Playa Sámara (Costa Rica)

Veure fotos

17 de febrer:
Aquest matí, el primer que he fet només llevar-me ha estat un banyet a la piscina. Després hem esmorzat, hem deixat l’hotel i hem anat fent ruta. Hem trigat unes dos hores en arribar.

Playa Sámara és una platja en forma de mitja lluna, de sorra grisa, amb un poblet que no està malament. Ambient tranquilet, xiringuitos davant del mar i pocs carrers.

Ens allotjem en una cabina (Casa Coba), que és com diuen aquí als llocs per dormir. Tenim cuineta i seguirem cuinant, com hem fet aquests tres dies a Playa Grande (per cert, el lloc on estàvem allotjats ens ha encantat, ara que ho veiem amb perspectiva).

Per la tarda hem anat a passejar pel poble i a prendre algo en un xiringuito davant de la platja. S’estava de luxe!

Avui és el cumple de la Eva, així que li enviem des d’aquí un petonàs enorme i la felicitem per portar-los tan bé!

18 de febrer:
Avui hem anat a Playa Coyote, una platja de sorra negra. No hi havia ningú. No m’estranya, doncs per arribar-hi havies de passar tres rius i tot el camí era pedregós i xungo-xungo. Només era possible fer-lo en 4x4 i hem trigat dos hores, tot i que no estava molt lluny.

Quan portàvem una estoneta prenent el sol s’ha posat a ploure i hem hagut de sortir corrents cap al cotxe. Ha caigut el diluvi universal! Ha plogut molt i molt! Hem desfet el camí, durant dos hores més, i hem travessat de nou els tres rius, una mica cagats perquè l’últim havia augmentat de caudal.

En una d’aquestes, i mentre plovia molt, el camí era tot de fang i el cotxe fa uuuuuuuuuhhh cap a l’esquerra, relliscant i descontrolat...ho hem vist com a càmera lenta, però hem tingut sort, doncs no hi havia pedres o esboranc al costat del camí que ens pogués ratllar o abonyegar el cotxe llogat...finalment no ha passat res i hem sortit ilesos, nosaltres, i el cotxe. Uf! Hem patit, però.

Quan hem arribat a caseta, al cap de poc ha deixat de ploure i ha tornat a sortir el sol. Hem agafat els bàrtuls i hem anat a la platja d’aquí, la Sámara. Després hem tornat al bar d’ahir a prendre un bloody mary.
M’ha sortit un bony a la geniva (una inflamació), on tenia fa anys el queixal del seny de dalt. M’ha fet bastant mal tota la nit, i aquest matí he anat a la farmàcia i m’he comprat antibiòtic. No m’ha passat res en 7 mesos i ara que estic fora un mes, patapam! Bueno, espero que em baixi i que no sigui res.

Playa Grande (Costa Rica)

Veure fotos

14 de febrer:
Avui, després d’un banyet a les termes i esmorzar, hem agafat el cotxe i hem vingut fins a la costa del Pacífic. Hem trigat 4 hores.

Tot i que la guia diu que les carreteres d’aquest país són terrorífiques, la veritat és que no ens han semblat tan horribles. N’hem vist de molt pitjors, a altres llocs, la veritat (una avinguda principal a la Índia que tenia un arbre plantat enmig! a part de les vaques, biciclistes, etc.).

El paisatge d’aquesta zona ens ha semblat molt més sec que el que hem vist fins ara, que era totalment tropical. Esperem que plogui poc i puguem anar a la platja cada dia...

Avui també ens ha costat trobar lloc on dormir. Aquest país té molt turisme! Hem arribat a Playa Grande. És una platja poc explotada, i on hi arriben moltes tortugues a posar els seus ous a la sorra.

Molt a prop hi ha la Playa Tamarindo, molt famosa en el seu temps, però que actualment està plena de complexos turístics, juerga nocturna i massificació.
Estem a El Manglar, un hotelet molt mono. Les habitacions estan en un jardinet tropical amb una piscina. Les habitacions tenen fusta fosca, amb un menjadoret i cuina que donen al porxo, amb un aire islenyo i rústic alhora, molt xules. Les parets són irregulars i de guix blanc, a mi m’ha recordat una mica l’estil eivissenc.
Aquest país és bonic i no es veu molta pobresa. Es diu dels ticas que, en comparació amb els seus veïns de Centroamèrica, no són pobres, no són analfabets i no s’enfronten a agitacions polítiques. Costa Rica és un bon país: té tresors naturals, un alt nivell de vida, un alt índex d’escolarització i, el més difícil potser, és un país que ha prosperat sense tenir exèrcit des de fa més de 50 anys!

Costa Rica té el nivell de vida més alt de tota Amèrica Central. Tot i així, el 18% de la població viu per sota del límit de la pobresa. Però s’ha de dir que hi ha poca gent demanant pels carrers i no es veuen els grups de nens pobres que recorren els carrers d’altres ciutat de Llatinoamèrica. Hi ha pobresa, però no al nivell d’altres ciutats de països propers.

Són 4 milions d’habitants. Hi ha molta immigració d’EEUU i es veu que els ticas comencen a estar una mica tips de que estiguin comprant-se el país.

Segons la Unicef, el 92% d’habitatges dels ticas compten amb condicions sanitàries dignes i el 97% tenen accés a aigua potable.

L’esperança de vida de Costa Rica és de 77 anys, similar a la d’EEUU (77.8) però inferior a la espanyola (79.7). Tenen una bona assistència sanitària nacional i bons sistemes de salut. La mitja de fills és de 2,4. L’educació primària és gratuïta i obligatòria, cosa que situa l’índex d’alfabetització en un 97%.
Definitivament, ens encanta Costa Rica!

15 de febrer:
Avui ens hem llevat, he esmorzat en el fantàstic porxo que tenim (mango, plàtan, poma, cereals i cafè amb llet jo, el Ramon no esmorza) i hem marxat a visitar platges.

Hem anat a Playa Conchal que té aquest nom perquè, segons diuen, la sorra està plena de conxes...bueno, si ells ho diuen...n’hi havia quatre contades...hi hem estat una bona estona perquè s’estava bé.

Després hem anat a Playa Flamingo, que tampoc estava malament, però tampoc era res de l’altre món. Hem volgut també trobar la Playa Pan y Azúcar, però no l’hem trobat, tot i que ens ha semblat veure-la quan anàvem per camins de cabres buscant-la. Tampoc res de l’altre món.
La vegetació és molt més seca i moltes platges tenen la sorra negra-grisa i no són especialment boniques. Molt millor el Mediterrani!

Però crec que a mida que anem baixant, a mida que anem fent la costa del Pacífic més al sud, la vegetació es va convertint en més espessa i salvatge, pel que he vist a les fotos de la guia.

En aquest cantó del país, les cases són molt més modernes, de ciment, amb mur protegint les cases i inclús es veuen casserons (que estic segura que no són de ticas, sinó d’americans). A la zona del Carib no, és molt més autèntica, més humil, més senzilla. Les cases no tenen mur, el jardí està allà al costat del camí, les cases són de fusta i pintades de colorins i en general, són més modestes. Pel poc que he vist en la zona del Pacífic, a mi em va agradar més aquell estil de vida, el del Carib.
Hem vist moltes iguanes. A la carretera, dos enormes allà enmig. I després a l’aparcament de la platja, una enorme que li treia les dents a un gos que la rondava. Després, a Playa Grande, una pujada a un arbre i jalant. Molt guai.

16 de febrer:
Avui hem anat a passar el dia a Playa Avellana. M’ha agradat bastant. Hi havia molta gent fent surf (les onades no eren molt grans) i un bar, el Lola’s, molt xulo. A primera línia de mar, amb uns seients de fusta estil africà i hamaques sota els arbres.

Per la zona dels surfistes hi havia molta més gent, però nosaltres hem anat cap a la zona on no hi havia onades grans i estàvem sols. Hi havia dos cases de fusta, i de cop, d’una d’elles ha sortit un vellet que no estava molt fi i ha començat a fer coses estranyes: tirava cocos mentre cridava, intentava arrancar una branca d’un arbre, en fi, que no hi tocava molt, pobre...el Ramon estava a l’aigua i jo m’he espantat una mica, perquè el coco ha anat a parar a un metre d’on jo estava. Ha estat tota l’estona per allà, atrafegat amb les seves coses i en el seu particular món.

Després hem anat a prendre algo al Lola’s i jo m’he pres dos batuts de fruites naturals boníssims.
Hem decidit llavors anar a conèixer la famosa Playa Tamarindo, la que figura que ara és massa turística. I bueno, no està tan malament. És turística, però no en plan Lloret de Mar, sinó que hi ha molts guiris i molts hotels i botigues, però no hi ha edificis alts i es manté l’estil del país. Així que no ha estat tan malament com ens esperàvem. Playa Grande és molt millor, doncs no hi ha quasi res urbanitzat, els hotelets estan molt separats entre sí, hi ha quatre botigues i en general el paisatge és molt més verge. No és un poble en sí, com Tamarindo, sinó que és una platja amb hotels desperdigats.

Estem molt contents perquè des de que estem a la costa del Pacífic no ens ha plogut cap dia. Fa sol i molt bona temperatura.

Demà ja deixem Playa Grande i seguim fent ruta pel Pacífic.

Arenal (Costa Rica)

Veure fotos
12 de febrer:

Després de 300 km per carreteres secundàries hem arribat a la zona del volcà Arenal, cap a les 3 de la tarda.

Pel camí hem parat en un “serpentario”, com diuen aquí, un terrari de serps. N’hem vist unes 50, de verinoses i no verinoses, feia una mica de yuyu, tanta serp....picaven les cames...

El volcà Arenal està considerat un dels 10 volcans més actius del món, i es controla la seva activitat diàriament. És un volcà actiu que escup lava i foc al cel cada dia. Abans de 1968, La Fortuna era una tranquil·la població agrícola situada a 6 km de la base del volcà. Però el matí del 29 de juliol d’aquell any, el Arenal va entrar en erupció violentament després de 400 anys d’inactivitat, destruint tres de les poblacions que tenia al voltant. Els famosos manantials de Tabacon es troben en el recorregut de la erupció. La Fortuna és un dels destins més freqüents entre els visitants de Costa Rica.
Com ja he comentat, des de l’any 1968 el volcà Arenal escup amenaçadores columnes de cendra, enormes explosions i rius de brillant lava vermella casi a diari. Diuen que és estrany que encara conservi tan bé la seva silueta, tot i la constant activitat que ha despullat les carenes, abans verdes. Tot i aquesta frenètica activitat diària, normalment el cim del volcà està ennuvolat i no es pot veure quasi res. No obstant, sí se sent el soroll de les erupcions, diuen. El que seria preciós seria banyar-se a les termes mentre observem el volcà escopir la vermella lava...

Ens allotgem al hotel Tabacon. És bastant car, però la Noe, que ha estat aquí, em va recomanar que hi anéssim, doncs val la pena. És l’hotel de les termes naturals i són molt boniques. Ja les hem “tastat” i ha estat molt bé. No fa gaire bon dia i plou, així que ha estat molt bé això d’entrar a l’aigua a 40 graus mentre plovia. Les termes estan en uns jardins tropicals de vegetació preciosa, i entre piscina i piscina hi ha quasi un bosc tropical, molt xulo.

13 de febrer:
Aquest matí ens hem llevat i encara no ens havíem tret les lleganyes, que ja estàvem a les termes. Ens hem fet un reconfortant banyet a 40 graus, sota la pluja, hem fet unes fotos i hem anat a esmorzar.

Després el Ramon s’ha tirat en tirolina. I cap al tard, abans de fer-se fosc, hem anat a veure el volcà des d’abaix. La llum anava apagant-se i es podia veure la lava que, en forma de riu, baixava la muntanya. No es podia veure el cim perquè estava ple de núvols i només es veia la meitat inferior de la muntanya. Ha estat guai.
Cap al vespre, hem anat a sopar i després, com també vam fer ahir, hem anat a fer-nos un banyet a les termes, ja de nit. Demà ja marxem cap a la zona del Pacífic, on tornem a la plajeta i al bon temps, esperem! Per què aquí, a la zona del volcà Arenal no ha parat de ploure.

Puerto Viejo de Talamanca (Costa Rica)

Veure fotos

11 de febrer:
Ahir vam sortir de Cahuita i ens vam dirigir fins a Puerto Viejo. Està només a uns 15 km. Com que no podíem entrar a l’hotel reservat fins les 2 de la tarda, vam aprofitar i vam anar fins a Manzanillo, el següent poble.

Pel camí vam parar a Echo Books, una cabanyeta-llibreria que hi ha al final d’un camí que parteix de la carretera. Està enmig de la selva i vam comprar 4 llibres, tots de segona mà. Ens havíem portat només dos llibres, i ja m’estic acabant el segon. Estem enganxats a Kurt Wallander, el protagonista d’una saga de llibres policíacs d’un escriptor suec anomenat Henning Mankell, que vam descobrir a Melbourne. Quan vam arribar a Barna, vam veure a la Fnac tots els seus llibres, es veu que està tenint molt èxit. Doncs en portem dos d’ell, però ja me’ls he llegit i em maleeixo per no haver-me’n portat més.
Manzanillo és un poblet de costa molt petitet. Està tot encarat cap al mar i els seus carrers estan sense asfaltar i rodejats de naturalesa. Ara, al febrer, són les vacances dels nens ticas, i ahir diumenge, estava ple de domingueros ticas. Crec que avui ja comencen tots el cole. Esperem que es noti, doncs fins ara estaven tots els hotels a tope.

Fa dos dies que el temps està tonto. Ahir no va sortir el sol, i plovia de tant en quant. No tormenta, però gotetes o xaparron de 5 minuts. Avui sembla que està igual, quina pena.
A Manzanillo vam anar a la platja una estona, però es va posar a ploure. Els ticas no es movien, plogués el que plogués, tots allà a la platja, gaudint del seu dia de diumenge. Vam anar llavors a una soda, els bars d’aquí. Em vaig prendre un “jugo de tamarindo” que estava més dolç que jo què sé...

Vam tornar cap a Puerto Viejo i vam anar al nostre hotel: Agapi. Són tres casetes de fusta fosca, de dos plantes, davant del mar, rodejat de naturalesa. Nosaltres estem a la primera planta, a uns 100 metres del mar. Entre nosaltres i el mar hi ha molts arbres i vegetació, i als arbres, uns 8 ossos perezosos. En vam veure 4, ahir. Són com boles de llana encongits sobre ells mateixos, allà, en una branca. La Cecilia, la duenya, és una negra esbojarrada i xerraire.

Puerto Viejo és un poble una mica més gran que Manzanillo, però no us penseu que molt més gran. Simplement té uns quants carrers més. Es molt xulo, molt més que Cahuita, té molt més encant. Cahuita no estava tant encarat al mar, passejant pels carrers intuïes el mar al fons, però Puerto Viejo està totalment encarat al mar. Passeges pel carrer principal i tens el mar al costat tota l’estona. Està ple de bars i restaurants i hi ha molt moviment. Les cases estan fetes de llistons de fusta, i moltes pintades de colors. L’ambient és relaxat i tranquil, envoltat de música típica tica i reggae. Està rodejat per ambdues parts, de km i km de platges salvatges.

És famós per la seva Salsa Brava. Però no es tracta de la salsa de les patates, sinó que es tracta del trencant més poderós de tot Costa Rica, només per surfistes experts i perillós inclús per a ells. Aquest és el motiu de que aquest poblet comencés a fer-se famós. Van començar a arribar surfistes de tot el món i el poble es va començar a obrir al turisme.
Després de deixar les maletes a l’hotel i llegir una estona, vam anar a passejar pel poble. Hi havia uns tenderetes i vam fer algunes compres: unes arracades molt xules, un braçalet de fusta i una cinta pel cap. Vam seguir passejant i vam parar a la platja a observar els surfistes. N’hi havia molts i la veritat és que ho feien molt bé. Vam seguir passejant i finalment vam parar en un restaurant a la platja i allà vam sopar.

Aquest matí hem esmorzat a la “casita del árbol”, que li diu la Cecilia, que és un bar muntat a la base d’un arbre, amb el seu tronc com a eix del bar. Allà he esmorzat un plat de fruita, torrades amb mantega i un cafè amb llet, que aquí el tenen molt bo.

Hem estat una estona a la nostra habitació. Ha estat plovent una estoneta, fins que ha sortit el sol. Hem anat passejant fins al poble pel camí que tenim davant de l’hotel. És un camí de bosc tropical, dens i humit. Aquest país és molt verd i frondós, com ells diuen, “pura vida”. Més del 30% del país està protegit.
Hem estat veient els surfistes pujant a les onades una estona. El Ramon s’ha banyat sota la pluja, en un moment en que ha caigut un xaparron. Després hem anat a prendre algo a un bar i finalment hem tornat cap a l’habitació.

A la nit hem anat a sopar al restaurant Patagonia, un restaurant argentí. Carnaca pel Ramon! Hem demanat un plat de vacio i un de asado de tira, per compartir entre els dos, acompanyats d’un pla de patates braves. No us podeu imaginar com estava el vacio...! Tendre tendre com la mantega! Uffffhh...estava boníssim! Feia molt de temps que no ens menjàvem un tros de carn tan exquisit...tan bo estava que, un cop acabats els plats, hem cridat a la cambrera (argentina, és clar, com tota la resta del personal) i li hem demanat un altre plat de vacio! S’ha quedat a quadros, però li hem dit que el Ramon s’havia quedat amb gana i que estava boníssim! Hem sortit del restaurant llepant-nos els dits i amb la boca feta aigua...quin sopar més bo, el recordarem molt de temps!
Demà ja deixem la costa caribenya i marxem cap a l’interior del país, a veure el volcà Arenal.

Cahuita (Costa Rica)

Veure fotos

8 de febrer:
Per sortir de Tortuguero vam agafar una barqueta que ens va portar durant tres hores pels canals del riu fins arribar a Puerto Limón.

El camí va ser preciós. Nosaltres navegant pel riu d’estil amazònic i veient la flora i fauna que ens anàvem trobant. Vam veure caimans, monos de cara blanca, tortugues...va ser un viatge molt xulo.

A Puerto Limón ens esperava el nostre cotxe llogat, un 4x4 petitet i nou de trinca! Tan nou que l’hem estrenat nosaltres i els seients portaven encara els plàstics!

Puerto Limón no té cap encant especial, així que vam agafar el cotxe i vam arribar fins a Cahuita, un poblet al sud del Carib.

El sud del Carib és el cor de la comunitat afrocaribenya de Costa Rica, originaris de Jamaica, que van venir fa molts anys per treballar en indústria de la banana. Durant molts anys, aquest sector del país va funcionar independentment de la resta. La cultura jamaicana va trobar bons aliats entre les antigues poblacions indígenes que hi havia a la zona. Aquestes cultures intercanviaven coneixements sobre plantes medicinals, agricultura i supervivència a la selva. I així van anar prosperant, al marge del que succeïa a la resta del país.
Tot i que les barreres racials van desaparèixer l’any 1949, l’electricitat, les carreteres i el telèfon van arribar molt més tard a aquesta bonica zona del país. El resultat d’aquest aïllament és una cultura encara molt independent de la resta de Costa Rica.

No obstant, la millora d’infrastructures ja ha arribat, junt amb el turisme. Han arribat a aquestes terres molts nord-americans i europeus, que s’hi han quedat a viure, atrets per la cultura del surf. Esperem que no ho facin malbé!

Cahuita és un poblet petitet, amb aires caribenys. A un extrem del poble hi ha la Playa Negra, i a l’altra, el parc nacional de Cahuita. El poble està situat en un petit punt que sobresurt cap al mar Carib. Només té dos camins de grava amb molt poc trànsit, la resta són de sorra. Hi ha un carrer principal i tres o quatre que l’atravessen i ja s’ha acabat el poble. Les cases són de fusta o ciment, i moltes d’elles pintades de colors. Hi ha un quants cavalls en una tanca al mig del poble, allà pastant.

Quan vam arribar ahir les vam passar canutes per trobar allotjament. Tot estava a tope i ens va costar una bona estona trobar lloc, tot i que no es veu molta gent pel carrer. Aquí molta gent va en bici o a peu.
Estem allotjats en unes cabanyes de fusta bastant xules (Ciudad Perdida). La nostra és força gran i tenim barra americana amb la seva cuina i les seves cadiretes. A sobre al jardí hi ha un jacuzzi! La dona que les llogava ens va fer un bon preu i finalment ens vam quedar aquí. Està a la part sud del poble, una mica allunyat.

Ahir vam sopar al Sobre las olas, un bar davant del mar. Vam menjar molt bé. el Ramon una sopa de peix boníssima, llom amb bolets i jo un plat de gambetes que estava per xupar-se els dits. Hem de dir però, que aquest país no és tan barato com els seus països veïns. Al contrari, surt caret...

I aquest matí, hem decidit anar a veure el parc natural. És un parc petitet, però dels més visitats a Costa Rica, ja que hi ha bons allotjaments al poble, les platges de sorra blanca són molt boniques, hi ha l’arrecife de corall i el bosc tropical que es troba al costat del mar, i està ple de vida salvatge.

La veritat és que ha valgut la pena, doncs la passejada és molt bonica. Vas caminant per un bosc dens al costat de la platja, i pots anar sortint i banyant-te. Nosaltres ho hem fet unes quantes vegades, quan la calor era forta i quan teníem ganes d’una mica de relax. El camí en total fa 8,5 km. Les platges són súper salvatges, plenes de palmeres i amb el bosc arribant quasi fins l’aigua. Hem vist monos de cara blanca, hem sentit els aulladors (i aquesta nit també, al costat de la nostra cabanya), la mateixa serp groga de l’altre dia a Tortuguero que es veu que és súper verinosa (es diu oropel, i el Ramon li feia fotos a dos centímetres!) i mapaches! El Ramon diu que posi que a Tortuguero vam veure també un basilisco.
Quan finalment hem acabat el camí, hem agafat un bus que ens ha portat fins al poble, doncs desfer el camí era com una mica matada...

Ens estem aixecant amb el sol, és a dir, cap a les 6 del matí. Ens llevem més d’hora que quan treballem!

9 de febrer:
Ahir a la nit vam anar a sopar i el Ramon es va demanar un plat de macarrons amb gambetes i pop que estava per llepar-se els dits! Més bo...tot i que vam haver d’esperar una hora perquè ens servissin el sopar, doncs aquí no s’estressen molt, van al ritme caribeny.

Avui hem passat un dia de relax total. Hem anat a la Playa Negra, que com el seu nom indica, té una sorra ben negra. Hem estat una estoneta prenent el sol i després hem anat a Reggae Bar a prendre algo mentre la brisa del mar ens acariciava la cara...hmmm...què bé, amb la caloreta que portàvem de la platja..!

Hem anat al súper a comprar algunes provisions i hem anat cap a la nostra cabanyeta. Ha passat el dia entre cafès amb llet, bloody marys, mangos i bananes, llegint, prenent el sol i banyant-nos al jacuzzi del jardí.

Mentre estava tombada sobre la gespa, amb el meu pareo, mirava els arbres i les fulles moure’s amb el vent i sentia els ocells cantar i els monos aullar, i em sentia plenament feliç i afortunada, he tingut un moment d’aquells de respirar fons i omplir-te els pulmons d’aire...
Ara intentarem actualitzar el blog, encara que no sabem com estan les connexions a internet per aquest país, i no pinta molt bé, com vagi al ritme caribenyo del poble ho portem clar...

I demà ja deixem Cahuita i ens dirigirem al següent poble caribeny (Puerto Viejo de Talamanca), un dels últims de la zona sud del Carib costarricense.

Tortuguero (Costa Rica)

Veure fotos

6 de febrer:

Després de 17 hores de viatge vam arribar a San Jose, capital de Costa Rica, cansats i rebentats. Vam anar a passar la nit a l’hotel que havíem prèviament reservat. A l’endemà, i després d’haver dormit molt poc, ens vam llevar a les 4 de la matinada i vam anar cap a Tortugero, parc nacional, en una autèntica avioneta.

Un cop deixat enrere la capital, sota nostre tot era selva. Ja ens vam fer una idea de com és aquest país. Just minuts abans d’aterrar, e que vèiem era el mar, un riu que anava paral·lel al mar, i vegetació espessa i salvatge.

Tortuguero és un parc nacional de 30.000 hectàrees de terra i 50.000 hectàrees marines. És molt bonic i molt autèntic, doncs a pesar d’haver-hi hotels, estan molt integrats en el paisatge i no n’hi ha molts. El poble de Tortuguero són quatre cases al costat del riu. No hi ha cotxes ni carreteres, només hi ha camins coberts de vegetació plens de vida salvatge.

Nosaltres ens hospedem al Tortugero Lodge, un hotelet molt cuco i acollidor a la vora del riu. Les habitacions són àmplies i espaioses (tenim el nostre llit i dos més individuals), totes de fusta fosca i donen a una galeria de fusta on hi ha lo més preciat per mi: una hamaca! Mentre em gronxo veig el riu i sento el mar. Hi ha també una piscina de pedra davant del riu. El menjador està disposat en una tarima davant del riu.

Tortuguero, com el seu nom indica, és famós pels milers de tortugues que cada any arriben per deixar els seus ous a la sorra de la platja. No obstant, ara no és època, doncs aquesta és de juny a setembre. És el lloc de cria de tortugues verdes més important de tot el Carib i on hi ha més tortugues verdes de tot el planeta. En el món hi ha vuit espècies de tortugues marines, sis aniden a Costa Rica, i d’elles, quatre posen els seus ous aquí.

Però no només les tortugues són l’atractiu de Tortuguero: a la seva selva hi ha més de 300 espècies d’aus (martin pescador, garzas, etc), ossos perezosos, monos aulladores, petites granotes vermelles verinoses, iguanes i manatís. Inclús hi ha jaguars, però són molt difícils de veure.

Els monos aulladores fan un soroll grutural i greu que posa els pèls de punta. Esl sentim cada dia des de la nostra habitació, i si treiem el cap per la finestra, els veiem als arbres, al costat just d’on dormim! Ah! I l’altre nit, el Ramon quasi aixafa la granota més gran que hem vist en la nostra vida!

Tortuguero és extremadament humit, hi plou molt. Sino, que li preguntin a la Eva, germana del Ramon, que aquest estiu va venir i no li va parar de ploure en tots els dies! Ara, per sort, és la època en que plou menys, i encara no hem vist aigua, llevat la del mar i el riu, és clar.

Vam fer un passeig en barca durant tres hores per buscar animals entre els meandres del riu. Vam veure monos a les copes dels arbres, una iguana, caimans, tortugues, i molts ocells. També vam fer una passejada pel parc natural i vam veure més monos, ocells, i una serp de color groc verinosa.

7 de febrer:

Avui ja deixem aquestes precioses terres de Tortuguero i anem cap al sud del Carib, on ja ens han dit que es respira ambient autènticament caribeny: reggae, rastes, surf i vida relaxada....quines ganes!

Primer anirem a passar uns dies a Cahuita i després a Puerto Viejo de Talamanca. Hem llogat un cotxe i ja comencem a fer ruta fins que deixem el país, a finals de mes.

La gent és molt amable i maca. Ens han dit que aquest és un país molt tranquil i segur, menys la capital, que és més perillosa, i on nosaltres no hi estarem més que l’imprescindible (la darrera nit per agafar el vol per tornar).

Als locals els diuen “ticas”. Quan els ticas ens pregunten que cap a on anem ara i els diem que Cahuita i Puerto Viejo, tots posen una cara de nostàlgia i d’enveja...es veu que és un destí que els encanta, i que crec que també ens encantarà a nosaltres, pel que ens diuen...

Fa una temperatura estupenda. Això de canviar l’abric i la bufanda pel bikini és fantàstic! Al Ramon els mosquits ja l’estan martiritzant, pobret...ja té unes ronxes d’escàndol...

Extended..!

3 de febrer:

Tornem a ser aquí! Després d'un mes a Barna, teníem més gusanillo de viatjar i hem decidit fer una extensió del nostre viatge! Demà volem cap a San José, la capital de Costa Rica! Quines ganes! Hi estarem fins a final de mes, exactament fins el dia 29 que ja tornem cap a casa. Llavors sí que ja s'ha acabat el cuento i comença la nostra vida "normal" a Barna: curro, cap de setmana, curro, cap de setmana...així que aprofitarem a fons aquest dies extres que tenim!