27 nov 2007

Kenia-1

ESTEM A AFRICA=NO INTERNET=NO FOTOS




















25 de novembre:
Volant cap a Nairobi, de sobte, entre els núvols, a una gran alçada, vam veure un immens volcà que apareixia als nostres ulls, a molts i molts metres de la terra, era el Kilimanjaro! Fa 5.895 metres i se’ns va aparèixer impressionant allà al davant dels nostres ulls, enmig del cel, envoltat de núvols i ens vam quedar flipats....

El Kilimanjaro fa frontera amb Kenia, però pertany a Tanzània. La muntanya més alta de Kenia és el Mont Kenia, amb 5.199 metres.


















Quan vam arribar a la capital de Kenia, Nairobi, el primer que ens va sobtar van ser les baixes temperatures. Nairobi està a 2.000 metres sobre el nivell del mar, i feia fresqueta. Nosaltres veníem de la paradisíaca Zanzibar, on feia una calor de mil dimonis.

Nairobi és la ciutat més perillosa d’Africa, més que la famosa Johanesburg. Pels turistes (i pels no turistes també) és una ciutat de pas, doncs ningú s’hi vol quedar més del necessari, igual que vam fer nosaltres. Vam haver de fer nit, però el Pepo, l’amic del Ramon que viu a Kenia, ens havia reservat un estudi moníssim en una zona tranquila de Nairobi (Woodmere hotel). Ens va donar també el telèfon d’un taxista “de confiança”, com va dir ell, i és el que vam utilitzar per moure’s. Es veu que ni dels taxistes, te’n pots fiar....fa una mica de yuyu...

A la nit vam anar a sopar a un restaurant que ens havia recomanat el Ashley, un noi del barco de les Similans: el Carnivore. Està considerat un dels 50 millors restaurants del món, i no és gens car: per 15 euros menges tota la carn del món que vulguis. Hi ha una mega-barbacoa al mig del restaurant, des d’on hi ha penjades mil espases, cadascuna amb diferent tipus de carn, que els cambrers van passant per les taules i oferint a tots els comensals. No hi ha límit i pots menjar fins a rebentar, si vols. Hi havia carn de tot tipus: xai, porc, estruç, cocodril, camell, pollastre, bou...ja no venien zebra, antílop, i altres animals similars que servien antigament. Vam menjar molt, ens vam fotre les botes!

Ens va agradar molt. T’asseus, i no hi ha carta, et van portant menjar. Primer de tot, una sopeta de verdures boníssima, amanida i uns pals de blat de moro fregits amb una salsa, pa i mantega. A partir d’aquí, festival de carns. Una safata amb mil salses, una per cada tipus de carn, i llavors comencen a passar els cambrers amb les espases amb carn recent feta, calenteta i ben bona. Et van servint fins que dius prou. Les postres també estan incloses, així que surts rodolant del restaurant. Fora ens estava esperant el Mainar, el nostre taxista de confiança, que ens va portar a caseta.























Al matí següent havíem de marxar ja de Nairobi i anar cap a Laikipia, que és la comarca on viuen el Pepo i la Alayne. Havíem quedat a les 11 del matí amb un taxista que treballa pel Pepo, però no es va presentar. Això és Africa, i les coses van així aquí, pole pole (despacio, despacio, no t’estressessis pas...). Així que vam trucar al Mainar, i ens va portar cap a Nanyuki, que és el poble que tenen més aprop de casa del Pepo i la Alayne. Vam trigar 3 hores en arribar i era una carretereta cutre.

Nanyuki és una ciutat petiteta, situada just a sota del Mont Kenia. Es troba a l’Equador. Aquí no se sap si l’aigua del water gira cap a l’esquerra o cap a la dreta. La veritat és que encara no m’hi he fixat. També estem alts, a uns 1.800, així que a la nit refresca bastant i ens hem de posar el polar. De dia s’està bé, fa caloreta.

El Pepo i la Alayne viuen en un ranxo. No és d’ells, és d’un propietari que té 7.000 hectàrees de terreny i els hi lloga una petita casa que hi ha a dins del terreny. La casa no és molt gran, tot i que és cuca. És tota de color sorra i no té llum. Tenen un generador, que l’encenen una estona a l’hora de sopar. La resta del temps funcionem amb quinquers. Tenen aigua del riu que no és potable. Tenen dos aixetes d’aigua de pluja, per rentar-se les dents. Tenen un gos enorme, el Taison (eh, winkis, he trobat un amic que es diu com jo!), que és un tros de pa. Els seus antics amos el maltractaven. Depén de com l’acariciis, es caga de por, pobret...















La caseta del Pepo i la Alayne

La Alayne té una feina apassionant: caça lleons per estudiar-los i després els allibera (fa 13 anys que es dedica a l’estudi dels lleons). És biòloga i està dins d’un projecte de cura i estudi dels lleons. És anglesa, separada i té dos fills petits, que viuen amb ells. Els vam conèixer el primer dia, ara estan amb el pare, en un ranxo aquí a prop. És una dona alegre i simpàtica. Rossa, molt alta i prima, i amb els ulls blaus. El Pepo es dedica als negocis, i ara està mirant de comprar unes terres amb un soci, per fer unes cases.

Nanyuki ocupa l’extrem de l’enorme meseta de Laikipia, que avui dia és una de les zones de conservació de fauna més importants d’Africa. S’està animant a les comunitats i granjers de la zona a compartir el seu espai amb animals com lleons, elefants i zebres de Grevy, i a adaptar les seves activitats per a que la fauna crii a la zona; al mateix temps es procura reduïr el potencial conflicte entre humans i animals. La Alayne treballa en aquest sentit, xerrant amb els amos dels ranxos per intentar evitar que matin animals i procurar la bona cohexistència.

Estem en mig de la savana i el paisatge és bastant sec, amb arbres d’aquells típics que veus als reportatges de la tele, que estan com tallats per dalt. Nosaltres dormim en una tenda que hi ha a uns 200 metres de la casa. És una tenda molt gran, d’aquestes de safari, on hi caben uns quants llits.

El nostre ranxo (dic el nostre, però evidentment no ho és, em refereixo on vivim) està tancat als animals, té valles per evitar que entrin. Estem a Laikipia, al bell mig de Kenia, en zona rural i on hi ha molts animals salvatges (lleons, elefants, zebres, de tot...!) i si no impedeixes el pas, entren a pasturar. El Pepo i la Alayne volen viure en un ranxo obert, sense valles, i que els animals salvatges estiguin per allà tranquilament. Es veu que els amos més arcaics, més fets a l’antiga usanza els volen tancats i no dubten a tirar a matar si un elefant entra per error a les seves terres.

Diuen que al nostre ranxo només hi ha un lleopard que s’ha colat i que el veuen de tant en quant per aquí, però que han d’anar en compte perqué es poden menjar els seus fills i el Taison...Jo, cada dia que me’n vaig a dormir a la meva tenda i haig de travessar el camp m’enrecordo del lleopard que hi ha per aquí voltant i poso cara de pocs amics i de humà dolent, no sigui que li entri gana...

El soci del Pepo viu en un ranxo d’aquí al costat (bueno, a mitja hora caminant), en una casa preciosa i amb una manada de gossos de caça. És una casa enorme, amb internet, amb panels solars per l’electricitat i piscina! Només la vam veure un moment, un dia que el Ramon i jo vam anar a fer una caminadeta pels voltants.

Havíem d’anar a passar el cap de setmana a un parc natural que hi ha per aquí a prop, però al final a la Alayne li va sortir feina i no hi vam poder anar. Potser millor, perquè el plan era acampar en mig del camp, sense valles per enlloc, i amb la possiblitat de sentir els lleons pel nostre voltant per la nit!! Uuuuuuuhhh...no sé jo si hagúes pogut dormir gens...!


Així que vam anar cap a la zona on la Alayne li tocava treballar: Loisaba, un territori de savana de 30.000 hectàrees pertanyent a un noble anglés, que ha llogat la terra a quatre milionaris, entre ells el Tom, amic del Pepo i la Alayne. Per la tarda-nit anàvem a fer feina, i després aniríem a dormir a casa del Tom i la Jo, la seva dona.

Abans però, per la tarda vam acompanyar el Pepo a fer negocis per la compra dels terrenys que comentava abans. Ens vam reunir amb l’alcalde de la zona, si se li pot dir així, a casa seva: uns barracons al mig d’enlloc. Ens va fer entrar en una habitació de 2x3 metres, amb les parets pintades de color turquesa, totes desconxades i plenes d’imatges de Jesús i de missatges cristians. Tot molt cutre, molt kitch i molt autèntic a l’hora. Vam poder veure com es fan els teje-manejes per invertir i fer negocis. L’alcalde pilla tajada i a canvi, s’encarrega de que els “okupes” massais, fotin el camp de les terres...

Va estar molt bé acompanyar la Alayne a caçar lleons. El camí fins arribar a Loisaba és al·lucinant: 80 km de savana plena d’animals salvatges. El sostre del jeep s’obre, i va ser com fer un safari particular. El camí és pedregós i tortuós i vam trigar més de 2 hores en arribar-hi. Pel camí vam veure de tot!! I de tot és: monos babuins, cabres, elefans, zebres, abutardes, gaceles de mil tipus, impales, una víbora morta axaifada per un cotxe, conills, orix, camells, xacals, jirafes! (6!), jabalí berrugoso...va ser al·lucinant veure tots aquests animals anant d’un lloc a un altre, com si res...! i tot aquest camí, aquests 80 km que vam fer en més de dos hores, és territori pertanyent a dos ranxos enormes! Un d’ells, del Alberto Cortina!

Vam carregar el jeep amb tot el material necessari per caçar lleons: collars amb gps, escopeta per adormir el lleó, caixa de medecines amb ketamina, tranquilitzant i anestèssia, equip de ràdio per localitzar els lleons amb collar, equip de so per atreure els lleons (vaca agonitzant, en aquest cas, i segons el que es vulgui caçar es posa un so o un altre) i nevera per celebrar l’èxit de la missió.

Un cop arribats a Loisaba, vam estar buscant la zona on el lleó havia atacat i matat una vaca dies abans. Tot això, en mig de la savana, enmig de res, lluny de tota civilització. Finalment, vam trobar un ramat de vaques amb uns massais vigilant-les i ens van acompanyar on estava la vaca. Un cop arribats, vam instal·lar i prepara tota la moguda: ens vam posar a uns 15 metres de la vaca, la Alayne va preparar la barreja a la xeringa que va encaixar a la escopeta, ens vam instal·lar tots dins del jeep, vam posar l’equip de so de la vaca agonitzant i ens vam disposar a esperar a que la lleona aparegués. Era molt emocionant: la llum anava enfosquint-se, era l’hora de la posta de sol, que és quan els lleons comencen a caçar, tots dins del cotxe, sense moure’ns molt i sense fer soroll, sense parlar. Vam estar esperant i esperant, somiant en el moment en què comencessin a aparèxier els felins. No obstant, és el que té treballar amb animals salvatges, que no sempre fan el que tu vols, i després d’estar una bona estona esperant, vam decidir marxar, doncs no venien. Vam carregar la vaca morta al maletero (és un maletero molt gran i amb reixes, com si fos una gàbia) i vam marxar. Tot i que no els vam veure, va valer molt la pena veure tot el desplegament.

Zanzibar (Tanzania)

Veure fotos ZANZIBAR-1

Veure fotos ZANZIBAR-2





13 de novembre:
Anit vam arribar a Zanzibar. Tot va sortir bé, els nostres bitllets estaven reservats per a nosaltres, 3 hores abans del vol i sense pagar. Els vam pagar i vam volar de Nairobi cap a Zanzibar.

Aquí ens esperava el Javi, un amic del Ramon que ens està acollint a casa seva com uns reis. Pensàvem fer una nit aquí i avui anar a buscar hotel, però al final avui, potser demà...ell ens diu que ens quedem, que cap problema, però a nosaltres ens sap greu abusar de la seva hospitalitat, en teoria ens quedàvem per una nit i ja està.

Però és que s’està tan bé aquí...viu amb el Pablo, un arquitecte brasileny, i viuen en una caseta davant del mar, però davant ben davant! A primeríssima línea! Una caseta blanca, amb el sostre de makuti (material típic d’aquí, fet de fusta i fulla de palmera) i en forma cònica.

A la part frontal, la que dóna a la platja, hi tenen 3 hamaques, les nostres estimades hamaques, que ja hem degustat aquesta tarda mentre es ponia el sol.

Nosaltres estem en una habitació al davant del mar, el sentim a la nit quan dormim.

Avui hem anat pel matí al poble de Zanzibar (Stone Town) i hem anat al mercat a comprar marisc fresc que ara farem a la barbacoa. El mercat és molt autèntic, tot de fruites i verdures, i només havies d’aixecar la vista i t’oferien peix i marisc fresc, viu encara. Hem comprat dos crancs enormes vius, i gambetes.

Per la tarda ens hem quedat a caseta. El Ramon i el Javi han anat a fer snorkel al mar que tenim davant de casa i jo m’he quedat llegint a la platja (el Javi m’ha deixat un llibre en espanyol! Estic contenta!).

Per la platja no paraven de passar contínuament negrets en bic, mentre em deien: “jambo” i jo contestava “jambo”. Vol dir hola. Hauríeu de veure el Javi com parla swahili, el tio!

15 de novembre:
Ahir pel matí vam tornar a baixar al poble, ja que havíem de fer uns recadets (anar al súper, el Javi anar al banc, etc). Per la tarda ens vam quedar a casa i va ploure un ratet.

Des de que havíem arribat, que no havia fet sol. Avui ha fet un dia típicament africà, un sol tremendo tot el dia.

Ens hem llevat a les 5.30 del matí! Teníem immersió i en van citar a les 5.45. Hem anat a la illa de Mnemba a fer submarinisme. Ha estat bé, bona visibilitat i molts peixets, tot i que no és del milloret que hem vist. En total hem vist 5 tortugues, una d’elles enorme! Ha estat molt guai, he nadat un ratet al costat d’ella.

Quan hem arribat a casa, no podia desperdiciar el preciós mar i la platja paradisíaca que tenim davant, així que m’he posat a prendre el sol. M’he cremat. Portava les ulleres de sol i tinc la cara de oso panda, el Ramon se’n fot de mi tota l’estona...què hi farem, una té la pell delicada..!

Per la tarda hem anat a Kwenda, una platja molt xula, però només hi hem anat per treure el cap. Jo estava rostideta com un porquet i no tenia més ganes de sol. El Ramon s’ha fet un banyet, és clar. Després hem anat a veure la posta de sol a Nungwi, al Cholo’s, un bar de rastes molt autèntic. Estaven allà tots els negres escoltant reagge i fent algunes ballaruques de tant en quant. Venien i ens parlaven, molt simpàtics, rastes autèntics. Es despedien amb el famós “akuna matata”.

Al vespre feien una barbacoa a la platja i ens deien que ens quedéssim, però hem preferit anar a sopar a un bar que hi havia allà al costat, a la platja, que ens han recomanat el Javi i el Pablo.

Ja tenim cotxe llogat, així que ja tenim més autonomia. Quan tornàvem cap a casa, de nit, no teníem molt clar si sabríem trobar bé el camí de tornada, doncs avui era el primer dia que ens movíem sols per la illa. Però ho hem fet molt bé i només ens hem liat una mica al final, quan arribàvem al bungalow. Però res important, hem arribat bé a port!

Al poble hi ha un mercat on hi ha massais venent productes. Van tots vestits amb robes de colors, normalment amb tons vermells, i en porten una enrotllada a la cintura i que els hi cau com si fos una faldilla i l’altre lligada al tors, deixant parts a la vista. Vesteixen unes sabates estranyes acabades en punxa i un bastó, que suposem antigament deuria ser una llança.

Aquí hi ha molts musulmans i es veuen moltes noies amb vel, però no van de negre absolut, sinó que porten la túnica blava i el vel de color cru. També hi ha dones vestides amb uns pareos preciosos que s’enrotllen al cos. Si trobo una roba bonica d’aquestes, me la compraré. Tenen uns colors i uns dibuixos molt bonics.

La platja on nosaltres estem es diu Matenwe i està al nord-est. És una platja molt llarga de palmeres i sorra blanca i fina que quan la trepitges sembla farina, sembla que cruixeixi sota els peus. No hi ha mai ningú, i avui he estat completament sola prenent el sol, a excepció dels negres que passaven en bici i deien “jambo!”. És una platja molt solitària, sense cap edificació ni masses bungalows.

La veritat és que em pensava que Zanzíbar estaria més explotat. No hem anat a la zona dels hotelazos, que és la idea que jo dec tenir de Zanzíbar. Suposo que si anés per allà canviaria d’opinió, però pel que hem vist, és bastant tranquilet. Fa uns 30 km per uns 90 km de llarg. No hi ha grans edificis i tot és bastant autèntic. Per exemple, el supermercat més gran que hi ha és un súper petit i cutre, però pel que es veu, és de lo milloret i de lo més variat de la illa. Així que us podeu fer una idea...

La moneda son xelins tanzans. És molt fàcil de calcular, doncs 10 xelins és una pesseta.

El Javi i el Pablo es dediquen a fer kite board. És com un windsurf (però la tabla és més petita) però en comptes de vela es fa servir un estel, lligat a un arnés. Com que aquí fa molt vent, és un bon lloc per fer-ne. Es dediquen a ensenyar-ne. Reparteixen flayers i van pels hotels donant-se a conèixer per fer clients. El Ramon en volia fer, però justament ara són els mesos en que no hi ha suficient vent, així que el Javi i el Pablo estan de vacances. Al desembre comença a bufar de nou.

16 de novembre:
Aquest matí el Ramon i jo hem agafat el nostre cotxe, i carretera i manta! Volíem anar a una platja del sud-est. Ens ha costat 3 hores arribar-hi, ens hem perdut i hem anat a parar al poble més al sud de la illa, Makunduchi. La carretera és per no oblidar: bonys i bonys i més bonys. Els nens corrents darrera del cotxe al so de “jambooooo” i els adults aixecant la mà, en forma de salutació. És un constant anar saludant amb la mà i responent “jambo” tota l’estona. Aquí és difícil passar desapercebut i els hi cridem molt l’atenció.

Quan, finalment hem arribat al nostre destí, el poble de Paje, quina ha estat la nostra desil·lusió quan veiem que la platja està lluny, lluny. Hi havia marea baixa i tot era un mar de sorra i pedres, i l’aigua, a tomar per sac. Així que ens hem assegut a una espècie de pagoda però a l’estil africà i hem pres algo. Hi havia dos massais per allà, un amb ulleres de sol i tot!

La tornada ha estat també autèntica: hem anat per un camí encara més secundari que l’anterior i tot eren casetes fetes de fang, negres tirant de mules, camions arreglant el camí...també ens hem creuat amb tot el que et trobes a totes les carreteres de per aquí: gent i més gent asseguda a la vora de la carretera, que has d’anar esquivant, dones amb vestits de mil colors amb cargaments al cap, homes en bici...

El paisatge era preciós: enormes baobabs, camps d’arròs, cocoters, la terra de color vermell que contrastava amb el verd intens de les palmeres...

Ja estem aprenent més paraules en swahili: jambo (hola), mambo (hola, què tal en argot), poa (molt bé, en argot i de resposta al mambo), fresh (altra resposta al mambo), moja (un), mbili (dos), tatu (tres), nne (quatre), karibu (benvingut)...i poca cosa més. El Javi diu que no és difícil i que la pronunciació és com la nostra.

Davant de casa, al mar que veiem cada dia quan ens llevem, sempre veig dones vestides, dins de l’aigua, a la vora, ajupides i agafant coses, posant-les després en uns cistells que tenen esperant-les a la sorra. Avui m’he enterat, llegint un llibre sobre Zanzíbar, que es tracta de recol·lectores d’algues, de les algues que estan plantades de forma artificial en aquest mar, i que les venen a l’estranger per fer productes cosmètics.

I també, en aquest mar preciós que tenim davant de casa, fent snorkel es poden veure caballets de mar, molts eriços, peixos globo, morenes, pops...a un parell de metres de la vora del mar!

18 de novembre:
Anit hi havia festeta en un bar a la platja i hi vam anar. Abans vam anar a sopar a un italià els quatre, després a casa d’una amiga italiana d’ells (Júlia) i allà ens vam trobar amb uns quants amics d’ells, la majoria espanyols. D’allà vam anar a la festa, on hi vam estar fins que van tancar, cap a les 4 de la matinada.

Tots aquests dies ha fet un sol tremendo. Els dos primers dies va ploure, però ja no ha plogut més. Aquest matí hem estat tot el dia a la platja, prenent el sol, estirats a l’aigua, que com que hi ha barrera de corall més endins, el mar està com una bassa d’oli, i ens hem passat una bona estona relaxats als dos pams d’aigua de la vora del mar.

Estem menjant com a casa. Com que tenim cuina, aprofitem per cuinar tot allò que trobem a faltar: pa amb tomàquet, truita de patates, costelletes de cabrit a la brasa, gambetes a la brasa...boníssim!

Hi ha poques carreteres asfaltades, els camins són pedregosos i molts d’ells de color tirant a vermellós. Els poblats es succeeixen a la vora de la carretera i tots tenen paradetes de verdura i hortalisses per vendre. Hi ha un ambient tranquil i distés, i els estrangers que viuen aquí semblen contents amb la seva elecció. Tot i així, la integració amb els locals diuen que és difícil, doncs al ser musulmans, són molt diferents. Sí tenen bona relació, però no amistat.

Finalment, hem “abusat” de la confiança del Javi i ens hem quedat aquí tots els dies. La veritat és que és un luxe poder estar vivint davant del mar, sense quasi veïns, amb una preciosa platja al davant d’aigües turqueses i sense una ànima. Estem tot el dia a la platja, o al porxo, veient el mar, observant-lo a totes hores, quan et lleves, quan has acabat de sopar...difícil marxar d’aquí!

El Javi i el Pablo tenen a casa un gos, el Puto, un gat, el Simba, i un mono, la Serafina, que és dolenta a morir. També està la Rafiki (que vol dir amic en swahili) que és la gossa del costat, però com si fos d’ells, perquè es passa el dia jugant amb el Puto. Són súper monos. Cap al tard, quan la marea comença a pujar, se’n van a la platja i juguem amb els crancs i corren i s’ho passen pipa. Si fos gos, m’agradaria ser un d’aquests dos!

La Serafina la tenen lligada a un arbre perquè és molt agressiva (jo segurament també ho seria si em tinguessin lligada a un arbre!) i es tira a mossegar a tothom que se li apropa. Bé, menys el Pablo i el Javi, que ja se l’han fet seva. A mi em fa una mica de por, i només m’hi apropo per donar-li menjar.

El Ramon, l’altre dia va estar una bona estona amb ella, i la Serafina li remenava el cap per treure-li els polls (que no té, és clar), però és la manera que tenen els monos de socialitzar-se (això ho vaig aprendre a la carrera, ves per on, serveix per algo!). Així que el Ramon ja pensava que eren amics, és clar, després de compartir moments tan íntims. Total, que al cap d’una estona, la mona roba un metxero, el Ramon intenta treure-li i...ah, no! a mi no em treu ningú res!, va dir la mona, i li va fotre una mossegada al turmell que li va fer sang. Està vacunada, diuen...sort que el Ramon també ho està, per si passava algun cas com aquest...així que jo, conservadora i ben lluny de la mona per molt amigues que sembli que ens hàgim fet...

20 de novembre:
Ahir ens vam passar tot el matí a Stone Town, fent recadets. Vam comprar carn, vinet i algunes coses més per la barbacoa que teníem per la nit a casa de les veïnes. Vam tornar a anar al mercat i vam veure les parades de peix (una manta, un blue marlyn) amb la seva olor penetrant a marisc i també la parada de la carn, amb tots els trossos de carn allà penjant. Vam anar a una paradeta on venien les teles que porten les dones d’aquí i me'n vaig comprar, precioses!

Stone Town (declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco) és un poblet de cases de guix blanques, amb una zona antiga de carrerons estrets i blancs. Antigament va ser un port important de mercaderies (sobretot d’espècies, i en concret, de clau) i també d’esclaus!

A la sortida, anant per la carretera, hi ha uns edificis horribles d’estil soviètic, construïts per l’Alemanya de l’Est.

Moltes cases tenen unes portes de fusta súper currades: grans, gruixudes, treballades, amb relieves, amb claus de ferro (diuen que antigament era per aguantar les embestides dels elefants!), amb dibuixos, són molt boniques.

A Zanzibar es practica molt la bruixeria, són molt superticiosos i creuen molt en aquestes coses. Es veu que aquí en saben molt, d’això, i venen de tot Africa per aprendre’n.

Per la nit vam anar a sopar a la cabanya d’aquí al costat. La propietària és una keniata que ara està passant una temporada llarga a Zanzíbar (és reportera de la BBC). Està amb ella passant uns dies una amiga seva, de Vic, però que sembla de qualsevol lloc, menys de Vic. També va venir un amic del Javi que l’altre nit estava a la festa de la platja, i el Pablo. També ens van acompanyar tota la tropa d’animals: el Puto, la Simba i la Rafiki. La Serafina no va venir perquè estava lligada a l’arbre, és clar, però hi hagués vingut encantada...

La casa de la veïna és preciosa. Té una part central, rodona com la casa, des d’on surten les habitacions i unes escales que pugen a dalt. A dalt i ha quatre cabanyetes fetes de makuti, que són les habitacions dels convidats. Es veuen des d’abaix i són molt autèntiques. Totes tenen el seu llit doble, taula i cadira, i les parets són de palla.

Tota la casa està decorada a l’estil local: plena de sofàs que són com un llit, amb cordes, quadres africans, robes de colors, fusta...preciosa.

Avui és el nostre últim dia, sencer. Marxem demà al migdia. Així que hem aprofitat per anar a passar el matí, el Ramon i jo, a Kwenda, que hi vam anar fa dies, però no ens hi vam quedar. Ooohhh...! quina aigua, quina sorra, quina preciositat de platja! El Pablo diu que per ell, és de les més boniques de la illa. I la veritat és que és un paradís.

Hi ha varis bungalows, un d’ells són els White Sands Beach Hotel. Tenen un preu mig (van de 30 a 80 dòlars) i si podeu, val la pena estar-s’hi uns dies.

L’aigua estava boníssima, ni molt calenta ni molt freda, i tenen apalanques d’aquests típics d’aquí, que són com llits de fusta, amb corda. Hi hem estat una bona estona. Allà hem comprat un quadre molt xulo per regar al Javi i al Pablo, que ens han acollit durant 9 dies a casa seva.

La platja on estem nosaltres, a Matenwe, està molt bé perquè és desèrtica, no hi ha mai ningú, ni bars ni res de res. Però hi ha la barrera de corall, i quan baixa la marea només hi ha algues a la platja i molt poca aigua per banyar-te. En canvi, a Kwenda l’aigua no canvia mai de nivell, no hi ha algues, i al cap de pocs metres cobreix, que és com a mi m’agrada.

I aquesta nit, que és la última, el Ramon volia fer una paella. Però ahir vam comprar peix al poble, i avui la nevera fotia una catipen que et mories, i hem tirat tot el peix. Així que...soparem pasta de nou!

Demà marxem cap a Kènia. Hem de posar-nos en contacte amb el cunyat del Orsola, a veure com ho fem per veure’ns!

M’ha encantat Zanzíbar. Qui sap, potser, algun dia, en un futur, hi podem tornar!

20 nov 2007

Doha (Qatar)

12 de novembre:
Sembla mentida, però tot ha anat bé. Els de Qatar Airways, com ja va dir el Ramon, tenen molta pasta i no s’estan per òsties. Ens han posat a tots (èrem uns quants que havíem de fer nit a Doha) en un hotelàs tremendo. Bé, estem tots repartits en diferents hotels, però tots de categoria.

La nostra habitació és enorme, tenim cuita i tot! I ens donen de sopar i d’esmorzar, en un buffet que hi ha de tot, costelletes de cabrit incloses!

Els transfers de l’aeroport a l’hotel i de l’hotel a l’aeroport, evidentment, tot inclós. Molt ben muntat. Per què, dic jo, no calia posar-nos en un hotelàs, només amb un hotel normal ja haguéssim quedat encantats, però no, s’ho han currat!

Quan sortíem de l’aeroport hem vist 4 cazas, un darrere l’altre, pujant cap al cel i fent un soroll enorme.

Aquí els homes van vestits de blanc impolut, amb chilaba, i les dones de negre rigurós, algunes ni els ulls, els hi veus. Semblen ombres caminant pel carrer, totes fosques i amagades, caminant com si flotessin i volguessin passar ràpid.

Des de l’aire Doha és un gran desert, una enorme extensió de sorra clara, on han construït una gran i moderna ciutat. Edificis alts, moderns, molts hotels i molts homes de negocis.

Ara ens queda volar de Doha fins a Nairobi, unes 5 hores i després cap a Zanzibar, si tot surt bé i els nostres bitllets encara estan reservats.

11 nov 2007

Bangkok (Tailandia)



11 de novembre:

Avui fem sis mesos de casats! I encara continuem de lluna de mel...quina sort, la nostra!

Ja estem a Bangkok, hi vam arribar ahir i marxem en dos hores, cap al continent africà, on no hi he estat mai! L’anada cap a Kènia és una mica liada: ens van canviar el vol directe Bangkok-Nairobi i hem de fer nit a Doha, Qatar. Però com ha estat una modificació de les línies aèries, en teoria es fan ells càrrec de l’hotel, del taxi cap a l’hotel i de la tramitació de la visa. Tot això ho hem de tramitar quan arribem a Doha, a veure si tot surt bé...i quan arribem a Nairobi, el mateix dia agafem un vol cap a Zanzibar i no tenim els bitllets encara. Els hem de comprar al mateix aeroport de Nairobi, que en principi ens els tenen reservats. Però no les tenim totes, doncs haurem de pagar el bitllet tres hores abans d’agafar l’avió. Ens van dir que es fa així, però no sé no sé... ja us ho explicarem, com ha anat tot...tenim dos dies de incertidubmre, com diu el Ramon...

El Pepe i la Laura ens van aconsellar que si veníem a Bangkok havíem d’anar a un hotel que ells havien anat: el Oriental. Déu meu, és impressionant..! l’hotel és enorme, preciós, però el que més ens ha cridat l’atenció és el tracte amb el client i els detalls que tenen amb ells.

Els hi vam dir que estàvem de lluna de mel, i tot han estat detalls cap a nosaltres. Ahir vam passar el dia a la piscina de l’hotel, i un moment que jo vaig anar a l’habitació, em trobo que ens havien posat una cubitera amb vi blanc, una nota, i dos platets amb un objecte de vidre en forma rodona per cobrir-los, perquè no entrin bitxets, sabeu? I dins hi havia, en forma de cor, papaya tallada i un cor de xocolata blanca amb bombons a dins! Nyam! Vaig demanar si ens podien portar el vi a la piscina, i ja ens veieu, al Ramon i a mi, com dos senyors, bevent vinet amb cubitera a la piscina, de luju, com diria la Bili!

Quan estàvem a la piscina, a tots els clients contínuament ens portaven tovalloletes fresques per refrescar-nos, un got d’aigua amb gels que te l’anaven canviant no sigui que es s'escalfés, i de tant en quant, un detallet com un xupito de sucs de fruites.



Com que vam passar el dia a la piscina, vam demanar el menú i oh, sorpresa! Tenien gaspatxo! El Ramon va ser l’home més feliç del món, i més quan el va tastar i va dir “és quasi tan bo com el que faig jo!”. Quasi, li vaig dir jo, perquè el teu és insuperable! Així que a falta d’un, se’n va demanar dos! La veritat és que estava molt bo, amb gust mediterrani i amb oli d’oliva.

I finalment, ahir vam quedar amb la Erika!! Vam deixar per un ratet aquest oasis en mig de la ciutat caòtica de Bangkok i vam agafar un tuk-tuk i cap al merder! Ens va fer molta il·lusió veure’ns! També estava la Pibon, una amiga de la Erika i un amic australià que han fet pel camí. Vam estar un ratet xerrant en el bar del seu hotel, i vam marxar, que teníem reservada taula romàntica al costat del riu per sopar a l’hotel. Hi vam arribar una hora i mitja tard...però res, cap problema, allà teníem la taula reservada a la vora del riu, ben romàntic. Era un buffet lliure, i ja us podeu imaginar com ens vam posar...com el kiku! Hi havia menjar japonès, marisc a la barbacoa, embotits i formatges (el Ramon va menjar en un sol dia tot el menjar que ha enyorat tots aquests mesos!), pa bo-bo, carns de tots tipus...i una varietat de postres que em vaig tornar boja! Vaig agafar un plat i el vaig ben omplir!



I per postre, quan arribem a l’habitació, ens trobem la música posada, i a sobre del llit dos regalets (uns tovallons i uns servilleteros), una composició de flors en forma de cor i una nota molt bona desitjant-nos els millors desitjos per aquesta especial estada al hotel Oriental. Quin detallàs!

També ens donaven la possibilitat de que ens portessin l’esmorzar a l’habitació aquest matí, i així ho hem fet. Ens han portat una taula enorme amb un súper manjar! Nyaaam!

Arribem a Zanzibar el dia 12 a la nit, i el Ramon té un conegut al qual ja hem trucat, i s’ha ofert a venir-nos a buscar a l’aeroport i acollir-nos a casa seva la primera nit! Què bé! I bueno, ara comença l’aventura africana, a veure com es va tota la odissea que tenim per endavant..!

Per cert, tenim canal satèlit a l’habitació i acabem de veure al rei d’Espanya dient-li al Hugo Chávez “por qué no te callas!” què fort, el rei tu!!!

9 nov 2007

Phuket i Similan Islands (Tailandia)

Veure fotos-1
Veure fotos-2


















3 de novembre:
Aquest matí hem deixat Ko Phi Phi a les 9, que hem agafat el ferry cap a Phuket. Ja hi som, i sembla que faci una eternitat, que hem deixat la petita illa.

Estem allotjats en un hotel molt curiós: el Club One Seven Hotel. Ningú el coneixia i ha estat difícil arribar-hi, tot i que està molt cèntric. Ara ja sabem perquè no era molt conegut entre els taxistes que porten turistes...només arribar, jo em fixo en què a l’entrada de l’hotel hi ha dos pòsters enormes de dos cossos d’homes ben fornits...a la recepció: un home, esmorzant: dos homes, treballant-hi: tot homes, de huéspedes: más de lo mismo....Ramon, que hem anat a parar a un hotel de maricons!! Li dic. I sí, en efecte. A la tauleta de nit tenim revistes d’aquelles de saunes per homes i massatges “per homes fets per homes”, especifica...ji ji ji. Però tu, la qualitat relació-preu està molt bé, tenim wifi a l’habitació, està neta i estem pensant de tornar-hi les dos nits que hem de passar a Phuket tornant del barco. L’únic que se’m fa una mica boig és quan entrem o sortim de l’hotel, perquè està clar que jo no sóc un home! Dec ser la única dona en tot l’edifici! Però tu, si a ells no els importa i ens deixen estar-hi, tornarem a venir, segurament. Per tenir una habitació cèntrica com la que tenim i amb les bones instal·lacions que tenim, hauríem de pagar molt més en un altre hotel.



El temps està millorant, tot i que encara plou cada dia, cap al vespre. De dia fa un sol espatarrant i molta calor, però molta, i cap al vespre, plou, però cada cop menys. Esperem que durant aquests 5 dies en vaixell no plogui molt.

Al final a la Erika no la he vist. Em va enviar un sms ahir a les 11 de la nit, que estava a Ko Phi Phi, però que no havia pogut contactat amb mi, quina ràbia! Jo que portava tot el dia el mòbil a sobre per si em trucava!

Estem a Patong Beach, el lloc més cèntric i comercial de tot Phuket. Hem anat a parar aquí perquè el centre de buceig està aquí, i havíem d’anar-hi per escollir tot l’equip per bucejar tots aquests dies.

Patong Beach és una barreja entre Lloret, Benidorm i Salou, així que us podreu imaginar com és, guirilandia total. Tot ple de restaurants, mil tendes i tendetes de roba, hotels, discos, bars, etc. Una autèntica bogeria horrible. Però bueno, ho suportarem. I allotjats en un hotel de gays, d’aquí ja podrem anar a qualsevol lloc!


Hem sopat una fondue de carn! Nyaaaam! A Taildandia, no ho hagués dit mai! Bastant bona, per cert.

Demà a les 4 de la tarda els del barco ens venen a buscar a l’hotel i començarem el “live a board”, 5 dies i 4 nits en barco, amb 8 bucejadors més i la tripulació. Tenim el llistó molt alt, doncs l’experiència del Taka, a Austràlia, va estar molt bé, tant per les instal·lacions del barco, com pel menjar, com per la gent, com per la tripulació. Va ser tot perfecte, va ser genial, difícil de superar.




5 de novembre:

Ja estem embarcats, des d’ahir al vespre. Som 12 bucejadors, més dos instructors i la tripulació. Hi ha una parella d’alemanys, una parella híbrida entre Austràlia-South Africa però que viuen a Singapur, una parella de suecs i quatre americans (entre ells un que treballa pel govern dels EEUU a Afganistan i una parella de lo més singular: semblen els dos sortits dels anys 80, ella va amb el cabell tot estarrufat i ell amb bigotet a lo Village People).

El vaixell està força bé, tot i que, com suposàvem, teníem el llistó massa alt amb Taka. Taka li dóna mil voltes, i ja sé que les comparacions són odioses, però a vegades són inevitables. La tripulació de Taka era molt maca, l’instructor insuperable en humor i en manera d’explicar les immersions, la gent molt simpàtica i més jove, bueno...que Taka va ser una passada! Ara que estem aquí, no podem deixar de comparar-ho.



En el vaixell hi ha la part central que és on ens reunim i mengem. Consta de dos taules fixades a terra, amb bancs i és tot obert. Just darrere hi ha la millor zona del vaixell: uns apalanques enormes, com matalassos, al terra, tot blancs, per estirar-te i amb coixins per reposar el cap.

La nostra habitació és bastant petita, i està a baix. No com al Taka, que teníem una de les millors, per gran i per situació. La d’ara té dos llits i no hi cap res més.

Avui hem fet tres immersions, i la veritat que molt i molt xules. Ara el Ramon està a la night dive, així que jo aprofito per escriure unes paraules. L’instructor ja m’ha dit que demà farem, especialment per mi, la sunset dive, així que no em podré escaquejar...



Immersions que hem fet avui: Boulder City, Shark Fin Reef i East of Eden (també la nocturna aquí). Totes bastant profundes (uns 25-30 metres), amb molts peixos i uns coralls al·lucinants.




Després de dinar hem parat en una platjeta a prendre el solet. De moment, el plan és com a Taka: buceig i menjar, buceig i menjar, tot el dia bucejant i quan sortim, ja hi ha menjar a taula per agafar energies.

Les Similan Islands són 9 illes en el Similan Marine National Parc. Són illes de palmeres i roques enormes, amb unes platges paradisíaques, i sense cap hotel ni res de res.


Ahir, abans d’embarcar, vam fer un paquetet de 12 kg que vam enviar cap a casa. A Ko Tao en vam enviar 8 kg més, així que ja ens hem desfet de 20 kg, més tots els que es van endur els pares del Ramon, que deurien ser uns 30-40. i abans de marxar cap al vaixell ens vam fer un oil massage de dos hores! Ben relaxats, vam quedar!

7 de novembre:
Ja portem quatre dies i tres nits embarcats. Ens ho estem passant força bé i la gent és maca. Les immersions estan molt bé i, a diferència del Taka, pots estar-te sota l’aigua fins que se t’acabi l’aire, no 45 minuts com passava a Australia. El Ramon i jo som dels que menys aire consumim, i fem immersions de 55-60 minuts. No hem vist grans animals, però sí una immensistat de petits peixos i coralls preciosos.




El plan de cada dia és el següent: ens desperten a les 7 del matí, esmorzem i cap a les 8 fem la primera immersió. Quan sortirm de l’aigua ja tenim preparat el segon esmorzar del dia. Entre immersió i immersió hem d’esperar unes 2 hores, així que les dediquem a relaxar-nos als súper apalanques blancs que té el vaixell, llegint o xerrant amb la gent. Cap a les 11 fem la segona immersió i quan sortim de l’aigua dinem, cap a la 1. després fem la tercera, tentempié, relax i la útlima immersió, després de la qual sopem. I així passen els dies, entre aigua i menjar. La veritat és que a la nit, després de 4 immersions, estem rebentats, com si haguéssim corregut una maraton.

















Hi ha la Emma, joveneta, 24 anys, anglesa, rosseta i molt alta, és la instructora. És una noia alegre i simpàtica. I el Dimitri, el nostre instructor. Dic el nostre, perquè han fet dos grups, segons l’aire que consumim. Nosaltres anem amb el grup del Dimitri, que som els més “experimentats” jejeje. El Dimitri té un any més que nosaltres. És belga i només fa 3 anys que buceja! Però s’enrecorda de la data exacta en què va fer la primera immersió, doncs assegura que li va canviar la vida. Va ser a Tailandia, estava de vacances i va trucar al seu jefe de llavors dient-li que no tornava, que havia descobert un nou món i que es quedava a descobrir-lo...i es va fer instructor de submanisme, i aquí el tenim. És un enamorat del fons marí, i potser perquè no fa molt que l’ha descobert, té una dèria i una il·lusió poc freqüent en els instructors. Baixa inclús amb càmara de fotos i no para de fer-ne! Mai ho havia vist, en un instructor. Normalment són més seriosos, més altius, més distants. Ell és proper, i crec que al Ramon li ha agafat especial carinyo. Té un aire trist, com absent. Anit, després de que tothom s’anés retirant i el Ramon i ell es van quedar sols (jo estava K.O. i em vaig retirar a dormir a les 10 de la nit) li va explicar d’on venia la seva pena: el passat mes de maig, el seu únic germà va morir, així, de cop... El Ramon em va despertat quan va venir a l’habitació i m’ho va explicar, tot afectat...
Em pensava que èrem els més joves del grup, però hi ha una parella que tenen la nostra edat. La resta és més gran que nosaltres.

Les immesions d’ahir van ser: Elefant head rock, North point, Koh Bon i Ko Tachay. Avui hem anat al millor dive site de tot Tailandia: Richelieu Rock, que l’hem fet dos cops. I l’hagués fet tres, i quatre, i cinc cops, i no me’n cansaria de repetir-la...al·lucinant, la bomba, preciós! Una quantitat impressionant de peixos i bitxos en cada centímetre quadrat que miraves, que estava atabalada i tot de tota la immensitat de vida marina que hi havia allà a sota! Hem vist pops, sèpies, lion fish, scorpions fish, morenes a patades, de totes mides i tamanys, nudibranquis...bueno, no pararia d’escriure tot el que hem vist i em quedaria curta. Tot i així, no hem vist el top-ten d’aquesta immersió, el whale shark, ooooohhh....no hem tingut el gust, quina pena!! I tampoc hem vist cap gran peix. Després hem fet la immersió a Ko Tachay i a Koh Bon un altre cop.




Ahir vaig fer la sunset dive, i avui també. Ja m’he estrenat amb les immersions nocturnes! I han estat bé, perque les he començat de dia, a la posta de sol, i a poc a poc s’ha anat fent de nit. Mires a dalt, al costat, a baix, i tot és fosc, només veus les lots dels altres submarinistes, però ha estat millor del que em pensava. Creia que em faria cosa, por, però no, estan bé. Els peixos es queden una mica atontats amb la llum.

8 de novembre:
Avui hem vist una manta i dos leopards sharks! Ha estat molt i molt xulo! Hem repetit la immersió d’ahir, la nocturna, però en diurna, a les 7 del matí (Koh Bon). En aquesta ha estat quan hem vist la manta, no molt lluny de nosaltres, tot i que la visibliitat no era molt bona. Després de 3 hores en marxa hem anat a Boonsung Wreck per veure un vaixell enfonsat des de fa 20 anys. Allà hem vist dos leopards sharks molt a prop, descansant al fons, sobre la sorra. A demés de molts i molts lions fish, n’està plagat, n’hem arribat a veure 12 junts! També hem vist una morena negra amb topets blancs, bastant gran i a la que el Ramon li ha fet com unes 20 fotos, fins que s’ha passat del temps que podia estar a aquella profunditat i ha hagut de pujar cames ajudeu-me. També hem vist unes gambes “netejadores” que els hi deixaves la mà una estoneta, i quan agafaven confiança s’apropaven i et feien neteja de les ungles! Molt divertit!

















Al vaixell m’he començat a llegir un llibre molt apropiat, “la carta esférica”, de l’Arturo Pérez-Reverte. El vaig trobar a una llibreria a Ko Phi Phi, en castellà. Parla del mar, d’immersions, i de vaixells enfonsats. Llegia estirada a proa, mentre el vent m’acariciava la cara i el vaixell trencava les onades, i només sentia el soroll crepitant del mar...

















L’americà ochentero, com li diem el Ramon i jo, porta un arsenal de càmeres de vídeo i fotos impressionants. Anit, a la immersió nocturna, portava una càmera de fotos enorme amb dos focos que il·luminaven com un camp de futbol. Semblava que fos de dia, quasi. Quan passava ell, il·luminava una part enorme del fons marí. Massa. Exagerat. I nosaltres, amb les nostres humils llenternes que aclarien una mica el pam que il·luminàvem.

Hem passat 5 dies “a bordo” del Nautica. El primer dia ens van fer treure les sabates i fins avui, que ens les han tornat. Hem passat els dies al vaixell en banyador o sota l’aigua, observant el meravellós fons marí de les Similan Islands. Un espectacle de peixos i colors. Hem fet en total 14 immersions el Ramon, 13 jo. Hem jalat a tota hora i hem estat intercanviant experiències de buceig amb la gent. Hem vist fotos i videos, tots ambientats en el mar. Han estat 5 dies intensos d’immersions. Ho hem disfrutat molt.


















Ara estem a la furgo, tornant cap al nostre estimat gay hotel. Estarem dos nits més a Phuket i marxarem cap a Bangkok, on passarem una nit i ja via Kenia!

2 nov 2007

Ko Phi Phi-2 (Tailandia)

Veure fotos




1 de novembre:
Ahir al final van caure quatre gotes a la nit, però quatre gotes contades. Estàvem en un bar a la vora de la platja, veient "fire show".

Avui pel matí hem tingut mogudeta amb els del hotel, que ens han fotut fora d’una manera molt lletja, i això que era un bon hotel. Avui comença la temporada alta, i quan vam arribar no ens van dir que els preus canviarien. Ens diuen que hem de pagar més del doble del que estàvem pagant. Reconeixen que ha estat un error seu, que ens van dir un preu per les 4 nits que no és, però que es lo que hay i que anem a buscar un altre hotel. La tia era súper borde i ens hem quedat indignats. I apa, a buscar un altre hotel. Ens hem pillat un bon rebote, sobretot per les maneres en què ha anat tot, doncs la única solució que ens donaven era que anéssim a buscar un altre hotel. Molt fort. Botifarra al Cabana Hotel de Ko Phi Phi!



Després de fer el canvi d’hotel i tota la mandanga hem anat a buscar un long tail boat per anar a la illa del davant, Phi Phi Leh (la illa on estem i que està habitada es diu Phi Phi Don). Hem compartit bote amb una parella de finlandesos de lo més soso durant tres hores. Ella estava embarassada i no parava de fumar, la tia. Hem anat a Maya Bay, la platja de "la playa" del Di Caprio, la famosa platja impressionant amb una aigua turquesa alทlucinant. Hem anat parant per fer snorkel i hem acabat a la Monkey Beach, on hi ha uns monos de lo més cabrons que t’arranquen la bossa de bananes.


El Ramon a "La Playa"

Després el Ramon ha fet "wake board", com snow però sobre el mar, tirat per una lancha. Ha estat divertit, jo anava a la lancha i el veia com s’aguantava de peu, el tio, ho ha fet de puta mare!



I ara ja estem a l’habitació, el Ramon està una mica K.O. per l’esforç fet amb la taula a l’aigua, així que avui anirem a fer nones d’horeta. Demà la Erika sembla que està per aquí, a veure si la veig! Quines ganes!

I passat demà, dia 3, ja marxem cap a Phuket, que és des d’on surt el vaixell que ens durà per les Similan Islands durant 5 dies per fer submarinisme.

2 de novembre:
Avui hem anat a fer un tomb per les platges de la illa en long tail boat, però aquest cop sols, sense sapos, com diu el Ramon. Hem estat prenent el solet i fent snorkel. Després hem anat a la piscina de l’hotel i a fer-nos un massatget. Que aquest any he descobert els "oil massage", que són gustosos i gens forts. Sempre em feia el "thai massage" que és la cosa més bèstia que he vist mai, et matxaquen tot el cos i ells fan servir tot el cos també pel matxaque. El nou descobriment no, és un massatge suau, d’aquells que els disfrutes.



He descobert que aquesta illa està més edificada del que em pensava. Creia que tenia un carrer principal i res més. Doncs ahir, buscant hotel, vaig descobrir un nou món a Ko Phi Phi. Hi ha carrers i carrerets darrera del carrer principal, i habitacions per llogar, i centres de buceig, i botigues de roba (ai, la roba d’aquí em torna boooooja!) i mil coses més que jo no sabia que hi eren!



Estic intentant connectar amb la Erika però no hi ha manera. Salta sempre el contestador del seu mòbil i no sé si és aquí! Em faria molta ràbia saber que està aquí i no poder veure-la!

Ko Phi Phi-1 (Tailandia)

Veure fotos



30 d’octubre:

Sembla que per fi el monzon es va retirant...! Portàvem quasi 15 dies de pluja, tot i que últimament només plovia a ratets, però avui fa un sol tremendo! Ja estem a Ko Phi Phi, hi hem arribat aquest matí. Ens hem instalทlat al mateix hotel que vam venir fa anys, 3 mesos abans de la tragèdia del tsunami. L’únic edifici de tota la illa que va quedar de peu després del tsunami i on molta gent s’hi va refugiar, per ser l’únic amb alçada i fet de ciment. La resta eren cabanyes de fusta i hotelets que van desaparèixer tots.

Es nota encara que la illa s’està recuperant de la devastació que va patir. Hi ha moltes obres, està tot més pla, com arrasat. Ho hem vist diferent. Hi ha cartells per tot arreu amb indicacions de què fer en cas de tsunami (córrer, pujar als punts alts i indicacions per on anar). Hi ha també una torre amb megàfons nova, per avisar en cas de perill.

Hem passat tot el matí a la piscina. Recordo les imatges per la tele d’una enorme ona traspassant-la sencera, i nosaltres alทlucinant perquè 3 mesos abans estàvem allà, tranquilทlament prenent el sol.



Ahir a la nit vam quedar amb el Pablo i la Elena. Va estar molt bé, i ens hi vam estar fins les 3 de la matinada. Tancaven els bars, doncs aquí a les 11 està tot tancat i barrat, ja. Al final vam trobar un pub obert on els que quedàvem érem dos taules d’espanyols, què estrany...aquest matí quan ha sonat el despertador a les 7.45 del matí ens volíem morir...

Porto ja més de 100 pàgines escrites en el Word, quins rotllos que foto!

Quan anem a internet ens baixem programes de ràdio de Minoria Absoluta i ens pixem de riure, a demés d’enterar-nos de què està passant a casa. I ja veiem que Barcelona està sumida en el caos: que si Renfe es penja que t’hi cagues amb els trens, que si hi ha km i km de cua per entrar a Barna, que si a Bellvitge s’enfonsa una andana...i nosaltres encara de vacances aliens a totes aquestes mogudes! Quan ho anem sentint només fem que mirar-nos (cadascú porta els seus cascos a les orelles i compartim un Ipod) i flipar amb la moguda que hi ha a casa nostra.

M’encanta Tailandia, crec que mai em cansaria de tornar-hi. La gent és encantadora, riallers, simpàtics, els paisatges són de somni i es menja molt i molt bé. Arrocet, amanides ben fresques amb oli d’oliva (a Bangkok no n’he trobat, però aquí al sud de Tailandia en tenen a tot arreu, i Borges!), peixet fresc, gambetes boníssimes amb all i pebre (tot el dia demanem "prawns or shrimps with garlic and pepper"), sopes i més sopes exquisites...hmmm...visca Tailandia!

31 d’octubre:
Ahir ens vam concedir un homenatge i vam anar a sopar peixet fresquet a la vora del mar. Els restaurants tenen el peix fresc esposat pel passeig que hi ha al costat del mar i esculls el que vols, t’ho cuinen com vulguis i t’asseus a les taules que tenen allà a menjar-t’ho. Vam sopar molt bé. Vam menjar almejes amb una salsa boníssima, una llagosta enorme, sucosa i exquisita, gambes amb all i pebre, como no, dos crancs i un pinxo de carn. Tot acompanyat amb un vinet blanc australià que no estava gens malament. Així que ens vam fotre un bon tiberi!



Això sí, va començar a ploure cap a les 5 de la tarda i ja no va parar. Avui però ha estat el primer dia que ha aguantat amb sol tot el dia i que no ha plogut. Creuem els dits! Encara hi és a temps! Són les 7 de la tarda.

Avui hem fet dos immersions impressionants. Hem anat a Bida Nock i Bida Nai. Hem vist un tauró lleopard, preciós, marró amb taques negres, diferents dels altres taurons, no té cara de dolent i té un porte com elegant. S’ha quedat una bona estona al nostre costat observant-nos i nosaltres a ell. Ja en vam veure un fa tres anys quan vam fer aquesta mateixa immersió. La recordàvem molt xula i així ha estat de nou. Molta visibilitat, molts i molts peixos i molts colors. Inoblidable, com quasi tot el que estem veient. També hem vist molts peixos lleons, morenes, una serp marina!, tres sèpies enormes però enormes de veritat, rotllo dos pams que canviaven de color...uffhh molts i molts peixos! Ens ha encantat!


Leopard shark

Hem conegut un galego, el Gabriel, que també està fent una volteta per Àsia i ha bucejat amb nosaltres. Ara a les 8 el veurem al centre de buceig.

Per la tarda hem anat a fer unes compretes i jo m’he firat amb les faldilles i els bikinis! Són tan baratos i tan monos tots!

Avui és Halloween i hi ha festa a totes les platges, així que hem fet bé en decidir que demà no bucejem i podrem anar a dormir tard. Ja tornem a tenir coloret i esperem que el temps comenci a canviar cap a bé!



Diuen que Ko Phi Phi és una de les illes més boniques de Tailàndia. Té forma de H i medeix uns 2 km per uns 4km. Només hi ha una platja on estan concentrades totes les botigues i restaurants, les demés platges només s’hi pot accedir en barco i només hi ha ressorts.