per la tarda hem anat a fer unes compretes i jo m’he firat amb les faldilles i els bikinis! Són tan baratos i tan monos tots!

Avui és Halloween i hi ha festa a totes les platges, així que hem fet bé en decidir que demà no bucejem i podrem anar a dormir tard. Ja tornem a tenir coloret i esperem que el temps comenci a canviar cap a bé!

Diuen que Ko Phi Phi és una de les illes més boniques de Tailàndia. Té forma de H i medeix uns 2 km per uns 4km. Només hi ha una platja on estan concentrades totes les botigues i restaurants, les demés platges només s’hi pot accedir en barco i només hi ha ressorts.

Ao Nang (Tailandia)

2007-10-29T13:58:00.000Z

Veure fotos

27 d’octubre:
Al costat de Krabi hi ha un poblet de costa turístic anomenat Ao Nang. Tot ple de botigues i restaurants, no està malament, com a mínim és molt més bonic que Krabi ciutat, que no té res d’especial. Gràcies Pepe i Laura pel consell, la veritat és que val molt més la pena estar aquí que a Krabi!

Hi hem arribat avui, després de dos avorrits dies. Ahir vam fer el Visa-Run o Visa-Trip, que va ser un rotllo. Vam sortir de Ko Tao (oh, quina pena deixar la nostra estimada illa, hi tornarem per tercer cop, això esperem! Ja ens vam acomiadar del Sigor i vam quedar que algun dia, en un futur, ens tornaríem a veure allà), que per cert, quin xaparron queia el dia que deixàvem la illa! Vam acabar empapats perquè els taxis que et porten al port són pick-ups on vas assegut al darrera, al descobert, aguantant tota la pluja. Tenim les maletes xopes i tot el que hi ha a dins!

Del port de Ko Tao vam agafar un catamaran cap a Chumpon (terra ferma), unes 2 hores de mala mar i més pluja. Al arribar a Chumpon ens esperava una furgo (érem uns 10 guiris que volíem renovar la visa) i cap a Ranong, que és un poble que fa frontera amb Mianmar. D’allà, després de fer els papers per deixar Tailandia, vam agafar un ferry cap a una illa de Mianmar anomenada Thahtay Kyun. A la illa només hi ha un hotelàs, el Andaman Club, on ja t’estan esperant quan arribes i et quedes una hora allà prenent algo (suposo que per justificar l’estada a l’altre país). Al cap d’una hora ens van venir a buscar i de nou ferry i tot el papeleo amb nova visa per entrar a Tailandia. Nosaltres dos ens vam quedar a Ranong, perquè seguíem ruta cap al sud de Tailandia. Els altres tornaven cap a Chumpon.

Vam conèixer una noia molt maca, la Rocio, que era mig guatemalenca mig francesa, i vivia a Ko Tao amb la seva parella, que era instructor del nostre centre de buceig, quina casualitat! Acaba de parir, i cada dos mesos ha de fer el Visa-Run. També va fer la volta al món fa anys i vam coincidir amb lo fascinant que ens va semblar New Zealand.

Vam anar a petar a un Guesthouse de lo més cutre i estrany, el Kiwi Orchid. Lo bo que tenia era que estava al costat de l’estació d’autobusos, on avui agafàvem un bus cap a Krabi. Una noia del Visa-Run suïssa també es va quedar al nostre guesthouse i vam sopar junts tots tres, mentre flipàvem amb la fauna tailandesa que hi havia pel restaurant. Les dos dones que portaven el guesthouse estaven molt bojes i eren molt peculiars: cridaven, feien bromes, semblaven borratxes! I el guesthouse fotia una catipen que tirava patrás...sort que teníem els espirals d’incens per foragitar els mosquits i que fa molt bona olor i el vam posar a la nostra habitació, perquè sinó...

I aquest matí hem agafat el bus cap a Krabi a les 10 del matí i hem arribat a les 4.30 de la tarda. Ha estat mortal...els únics guiris èrem nosaltres dos, la resta eren tailandesos asseguts de tres en tres en els seients, tots apretats, i a la tele el karaoke amb la seva música horrorosa súper alta i al Ramon i a mi ens pensàvem que ens agafaria un atac...sort que teníem els nostrs Ipods que ens han salvat la vida!

I després de dos dies de transports i gestions, per fi ens hem assentat a Ao Nang! Des d’aquí farem excursions per les rodalies. Demà anem a veure les 4 illes, que es veu que són molt boniques. I també hi ha per aquí un paisatge molt xulo que va sortir a una peli de James Bond (The man with the golden gun).

La càmara de fotos finalment s’ha esconyat i no funciona..noooo..! total, que avui, muy a nuestro pesar, ens hem comprat la mateixa. Perquè si tornèssim a casa, ens esperaríem, però encara ens queden moltes coses per veure (lleons, elefants, piràmides...) i moltes immersions per fer i hem de fer fotos! Total, que ens ha racat una mica, però hem comprat la mateixa (havia de ser la mateixa, doncs vam comprar abans del viatge la carcassa per poder fer fotos sota l’aigua i només va amb aquest model). Així que demà estrenem càmara de fotos!

És molt curiós la de nois que van vestits de noies que hi ha a Tailandia. Ja recordo que l’altre cop que hi vam estar ens va xocar, i ens segueix xocant. El més bo és que estan súper integrats en la societat i treballen en llocs de cara al públic. Són nois que van vestits de noies i donen molt el pego, s’ho curren molt i molts cops no saps si és un noi o una noia...però quan dubtes...normalment acaba sent un noi! Van súper pintats, depilats, amb mini-faldilles, marcant pits (encara no sé si són hormones o “relleno”), tot i que són pitets, mai són pits grans, amb diademes, caminars femenins i moviment de mans amb “pluma”. Doncs en aquest poble és exagerat la de nois-noia que hi ha, a quasi tots els llocs currant! Sobretot de cambrers, és el que més hem vist. Però el que més ens va xocar va ser a l’aeroport de Bangkok, un d’aquests nois treballant com a personal de l’aeroport. Es veu que els tenen ben considerats i estan totalment integrats. Molt curiós.

28 d’octubre:
Avui quan ens hem llevat...ooohh..feia sol! no ens ho podíem creure! Ens han vingut a buscar al hotel, hem arribat on havíem d’agafar el long tail boat per fer el tour per les illes i comença a diluviar, como no! merda! Tots frustrats, ens pugem al vaixell (típic tailandès, com una canoa allargada i on hi cabíem uns 20) i aguantem el xaparron (tenia sostre, però amb l’oleatge ens mullàvem tots). Poc a poc el dia s’ha anat arreglant i al final ha sortit el sol i ens hem posat morenets! Hem pogut gaudir d’un dia de passeig per les illes que hi ha per aquí a prop, unes illes precioses amb aigua blava i sorra blanca, i al mar unes roques enormes amb arbres, molt xulo. Hem visitat la Chicken Island, la Pranang Bech i Poda Island.

Ha estat el primer dia en molts en què hem tingut sol i ens hem pogut banyar tranquil·lament.

Hem conegut una parella d’espanyols (un basc i una de Burgos), el Pablo i la Elena, i hem estat tot el dia junts. Quan hem acabat el tour hem anat a prendre algo i hem quedat per demà la nit, després de sopar. Són així brutots, del nord, i ell va tot tatuat i amb piercings, és cuiner.

Hem parat a fer snorkel en un lloc on hi havia molts peixos i teníem pa per dóna’ls-hi de menjar. Doncs al Ramon no només se li menjaven el pa sinó que li mossegaven els mugronets! Pobre Ramon, s’ha convertit en un manjar pels peixos!

A la nit, quan ja tornàvem al hotel, després de sopar i anar a internet a trucar a casa i als amics, la recepció de l’hotel estava tancada i no teníem la clau. Hem mirat el bolso, butxaques, i res. Hem hagut d’anar al bar del davant i la dona ha trucat al del hotel i aquest ha baixat amb les lleganyes als ulls per donar-nos la clau. L’home la busca, i no la troba...cundeix el pànic...i qui tenia la clau que ha fet que se’ns caigués la cara de vergonya ja que hem despertat a un vellet entranyable per donar-nos una clau que ja teníem..? qui la tenia..? El Ramooooon!!!

29 d’octubre:
Avui hem fet l’excursió per anar a veure la illa del James Bond. No ha fet bon dia, tot i que no ha plogut fins al final de l’excursió. Érem només tres, nosaltres dos i una noia alemanya, així que en aquest sentit ha estat molt bé.

La illa de la pelicula de James Bond

Hem vist la villa flotant de Koh Panyee, on els seus habitants són musulmans i hem pogut sentir els càntics pels altaveus mentre la visitàvem. Hem passejat entre els “carrers” que no són més que passarel·les de fusta o de ciment (sí, molt moderns!) amb cases al costat. Hem vist la Kao Tapoo (illa de James Bond, perquè ens entenguem). L’entorn molt bonic, una illa petita amb unes roques enormes i molt altes. No obstant, fet massa pel turista: la platja estava ple de tenderetes que li treien tot l’encant. Però el lloc era molt bonic i fins arribar-hi també: tot de illes desperdigades pel mar, que són com enormes roques amb vegetació.

Ens han donat de menjar a les 11.30 del matí! Amb l’alemanya fèiem la broma que no sabíem que l’esmorzar estava inclòs. Doncs apa, a jalar arròs, peix, sopa i verduretes de bon matí, a lo tai! Hem passat amb el long tail boat per una cova i hem visitat el Wat Suwankula o el Monkey Cave Temple, una cova amb un buda enorme dins i moltes estalactites. No ha estat malament, però no és especialment recomanable. Hi havia monos cabrons d’aquests que et roben les bananes a la mínima que et despistes. Jo, després de l’aterradora experiència de Bali fa dos anys al Monkey Forest de Ubud on vaig aprendre que els monos, quant més lluny millor, m’he mantingut a una distància prudencial tota l’estona. No ha fet el mateix el Ramon, és clar, que els hi ha estat donant bananes. Avui els monos s’han portat bé, tot i que, en un moment en què l’alemanya s’ha despistat li han virlat totes les bananes que havia comprat.

Hem vist també un Rain Forest molt bonic, tot de vegetació i una cascada petiteta, però començava a ploure i no hi hem estat molta estona. Hem tornat cap a Ao Nang i hem parat abans de pujar a l’habitació a fer-nos un massatge de 2 hores amb oli de llet! Hhmm...boníssim! Ens hem quedat extasiats!

Per cert, el guesthouse on estem està molt bé i és molt barato! Es diu J. Manson i paguem 300 bats la nit! És a dir, 6 euros, i l’habitació és nova, amb tele, nevera, aigua calenta i ventilador. Una bona troballa!

Aquesta nit hem quedat amb el Pablo i la Elena per fer unes birretes després de sopar. Demà ells ja marxen cap a Bangkok. La veritat és que som molt afortunats, perquè hem conegut a molta gent i a quasi tots els hem anat deixant enrere perquè tots tornaven a casa i nosaltres seguíem...

Demà ja marxem de Ao Nang i anem cap a Ko Phi Phi, a veure si ens fa alguns dies de solet d’una vegada! El guia d’avui ens ha dit que el monzon ja s’acaba...que Déu l’escolti!

Ko Tao-3 (Tailandia)

2007-10-29T13:29:00.000Z

Veure fotos

21 d’octubre:
Bueno, això de que la càmara ja funcionava...ejem...ens vam emocionar abans d’hora...de moment, no funciona...!

Avui ha estat un dia molt dur...estem rebentats...hem anat d’excursió a una platja que no era platja (Mango Bay) i que per arribar hem passat la odissea més gran de tot el viatge...el camí per arribar era sense asfaltar, amb esquerdes (en algunes t’hi podies asseure i els peus no t’arribaven al fons!) i amb unes pendents d’escàndol. Anàvem la Laura i jo de paquet dels homes, cadascú amb la seva motorassa de cross. En moltes ocasions la Laura i jo havíem de fer el camí a peu (unes pujades i baixades d’horror! Relliscàvem i anàvem amb xancletes!) perquè ni ells podien fer-lo amb les seves motos! En vàries ocasions s’han quedat encallats o se’ls hi ha caigut la moto cap avall, perquè en quant paraven un moment, com que la pendent era tan pronunciada, la moto queia pendent avall. La Laura tenia càmara de gravar i ha quedat tot enregistrat! Ha estat dur en el moment, i divertit un cop ja fet...Per els nois, ha estat divertidíssim tota l’estona, és clar!

Després d’una bona estona fent camins de cabres, ha arribat un moment en què era impossible arribar inclús amb les motos, així que les hem deixat allà i hem seguit a peu una bona estona. De cop arribem a un lloc on es veia un mar impressionat però molt lluny i molt avall! No es podia arribar! No hi havia platja, sinó que eren roques escarpades. Molt bonica la vista, però una mica desil·lusionant, després de tanta liada, no veure quasi res. A Mango Bay s’hi ha d’anar en barca, perquè no hi ha platja i tot són roques. Bueno, hem fet una ullada, i tornem a desfer el camí fet!

A tot això eren les 5 de la tarda i ens moríem de gana després de tot l’esforç fet. Quan hem conseguit desfer tot el camí, hem anat directes a un bar davant del mar a menjar algo. Els homes s’han fet un banyet. La Laura i jo estàvem tan rebentades que només podíem que tirar-nos als pufs tailandesos i relaxar-nos...

Abans de tota l’aventura, com que ha plogut i no teníem molt a fer, hem decidit anar de compres. Avui feien motos, així que el Ramon s’ha quedat més content que un gínjol a un bar. La Laura i jo hem fet algunes compretes xules i baratetes.

Ens hem trobat una parella d’argentins que vam conèixer a Siam Reap, Angkor Wat, ja fa cacho. Van sortir d’Argentina el desembre passat i van estar treballant sis mesos a New Zeland i després a viatjar. Com nosaltres, coincidien amb lo bona gent i l’amabilitat enorme dels kiwis. Ha estat curiós trobar-los aquí, i a demés, en un dia, ens els hem trobat dos cops, a diferents llocs de la illa.

22 d’octubre:
Collons amb el monzón..! Porta molts dies plovent sense parar, tot està xop i les platges les anem a visitar, que no sigui dit que no les hem vist, però amb l’aigua tèrbola i el cel gris. És una pena, doncs aquesta illa és preciosa amb sol!

Aquest matí el Ramon i jo hem anat a bucejar. Ja que no podem prendre el sol, com a mínim estar sota l’aigua. No obstant, no han estat gaire bé. La visibilitat no era molt bona, i en la primera no es veia a més de tres metres. La segona ha estat millor, hem vist dos morenes (el Ramon n’ha tocat una! Agosarat!), sting rays, nudibranquis...

Després hem quedat amb els recent casats i hem anat a Shark Bay, una platja preciosa, amb palmeres quasi a tocar de mar, al costat del nostre hotel. És una platja on es podem veure taurons fent snorkel a primera hora del matí i a última de la tarda! plovia una mica, així que hem estat asseguts una estona al pareo de la Laura i hem marxat.

Hem anat a fer-nos un massatge on la Laura i jo vam anar ahir, abans de la obligada excursió per camins de cabres (si arribem a saber tot el que suposava l’excursió, amb lo relaxades ens vam quedar, ni de conya hi anem!). El Ramon s’ha fet un massatge de cos d’oli (despilotat!) i nosaltres tres de peus, tremendo!

Per la tarda cadascú l’ha passat amb els seus respectius a l’hotel i quan era l’hora de retrobar-nos per sopar, queia una tromba d’aigua que era impossible sortir, així que ho hem deixat per demà, que ja és l’últim dia dels Cabré.

Quina pena que hagi fet tan mal temps. Al principi el Ramon i jo vam tenir sort perquè ens va fer sol, però la bona sort ens va abandonar al poc d’arribar.

Ko Tao és una illa preciosa, amb palmeres i una aigua blava preciosa. Té unes platges al·lucinants, moltes d’elles amb el paisatge típic d’aquesta illa: unes roques enormes rodones que la envolten tota, i moltes palmeres. És una illa petita (uns 5 km d’ample), amb turonets (el més alt de 400 metres) i molts cops els camins a les platges són difícils, com ja hem comentat, per la seva inclinació i els camins de terra. Això és part del seu encant. Està asfaltada a trossos, els camins que porten als carrers on hi ha botigues. Hi ha com tres centres urbans, no se li poden dir ni pobles. Són carrers amb botigues i tenderetes de menjar, lloguers de motos, centres de buceig (moltíssims per lo petita que és) i molts bungalows a la platja. Ens va encantar quan vam venir fa tres anys i ens segueix encantant ara. M’encantaria tornar-hi algun dia...

23 d’octubre:
Avui ha estat l’últim dia del Pepe i la Laura a Ko Tao. Ja ens hem acomiadat d’ells. Ha fet peneta, han estat uns quants dies de compartir aventures per la illa...i molta pluja! Hem fet l’últim sopar junts i ara cadascú segueix el seu camí. Ells se’n van a Ko Samui i nosaltres...no sabem, ja veurem. Farem Krabi, o Ko Pipi...hem de creuar alguna frontera per tornar a segellar el passaport, doncs els 30 dies permesos se’ns caducaran d’aquí poc, i encara hi hem d’estar uns dies més.

Avui ha estat el dia que més ha plogut des de que estem aquí. No ha parat en tot el dia, ha començat a les 5 de la matinada i encara plou, són les 9 de la nit. Porta una setmana plovent sense parar, això és una bogeria! Els camins s’estan despedaçant, l’asfalt es trenca i la carretera és un riu d’aigua que no para. És difícil anar en moto, doncs molts cops hi ha massa aigua o no hi ha camí, o el camí està ple de sorra i d’aigua, i et mulles fins els genolls, un autèntic diluvi! Els cotxes van molt a poc a poc i han d’agafar camins secundaris, doncs els principals estan tallats literalment, partits en dos, l’asfalt tallat com si fos un pastís. Ara ja sabem el que és viure un monzó, i tant que ho sabem!

La càmara ens té una mica preocupats. Funciona a vegades, la tenim tot el dia al costat de l’ordinador encès, perquè agafi calor i tregui la humitat que té. A veure si aconseguim reviure-la..!

25 d’octubre:
Ahir, després de 7 dies sense parar de ploure, va amanèixer amb sol! No ens ho podíem creure, i la gent pels carrers semblava pensar el mateix, tothom va sortir, les platges es van omplir, semblava un regal caigut del cel! Després de tants dies vivint en la foscor, amb humitat, per fi un dia sec i càlid! Es va aguantar quasi tot el dia. Vam anar a prendre el solet a la Shark Bay i com que feia núvols no em vaig posar crema...em vaig cremar! El primer dia en tot el viatge! Cap al migdia va tornar a caure un ruixat i ja no va ploure més.

Justament ahir que el Pepe i la Laura marxen i surt el sol! No vam poder compartir més que un dia de platja junts! Esperem que a Ko Samui, que és on estan ells ara, faci sol. Suposem que sí, doncs està aquí a prop.

Ahir el Ramon i jo vam estar ultimant els detalls per marxar. Finalment ho farem demà. Encara que surti el sol, ja portem més de 10 dies a Ko Tao (demà farà exactament 13 dies que estem aquí, una eternitat!) i volem veure Krabi. El dia 4 de novembre hem d’estar a Puket, perquè d’allà surt el vaixell que ens durà a les illes Similan, una paradís pels bucejadors. Estarem 5 dies en vaixell bucejant, com vam fer a Austràlia.

Abans però d’anar a Krabi hem de sortir de Tailandia per segellar el passaport. Només tenim visat per estar a Tailandia 30 dies, i nosaltres hi estarem 40 en total. Així que hem de sortir del país i tornar a entrar per poder tenir 30 dies més (dels que només utilitzarem 10). Com que els hi passa a molts turistes, ja tenen el viatge organitzat. Vas a una agència de turisme i demanes el Visa-Trip. Surts de Ko Tao en vaixell, et porten a terra ferma, a Chumpon, i d’allà vas fins a Birmania, on només entres, pagues, et segellen i et tornen cap a Tailandia. Nosaltres en comptes de tornar a Ko Tao, farem via cap a Krabi. Mares, pares, no us preocupeu, que no passa res a la frontera d’aquí a baix amb Birmània, el lio està més a dalt, aquí ja saben que només vas per passar la frontera i tornar a sortir, així que per les mares/pares patidors: no patiu! Tot controlat! (esperem, jeje).

Demà a la nit és la Full Moon Party a Ko Phangan, aquí al costat, la darrera illa on vam estar abans de venir a la nostra estimada illa de Ko Tao. Hi ha organitzats ferrys que et porten per la tarda i et retornen pel matí, perquè puguis anar-hi de festeta. Ahir vaig tenir un moment de debilitat i tenia ganes d’anar-hi, potser de proposar al Pepe i la Laura de trobar-nos allà (també la tenen a prop). Però el Ramon em va dir que no en tenia moltes ganes...Uuuuuhhh...! Sí, definitivament s’està fent gran!!

Com que tenim la càmara fotuda, només hem pogut fer quatre fotos. Així que, a les nostres, adjuntem les fotos dels Cabré.