Ao Nang (Tailandia)

Veure fotos

27 d’octubre:
Al costat de Krabi hi ha un poblet de costa turístic anomenat Ao Nang. Tot ple de botigues i restaurants, no està malament, com a mínim és molt més bonic que Krabi ciutat, que no té res d’especial. Gràcies Pepe i Laura pel consell, la veritat és que val molt més la pena estar aquí que a Krabi!

Hi hem arribat avui, després de dos avorrits dies. Ahir vam fer el Visa-Run o Visa-Trip, que va ser un rotllo. Vam sortir de Ko Tao (oh, quina pena deixar la nostra estimada illa, hi tornarem per tercer cop, això esperem! Ja ens vam acomiadar del Sigor i vam quedar que algun dia, en un futur, ens tornaríem a veure allà), que per cert, quin xaparron queia el dia que deixàvem la illa! Vam acabar empapats perquè els taxis que et porten al port són pick-ups on vas assegut al darrera, al descobert, aguantant tota la pluja. Tenim les maletes xopes i tot el que hi ha a dins!



Del port de Ko Tao vam agafar un catamaran cap a Chumpon (terra ferma), unes 2 hores de mala mar i més pluja. Al arribar a Chumpon ens esperava una furgo (érem uns 10 guiris que volíem renovar la visa) i cap a Ranong, que és un poble que fa frontera amb Mianmar. D’allà, després de fer els papers per deixar Tailandia, vam agafar un ferry cap a una illa de Mianmar anomenada Thahtay Kyun. A la illa només hi ha un hotelàs, el Andaman Club, on ja t’estan esperant quan arribes i et quedes una hora allà prenent algo (suposo que per justificar l’estada a l’altre país). Al cap d’una hora ens van venir a buscar i de nou ferry i tot el papeleo amb nova visa per entrar a Tailandia. Nosaltres dos ens vam quedar a Ranong, perquè seguíem ruta cap al sud de Tailandia. Els altres tornaven cap a Chumpon.

Vam conèixer una noia molt maca, la Rocio, que era mig guatemalenca mig francesa, i vivia a Ko Tao amb la seva parella, que era instructor del nostre centre de buceig, quina casualitat! Acaba de parir, i cada dos mesos ha de fer el Visa-Run. També va fer la volta al món fa anys i vam coincidir amb lo fascinant que ens va semblar New Zealand.



Vam anar a petar a un Guesthouse de lo més cutre i estrany, el Kiwi Orchid. Lo bo que tenia era que estava al costat de l’estació d’autobusos, on avui agafàvem un bus cap a Krabi. Una noia del Visa-Run suïssa també es va quedar al nostre guesthouse i vam sopar junts tots tres, mentre flipàvem amb la fauna tailandesa que hi havia pel restaurant. Les dos dones que portaven el guesthouse estaven molt bojes i eren molt peculiars: cridaven, feien bromes, semblaven borratxes! I el guesthouse fotia una catipen que tirava patrás...sort que teníem els espirals d’incens per foragitar els mosquits i que fa molt bona olor i el vam posar a la nostra habitació, perquè sinó...

I aquest matí hem agafat el bus cap a Krabi a les 10 del matí i hem arribat a les 4.30 de la tarda. Ha estat mortal...els únics guiris èrem nosaltres dos, la resta eren tailandesos asseguts de tres en tres en els seients, tots apretats, i a la tele el karaoke amb la seva música horrorosa súper alta i al Ramon i a mi ens pensàvem que ens agafaria un atac...sort que teníem els nostrs Ipods que ens han salvat la vida!



I després de dos dies de transports i gestions, per fi ens hem assentat a Ao Nang! Des d’aquí farem excursions per les rodalies. Demà anem a veure les 4 illes, que es veu que són molt boniques. I també hi ha per aquí un paisatge molt xulo que va sortir a una peli de James Bond (The man with the golden gun).

La càmara de fotos finalment s’ha esconyat i no funciona..noooo..! total, que avui, muy a nuestro pesar, ens hem comprat la mateixa. Perquè si tornèssim a casa, ens esperaríem, però encara ens queden moltes coses per veure (lleons, elefants, piràmides...) i moltes immersions per fer i hem de fer fotos! Total, que ens ha racat una mica, però hem comprat la mateixa (havia de ser la mateixa, doncs vam comprar abans del viatge la carcassa per poder fer fotos sota l’aigua i només va amb aquest model). Així que demà estrenem càmara de fotos!



És molt curiós la de nois que van vestits de noies que hi ha a Tailandia. Ja recordo que l’altre cop que hi vam estar ens va xocar, i ens segueix xocant. El més bo és que estan súper integrats en la societat i treballen en llocs de cara al públic. Són nois que van vestits de noies i donen molt el pego, s’ho curren molt i molts cops no saps si és un noi o una noia...però quan dubtes...normalment acaba sent un noi! Van súper pintats, depilats, amb mini-faldilles, marcant pits (encara no sé si són hormones o “relleno”), tot i que són pitets, mai són pits grans, amb diademes, caminars femenins i moviment de mans amb “pluma”. Doncs en aquest poble és exagerat la de nois-noia que hi ha, a quasi tots els llocs currant! Sobretot de cambrers, és el que més hem vist. Però el que més ens va xocar va ser a l’aeroport de Bangkok, un d’aquests nois treballant com a personal de l’aeroport. Es veu que els tenen ben considerats i estan totalment integrats. Molt curiós.

28 d’octubre:
Avui quan ens hem llevat...ooohh..feia sol! no ens ho podíem creure! Ens han vingut a buscar al hotel, hem arribat on havíem d’agafar el long tail boat per fer el tour per les illes i comença a diluviar, como no! merda! Tots frustrats, ens pugem al vaixell (típic tailandès, com una canoa allargada i on hi cabíem uns 20) i aguantem el xaparron (tenia sostre, però amb l’oleatge ens mullàvem tots). Poc a poc el dia s’ha anat arreglant i al final ha sortit el sol i ens hem posat morenets! Hem pogut gaudir d’un dia de passeig per les illes que hi ha per aquí a prop, unes illes precioses amb aigua blava i sorra blanca, i al mar unes roques enormes amb arbres, molt xulo. Hem visitat la Chicken Island, la Pranang Bech i Poda Island.

Ha estat el primer dia en molts en què hem tingut sol i ens hem pogut banyar tranquil·lament.

Hem conegut una parella d’espanyols (un basc i una de Burgos), el Pablo i la Elena, i hem estat tot el dia junts. Quan hem acabat el tour hem anat a prendre algo i hem quedat per demà la nit, després de sopar. Són així brutots, del nord, i ell va tot tatuat i amb piercings, és cuiner.

Hem parat a fer snorkel en un lloc on hi havia molts peixos i teníem pa per dóna’ls-hi de menjar. Doncs al Ramon no només se li menjaven el pa sinó que li mossegaven els mugronets! Pobre Ramon, s’ha convertit en un manjar pels peixos!



A la nit, quan ja tornàvem al hotel, després de sopar i anar a internet a trucar a casa i als amics, la recepció de l’hotel estava tancada i no teníem la clau. Hem mirat el bolso, butxaques, i res. Hem hagut d’anar al bar del davant i la dona ha trucat al del hotel i aquest ha baixat amb les lleganyes als ulls per donar-nos la clau. L’home la busca, i no la troba...cundeix el pànic...i qui tenia la clau que ha fet que se’ns caigués la cara de vergonya ja que hem despertat a un vellet entranyable per donar-nos una clau que ja teníem..? qui la tenia..? El Ramooooon!!!

29 d’octubre:
Avui hem fet l’excursió per anar a veure la illa del James Bond. No ha fet bon dia, tot i que no ha plogut fins al final de l’excursió. Érem només tres, nosaltres dos i una noia alemanya, així que en aquest sentit ha estat molt bé.

La illa de la pelicula de James Bond

Hem vist la villa flotant de Koh Panyee, on els seus habitants són musulmans i hem pogut sentir els càntics pels altaveus mentre la visitàvem. Hem passejat entre els “carrers” que no són més que passarel·les de fusta o de ciment (sí, molt moderns!) amb cases al costat. Hem vist la Kao Tapoo (illa de James Bond, perquè ens entenguem). L’entorn molt bonic, una illa petita amb unes roques enormes i molt altes. No obstant, fet massa pel turista: la platja estava ple de tenderetes que li treien tot l’encant. Però el lloc era molt bonic i fins arribar-hi també: tot de illes desperdigades pel mar, que són com enormes roques amb vegetació.



Ens han donat de menjar a les 11.30 del matí! Amb l’alemanya fèiem la broma que no sabíem que l’esmorzar estava inclòs. Doncs apa, a jalar arròs, peix, sopa i verduretes de bon matí, a lo tai! Hem passat amb el long tail boat per una cova i hem visitat el Wat Suwankula o el Monkey Cave Temple, una cova amb un buda enorme dins i moltes estalactites. No ha estat malament, però no és especialment recomanable. Hi havia monos cabrons d’aquests que et roben les bananes a la mínima que et despistes. Jo, després de l’aterradora experiència de Bali fa dos anys al Monkey Forest de Ubud on vaig aprendre que els monos, quant més lluny millor, m’he mantingut a una distància prudencial tota l’estona. No ha fet el mateix el Ramon, és clar, que els hi ha estat donant bananes. Avui els monos s’han portat bé, tot i que, en un moment en què l’alemanya s’ha despistat li han virlat totes les bananes que havia comprat.

Hem vist també un Rain Forest molt bonic, tot de vegetació i una cascada petiteta, però començava a ploure i no hi hem estat molta estona. Hem tornat cap a Ao Nang i hem parat abans de pujar a l’habitació a fer-nos un massatge de 2 hores amb oli de llet! Hhmm...boníssim! Ens hem quedat extasiats!

Per cert, el guesthouse on estem està molt bé i és molt barato! Es diu J. Manson i paguem 300 bats la nit! És a dir, 6 euros, i l’habitació és nova, amb tele, nevera, aigua calenta i ventilador. Una bona troballa!

Aquesta nit hem quedat amb el Pablo i la Elena per fer unes birretes després de sopar. Demà ells ja marxen cap a Bangkok. La veritat és que som molt afortunats, perquè hem conegut a molta gent i a quasi tots els hem anat deixant enrere perquè tots tornaven a casa i nosaltres seguíem...

Demà ja marxem de Ao Nang i anem cap a Ko Phi Phi, a veure si ens fa alguns dies de solet d’una vegada! El guia d’avui ens ha dit que el monzon ja s’acaba...que Déu l’escolti!

Ko Tao-3 (Tailandia)

Veure fotos

21 d’octubre:
Bueno, això de que la càmara ja funcionava...ejem...ens vam emocionar abans d’hora...de moment, no funciona...!

Avui ha estat un dia molt dur...estem rebentats...hem anat d’excursió a una platja que no era platja (Mango Bay) i que per arribar hem passat la odissea més gran de tot el viatge...el camí per arribar era sense asfaltar, amb esquerdes (en algunes t’hi podies asseure i els peus no t’arribaven al fons!) i amb unes pendents d’escàndol. Anàvem la Laura i jo de paquet dels homes, cadascú amb la seva motorassa de cross. En moltes ocasions la Laura i jo havíem de fer el camí a peu (unes pujades i baixades d’horror! Relliscàvem i anàvem amb xancletes!) perquè ni ells podien fer-lo amb les seves motos! En vàries ocasions s’han quedat encallats o se’ls hi ha caigut la moto cap avall, perquè en quant paraven un moment, com que la pendent era tan pronunciada, la moto queia pendent avall. La Laura tenia càmara de gravar i ha quedat tot enregistrat! Ha estat dur en el moment, i divertit un cop ja fet...Per els nois, ha estat divertidíssim tota l’estona, és clar!



Després d’una bona estona fent camins de cabres, ha arribat un moment en què era impossible arribar inclús amb les motos, així que les hem deixat allà i hem seguit a peu una bona estona. De cop arribem a un lloc on es veia un mar impressionat però molt lluny i molt avall! No es podia arribar! No hi havia platja, sinó que eren roques escarpades. Molt bonica la vista, però una mica desil·lusionant, després de tanta liada, no veure quasi res. A Mango Bay s’hi ha d’anar en barca, perquè no hi ha platja i tot són roques. Bueno, hem fet una ullada, i tornem a desfer el camí fet!

A tot això eren les 5 de la tarda i ens moríem de gana després de tot l’esforç fet. Quan hem conseguit desfer tot el camí, hem anat directes a un bar davant del mar a menjar algo. Els homes s’han fet un banyet. La Laura i jo estàvem tan rebentades que només podíem que tirar-nos als pufs tailandesos i relaxar-nos...

Abans de tota l’aventura, com que ha plogut i no teníem molt a fer, hem decidit anar de compres. Avui feien motos, així que el Ramon s’ha quedat més content que un gínjol a un bar. La Laura i jo hem fet algunes compretes xules i baratetes.

Ens hem trobat una parella d’argentins que vam conèixer a Siam Reap, Angkor Wat, ja fa cacho. Van sortir d’Argentina el desembre passat i van estar treballant sis mesos a New Zeland i després a viatjar. Com nosaltres, coincidien amb lo bona gent i l’amabilitat enorme dels kiwis. Ha estat curiós trobar-los aquí, i a demés, en un dia, ens els hem trobat dos cops, a diferents llocs de la illa.

22 d’octubre:
Collons amb el monzón..! Porta molts dies plovent sense parar, tot està xop i les platges les anem a visitar, que no sigui dit que no les hem vist, però amb l’aigua tèrbola i el cel gris. És una pena, doncs aquesta illa és preciosa amb sol!

Aquest matí el Ramon i jo hem anat a bucejar. Ja que no podem prendre el sol, com a mínim estar sota l’aigua. No obstant, no han estat gaire bé. La visibilitat no era molt bona, i en la primera no es veia a més de tres metres. La segona ha estat millor, hem vist dos morenes (el Ramon n’ha tocat una! Agosarat!), sting rays, nudibranquis...

Després hem quedat amb els recent casats i hem anat a Shark Bay, una platja preciosa, amb palmeres quasi a tocar de mar, al costat del nostre hotel. És una platja on es podem veure taurons fent snorkel a primera hora del matí i a última de la tarda! plovia una mica, així que hem estat asseguts una estona al pareo de la Laura i hem marxat.

Hem anat a fer-nos un massatge on la Laura i jo vam anar ahir, abans de la obligada excursió per camins de cabres (si arribem a saber tot el que suposava l’excursió, amb lo relaxades ens vam quedar, ni de conya hi anem!). El Ramon s’ha fet un massatge de cos d’oli (despilotat!) i nosaltres tres de peus, tremendo!



Per la tarda cadascú l’ha passat amb els seus respectius a l’hotel i quan era l’hora de retrobar-nos per sopar, queia una tromba d’aigua que era impossible sortir, així que ho hem deixat per demà, que ja és l’últim dia dels Cabré.

Quina pena que hagi fet tan mal temps. Al principi el Ramon i jo vam tenir sort perquè ens va fer sol, però la bona sort ens va abandonar al poc d’arribar.

Ko Tao és una illa preciosa, amb palmeres i una aigua blava preciosa. Té unes platges al·lucinants, moltes d’elles amb el paisatge típic d’aquesta illa: unes roques enormes rodones que la envolten tota, i moltes palmeres. És una illa petita (uns 5 km d’ample), amb turonets (el més alt de 400 metres) i molts cops els camins a les platges són difícils, com ja hem comentat, per la seva inclinació i els camins de terra. Això és part del seu encant. Està asfaltada a trossos, els camins que porten als carrers on hi ha botigues. Hi ha com tres centres urbans, no se li poden dir ni pobles. Són carrers amb botigues i tenderetes de menjar, lloguers de motos, centres de buceig (moltíssims per lo petita que és) i molts bungalows a la platja. Ens va encantar quan vam venir fa tres anys i ens segueix encantant ara. M’encantaria tornar-hi algun dia...



23 d’octubre:
Avui ha estat l’últim dia del Pepe i la Laura a Ko Tao. Ja ens hem acomiadat d’ells. Ha fet peneta, han estat uns quants dies de compartir aventures per la illa...i molta pluja! Hem fet l’últim sopar junts i ara cadascú segueix el seu camí. Ells se’n van a Ko Samui i nosaltres...no sabem, ja veurem. Farem Krabi, o Ko Pipi...hem de creuar alguna frontera per tornar a segellar el passaport, doncs els 30 dies permesos se’ns caducaran d’aquí poc, i encara hi hem d’estar uns dies més.

Avui ha estat el dia que més ha plogut des de que estem aquí. No ha parat en tot el dia, ha començat a les 5 de la matinada i encara plou, són les 9 de la nit. Porta una setmana plovent sense parar, això és una bogeria! Els camins s’estan despedaçant, l’asfalt es trenca i la carretera és un riu d’aigua que no para. És difícil anar en moto, doncs molts cops hi ha massa aigua o no hi ha camí, o el camí està ple de sorra i d’aigua, i et mulles fins els genolls, un autèntic diluvi! Els cotxes van molt a poc a poc i han d’agafar camins secundaris, doncs els principals estan tallats literalment, partits en dos, l’asfalt tallat com si fos un pastís. Ara ja sabem el que és viure un monzó, i tant que ho sabem!

La càmara ens té una mica preocupats. Funciona a vegades, la tenim tot el dia al costat de l’ordinador encès, perquè agafi calor i tregui la humitat que té. A veure si aconseguim reviure-la..!



25 d’octubre:
Ahir, després de 7 dies sense parar de ploure, va amanèixer amb sol! No ens ho podíem creure, i la gent pels carrers semblava pensar el mateix, tothom va sortir, les platges es van omplir, semblava un regal caigut del cel! Després de tants dies vivint en la foscor, amb humitat, per fi un dia sec i càlid! Es va aguantar quasi tot el dia. Vam anar a prendre el solet a la Shark Bay i com que feia núvols no em vaig posar crema...em vaig cremar! El primer dia en tot el viatge! Cap al migdia va tornar a caure un ruixat i ja no va ploure més.

Justament ahir que el Pepe i la Laura marxen i surt el sol! No vam poder compartir més que un dia de platja junts! Esperem que a Ko Samui, que és on estan ells ara, faci sol. Suposem que sí, doncs està aquí a prop.

Ahir el Ramon i jo vam estar ultimant els detalls per marxar. Finalment ho farem demà. Encara que surti el sol, ja portem més de 10 dies a Ko Tao (demà farà exactament 13 dies que estem aquí, una eternitat!) i volem veure Krabi. El dia 4 de novembre hem d’estar a Puket, perquè d’allà surt el vaixell que ens durà a les illes Similan, una paradís pels bucejadors. Estarem 5 dies en vaixell bucejant, com vam fer a Austràlia.

Abans però d’anar a Krabi hem de sortir de Tailandia per segellar el passaport. Només tenim visat per estar a Tailandia 30 dies, i nosaltres hi estarem 40 en total. Així que hem de sortir del país i tornar a entrar per poder tenir 30 dies més (dels que només utilitzarem 10). Com que els hi passa a molts turistes, ja tenen el viatge organitzat. Vas a una agència de turisme i demanes el Visa-Trip. Surts de Ko Tao en vaixell, et porten a terra ferma, a Chumpon, i d’allà vas fins a Birmania, on només entres, pagues, et segellen i et tornen cap a Tailandia. Nosaltres en comptes de tornar a Ko Tao, farem via cap a Krabi. Mares, pares, no us preocupeu, que no passa res a la frontera d’aquí a baix amb Birmània, el lio està més a dalt, aquí ja saben que només vas per passar la frontera i tornar a sortir, així que per les mares/pares patidors: no patiu! Tot controlat! (esperem, jeje).

Demà a la nit és la Full Moon Party a Ko Phangan, aquí al costat, la darrera illa on vam estar abans de venir a la nostra estimada illa de Ko Tao. Hi ha organitzats ferrys que et porten per la tarda i et retornen pel matí, perquè puguis anar-hi de festeta. Ahir vaig tenir un moment de debilitat i tenia ganes d’anar-hi, potser de proposar al Pepe i la Laura de trobar-nos allà (també la tenen a prop). Però el Ramon em va dir que no en tenia moltes ganes...Uuuuuhhh...! Sí, definitivament s’està fent gran!!

Com que tenim la càmara fotuda, només hem pogut fer quatre fotos. Així que, a les nostres, adjuntem les fotos dels Cabré.

Ko Tao-2 (Tailandia)

Veure fotos

15 d’octubre:
Ahir va deixar de ploure cap a les 4 de la tarda. Vam aprofitar per anar al centre, al poble (si és que se li pot dir així a dos carrers amb botigues, restaurants i centres de buceig). Vam anar al Easy Dive, el centre de submarinisme on vam fer les immersions fa tres anys i estava el mateix instructor, el Sigor, un vasc simpaticot (t’enrecordes, Joan?). Vam estar xerrant una estona i ens vam apuntar per avui començar ja a bucejar.

Després vam anar a prendre algo davant del mar i allà vam conèixer una parella d’espanyols (la Cuca i el Reyes, un rasta prim com una mala cosa) i xerrant xerrant se’ns va fer l’hora de sopar i el vam compartir junts, fins les 12 que vam marxar a dormir perquè avui ens llevàvem a les 6.50 am!! Això de bucejar és molt sacrificat!

Aquest matí hem fet dos immersions, la primera d’elles la més xula que es pot fer en tot Ko Tao: Chumpon Pinnacles (Joan, d’això estic segura que sí que t’enrecordes!!): taurons grisos (grandots, eh!), barracudes i peixos varis. Màxima profunditat: 31 metres. La segona hem anat a Twin Rocks i també ha estat molt xula, hem vist molts peixos, entre ells dos sting rays, una morena, un peixot molt gran amagat entre les roques, dos nudibranquis...

Ha fet sol tot el dia, però quan arribàvem a port, el cel s’ha tornat negre i al cap de dos minuts ha caigut una bona tromba. Ara el dia està mig tonto, entre gris i clar, esperem que s’arregli! Segon dia a Ko Tao i plou! Noooo!!

Bé, ha passat una estoneta i el sol ja està començant a apoderar-se del dia...el Ramon dorm, està fent la becaineta post-buceig i jo mentretinc llegint (Contes d’amor, del Hermann Hess).

17 d’octubre:
Ahir va fer molt bon dia tot el dia. Vam fer dos immersions, Southwest Pinnacles i White Rock. Van estar molt bé.

Després ens vam quedar tot el dia a l’hotel, entre la platja i la piscina, i vam agafar bastant solet. Ens hem canviat d’habitació per quatre dies. Ens hem permès aquest luxe. L’habitació d’abans no donava frontalment al mar i tenia una terrasseta molt petita, alineada amb totes les altres. Però aquesta on estem ara és l’habitació de l’extrem, davant del mar i orientada cap a ell, té una terrassa en forma de ele i dos taules a fora per estar-t’hi. Inclús té una tarima més elevada on hi ha una taula baixa i dos coixins d’aquests tailandesos per estar tirat a la bartola.



Després d’aquest dur dia, vam anar a veure el Pepe i la Laura. Ja hem vist als recents casats! Va estar molt bé, això de trobar-nos tots quatre aquí! Els vam anar a buscar al seu hotelazo i després vam anar a prendre algo i a sopar. Vam sopar en un restaurant que està a sobre el mar, on hi arribes per una passarel·la de ciment, des del final de la nostra platja, Chalok Baan Kao. Després van venir al nostre hotel i vam estar un ratet a la platja, mentre els dos homes es banyaven. Vam acabar la nit a la súper terrassa del Ramon i meva que és com per no aprofitar-la!

Avui hem anat tots quatre a Tanote Bay. Ens hem estirat a la sorra i al cap d’una estona ha aparegut allà, campant i tan feliç, un jabalí! Però de veritat! El tenien com d’animal domèstic els d’un restaurant que hi havia allà al costat. Ens hem fotut un bon susto i a la Laura se li ha apropat més del compte i hem tingut un moment de pànic. No ha passat res, i el seu amo tai ha vingut a buscar-lo després del revolt que havia muntat “l’animaló”.

Al cap d’una estona hem canviat de platja i hem anat a Au Leuk, la platja que més ens va agradar l’últim cop que havíem estat aquí. Està una mica diferent, doncs hi ha menys sorra, i a demés plovia. Hem dinat allà.



El Ramon ja s’ha llogat la seva moto de cross per fer el cabra pels camins. El Pepe també se n’ha llogat una altra, és clar. Jo vaig amb la meva scooter, encantada, tot i que he pujat amb el Ramon per fer breus trajectes i que no impliquin camins de cabres. Avui els dos les han pogut aprofitar al màxim, doncs el camí per anar a Au Leuk és la cosa més impracticable del món: camins de sorra i fang, amb unes esquerdes enormes i profundes i amb moltíssima inclinació i desnivells. Ha estat tota una “aventura” per ells. Jo he portat la meva moto fins on el camí m’ha permès. La Laura i jo anàvem a parts del camí a peu, perquè era impossible fer-ho sobre la moto amb ells. Hi ha hagut moments crítics perquè la moto, pujant, se’ls hi quedava encallada i per la inclinació del camí, queien cap enrera. D’altres, derrapaven a saco. Han arribat sans i estalvis, per això!

Ha fet un dia tonto, sortia el sol, marxava, hi havia núvols i en un parell d’ocasions ha caigut una tromba enorme d’aigua. En una d’aquestes la Laura i jo anàvem a peu, i ens hem empapat la roba.

20 d’octubre:
Està fent mals dies. No podem anar a prendre el solet ni ens podem posar morenets! Les úniques coses que es poden fer en aquesta illa, quasi. Però estem contents, perquè estem a Ko Tao i perquè estem de vacances encara! Ja comença la marxa enrera, cosa que no volem ni pensar, però els dies passen i el Nadal s’apropa..!

Avui el Pepe està fent un “recordatori” de submarinisme, perquè fa uns dos anys que no buceja i no s’enrecorda molt, i volem fer una immersió tots tres. Així que aquest matí tenim ocupat al Pepe i la Laura ara vindrà al nostre hotel. Per la tarda hem quedat que anirem de compres, tots menys el Ramon, que no és que li encanti, precisament... Ell aprofiarà per anar a fer una inmersió nocturna.



Ahir vam tornar a veure els madrilenyos, que ja marxen demà. Hem quedat a les 8 de la tarda per veure’ns i despedir-nos.

En un d’aquests dies de pluja infernal, el meu bolso va quedar empapat, amb tot el que hi havia a dins. Una d’aquestes coses era la càmera de fotos, que ara no va!! Estem cagadets de por, però jo espero que amb els dies i amb el secador, torni a funcionar.

Ahir vam anar a Jamson Bay, una platja súper mona, i encara que no feia molt bon dia, ens hi vam estar una estona.

Ja pujo amb la moto de cross del Ramon, però només quan fem trajectes normals. Si el camí és de cabres i perillós, em baixo perquè em fa molta por. Més d’un cop se li ha quedat la moto incrustada entre les roques o li rellisca, i jo prefereixo anar a peu, encara que hagi de caminar una quilometrada!

Ja hem tornat a la nostra habitació original. La que donava a la platja està reservada per avui fins el dia 26. jo tinc la esperança de que, com fa mal temps, no vinguin i ens tornem a canviar, però no són més que il·lusions, que no crec que es facin realitat.

Segurament demà farem dos immersions més, ja que no podem anar a prendre el sol, com a mínim veure peixets sota l’aigua. Ahir ens van dir que fa dos dies havien vist la whale shark aquí al costat! El tiburon ballena, que és enorme i menja plàncton!! El Ramon diu que no sap si creure-s’ho, perquè pot ser un ganxo del centre de buceig perquè bucejem amb ells, és lo típic que tots els budejadors volem veure! És un bitxo gran, és un tauró, i és inofensiu!

L’altre dia, en una immersió, vam veure un banc de sèpies, totes transparents, molt xulo.

I fa tres dies, ens vam còrrer una bona juerga. Estàvem en un bar molt xulo, davant del mar, per dins és com una cova, amb un Pedro Picapiedra enorme a l’entrada. Dóna al mar, tot obert, i a la sorra hi posen tot d’antorxes i pufs amb taules, per estar allà assegut, davant del mar, com uns reis. Estaven penjant cartells de que a l’endemà hi feien una festa, i el Pepe va preguntar on era la festa d’aquell dia. Era dos bars més enllà, igual de xulo i també davant del mar. Ens hi vam apropar, i a lo tonto se’ns fan fer les tantes. Va ser molt divertit. La Laura es va retirar abans i ens vam quedar tots tres.

La càmara ja funciona!! Estem molt contents, doncs ja ens véiem sense fotos! Bieeen!!!

Ko Tao-1 (Tailandia)

Veure fotos

14 d’octubre:
Ja estem al nostre petit paradís, Ko Tao, la illa de la tortuga. És un lloc que ens porta molts records (i molt bons) sobre l’últim cop que hi vam estar...



Ahir, després de despedir-nos amb una mica de pena dels nostres companys durant els últims 9 dies (és l’estada més llarga que hem fet mai amb ningú, en tot el viatge), vam agafar el ferry que ens duria a Ko Tao.

Com que ja som experimentats en això de decidir hotel i sabem que un cop t’has instal·lat en un lloc és difícil canviar, vam decidir anar, primer de tot, a fer una roda de reconeixement per la illa. Quan arribes a aquestes illes, com que els hotels estan lluny d’on et deixa el ferry, tens a mil persones oferint-te hotel i transport gratuït fins a l’hotel. Com que estàs cansat, atabalat i amb ganes de deixar la maleta i assentar-te, molts cops no acabes prenent la millor decisió, tant per la teva butxaca com pels teus gustos. Així que vam denegar totes les ofertes que ens feien i vam anar a buscar un lloc per llogar motos. Allà vam deixar les maletes i vam començar la nostra expedició per la illa.

Primer de tot vam anar a l’hotel que havíem estat l’últim cop. No era dels més econòmics (com a Ko Phgangan, que pagàvem 5 euros la nit), però tenia una “infinity pool” que era per no sortir d’allà en tots els dies i passar-te’ls tirat a l’hamaca (per qui no ho entengui, és una piscina d’aquelles que sembla que no tenen fi, que l’aigua cau directament sobre el mar). L’hotel es diu Kotao Cottage Resort. Vam preguntar i no tenien habitacions, estava tot ple! Què fort! Estem a mitjans d’octubre, què fa la gent, que no treballen, que no estan als seus països, que n’hi ha molts d’afortunats, com nosaltres...??!!

Les úniques habitacions que els quedaven estaven situades a dalt d’una muntanya i molt lluny del mar, així que res. Vam seguir la nostra ruta i vam anar preguntant. No trobàvem res. Vam preguntar en els hotels que figura que són els més bons d’aquí, i eren cars (per ser aquí, eh! no passaven dels 80 euros) però no tenien piscina! Un que sí en tenia, estava situat com en una ladera, i la platja estava tant lluny que no la veies i no era accessible per l’hotel.

Així que vam decidir tornar al nostre Kotao Cottage i estar-nos a la maleïda muntanya fins que alguna habitació de la platja quedés lliure. Quina va ser la nostra sorpresa quan ens diuen que hi ha hagut una cancel·lació i que tenim habitació a la platja. I com que ens hi estarem uns 10 dies, els hi vam plorar una mica, i ens fan el 15%!

Quan vam anar a veure les habitacions vam flipar, perquè tot és nou. Les habitacions d’abans eren una mica cutres, i ara són molt xules, totes de fusta i amb molt més gust que abans. Estan situades perpendiculars al mar, una al costat de l’altre, com habitacions adossades. I la platja on estem és preciosa i té la millor piscina de tota la illa (comprovat!). Així que ara ens disposem a passar més d’una setmaneta aquí, on tot són centres de submarinisme i on pots passar-te els dies sota l’aigua re-descobrint el fantàstic fons marí de Ko Tao. Joan, Ferran, ens enrecordem molt de vosaltres i de l’estiu que vam passar junts! I a sobre estem al mateix hotel!

Un cop acabada la incursió de la illa, el primer que vam fer va ser tirar-nos de cap a la piscina mentre demanàvem un boníssim batut de plàtan (jo) i una Chang (el Ramon). Vam relaxar-nos una mica gaudint del mar i de l’aigua dolça de la piscina i vam anar a dutxar-nos i cap al poble a sopar! Vam anar al Whitening, un restaurant a la vora del mar, tot blanc: les taules, les cadires, les tarimes, etc. Vam sopar pasta, amanida i uns llagostins amb all i mantega que ens feien llepar-nos els dits!



No ha parat de ploure en tota la nit. La sort que ens acompanya durant tot el viatge avui s’ha pres el dia de vacances. Són les dues de la tarda i encara segueix plovent. L’època de pluges s’està reafirmant, avui.

Estem a l’habitació, a la terrassa, veient la pluja caure i fent els nostres “deures” del blog. No sabeu quina feinada és això del blog! Ens encanta, però ens ocupa moltes hores. Primer, de totes les fotos que tenim, hem de decidir les que tirem i les que ens quedem. Tenim 10.000 fotos ja! Després, hem de seleccionar les que penjarem al blog i després hem de buscar un lloc amb bona connexió i penjar-les. Un dia ens hi vam estar tres hores penjant-les! Normalment ens ocupa prop d’una hora. Així, que comtant totes les hores dedicades podríem treure-hi un sou!

El Pepe i la Laura arriben d’aquí dos dies, així que els veurem segur. Potser el Ramon té un compi de correduries en moto cross pels camins impossibles de la illa..! Segur, perquè el Pepe és tan cafre com el Ramon, en aquestes coses...!

Ko Phangan-2 (Tailandia)

Veure Fotos

12 d’octubre:
Anit feien la Black Moon Party. Vam decidir anar-hi, a demés aquest cop la festa era relativament a prop de casa (cada festa la fan en una platja en concret). Al arribar, veiem que cobren entrada: 300 bats (uns 6 euros). Indignats, decidim no pagar i anar de llestos i intentar colar-nos per la platja. No dóna resultat, doncs és clar, no són tontos i a la platja també hi ha entrada, però ens inventem una història de que les platges són públiques i només estàvem passejant per la platja i volem passar a l’altre costat (tot aquest rotllo el foten els americans). Ens “escolta” un tai fins a l’altre cantó de la platja, però llavors ens adonem que haurem de tornar enrere i tornar a fer el numeret per marxar. Ens parem al mig de la festa, la vivim per uns minuts, i tornem amb el cap baix, com reconeixent la nostra intentona de colar-nos, preguntem el preu d’entrada al de la porta, i finalment decidim tornar a casa, als nostres estimats bungalows, on ningú ens demana entrada i tenim una platja per nosaltres més estupenda que cap...intent frustrat, però com a mínim hi vam estar! La música era bona, hi havia gent, i tenia bona pinta, però què és això de cobrar!! Els americans havien anat al fieston de la Full Moon Party i no es cobrava entrada!



Segurament marxarem demà, ja tenim ganes d’anar a Ko Tao. Això ens agrada molt, eh! Però és que sabem que quan estiguem a Ko Tao tampoc voldrem marxar i ens hem de dividir els dies. Si marxem demà haurem estat 9 dies aquí, no està mal...a Ko Tao ens hi volem estar alguns més...

Ko Panghan fa olor de coco. El cuinen, sobretot en sopa, i de tant en quant, quan anem en moto per la illa, ens arriba un flaire de coco boníssim!



La illa té una vegetació verda frondosa, espessa, de palmeres, cocoters i plataners. Està asfaltada a trossos. De nit no s’hi veu res, hi ha moments en què et penses que entres en la dimensió desconeguda. Hi ha parts de la illa que està asfaltada (mai perfecte, sempre amb forats, esquerdes, etc), d’altres que el camí asfaltat es converteix en sorra i d’altres que són camins de sorra impracticables amb moto normal i amb unes pujades i baixades que fan por. El Ramon els veu i somia amb llogar una moto de cross i anar a fer el boig (és a dir, a derrapar, pujar i baixar com un alienat pels camins), però el problema que es troba és que una menda no vol anar amb ell...ni de conya em pujo al toro mecànic! No tinc ganes de patir, d’anar amb l’ai al cor, i d’anar rascada tot el que queda de vacances (perquè tots li coneixeu la seva tendència a fer el cabra, i les altes possibilitats que té de fer-se un “rasgunyet” en condicions així...). Així que el tinc frustrat i achantat, però ja amenaça que a Ko Tao no pensa claudicar...

Ko Phangan-1 (Tailandia)

HI HA NOU VIDEO DE JAPO!!

Veure fotos

Un dia de setembre...
Ja estem al paradís, allà on tot és blanc i blau, on el soroll del mar ho envolta tot, on la brisa marina t’acaricia la cara tot el dia i l’olor de sal ho impregna tot, allà on res és més important que no fer res...no sé ni el dia en què estem, i m’importa ben poc...els dies passen i ens el passem tirats a la hamaca del bungalow o a la platja...

Hem conegut una parella d’americans (Kristin i Jose) que porten 12 mesos de viatge (els en queda un). Estan allotjats als mateixos bungalows que nosaltres i des de fa 4 dies que estem tot el dia junts, i totes les nits. Les passem jugant a cartes o ensenyant-nos els propis idiomes mútuament (ell és pare d’espanyol, però el parla poc). De dia, o ens quedem a la nostra solitària platja (platja Laem Son) o anem a descobrir noves platges i nous llocs. Avui és el seu darrer dia, així que demà el Ramon i jo seguirem la incursió de la illa solets.

No sabem quants dies ens quedarem aquí, el cos ens ho dirà. De moment hi estem molt bé, molt relaxats i començant a posar-nos ja morenets. El pròxim destí és la nostra estimada illa de Ko Tao, on probablement veurem el Pepe, el cosí del Ramon recent casat.

Al Ramon els sunflies l’estan acribillant i no us podeu ni imaginar com té l’esquena, pobre...És època de pluges, i es veu que abans que arribéssim nosaltres no sortia el sol i plovia molt. Però, seguint amb la sort que ens caracteritza, ha estat arribar nosaltres i el temps ha canviat. A vegades plou, però només durant una horeta, i la resta del dia, podem gaudir d’un bon sol. Avui, per exemple, ha fet un sol tremendo tot el dia i ens l’hem passat en una platja on estàvem pràcticament sols. No ha plogut i ha fet un dia esplèndid.



Estem en uns bungalows que estan molt bé (Nice Sea). Són senzillets, sense gaires pretensions, però tenen lo bàsic. No tenen aigua calenta ni aire condicionat, però no ho necessitem, així que perfecte. Consten d’una habitació on està el llit i el lavabo (lavabo típic d’aquí, on la dutxa és tot el bany, no hi ha cortina ni plat de dutxa, et dutxes al mig del bany, mullant-ho tot). Tenen un porxo, amb una taula, dos cadires, i, lo més important, dues hamaques estupendes per estirar-te a la par i veure al posta de sol o no fer res més que gronxar-te tot el dia....estan a la platja, sobre la sorra, i quan ens llevem el primer que fem és fer-nos un banyet. Paguem 250 bats, és a dir, uns 5 euros al dia. La platja és súper tranquil·la i quasi no hi ha ningú. Ara estem a temporada baixa, i és fantàstic. Totes les platges buides i per nosaltres sols.

Els americans m’han fet descobrir una nova fruita que desconeixia. No en sabem el nom, però és boníssima! De mida és com un petit meló, d’aspecte per fora és igual, en color i tot, però per dins és com si es tractés d’un pomelo, sense ser-ho. No és amarg, sinó que és un intermig entre taronja i pomelo, i té gajos (ja ho sé, no es diu així però sóc incapaç d’enrecordar-me del nom en català!) molt grans. Em passo el dia menjant bananes, mangos i aquesta estranya fruita.



8 d’octubre:
Avui és el meu sant, així que he hagut de fer un esforç per connectar-me al món real (real...i quin és el món real..? perquè aquí on estem això és vida, i no hi ha més realitat que viure la vida...bueno, desvariejo ja, aquest relax m’afecta la neurona..), el que deia, he hagut de fer un esforç per saber en quin dia visc i no oblidar els meus i trucar a casa perquè em felicitin. Encara no ho he fet, és massa d’hora a casa nostra, però aquesta nit ho provaré.

Finalment la parella d’americans no han marxat...han posposat la sortida de la illa per no saben quan...ja és el segon cop que ho fan, havien de marxar al cap de dos dies de coneixe’ns i van canviar de plans. És el que té, estar patint tant...jejeje.

Estem al cantó nord-oest de la illa. El poble principal està al sud (Thong Sala), i en moto triguem uns 10-15 minuts (de lloguer de la moto paguem 2,40 euros per dia!). Hi anem sovint a sopar. Hi ha un mercat de menjar molt autèntic. Tan autèntic que els cartells, amb preus inclosos, estan escrits en tailandès. És a l’aire lliure, moltes paradetes de menjar, i al mig unes taules i cadires. Tu vas comprant a les diferents paradetes i t’asseus a les taules a degustar i engolir-ho tot. De postre (ja ho sabeu, no el perdono mai!) em foto uns batuts de banana amb gingebre que et mors de lo bons que estan...!

Aquesta illa és un intermig entre Ko Samui (on hi viuen 50.000 persones) i Ko Tao (5.000 habitants). Ko Pangan té un diàmetre d’uns 20 km i hi viuen unes 15.000 persones. Ja veieu que no és molt gran, és bastant petita i te la pots recórrer en moto tranquil·lament (si l’asfaltat ho permet). Les carreteres són bastant cutres, i a la nit no hi ha il·luminació, és ben autèntic!

Teníem la idea d’estar-nos uns quants dies en aquests bungalows i després canviar-nos a uns del nord o de l’est (inaccessible en transport, s’hi arriba en barqueta), però cada dia la idea de moure’ns i deixar aquest remanso de paz on estem se’ns fa més costa amunt i ja veig que no ens mourem d’aquí en tots els dies...bueno, ja ho veurem...

Estic escrivint al portàtil mentre estic estirada a la hamaca...ja veieu, tecnologia més hippisme total mimetitzat...acabo d’esmorzar-me un iogurt, un mango i dos bananes, boníssim! Mentre, el Ramon es feia el seu bany matutí al mar de davant de casa...com concloem cada nit amb els americans: “another hard day on the beach”...

9 d’octubre:
Sort que el Ramon ens posa les piles amb la seva activitat als americans i a mi, que ens passaríem els dies sense sortir de la nostra platja i les nostres adorades hamaques, i ens obliga a sortir i indagar per les rodalies. Hem anat a unes quantes platges molt xules.

L’altre dia vam anar a Had Rin, la platja de la Full Moon Party, on hi ha festa cada mes. S’omple de gent i lien una bona. És bonica, gran, amb la sorra blanca i l’aigua blaveta. Els habitants de Ko Pangan, amb el cuento de la Full, la Half i la Black Moon Party, estan cada dos per tres de festa.

També hem anat a la Bottle Beach, on només s’hi arriba en barco, Haad Yao i Haad Mae Haad.

10 d’octubre:
Hi ha un bar aquí al costat, el Rasta Bar, i el seu duenyo és un tailandès encantador. Doncs ahir convidava a sopar als “amics”, com diu ell, i hi vam anar. No va estar gens malament, la veritat. El menjar estava molt bo i ens va delectar amb un espectacle de focs (cadenes amb focs, lutxacos, etc). Pel bar corre un nen petit que també fa focs i és una passada veure com ho fa de bé (tot i que es podria dedicar més a anar al cole i deixar-se de modernitats que encara no li toquen per edat, però en fi, això és una altre tema...).

El dia del meu sant no vaig poder trucar a casa perquè no hi havia llum en tota la illa, i no hi havia internet. De tant en tant se’n va la llum, és un altre encant de la illa...Anit ja vaig poder parlar amb tots.

Portem aquí 6 dies i sembla que faci un eternitat...em dóna la sensació que en fa uns 15, però no...els americans ja han fixat data de sortida: en principi, i sempre en principi, marxen el 13 d’aquest mes. Nosaltres potser ho fem el 14 o 15, ja veurem...però és que sabem que Ko Tao també ens encantarà...

Des de casa nostra, des de la nostra platja, es veuen unes postes de sol impressionants...cada tarda el cel es transforma en una simfonia de colors: vermell, taronja, rosa...fins a la foscor...preciós..!

Ko Samui (Tailandia)

Veure fotos

3 d’octubre:
Tinc al Ramon al lavabo amb una gilet i afaitant-se totalment el cap! Jo l’ajudaré en els retocs finals.

Estem a Ko Samui, en uns bungalows en una zona bastant apartada del meollo: Choeng Mon. Vam arribar ahir al migdia, després d’agafar dos avions.

Vam sortir de Luang Prabang a les 6 del matí i vam poder veure una pràctica típica d’allà, que no haguéssim vist si no hagués estat perquè el nostre avió sortia molt d’hora pel matí. El poble s’omple de monjos, tots vestits de taronja, que van passejant pels carrers i la gent els espera i els hi dona menjar com a ofrena. Els carrers estan plens de turistes observant-ho.



Ja estem a les illes, el nostre estimat paradís on hi vam estar fa tres anys i on vam prometre’ns, si podíem, tornar algun dia. Ahir a la nit vam disfrutar d’uns cocktails davant del mar, apalancats en els típics seients tailandesos en forma triangular i fets de roba. M’encanten.

Però no ens hi quedarem molts dies, aquí. Ko Samui és després de Phuket, la illa més concurrida i més turística del sur de Tailàndia, així que marxarem a terres més tranquiles, com Ko Phangnan i Ko Tao.

Luang Prabang (Laos)

JA HI HA VIDEO DE BALI!!!
- Alta resolució (70 Megas)
- Baixa resolució (30 Megas)

Veure fotos Laos-1

Veure fotos Laos-2

27 de setembre:
No em pensava que això em sorprendria tant...quina calma, quina tranquil·litat de lloc! Estem a Luang Prabang, un poblet de 25.000 habitants i proclamat Patrimoni de la Humanitat. Té molts temples (32) i molts monjos budistes passejant pels seus carrers, la majoria molt jovenets i amb un paraigües per resguardar-se del sol.

És un poblet tranquil, gens estressant i molt autèntic. Comparat amb Vietnam, on a cada metre que fas pel carrer t’estan demanant diners o proposant que agafis un taxi, o venent-te algo, aquest lloc ens transmet una pau tremenda..! Aquí no tenen la picardia d’allà, on el que volen tot el dia és treure’t uns calerons. No t’instiguen pel carrer, et deixen fer, no t’avassallen gens. Pots estar mirant-te el menú d’un restaurant a la porta, abans de decidir si hi entres o no, sense tenir el cambrer allà quasi obligant-te a asseure’t, com passava a Vietnam. Què bé, quina calma! De veritat que s’agraeix una mica de tranquil·litat, ja ho necessitàvem. I pensar que ens quedarem aquí uns quants dies, què bé...!



Laos és un d’aquells països en que hi viu molt poca gent, com passava a Nova Zelanda. Té un territori semblant en tamany al d’Anglaterra i hi viuen només 6 milions de persones! A la capital, Vientiane, només en són 200.000! Amb això ja us ho hem dit tot! És un remanso de pau i tranquil·litat! No es veu gent pobre pel carrer, no hi ha indigents, com a Vietnam. Es veu un poble sense gaires pretensions, senzill, però sembla que la gent hi viu relativament bé. Al igual que Vietnam, ha estat obert al turisme des de fa poc, l’any 1989. Més del 80% de la seva població viu en zones rurals.

Luang Prabang és un poble de frondosa vegetació, palmeres, cases baixes, moltes d’elles amb una valla blanca de fusta, amb molts temples i amb dos rius: el Mekong i el Nam Khan. No hi massa trànsit i la majoria de gent va en bici o en moto. Es nota molt la influència de la colonització francesa, sobretot en les cases i en el menjar. Això últim m’encanta, doncs a tot arreu hi ha baguettes, croissants de mantega, bones amanides alinyades amb salsa de mostassa...boníssim!

Vam arribar ahir a la nit, i vam anar a un guest house que vam veure a la guia que podia estar bé (Senesouk Guest House). Era molt bonic, una casa colonial reformada i l’habitació era tota de fusta (terra inclòs) amb mobles d’estil colonial, petita però acollidora. No obstant tenia un inconvenient: de cop, comença a sonar un soroll sord com si tinguéssim un tractor dins de l’habitació i comença a tremolar el vidre de la finestra. Mirem per la finestra, i hi havia com uns 5 aparells d’aire condicionat al costat de la nostra finestra...horror! aquest matí quan ens hem llevat hem anat a fer una expedició pel poble a buscar nova habitació. Ja l’hem trobat (Sayo Guest House), una habitació àmplia, la decoració no és tan bonica com l’altra, però és també tota de fusta, amb un balconet i des del que veiem el Mekong! Pel mateix preu que l’altra, però el doble de gran i amb sortida fora per poder prendre la fresca.

Un cop fet el trasllat, hem anat a esmorzar: el Ramon s’ha fotut un bocata “le parisien”, boníssim i enorme; i jo una amanida de fruites, un yogur i un café amb llet, com a reis! Després hem llogat un parell de bicis pels 5 dies que estarem per aquí i hem anat a recòrrer el poble i a veure alguns temples. Hem vist també un mercat de menjar i un de artesania.



És xulíssim això d’anar tot el dia en bici, em sento com si estigués a “Verano Azul” amb la Bea i tota la colla, jejeje. Mentre pedalejo vaig tararejant la cançó: nana nana, nanana ...!

29 de setembre:
Ahir es van casar el Pepe i la Laura, i la Fani i el Paco, no hi vam poder anar, però ens en vam enrecordar d’ells. De fet, amb la diferència horària, encara deuen estar tots de festa...

Segueixo dient que aquest lloc és encantador. Súper tranquil. És curiós que la gent va amb paraigües o sombrilla, anant en moto i en bici! Amb una mà aguanten la sombrilla i amb l’altra porten el manillar, increïble!

Ahir vam passar el dia d’excursió. Vam anar a veure dos de les cascades que hi ha per aquí a prop. Primer vam veure les Tat Kuang Si, a 32 km de Luang Pravang. Una cascada bastant alta, que va a parar a un riu i a mida que va baixant per la muntanya va formant piscines. Estan dins d’un parc nacional i hi ha taules i bancs de fusta per fer picnics. Hi ha també uns ossos i un tigre engabiats (separats, és clar).



Després vam anar a les cascades Tat Sae a 15 km del poble. Més petites, però més curioses: en unes formacions de pedres llises formant moltes piscines, l’aigua va caient en forma de cascada petita i en l’aire hi ha aigua com si hagués estat polvoritzada i dóna sensació d’escuma. Les piscines són d’un color verd esmeralda preciós i altres són blaves, les més profundes. La superfície de les roques és tan llisa que sembla que no pugui ser natural, però sí que ho són. Ens van agradar molt.

Vam tornar a l’habitació i vam gaudir d’una posta de sol des del Mekong, sentats al nostre balconet. Vam anar a sopar, i després, massatge. Jo, als peus, el Ramon, de tot el cos. Fantàstic, gustós, relaxant..! no tan canyero com els de Tailàndia, no feien tan mal, més suau...repetirem!

I avui ens hem llevat i jo m’he fet el meu esmorzar de rigor sentada al balcó: poma, mango, banana i papaya, un yogur i un cafetó amb llet..hmmm..què bo! Avui ha estat un dia tranquil, hem fet unes voltes en bici, hem visitat els temples que ens anàvem trobant pel camí i hem anat a veure la posta de sol a un temple que hi ha a dalt d’una muntanya, que presideix el poble. Per accedir-hi has de pujar més de 300 esglaons i tots els guiris arribàvem esbufegant. El sol es ponia pel Mekong i ha estat molt bonic, tot i la gentada que hi érem. Un cop baixes el centenars d’esglaons, davant et trobes el Museu Reial, i avui hi havia funció. Hem decidit anar-hi. Eren danses laosianes, les típiques amb màscares i moviments pausats. Després, sopar, massatget i a dormir.

Ah! Avui el Ramon s’ha pelat, però molt pelat! Una mica més i és una bola de bitllar! Diu que mai s’havia tallat tant el cabell, i diu que quan tingui la calva una mica més morena em farà passar-li la gilet! Calvo total!



1 d’octubre:
Ahir vam anar pel mati a veure unes coves que hi ha per aquí a prop: un timo. No podíem ser més petites i més cutres...l’únic que tenien eren molts budes i ja està. Valia la pena l’excursió pel viatge d’una hora pel Mekong en barca fins arribar-hi, però les coves en sí, no valen res de res. Així que Miriam i Anxo, que en breu estareu per aquí, ja ho sabeu, no hi aneu. Tothom que ens hem trobat ens han dit el mateix. Sí que val la pena contractar una passejadeta en barca pel riu durant una horeta, però no cal entrar a les coves i pagar l’entrada que et demanen, total, per no veure més que quatre pedres.

Vam tornar cap al migdia i vam estar a la nostra habitació, el Ramon fent vídeos pel blog i jo llegint (porto ja 26 llibres llegits en aquest viatge!). Per la tarda vam fer un volt en bici pel poble i vam anar a prendre uns cocktails a la vora del Mekong, veient com es ponia el sol. Després vam anar a internet, on ens vam trobar una parella de catalans i amb els que vam estar parlant una bona estona. Ens van aconsellar un poble de les rodalies molt xulo i molt autèntic, sense llum però amb guest houses i totalment recomanable per anar-hi. Com que nosaltres marxem demà i no hi podrem anar, passem la dada per la Miriam i l’Anxo, perquè no us el perdeu, que es veu que val molt la pena: es diu Muang Ngoi Neua, i s’hi arriba anant abans a Nong Khiaw. Aquests catalans s’hi van apropar, els hi va agradar molt i es van quedar una nit. Ja ens direu què tal!! Guapos, què bé que en breu trepitjareu les terres per on nosaltres hem passat! Llàstima que no les puguem trepitjar junts!



I avui és el nostre últim dia en aquest meravellós i tranquil poblet. La veritat és que s’hi està molt i molt bé. Bon ambient, tranquil·litat, bon menjar i bones temperatures (de dia fa calor però al vespre, com que estem a uns 800 metres sobre el nivell del mar, refresca una miqueta i s’està de meravella!).

Demà ja volem cap a Tailàndia, on ens hi passarem 40 dies! 40 dies de platjeta, relax, buceadinyes, palmeres, cocoters, sorreta i pell doradeta! Hmmmm...quines ganes!

Només ens donen visat per estar-hi 30 dies, i si ens hi volem estar més, que és el cas, hem de sortir del país i tornar a entrar amb un nou visat...ooohhh....quina peneta, haurem d’anar a visitar Malàsia, oooohhhh...! Mira tu per on, un país que no teníem pensat visitar, i el coneixerem!