26 feb. 2008

Uvita (Costa Rica)

HI HA VÍDEOS NOUS!
VEURE VIDEO TAILANDIA-1
VEURE VIDEO TAILANDIA-2
VEURE VIDEO KENIA
VEURE VIDEO ZANZIBAR

Veure fotos




24 de febrer:
Aquest matí, quan hem anat a despedir-nos dels nostres veïns de porxo d’on estàvem allotjats (dos vellets que avui feien 51 anys de casats, americans i força entranyables), el vellet ens ha donat la seva targeta personal i ens hem quedat flipats! Sortia ell, mil anys enrere, de cos sencer, en plan culturista total! M’he quedat a quadros! Ens ha explicat que va ser Míster Amèrica l’any 40! Què fort...! La seva dona, una iaieta molt agradable, es veia que havia estat una dona molt guapa.

Ens hem despedit també de la boja de la duenya, que estava rebent un massatge a les espatlles del tica que té currant per a ella, que el té esclavitzat, el pobre...és un noi jovenet al que no para de manar-li i de dir-li com ha de fer les coses. I també li fa fer-li massatges! Ens hem quedat de pedra, pobre noi! La tia ens anava parlant mentre l’altre li anava fent massatge.

Hem arribat fins a Uvita, on està el parc nacional. Per accedir-hi hem hagut de travessar un camí de 50 km sense asfaltar, ple de pedres i bonys. Es veu que aquest tros de carretera pertany al govern de Quepos (on està Manuel Antonio) i que no el volen asfaltar per evitar que el turisme de Manuel Antonio s’allunyi de la zona! Toma ya! Pobres ticas, al final surten ells mal parats!

Després, el camí pedregós es transforma en bona carretera, quan ja deuen considerar que els guiris no arribaran fins allà. I arribes a Uvita, que ni te n’adones que has arribat, doncs al costat de la carretera només hi ha quatre cases. On hi ha més moviment és entre la carretera i el mar. Des de la carretera principal et desvies per un camí pedregós on no hi ha res indicat, i et trobes quatre casetes humils, dos agències de turisme d’estar per casa, quatre sodas i poc més. I això és Uvita. No és gaire turístic i es veu que el parc nacional no rep moltes visites.

Estem allotjats en unes casetes que no estan mal, veiem el mar des de la terraceta petiteta que tenim i té piscina (Villa Bejuco).
Hem dinat un menú típic del país: casado i ceviche. Casado és un plat amb arròs, frijoles, amanida, verdures i carn amb ceba. El ceviche és peix cru marinat amb llimona i julivert.

Hem estat mirant per bucejar. En tota la zona (dos pobles) només hi ha dos centres de buceig. Un d’ells, ja estaven a tope. I l’altre, que ens ha costat molt trobar, doncs les indicacions brillen per la seva absència, i hem donat unes quantes voltes. Finalment l’hem trobat i passat demà anirem a la isla del Caño i passarem tot el dia, entre immersions i platjeta. La isla del Caño està a una hora en barca, és part del parc nacional i es veu que hi ha molta vida marina. Ja us ho explicarem!

I també hem concertat un tour per demà. Anirem a veure balenes, que per això hem vingut fins aquí! Diuen que hi ha un 90% de possibilitats de veure-les, esperem tenir sort!

26 de febrer:
Avui hem tingut un mal dia. Hem tingut un accident amb la barca que ens duia a bucejar. El dia ja ha començat malament, doncs ens han citat a les 7.15 del matí i hem estat esperant al centre de buceig, junt amb una parella de canadencs sessentons, l’altre grup de 6 persones que ha arribat una hora i mitja tard! Només 3 bucejàvem, la resta venia a passar el dia en barca per fer snorkel.

Finalment hem sortit en barca cap a la isla del Caño. Quan portàvem 5 minuts navegant pels manglars, de cop no ens hem adonat i estàvem fotent-nos una òstia impressionant cap a la vora del riu. Recordo que se m’ha fet lent, que només sentia cops, no sabia què passava i instintivament m’he cobert el cap i m’he ajupit, esperant el cop final, que crec que tots temíem. Hem tingut sort, doncs no hem topat contra una palmera, tot i que ens ha passat pel costat.

Després de la col·lisió, uns segons de silenci...tots flipant, assimilant el que havia passat. Passada una estona, s’han començat a sentir gemecs, plors, algun crit, i hem començat a mirar-nos el cos i a comprovar com el teníem.

La barca només tocava el riu pel motor, la resta estava empotrada contra la vora del riu, el canadenc sagnava pel nas, una noia estava tirada al terra sense poder moure’s, uns quants amb magulladures i talls, i el Ramon i jo sense res.

Bé, després se m’ha despertat un mal al genoll d’un cop, però res important. Els seients de la barca estaven arrencats de cuajo i altres partits per la meitat. El conductor s’ha fet mal a la cama i estava bastant enfonsat. Ha dit que la direcció li ha fallat i que no ha pogut evitar que la barca es desviés, tot i que ha intentat evitar la palmera, que ens hagués fet molt mal.
La dona canadenca ha entrat en shock i ha començat a tremolar i tenia dificultats per respirar. He sentit una garra que m’aprisionava la meva mà i era ella demanant-me ajuda. He aplicat els meus coneixements i ella els seus i entre les dos hem aconseguit que es tranquil·litzés. També hem ajudat el seu marit, que sagnava força pel nas. Tots ja estaven fora de la barca, menys el Ramon i jo i els dos instructors, que hem estat fent primers auxilis.

Han demanat ajuda per la ràdio i una barqueta ha aparegut. Ha hagut de fer quatre viatges per dur-nos a tots on estaven els cotxes.

Els canadencs ens han demanat les dades, doncs en breu aniran a Barna i volen que els aconsellem llocs on anar.

Quan marxàvem del centre de submarinisme (ens han tornat els diners, és clar, i s’han portat molt bé amb tots els “nàufregs”) un noi ens ha demanat si el podíem deixar a una platja i finalment ens hem apuntat al seu pla amb ell. Era una platja bastant xula, de sorra fosca, amb palmeres i unes coves que atravessaven la roca fins el mar. El Ramon i el noi, el Patrick, s’han ficat i han sortit nedant per l’altre cantó. Jo ja en tenia prou d’emocions fortes per avui, i m’he quedat a la sorra, tan relaxadament. El Patrick també era canadenc i també venia a Barcelona en breu, així que també hem intercanviat adreces de correu electrònic. Ja ho diem, Barcelona està de moda!
Així que ens hem quedat sense bucejar a Costa Rica, doncs demà ja marxem cap a la capital. Ha estat un bon susto, la veritat. No us preocupeu, que estem bé i només s’ha quedat en això, en una petita mala experiència. En 8 mesos és l’únic, no ens podem queixar.

I ahir vam anar en barca tot el matí. No vam veure balenes, però vam veure uns quants dofins. Van estar seguint el vaixell i van fer alguna tombarella. A Nova Zelanda, quan vam veure balenes, el vaixell on anàvem estava molt ben equipat, amb sonars per detectar balenes i demés, aquí no, és clar, anàvem amb una barqueta a la busca de balenes a l’atzar. I és clar, no es van creuar en el nostre camí. Però igualment el dia va estar molt bé, vam pescar, vam fer snorkel i vam gaudir de quatre horetes pel parc nacional marí.
Uvita és el poble menys turístic de tots els que hem estat a Costa Rica. Per la nit, quan volem anar a sopar, està tot fosc i només hi ha obert el bar del poble i poc més. Segurament aquesta nit haurem de repetir bar per sopar, doncs no hi ha més del que hem vist.

Els ticas ens han semblat molt simpàtics i bona gent. La gent dels hotels, dels comerços, són simpàtics i gens pesats.

Demà ja fem ruta cap a San José, tornem el cotxe i passat demà ja volem cap a Barna, de nou!

Manuel Antonio (Costa Rica)

Veure fotos

22 de febrer:
Hem passat el dia visitant el parc nacional Manuel Antonio. Abans d’entrar al parc, a la platja, ja et trobes tot de tenderetes pels guiris: que si pareos, que si coses fetes de fusta, que si avalorios múltiples i els pesats del parking que volen que aparquis on ells et diuen per demanar-te després calers.

Per entrar al parc és una mica odissea, doncs hi ha una cua enorme per accedir-hi. Només hi poden entrar 600 persones cada dia (el cap de setmana fins a 800) i la cosa va lenta i ben lenta. Per començar, el tio que venia les entrades, estava prenent-se un cafè, “bienvenidos a Costa Rica”, ens diu la guia que ens ho informa. I per acabar, després d’esperar com mitja hora, els guies que anaven amb grups, se’ns han començat a colar i a passar tot el seu grup de guiris descaradament i encara ha enlentit més l’entrada. Evidentment, uns mendas no s’han pogut estar de queixar-se al guia en concret i iniciar una mica de picabaralla que s’ha quedat en res, és clar.

El parc és molt xulo i vas per camins pels que et vas trobant platges. Però no era com a Cahuita, que era un camí en paral·lel tota l’estona a la costa. Aquí el camí anava entrant i sortint en la densitat del bosc tropical i anaves a parar a miradors, des d’on veies les platges des de bastant alçada.

Hem vist les platges de Manuel Antonio, que és la típica imatge de les postals de Costa Rica, una platja salvatge on els arbres arriben quasi a tocar l’aigua del mar, de sorra blanca i palmeres verdes. És la més freqüentada del parc i els arbres estan plens de monos. Ha passat també per allà, mentre preníem el sol, un cérvol. Hem vist també un mapache.

També hem vist la Playa Gemela, dos petites platges amb molta menys gent. Hem vist unes iguanes enormes sobre els troncs dels arbres que hi ha a la sorra.

Playa Puerto Escondido és una platja molt xula que s’hi accedeix després d’un complicat camí amb forta pendent i ple de roques. Un cop arribes, has de travessar unes quantes platges plenes de roques grans. Mereix l’esforç. De fet, són dos platges, perquè hi ha una illeta enmig de l’aigua fins la que hi arriba un tros de platja, fent una divisió de dos platges diferents. I quasi desèrtica, hi havia 5 persones més. hem passat una bona estona allà, banyant-nos i relaxant-nos.

Quan hem marxat, la marea havia pujat i hem tingut que saltar una mica i escalar unes quantes roques més amunt, però ha estat divertit. Ens ha recordat a Nova Zelanda, a Punakaiki....aish, quins records...! Ara em poso nostàlgica...

Hem pujat a un mirador, quasi al final del dia (hem entrat al parc a les 9.30 i hem sortit a les 15.30) i jo ja no podia més. En total hem caminat uns 6 km. segons el Ramon, no és res, segons mi, que no els camino mai, ja està bé, per un dia (qualsevol dirira que ell els camina sovint!). A sobre, ens hem descuidat l’aigua, i no portàvem res de líquid begut en tot el dia! Fatal, excursionistes de pacotilla...! Bueno, el cas és que he arribat a dalt traient el fetge i m’he menjat la poma que portava com si fos un litre d’aigua.

Quan marxàvem hem tornat a passar per la platja de Manuel Antonio i ens hi hem quedat una estoneta. Hem vist una tortuga marina petiteta!

Ens allotgem en un lloc molt xulo que vam trobar ahir després de voltar una mica i anar preguntant als llocs i veient habitacions. Com sempre, a tope.

Finalment hem anat a parar al Nature’s Beachfront Aparthotel, un edifici de dos plantes petitet, davant de la platja (Playa Espadilla), amb unes habitacions amb cuina i lavabo que donen a un porxo amb hamaques! Si té hamaques, ja m’ha seduït! I mentre cuinem, veiem el mar. I mentre dormim, el sentim!

Bueno, ahir, després de tornar de sopar i esperar amb ànsies el nostre descans abans d’anar a dormir, asseguts al porxo, davant del mar i sentint les onades trencant sobre la sorra...arribem i el nostres nous veïns s’havien muntat una party a lo Inserso i estaven amb dos botellots enormes de ginebra i vodka, i una parella més, aliant-la, a lo yankee. Amb la seva veu de Pato Donald i les rialles desagradables i donant-nos coba, això sí, asseguts sobre les nostres cadires que ens havien astillat. Ens vam quedar amb una cara...com si se’ns hagués cagat una gavina a sobre el nostre cap...sabeu què vull dir...? així que bueno, cap a dormir sense sentir el mar, sinó les risotades desagradables del veí.

I aquest matí, només llevar-nos...una altre cop, cridant i tots quatre aquí al costat reunits. Ufffhhh...

La duenya d’on estem allotjats, és una canadenca sesentona, prima, amb el cabell curt i sempre sota una gorra que no es treu ni per dormir, i amb una mà enguixada fins al colze. Està com un llum. No para de xerrar i està com paranoica per tot i és com mig nerviosa i fa ganyotes i no para de dir tonteries...

Aquest matí, quan tres dels quatre pelmes han marxat, ha vingut a queixar-se d’ells, que si van liar-la fins molt tard, que si a ella els alcohòlics li donen moltes males vibracions (eren les 8 del matí i sobre la taula dels veïns hi havia els dos botellots enormes, allà esperant a continuar servint), que si va haver de queixar-se perquè no podia dormir, que si ha hagut de prendre’s dos aspirines perquè ha passat mala nit per culpa d’ells i ha tingut mal sons....indignada! Nosaltres flipàvem una mica perquè està com una cabra, però la hem deixat parlar i li hem fet saber que també ens sobraven bastant...després hem caigut que en faltava un per marxar, i que estava a l’habitació del costat, sentint-ho tot (no hi ha vidres a les finestres). Tampoc ens ha sabut especialment greu, la veritat...

Total, que quan hem tornat de passar el dia al parc nacional, només entrar se’ns acosta i ens diu, tota contenta (tot en anglès, és clar, la tia porta 20 anys aquí i no parla ni gota d’espanyol) “aquesta nit estareu ben tranquils...els he fet fora” La tia, la molestaven, no li donaven bones vibracions i ha fotut fora a les dos parelles! Els hi ha dit que es busquessin un altre hotel. No ha parat de despotricar d’ells. És boja...!

Hem flipat una mica, tot i que potser no calia fotre’ls fora, ara estem encantats! Estem aquí a la nit, amb la brisa marina, sentint el mar, sense ningú que xerri pels descosits i cridant, i estem més contents que uns gínjols!

Com que el parc nacional ja està vist, demà tenim “dia lliure” ji ji ji Suposo que anirem a la platja que tenim davant de casa, a la que accedim baixant un camí de 20 metres. És fantàstic!

Després d’aquí volem seguir la ruta de la costa del Pacífic i volem anar una mica més al sud, on diuen que hi ha un parc nacional des d’on es veuen les balenes al mar! Esperem que sigui cert, que estiguem en bona època, i en veiem! Després, ja en pocs dies més ja tornem cap a casa!

Sembla que finalment la inflamació de la geniva ha baixat. Li ha costat tres dies i una capsa d’antibiòtics, però ja està solucionat.

Encara no hem bucejat i no sabem si ho farem. La visibilitat no és molt bona, i l’aigua està freda, pel que ens van dir. Així que Joan, no sé si veuràs les nostres magnífiques fotos de nudibranquis i demés!

23 de febrer:
Avui hem estat tot el dia tranquilament, sense fer res més que baixar a la platja de davant de caseta i estar al porxo relaxant-nos.

Passant unes roques hem anat a parar a la platja del costat, La Playita. És una platja on després ens hem enterat que hi van molts homosexuals i nudistes. Manuel Antonio es veu que és un destí turístic on hi venen molts homosexuals que són més ben rebuts que a la resta del país.

Després, mentre llegia jo i el Ramon feia de les seves amb l’ordinador, hem vist l’arbre que tenim davant del porxo infestat de monos. Però no dels cara blanca que hem estat veient fins ara. No, eren més petits i més taronges. Potser són titís...?

Playa Hermosa (Costa Rica)

Veure fotos


20 de febrer:
De camí cap al parc nacional Manuel Antonio hi ha Playa Hermosa, on hem parat per passar-hi dos dies. Aquí també ens va costar trobar lloc on dormir, doncs tot està a tope. El Ramon esperava al cotxe mentre jo anava baixant i anava preguntant per habitacions i els hi donava un vistasso.

La decisió l’havia de prendre jo i no vaig encertar molt, la veritat. Doncs em vaig deslumbrar per un preu econòmic i no vaig comparar amb una altra que acabàvem de veure i que només era 10 dòlars més cara i moltes avantatges (era nova, amb piscina, i el més important...sense obres al costat!). Sí, ahir no ens podíem creure que haguéssim anat a parar a un hotel amb un escàndol enorme d’obres al costat. Quan se’n va anar el sol, els obrers van encendre unes llums i van seguir treballant! No volíem ni pensar que estarien tota la nit! Però no, van estar unes horetes, mentre nosaltres sopàvem i aquest matí han continuat...a les 6 del matí!

Playa Hermosa té unes ones enormes que trenquen contra els 10 km de platja. Són de les ones més constants del planeta, el que significa que pràcticament tots els dies de l’any i a qualsevol hora es pot practicar surf.
On ens allotgem (Cabinas Surf Side) està a la mateixa platja, així que aquest matí ens hem llevat, hem esmorzat i a les 9.30 ja estàvem prenent el sol! Ara hem fet una paradeta, doncs estàvem una mica saturats de sol. La sorra és negre i no us podeu imaginar com crema!

Aquest país està plegat de buganvílies que donen una pinzellada de color rosa intens al verd del paisatge. Hi ha també uns arbres de color taronja i altres de color rosa molt bonics.

El millor de quan vam arribar a aquest país va ser l’idioma. Per fi podíem parlar sense haver de fer un esforç per comunicar-nos amb els demés! No obstant, hem de dir, que a molts llocs turístics com el que estem ara, els cambrers yankees no parlen espanyol! Així que hem de tornar a fer l’esforç en un país de parla hispana! Ja els hi val...

Ahir, mentre veníem cap aquí, vam parar en un “serpentario-mariposario” i vam veure un munt de papallones, a demés de serps i granotes verinoses del país.
I avui ens hem passat el dia a la platja de davant de caseta i el Ramon s’ha posat tan moreno que no us ho podríeu creure! Hem vist al cel, mentre estàvem estirats, un guacamayo escarlata, uns ocells que només es veuen en aquesta zona del país. Teníem als paletes allà donant pel sac, però hem procurat posar-nos ben lluny. Han plegat més d’hora que ahir, així que no ens queixem molt.

Demà seguim fent via cap al parc nacional Manuel Antonio, seguint la costa del Pacífic més al sud.

19 feb. 2008

Playa Sámara (Costa Rica)

Veure fotos

17 de febrer:
Aquest matí, el primer que he fet només llevar-me ha estat un banyet a la piscina. Després hem esmorzat, hem deixat l’hotel i hem anat fent ruta. Hem trigat unes dos hores en arribar.

Playa Sámara és una platja en forma de mitja lluna, de sorra grisa, amb un poblet que no està malament. Ambient tranquilet, xiringuitos davant del mar i pocs carrers.

Ens allotjem en una cabina (Casa Coba), que és com diuen aquí als llocs per dormir. Tenim cuineta i seguirem cuinant, com hem fet aquests tres dies a Playa Grande (per cert, el lloc on estàvem allotjats ens ha encantat, ara que ho veiem amb perspectiva).

Per la tarda hem anat a passejar pel poble i a prendre algo en un xiringuito davant de la platja. S’estava de luxe!

Avui és el cumple de la Eva, així que li enviem des d’aquí un petonàs enorme i la felicitem per portar-los tan bé!

18 de febrer:
Avui hem anat a Playa Coyote, una platja de sorra negra. No hi havia ningú. No m’estranya, doncs per arribar-hi havies de passar tres rius i tot el camí era pedregós i xungo-xungo. Només era possible fer-lo en 4x4 i hem trigat dos hores, tot i que no estava molt lluny.

Quan portàvem una estoneta prenent el sol s’ha posat a ploure i hem hagut de sortir corrents cap al cotxe. Ha caigut el diluvi universal! Ha plogut molt i molt! Hem desfet el camí, durant dos hores més, i hem travessat de nou els tres rius, una mica cagats perquè l’últim havia augmentat de caudal.



En una d’aquestes, i mentre plovia molt, el camí era tot de fang i el cotxe fa uuuuuuuuuhhh cap a l’esquerra, relliscant i descontrolat...ho hem vist com a càmera lenta, però hem tingut sort, doncs no hi havia pedres o esboranc al costat del camí que ens pogués ratllar o abonyegar el cotxe llogat...finalment no ha passat res i hem sortit ilesos, nosaltres, i el cotxe. Uf! Hem patit, però.

Quan hem arribat a caseta, al cap de poc ha deixat de ploure i ha tornat a sortir el sol. Hem agafat els bàrtuls i hem anat a la platja d’aquí, la Sámara. Després hem tornat al bar d’ahir a prendre un bloody mary.
M’ha sortit un bony a la geniva (una inflamació), on tenia fa anys el queixal del seny de dalt. M’ha fet bastant mal tota la nit, i aquest matí he anat a la farmàcia i m’he comprat antibiòtic. No m’ha passat res en 7 mesos i ara que estic fora un mes, patapam! Bueno, espero que em baixi i que no sigui res.

18 feb. 2008

Playa Grande (Costa Rica)

Veure fotos


14 de febrer:
Avui, després d’un banyet a les termes i esmorzar, hem agafat el cotxe i hem vingut fins a la costa del Pacífic. Hem trigat 4 hores.

Tot i que la guia diu que les carreteres d’aquest país són terrorífiques, la veritat és que no ens han semblat tan horribles. N’hem vist de molt pitjors, a altres llocs, la veritat (una avinguda principal a la Índia que tenia un arbre plantat enmig! a part de les vaques, biciclistes, etc.).

El paisatge d’aquesta zona ens ha semblat molt més sec que el que hem vist fins ara, que era totalment tropical. Esperem que plogui poc i puguem anar a la platja cada dia...

Avui també ens ha costat trobar lloc on dormir. Aquest país té molt turisme! Hem arribat a Playa Grande. És una platja poc explotada, i on hi arriben moltes tortugues a posar els seus ous a la sorra.

Molt a prop hi ha la Playa Tamarindo, molt famosa en el seu temps, però que actualment està plena de complexos turístics, juerga nocturna i massificació.
Estem a El Manglar, un hotelet molt mono. Les habitacions estan en un jardinet tropical amb una piscina. Les habitacions tenen fusta fosca, amb un menjadoret i cuina que donen al porxo, amb un aire islenyo i rústic alhora, molt xules. Les parets són irregulars i de guix blanc, a mi m’ha recordat una mica l’estil eivissenc.
Aquest país és bonic i no es veu molta pobresa. Es diu dels ticas que, en comparació amb els seus veïns de Centroamèrica, no són pobres, no són analfabets i no s’enfronten a agitacions polítiques. Costa Rica és un bon país: té tresors naturals, un alt nivell de vida, un alt índex d’escolarització i, el més difícil potser, és un país que ha prosperat sense tenir exèrcit des de fa més de 50 anys!

Costa Rica té el nivell de vida més alt de tota Amèrica Central. Tot i així, el 18% de la població viu per sota del límit de la pobresa. Però s’ha de dir que hi ha poca gent demanant pels carrers i no es veuen els grups de nens pobres que recorren els carrers d’altres ciutat de Llatinoamèrica. Hi ha pobresa, però no al nivell d’altres ciutats de països propers.

Són 4 milions d’habitants. Hi ha molta immigració d’EEUU i es veu que els ticas comencen a estar una mica tips de que estiguin comprant-se el país.

Segons la Unicef, el 92% d’habitatges dels ticas compten amb condicions sanitàries dignes i el 97% tenen accés a aigua potable.

L’esperança de vida de Costa Rica és de 77 anys, similar a la d’EEUU (77.8) però inferior a la espanyola (79.7). Tenen una bona assistència sanitària nacional i bons sistemes de salut. La mitja de fills és de 2,4. L’educació primària és gratuïta i obligatòria, cosa que situa l’índex d’alfabetització en un 97%.
Definitivament, ens encanta Costa Rica!

15 de febrer:
Avui ens hem llevat, he esmorzat en el fantàstic porxo que tenim (mango, plàtan, poma, cereals i cafè amb llet jo, el Ramon no esmorza) i hem marxat a visitar platges.

Hem anat a Playa Conchal que té aquest nom perquè, segons diuen, la sorra està plena de conxes...bueno, si ells ho diuen...n’hi havia quatre contades...hi hem estat una bona estona perquè s’estava bé.

Després hem anat a Playa Flamingo, que tampoc estava malament, però tampoc era res de l’altre món. Hem volgut també trobar la Playa Pan y Azúcar, però no l’hem trobat, tot i que ens ha semblat veure-la quan anàvem per camins de cabres buscant-la. Tampoc res de l’altre món.
La vegetació és molt més seca i moltes platges tenen la sorra negra-grisa i no són especialment boniques. Molt millor el Mediterrani!

Però crec que a mida que anem baixant, a mida que anem fent la costa del Pacífic més al sud, la vegetació es va convertint en més espessa i salvatge, pel que he vist a les fotos de la guia.

En aquest cantó del país, les cases són molt més modernes, de ciment, amb mur protegint les cases i inclús es veuen casserons (que estic segura que no són de ticas, sinó d’americans). A la zona del Carib no, és molt més autèntica, més humil, més senzilla. Les cases no tenen mur, el jardí està allà al costat del camí, les cases són de fusta i pintades de colorins i en general, són més modestes. Pel poc que he vist en la zona del Pacífic, a mi em va agradar més aquell estil de vida, el del Carib.
Hem vist moltes iguanes. A la carretera, dos enormes allà enmig. I després a l’aparcament de la platja, una enorme que li treia les dents a un gos que la rondava. Després, a Playa Grande, una pujada a un arbre i jalant. Molt guai.

16 de febrer:
Avui hem anat a passar el dia a Playa Avellana. M’ha agradat bastant. Hi havia molta gent fent surf (les onades no eren molt grans) i un bar, el Lola’s, molt xulo. A primera línia de mar, amb uns seients de fusta estil africà i hamaques sota els arbres.

Per la zona dels surfistes hi havia molta més gent, però nosaltres hem anat cap a la zona on no hi havia onades grans i estàvem sols. Hi havia dos cases de fusta, i de cop, d’una d’elles ha sortit un vellet que no estava molt fi i ha començat a fer coses estranyes: tirava cocos mentre cridava, intentava arrancar una branca d’un arbre, en fi, que no hi tocava molt, pobre...el Ramon estava a l’aigua i jo m’he espantat una mica, perquè el coco ha anat a parar a un metre d’on jo estava. Ha estat tota l’estona per allà, atrafegat amb les seves coses i en el seu particular món.

Després hem anat a prendre algo al Lola’s i jo m’he pres dos batuts de fruites naturals boníssims.
Hem decidit llavors anar a conèixer la famosa Playa Tamarindo, la que figura que ara és massa turística. I bueno, no està tan malament. És turística, però no en plan Lloret de Mar, sinó que hi ha molts guiris i molts hotels i botigues, però no hi ha edificis alts i es manté l’estil del país. Així que no ha estat tan malament com ens esperàvem. Playa Grande és molt millor, doncs no hi ha quasi res urbanitzat, els hotelets estan molt separats entre sí, hi ha quatre botigues i en general el paisatge és molt més verge. No és un poble en sí, com Tamarindo, sinó que és una platja amb hotels desperdigats.

Estem molt contents perquè des de que estem a la costa del Pacífic no ens ha plogut cap dia. Fa sol i molt bona temperatura.

Demà ja deixem Playa Grande i seguim fent ruta pel Pacífic.

Arenal (Costa Rica)

Veure fotos
12 de febrer:

Després de 300 km per carreteres secundàries hem arribat a la zona del volcà Arenal, cap a les 3 de la tarda.

Pel camí hem parat en un “serpentario”, com diuen aquí, un terrari de serps. N’hem vist unes 50, de verinoses i no verinoses, feia una mica de yuyu, tanta serp....picaven les cames...

El volcà Arenal està considerat un dels 10 volcans més actius del món, i es controla la seva activitat diàriament. És un volcà actiu que escup lava i foc al cel cada dia. Abans de 1968, La Fortuna era una tranquil·la població agrícola situada a 6 km de la base del volcà. Però el matí del 29 de juliol d’aquell any, el Arenal va entrar en erupció violentament després de 400 anys d’inactivitat, destruint tres de les poblacions que tenia al voltant. Els famosos manantials de Tabacon es troben en el recorregut de la erupció. La Fortuna és un dels destins més freqüents entre els visitants de Costa Rica.
Com ja he comentat, des de l’any 1968 el volcà Arenal escup amenaçadores columnes de cendra, enormes explosions i rius de brillant lava vermella casi a diari. Diuen que és estrany que encara conservi tan bé la seva silueta, tot i la constant activitat que ha despullat les carenes, abans verdes. Tot i aquesta frenètica activitat diària, normalment el cim del volcà està ennuvolat i no es pot veure quasi res. No obstant, sí se sent el soroll de les erupcions, diuen. El que seria preciós seria banyar-se a les termes mentre observem el volcà escopir la vermella lava...

Ens allotgem al hotel Tabacon. És bastant car, però la Noe, que ha estat aquí, em va recomanar que hi anéssim, doncs val la pena. És l’hotel de les termes naturals i són molt boniques. Ja les hem “tastat” i ha estat molt bé. No fa gaire bon dia i plou, així que ha estat molt bé això d’entrar a l’aigua a 40 graus mentre plovia. Les termes estan en uns jardins tropicals de vegetació preciosa, i entre piscina i piscina hi ha quasi un bosc tropical, molt xulo.

13 de febrer:
Aquest matí ens hem llevat i encara no ens havíem tret les lleganyes, que ja estàvem a les termes. Ens hem fet un reconfortant banyet a 40 graus, sota la pluja, hem fet unes fotos i hem anat a esmorzar.

Després el Ramon s’ha tirat en tirolina. I cap al tard, abans de fer-se fosc, hem anat a veure el volcà des d’abaix. La llum anava apagant-se i es podia veure la lava que, en forma de riu, baixava la muntanya. No es podia veure el cim perquè estava ple de núvols i només es veia la meitat inferior de la muntanya. Ha estat guai.
Cap al vespre, hem anat a sopar i després, com també vam fer ahir, hem anat a fer-nos un banyet a les termes, ja de nit. Demà ja marxem cap a la zona del Pacífic, on tornem a la plajeta i al bon temps, esperem! Per què aquí, a la zona del volcà Arenal no ha parat de ploure.

13 feb. 2008

Puerto Viejo de Talamanca (Costa Rica)

Veure fotos

11 de febrer:
Ahir vam sortir de Cahuita i ens vam dirigir fins a Puerto Viejo. Està només a uns 15 km. Com que no podíem entrar a l’hotel reservat fins les 2 de la tarda, vam aprofitar i vam anar fins a Manzanillo, el següent poble.


Pel camí vam parar a Echo Books, una cabanyeta-llibreria que hi ha al final d’un camí que parteix de la carretera. Està enmig de la selva i vam comprar 4 llibres, tots de segona mà. Ens havíem portat només dos llibres, i ja m’estic acabant el segon. Estem enganxats a Kurt Wallander, el protagonista d’una saga de llibres policíacs d’un escriptor suec anomenat Henning Mankell, que vam descobrir a Melbourne. Quan vam arribar a Barna, vam veure a la Fnac tots els seus llibres, es veu que està tenint molt èxit. Doncs en portem dos d’ell, però ja me’ls he llegit i em maleeixo per no haver-me’n portat més.
Manzanillo és un poblet de costa molt petitet. Està tot encarat cap al mar i els seus carrers estan sense asfaltar i rodejats de naturalesa. Ara, al febrer, són les vacances dels nens ticas, i ahir diumenge, estava ple de domingueros ticas. Crec que avui ja comencen tots el cole. Esperem que es noti, doncs fins ara estaven tots els hotels a tope.

Fa dos dies que el temps està tonto. Ahir no va sortir el sol, i plovia de tant en quant. No tormenta, però gotetes o xaparron de 5 minuts. Avui sembla que està igual, quina pena.
A Manzanillo vam anar a la platja una estona, però es va posar a ploure. Els ticas no es movien, plogués el que plogués, tots allà a la platja, gaudint del seu dia de diumenge. Vam anar llavors a una soda, els bars d’aquí. Em vaig prendre un “jugo de tamarindo” que estava més dolç que jo què sé...

Vam tornar cap a Puerto Viejo i vam anar al nostre hotel: Agapi. Són tres casetes de fusta fosca, de dos plantes, davant del mar, rodejat de naturalesa. Nosaltres estem a la primera planta, a uns 100 metres del mar. Entre nosaltres i el mar hi ha molts arbres i vegetació, i als arbres, uns 8 ossos perezosos. En vam veure 4, ahir. Són com boles de llana encongits sobre ells mateixos, allà, en una branca. La Cecilia, la duenya, és una negra esbojarrada i xerraire.

Puerto Viejo és un poble una mica més gran que Manzanillo, però no us penseu que molt més gran. Simplement té uns quants carrers més. Es molt xulo, molt més que Cahuita, té molt més encant. Cahuita no estava tant encarat al mar, passejant pels carrers intuïes el mar al fons, però Puerto Viejo està totalment encarat al mar. Passeges pel carrer principal i tens el mar al costat tota l’estona. Està ple de bars i restaurants i hi ha molt moviment. Les cases estan fetes de llistons de fusta, i moltes pintades de colors. L’ambient és relaxat i tranquil, envoltat de música típica tica i reggae. Està rodejat per ambdues parts, de km i km de platges salvatges.

És famós per la seva Salsa Brava. Però no es tracta de la salsa de les patates, sinó que es tracta del trencant més poderós de tot Costa Rica, només per surfistes experts i perillós inclús per a ells. Aquest és el motiu de que aquest poblet comencés a fer-se famós. Van començar a arribar surfistes de tot el món i el poble es va començar a obrir al turisme.
Després de deixar les maletes a l’hotel i llegir una estona, vam anar a passejar pel poble. Hi havia uns tenderetes i vam fer algunes compres: unes arracades molt xules, un braçalet de fusta i una cinta pel cap. Vam seguir passejant i vam parar a la platja a observar els surfistes. N’hi havia molts i la veritat és que ho feien molt bé. Vam seguir passejant i finalment vam parar en un restaurant a la platja i allà vam sopar.

Aquest matí hem esmorzat a la “casita del árbol”, que li diu la Cecilia, que és un bar muntat a la base d’un arbre, amb el seu tronc com a eix del bar. Allà he esmorzat un plat de fruita, torrades amb mantega i un cafè amb llet, que aquí el tenen molt bo.

Hem estat una estona a la nostra habitació. Ha estat plovent una estoneta, fins que ha sortit el sol. Hem anat passejant fins al poble pel camí que tenim davant de l’hotel. És un camí de bosc tropical, dens i humit. Aquest país és molt verd i frondós, com ells diuen, “pura vida”. Més del 30% del país està protegit.
Hem estat veient els surfistes pujant a les onades una estona. El Ramon s’ha banyat sota la pluja, en un moment en que ha caigut un xaparron. Després hem anat a prendre algo a un bar i finalment hem tornat cap a l’habitació.

A la nit hem anat a sopar al restaurant Patagonia, un restaurant argentí. Carnaca pel Ramon! Hem demanat un plat de vacio i un de asado de tira, per compartir entre els dos, acompanyats d’un pla de patates braves. No us podeu imaginar com estava el vacio...! Tendre tendre com la mantega! Uffffhh...estava boníssim! Feia molt de temps que no ens menjàvem un tros de carn tan exquisit...tan bo estava que, un cop acabats els plats, hem cridat a la cambrera (argentina, és clar, com tota la resta del personal) i li hem demanat un altre plat de vacio! S’ha quedat a quadros, però li hem dit que el Ramon s’havia quedat amb gana i que estava boníssim! Hem sortit del restaurant llepant-nos els dits i amb la boca feta aigua...quin sopar més bo, el recordarem molt de temps!
Demà ja deixem la costa caribenya i marxem cap a l’interior del país, a veure el volcà Arenal.