26 sept 2007

Vietnam-3

Veure fotos


23 de setembre:

Aquest matí un bus ens ha vingut a buscar a l’hotel i ens ha portat, junt amb uns quants guiris més i després de 3 hores, a Halong City. Allà hem agafat un vaixell, el Imperial Junk. Molt xulo, tot de fusta, amb les cabines al pis de baix, un pis intermig on està el menjador i la coberta, a dalt de tot.



Hem estat navegant durant dos hores, gaudint d’un paisatge preciós: la Bahia de Halong. 2.000 illes enmig del mar, i el que tu veus a l’horitzó són tot de formes, superposades a diferents nivells, una rere l’altre. Impressionant. És una de les meravelles naturals de Vietnam i pertany al Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Aquí s’hi ha filmant moltes pelis, com ara Indochina y El Amante.

Hem navegat fins a la Amazing Cave, i hem entrat (caminant) a una cova d’un quilòmetre de llarg, enorme, amb tot d’estalactites i estalagmites, amb uns espais molt amplis, i un sostre ple de concavitats formades al llarg de 3.000 anys per l’erosió de l’aigua.

Després hem anclat a una platgeta i ens hem fet un bany mentre veiem una posta de sol espectacular.



25 de setembre:

Ja estem a Hanoi de nou. Avui és la última nit que passem a Vietnam i ens hem concedit un capritxo: hem anat a sopar a “La Salsa”, un restaurant espanyol que ens ha sabut a glòria! Hem pres gaspatxo, xoricets i formatges boníssims!

El tour de tres dies per la Bahia de Halong ha estat molt bé, excepte avui. Ahir vam navegar entre les roques de Halong Bay i vam parar a menjar en una llacuna. Després vam parar en una illeta i vam anar en bici durant una bona estona (i no em vaig caure! Tot controlat!) i més tard kayaking. Vam anar a dormir a la illa de Cat Ba, la illa més gran de tota la bahia i amb una vegetació bastant salvatge i uns bons muntanyots.



Avui era l’últim dia i havíem de tornar fins a la ciutat de Halong en vaixell i després en bus fins a Hanoi. Doncs ahir a la nit ens diuen que està per venir un tifon i que no podrem tornar en barco i que haurem de tornar en bus, unes 5 hores!! Ens hem llevat aquest matí i de tifon, res de res, però de bus, si. Mig matí esperant el bus, després dos hores esperant el ferry que ens havia de creuar a terra ferma, després, un cop arribats a terra ferma i arribat el bus, s’enfonsa la roda a la sorra i no podem sortir en una hora i finalment agafem el ditxós bus. Total, després de les mil odisees i de tractar-nos com a borregos, era l’hora de menjar i ni ens volien donar de dinar (el tour no era gens barato i incloïa el dinar d’avui). Total, que qui ha fet de “defensora del pueblo” i s’ha enfrontat al guia demanant i exigint els nostres drets..? una menda, és clar. I el guia, a sobre, s’enfada perquè li dic que volem menjar i que no el volem pagar perquè està inclòs en el tour!! Ens havia deixat en un bar de carretera (si se li pot dir així, en aquest país) i pretenia que ens paguéssim nosaltres algo per menjar...tothom estava d’acord amb mi però ningú gosava dir res...al final he aconseguit que ens pagués una tassa de noodles a cadascú (que pels diners que hem pagat és cutre-cutre, però més valia això que quedar-nos sense dinar...).



Els serveis dels tours i de les excursions ens ha decepcionat una mica. Els guies expliquen poques coses, la organització no és molt bona i t’intenten pirular a la mínima que podem. Deu ser perquè fa molt poc que aquest país s’ha obert al turisme (l’any 95!).

Ens ha sobtat la immensitat d’espanyols que ens hem trobat. Molts i molts. És el lloc que més espanyols ens hem trobat des que vam començar el nostre viatge.

Demà marxem cap a Laos, hi estarem una setmaneta i després cap a les platges de Tailàndia!

Molta gent amb la que parlem ens pregunta si no tenim ganes de tornar, si no ens en cansem, de viatjar durant tant temps. Nosaltres els responem que no, que gens cansats, que estem encantats i que no volem que s’acabi! És clar que hi ha moments que pensem en la nostra gent i que els trobem a faltar, però sabem que aquesta experiència finalitzarà un dia i que probablement mai més es repetirà, i suposo que això ens fa viure i aprofitar cada moment i que siguem conscients de que s’ha d’exprimir al màxim.

Ja portem visitats 10 països i hem agafat uns 20 avions!

Tenim un seguidor anònim (dic anònim perquè no el coneixem), en David, que ens pregunta si no ens fem un lio amb els canvis de diners dels diferents països...doncs sí, el primer dia de cada país és d’adaptació i ens liem una mica, però enseguida t’hi adaptes i el que em passa a mi és que oblido el canvi del país anterior...suposo que és una estratègia de la meva ment per no saturar-se d’informació!

22 sept 2007

Vientam-2




18 de setembre:

Hem passat tot el matí veient els túnels (Cu Chi) que els vietnamites van fer per la guerra contra els francesos i després contra els americans. A 60 km de Saigon, més de 250 km excavats sota la terra, només amb l’ajuda d’una petita eina i un cistell de bambú per treure la sorra. És al·lucinant veure com van lluitar amb ungles i dents contra la potència americana i els van guanyar.



Els túnels tenen tres nivells diferents (a 3, 6 i 8 metres) i són súper estrets i súper baixets (comentava el guia que l’enemic americà era molt més gran i tenia dificultats per entrar-hi). Hem fet un trocet sota la terra, pels túnels, i era realment agobiant i difícil passar per segons quins trams. Les entrades són súper petites i estan totalment camuflades sota les fulles.

Als túnels hi van viure unes 6.000 persones, de les quals en van quedar 600. Hem vist les trampes que hi havia als alrededors dels túnels, i posaven els pèls de punta.

Els vietnamites, a la guerra que van patir no li diuen la Guerra de Vietnam, és clar, li diuen la Guerra Americana. Suposo que tots recordem aquelles fotografies de la guerra del Vietnam...o li direm de la Guerra Americana, en què surt la població (i en concret, en recordo una amb un nen en primer pla) corrent despullada, aterrida pel napalm...

Et donaven la possibilitat de tirar uns tiros... i és clar, el Ramon no se n’ha pogut estar...ha fet uns 10 tiros amb una M-60 i uns 10 més amb una M-16, que són les metralletes dels americans. Estaven travades (perquè no se t’ocorrís, en un atac de bogeria, girar l’arma i foradar a tots els guiris que per allà corrien) però enfocades a un camp de tir i feien molt i molt soroll. Mentre anaves fent la visita als túnels anaves sentint els tiros...molt bona ambientació, sí senyor...

El guia ens ha explicat que Ho Chi Minh té realment un problema greu amb les motos. Deia que arribaria un dia no molt llunyà en què els vietnamites no es podrien moure, que el govern hauria de fer algo ja per solucionar el tema. Hi ha 4 milions de motos i 8 milions de persones (l’altre dia vaig posar que la població era de 5 milions, però no, es veu que en són 5).

20 de setembre:
Estem tornant de passar dos dies pel delta del Mekong. L’hem recorregut en barca i hem dormit a una ciutat anomenanda Can Tho. Hem vist com fabriquen arròs, caramels de coco, noodles...



Ahir vaig tenir un “percance”. Podíem agafar bicis i fer un petit recorregut...doncs no vaig estar ni dos minuts a sobre de la bici...havia plogut, el terra estava moll, portava una mountain-bike bastant gran per mi, i de cop...patapaaaammm...!! la Taís al terra...mecaguuun...! res greu, un dit una mica xafadet i ja està. El Ramon es va fotre un bon susto, pobre...es va girar i jo estava al terra, tota bruta de fang i amb cara de “nooo......pq a mi...?”

Al vespre vam anar a sopar amb tota la gent del tour i vam provar serp. No ens va agradar especialment, creiem que no estava molt ben cuinada, era com menjar un tros de nervi...

I aquest matí hem anat a veure a primera hora el mercat flotant de Cai Rang.



El delta del Mekong és la zona més fèrtil del país i es produeix el 60% de l’arròs de tot el país. És el segon país del món en exportar arròs (el primer és la Xina).

El Mekong és el riu més llarg del Sud-est Asiàtic: creix al Tibet, a 4.875 metres d’alçada i recorre 4.350 metres fins arribar a la desembocadura, aquí, al delta. Les crescudes anuals del riu que es produeixen entre maig i setembre inunden bona part del terreny. Per aquest motiu, els habitants d’aquesta regió porten una vida quasi amfíbia, doncs viuen en cases sobre-elevades o flotants, als marges del riu i utilitzen les canoes i barques com a medis fonamentals de transport.

Vietnam té una població de 85 milions d’habitants, amb una densitat de 259 hab/km². La majoria de la població és rural (75%), com a Camboia. El 2006 l’esperança de vida dels vietnamites era de 68 anys pels homes i de 73,8 per les dones. La població de Vietnam és bastant jove: el 2006 el 19% dels vietnamites tenien entre 5 i 14 anys. El llarg període de conflicte bèlic va interrompre els programes educatius i culturals, sobretot els que eren d’origen francès. Després de la reunificació, es va nacionalitzar totes les escoles del país. Actualment l’escolarització és obligatòria i més del 95% de la població adulta sap llegir i escriure.

Els matrimonis abans estaven concertats, cosa que ja no passa actualment. Com a terme mig, els homes es casen als 25 anys i les dones als 23. El govern està intentant reduir el creixement de la població aplicant polítiques de planificació familiar entre les quals figuren les de incentivar els matrimonis en edat més avançada i les famílies més petites.

L’aliment bàsic dels vietnamites és l’arròs i tenen una gran varietat de plats. Hem de dir que, per experiència pròpia, tots el plats que fan estan molt bons i que estem menjant molt bé. Ah! La famosa Conchinchina està aquí, a Vietnam.

Creuar el carrer aquí és una bogeria...ens pensàvem que ho havíem vist tot en trànsit dens, a la Índia i a Indonèsia, però Saigon és lo més bèstia que hem vist mai...els passos zebra, ni cas, com si no existissin, llavors el que has de fer és començar a creuar, sense parar, i a poc a poc, perquè els milions de motos que se’t venen a sobre et vagin sortejant...i sí, és així...si et pares, l’has cagat, et quedes allà i no surts ni demà, així que has d’anar fent, sense pressa i intentant no estressar-te molt, i anar fent via...al·lucinant..!

22 de setembre:
Ja estem a Hanoi, la capital del país. Té la meitat de motos que a Ho Chi Minh, cosa que s’agraeix, doncs el trànsit, a pesar de ser dens, no és tan caòtic com a Saigon.



M’agrada més que Saigon, és més acollidora, més provinciana, més autèntica: molts carrers estrets, una barri antic curiós, llacs repartits per tota la ciutat...Saigon em va semblar més freda, més ciutat.

Avui hem passat el dia visitant-la. Hem vist el llac Hoan Kiem i el Ho Tay, la pagoda d’un pilar, el temple de la literatura, la catedral de San Josep i el mausoleu de Ho Chi Minh (que va demanar en vida ser incinerat i no només no li han fet cas, sinó que l’han dissecat...! ara no hi era, se l’enduen a Rússia cada any a posar-lo guapo...estaria content, si aixequés el cap...!).

En aquesta ciutat les aceres no són per passejar...estan plenes de motos aparcades o de cadires i taules per menjar-hi...tot menys passejar per elles...per caminar, has d’anar per la calçada, amb la perillositat i l’estrès que això comporta: les motos et piten tota l’estona i et passen a dos centímetres de tu. A les motos, hi van dos, tres, quatre persones...més els nens petits, nadons (ahir vaig veure una noia darrera la moto que li donava el pit al seu bebè!) o no tan nadons, embarassades...tots sense casc, és clar. Això sí, condueixen per la dreta també.

Anit vam passejar pel night market, tot un carrer ple de tenderetes i ple de vietnamites comprant com bojos, a tope de gent. Per nosaltres no era especialment interessant, però hi havia molt ambient. Vam anar passejant fins al llac del centre, que estava a prop i vam tornar.

Estem menjant molt bé i molt barato. Avui hem sopat arròs, gambes a la parrilla, amanida, carn amb patates fregides i beguda...per 3 euros en total! El lloc era molt autèntic: al mig del carrer, milions de tauletes i cadires de plàstic petites i baixes, inundant l’acera (el que us deia) i ple de vietnamites sopant...després, el Ramon encara tenia un foradet i ha decidit fer el jabalí total: hem torna a on vam sopar ahir (també al carrer, però només unes 5 taules, un fogonet i carn per fer-te-la tu segons el teu gust, i tirat de preu) i s’ha fotut, com a postre, podríem dir, una ració de carn, ell solet.



I demà anem a passar tres dies a la bahia de Halong. I el dia 26 ja marxem cap a Laos i el 2 d’octubre cap a Bangkok i directes cap a les illes, que ja tenim unes ganes de tirar-nos a la bartola que ens morim!

18 sept 2007

Vientam-1



16 de setembre:
Ja estem a Ho Chi Minh, l’antiga Saigon. D’entrada, el que crida l’atenció és la enorme quantitat de motos i la bogeria del trànsit. Estem en època de pluges, i plovia al arribar. Pel carrer els vietnamites t’atosiguen tota l’estona perquè els hi compris guies, metxeros, que agafis el seu transport, etc. He parlat amb uns bascos que he conegut (el Ramon estava a l’habitació veient Formula 1 i jo he baixat a fer unes gestions) i han corroborat aquesta sensació, diuen que són molt plastes, que no pots fer un metre sense que et vinguin a atosigar-te. Bueno, el Ramon i jo estem curtits amb aquest tema, després d’estar a la Índia l’estiu passat, res ens semblarà pitjor...

Demà ens prendrem el dia lliure per conèixer la ciutat i passat demà anirem a veure els túnels de la guerra...a mi no em fa especial gràcia, però el Ramon ho vol veure. I l’altre dia anirem a fer un tour pel riu Mekong durant dos dies. Després agafarem un avió cap a Hanoi i allà veurem la bahia de Halong, que en tinc moltes ganes i Sapa, zona de muntanyes.

17 de setembre:
Déu meu...quina bogeria de trànsit...! És el país del món on he vist més motos! Hem agafat una espècie de tricicle i ens hem submergit en el caos circulatori...per flipar! Però molt! El Ramon i jo no ens ho podíem creure! Imagineu-vos una manifestació, on els carrers estan plens de gent i més gent, a tocar de mà...doncs és així i tots en moto! Així és Saigon. Els cruces són una bogeria: no respecten els semàfors i veus com se t’apropen centenars de motos i et van esquivant amb habilitat asiàtica....alucinant! Aquí també condueixen per la dreta.

Hem estat tot el dia passejant per la ciutat. No és espcialment bonica, té l’encant de les ciutats asiàtiques: molta gent, moltes olors diferents, molta venta ambulant, molt trànsit...els vietnamites van amb el gorro típic en forma de triangle i la majoria amb mascareta per la polució. Hi ha tot un món de mascaretes: les venen pel carrer i n’hi ha de tots colors i formes.



Hem vist el mercat de Cholon: enorme, i sembla com si fos de venta al major, doncs tot està en grans quantitats. La zona de sabates són muntanyes i muntanyes de sabates, igual passa amb la de gorros, maletes, xampus, etc. I tot tipus de menjar, espècies, etc. També hem vist el riu, la catedral, la pagoda més famosa, l’ajuntament, el palau de la reunificació...

Ens està fent bastanta cosa els mutilats i desfigurats per la guerra. N’hi ha moltíssims, i se t’apropen al carrer per demanar-te llimosna i fa molta angúnia...no entraré en detalls, però des de 8 dits en una mà fins a peus als genolls....duret....

A Vietnam s’hi han rodat moltíssimes pel·lícules, com ara Taxi Driver, Apocalypse Now, Platooon, La chaqueta metálica, El amante, etc...

Ho Chi Minh és la ciutat més gran de Vietnam, malgrat no ser la seva capital i té 5 milions d’habitants.

RESUM CAMBODIA

El que més ens ha agradat:

  1. Tots els temples
  2. Trànsit molt més tranquil que a altres llocs d’Àsia

El que menys ens ha agradat:

  1. Que els nens treballin i no vagin a l’escola
  2. Que els preus estiguin en dòlars, el que ho fa més car

Cambodia

Veure fotos Bangkok




Veure fotos Cambodia-1

Veure fotos Cambodia-2



12 de setembre:
Avui hem arribat a Cambodia, a Siem Reap, on estan els temples d’Angkor. Des de l’aire promet: tot el que veus és verd, poc habitat i ple de palmeres. A mi m’ha donat la sensació que arribàvem a una illa tropical, però no; arribem a terra ferma.

Ens allotgem en un hotel que està molt bé: Lotus Angkor. Ja fa anys vam descobrir la pàgina web asiarooms.com, que ofereix habitacions a meitat de preu, sempre que les reservis per aquesta pàgina. Doncs estem en un hotel xulíssim per 35 euros la nit...no està malament, no? Riu-te’n d’Austràlia i dels seus preus desorbitats! Pagàvem quasi el doble i estàvem la meitat de bé. Tenim una habitació àmplia, amb vistes a la piscina i moníssima.

Les runes d’Angkor són un dels majors monuments arquitectònics del món. Angkor era la capital de l’antic imperi khamer, fundada a principis del segle IX. Posteriorment, els altres reis van anar ampliant la ciutat i construint-hi temples, com el d’Angkor Wat, que és el més gran que hi ha, construït cap a l’any 1100. Durant el segle XIII Angkor ocupava 100 km2 i era una de les ciutats més grans del món. Hi vivien un milió d’habitants. El 1430 va ser abandonada per motius d’inseguretat (amenaces dels tailandesos que la feien poc segura) i van traslladar la capital a un altre lloc. L’Angkor Wat va sobreviure durant algun temps com a centre budista de peregrinació, però la resta de la ciutat va quedar coberta per la selva, fins que arqueòlegs francesos van començar a excavar-la els anys 1860. El 1987 es va iniciar un projecte de restauració i el 1992 va ser declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco.

Angkor és tan gran, que necessites una setmana per veure’l. Hi ha entrades d’un dia, tres dies i una setmana. Nosaltres hem decidit fer l’intermig, és a dir, recorre’l durant tres dies. És un lloc que tenim moltes ganes de veure, perquè hem vist fotos i sembla impressionant. Demà hi anirem, ja us ho explicarem...

Hem passat tres dies a Bangkok. Vam volar des de Hong Kong i ens hi hem estat organitzant els pròxims dos mesos de viatge. No hem visitat temples, no hem fet turisme, només ens hem dedicat a relaxar-nos i a passejar pels carrers ja coneguts. De fet, tots els temples ja els vam veure fa 3 anys (que si el Buda sentado, que si el Buda esmeralda, que si el Palacio Imperial...), així que vam decidir disfrutar de Bangkok sense obligacions turístiques.

Vam passejar per Khao San Road, vam gaudir dels massatges tailandesos (una hora 180 bats, o sigui, 4 euros!) i vam intentar fer la turistada de veure el ping-pong show: jo em resistia, però el Ramon, que ja es va quedar amb les ganes fa 3 anys, m’hi va portar...total, que és un lloc súper macarra, amb mal ambient, amb una dona gran que fa un espectacle de treure’s coses de les seves parts íntimes...bastant desagradable, i per acabar-ho d’adobar, vam marxar al cap de 5 minuts, doncs ens demanaven més diners dels que ens havien dit d’entrada i de molt males maneres, amenaçant-nos i tot (una dona entrada en anyets intentant amedrentar al Ramon, que se li va riure a la cara, però no molava l’ambient i l’intent de timo, així que vam marxar i vam estar a temps de veure com la iaia feia malabarismes agafant unes anelles amb el xuminu i fent punteria en una botella...per oblidar...).

Ah! Una informació interessant de Hong Kong que no vaig escriure: té una població de 7 milions d’habitants, amb una densitat de 7.000 habitants per quilòmetre quadrat, el que fa que sigui un dels llocs més poblats del món. L’esperança de vida dels seus habitants és de les més altes del món (78,9 pels homes i 84,5 per les dones).



15 de setembre:

Avui fa exactament 4 mesos que vam començar aquest impressionant viatge. 4 mesos inoblidables de conèixer nous països, reviure països ja coneguts, conèixer gent nova, cultures, passar experiències i viure intensament...esperem que els 3 mesos que ens queden siguin tan fantàstics com els que hem passat.

Avui ha estat el nostre tercer i últim dia als temples d’Angkor. Són impressionats, enormes, immensos...un munt de temples dispersos enmig de la selva. Algun d’ells han estat envaïts per la jungla, un dels pocs casos en què la naturalesa ha guanyat el pols a l’home. Arbres immensos creixent sobre els murs dels temples, sobre les portes...increïble. Un treball de la naturalesa de més de 300 anys.

El primer dia va ser el més dur i intens. Vam començar a les 8.30 del matí i vam acabar a les 6 de la tarda, veient la posta de sol des de dalt de tot d’un temple, des d’on veies la selva. Vam veure els temples de Bayon, Baphuon, Suor Proat, Preah Paillay, Ta Kev, Ta Prohm (el dels arbres, una de les fotos més fetes d’Angkor), Banteay Kdei, Kravan, Angkor Wat i la posta de sol a Phom Bakheng.



Va ser un dia de molt sol i molta calor, i ens vam passar les hores caminant i pujant les escales de pedra dels temples. A la nit estàvem rebentats i vam anar a fer-nos un massatge. Suposo que ja sabeu com són els massatges d’aquesta part del món: utilitzen tot el seu cos sobre el teu i van pressionant i apretant les diferents parts del cos. Gens relaxant. Fa mal, però alhora et deixen nou. A mi m’encanten.

El segon dia vam veure els temples Preah Khan, Neak Pean, Ta Som, East Mebon i Pre Rup. Vam acabar a les 3 de la tarda, sota un sol tremendo, i vam anar a descansar a l’hotel, a aprofitar la piscina i descansar una mica. Al vespre ens vam fer un massatge de mitja horeta als peus. Agafen un punxó i te’l claven a la planta del peu, li diuen reflexologia i fot un mal de collons...però també m’encanta..!

Avui hem anat a veure el llac Tomlé Sap (res a veure amb els temples, una sortida fora dels plans). És un llac marró, segons diuen perquè estem a la època de pluges, i on els camboians i els vietnamites s’hi han assentat en barques flotants i hem pogut veure com hi viuen. Després hem anat a veure un temple que està més allunyat dels altres, a uns 40 km, el temple Banteay Srei. De tornada hem vist el Bamteay Samré i hem repetit, per despedir-nos, el Angkor Vat. Ha estat plovent quasi tot el dia, i en part ho hem agraït, doncs no ha fet la calda insoportable dels altres dos dies.

I ja deixem Camboia després de 5 dies i demà volem cap a Vietnam, concretament cap a Ho Chi Minh.

Coses que ens han sorprès: aquí condueixen per la dreta! Portem 4 mesos veient conduir per l’esquerra i ja ens havíem acostumat. Hi ha cotxes amb el volant a la dreta, i d’altres a l’esquerra.

Quan arribes a un temple, estan tots els xiringuitos muntats pels guiris: que si l’aigua, que si fruita, que si menjar, samarretes...quan apareixes, t’envolten mil nens i nenes i et comencen a agobiar amb què els hi compris algo. La majoria de les mares estan estirades a les hamaques i es dediquen a recollir els diners que els porten els seus fills de les vendes als guiris. No ens ha agradat gens...un dia, ens van venir dos nens a vendre’ns postals...no en volíem comprar cap, però al final, de tant insistir, i amb tan salero que ho va fer, li vam comprar les postals al nen més simpàtic..l’altre nen es va quedar callat, va apretar les dents i li va caure una llàgrima per la galta...al Ramon i a mi se’ns va trencar el cor...una pena, pobres nens, només haurien de poder preocupar-se de a quin nen li roben la pilota o li fan la trabanqueta... molta pena, molta...

Camboia no és tan barato com Thailandia. Aquí ho cobren tot en dòlars americans, i es passen una mica. No en tot, però en algunes coses sí, com per exemple, agafar el tuk-tuk i portar-te al centre del poble costa 3 dòlars! Caríssim. A Thailandia pagues pel mateix recorregut 1 euro.

Venen guies amb aspecte totalment de Lonely Planet, però si t’hi fixes una mica...són fotocòpies! La veritat és que donen el pego i són molt més barates...

Una part de Tom Raider va ser filmada a Angkor, i als camboians els encanta recordar que l’Angelina Jolie ha estat aquí.

No hi ha monedes, tot és en bitllets, el més gran dels quals és de 2 euros! Imagineu-vosl el petrecol de bitllets que portem a sobre!

Molts dels temples d’Angkor han estat abandonats i es nota en les runes, pedres caigudes i figures budistes trencades (a moltes els hi falta el cap). Molts dels temples els estan reformant. No obstant, el temple d’Angkor Wat mai ha estat abandonat. És el temple més important i el que surt a totes les fotos de Camboia, inclosa la seva bandera. És l’edifici religiós més gran de la terra. Va ser construït com a temple funerari de Suryavarman II (1112-1152) en honor a Vishnou, divinitat hinduista amb la que ell s’identificava. Es distingeix per moltes detalls específics. Un d’ells és que està orientat cap al oest, cosa que el fa excepcional. L’oest simbolitza la mort, així que molts especialistes han conclòs que el temple deuria ser, originalment, una tomba. Angkor Wat és famós també per les seves nimfes celestials, n’hi ha més de 3000, cadascuna amb diferent cara, esculpides sobre els murs.

A Camboia (capital Phnom Penh) el 80% de la població és rural. Té una densitat de 80 hab/km2 i la seva esperança de vida és bastant baixa: 57,4 pels homes i 61,3 per les dones. La mitja de fills per cada dona és de 3,37. Almenys un 10% de la població va morir entre 1975 i 1979 com a conseqüència del genocidi efectuat pels jemeres rojos. Cap a finals dels anys 70, les ciutats més grans del país es van anar despoblant, ja que els que hi vivien, van fugir o van ser enviats a les zones rurals. Antigament el francès era la segona llengua del país, però el seu ús no es va fomentar i actualment no es parla. Només el 70% de la població està alfabetitzada (i ho podem corroborar nosaltres, doncs als temples els que et venen els souvenirs i les begudes són els nens, n’està ple, i l’escola, deu estar buida..). Degut a la guerra dels 70, molts professors van ser assassinats. El govern està intentant solucionar el tema de l’educació (amb pocs resultats, pel que nosaltres hem pogut veure...).

RESUMS JAPÓ I HONG KONG

RESUM JAPÓ

El que més ens ha agradat:

  1. Els japonesos, són encantadors
  2. La cultura japonesa, i el contrast amb la modernitat
  3. L’experiència d’allotjar-se en un ryokan (casa tradicional japonesa)
  4. La sorpresa dels preus no tan cars com esperàvem
  5. Shirakawago
  6. Tokyo
  7. la bogeria de l’electrònica

El que menys ens ha agradat:

  1. La dificultat en comunicar-te amb els japonesos, doncs pocs parlen anglès
  2. Els esmorzats típics japonesos, massa estranys per nosaltres

RESUM HONG KONG

El que més ens ha agradat:

  1. La grandiositat dels seus edificis
  2. El joc de llums que ofereix cada vespre, a les 20h

El que menys ens ha agradat:

  1. Els aires condicionats, que allà on anaves, estaven al màxim i et congelaves

8 sept 2007

Hong Kong

Veure fotos Hong Kong-1





4 de setembre:

Ja estem a la ciutat dels gratacels i la vida trepidant. La veritat és que venint d’on venim, el canvi es nota. Deixem enrera el país que, probablement, és el més net d’Àsia i tornem a l’Àsia que coneixíem: l’Àsia de carrers bruts, olors penetrants i fortes i edificis vells i foscos. És una ciutat de contrastos, doncs al costat dels grans edificis nous i moderns hi ha els vells i destartalats. Tot té el seu encant, però. Està clar que tot s’ha de veure i tot té el seu punt especial.



Venint de l’aeroport hem vist els grans edificis i el mega-port amb milers de contenidors i grues, enorme!

Hem arribat i hem anat a sopar i hem pogut fer-nos una petita idea d’on estem. Hem demanat cranc, amb el que ens semblava que era arròs...què equivocats estàvem..! no era arròs el que veiem, sinó all fregit i picant com una mala cosa! Tot i tenir els llavis com la Carmen de Mairena, estava bastant bo.

Sortint hem vist botigues a peu de carrer on netegen allà mateix, dins d’una palangana situada al terra el peix que t’estàs menjant al restaurant del costat, mentre a dos metres netegen amb una manguera la brutícia del carrer...això és Àsia i el Japó, una excepció...!

Hong Kong està format per un conjunt d’illes (més de 200). Fins fa 10 anys encara pertanyia als anglesos, i tot i que es pensaven que perdria tota la seva força econòmica, l’energia de la illa ha contagiat el seu dinamisme a la gegant Xina. Així que continua sent una ciutat de negocis molt important per mig món. El seu port és un dels més importants del món. L’aeroport ha estat dissenyat pel Norman Foster (el mateix del metro a Bilbo). Diuen que és un híbrid entre Orient i Occident i que sorprèn tant als asiàtics com als occidentals...així que ja us ho explicarem!



7 de setembre:

Ja portem tres dies sencers a Hong Kong. La veritat és que aquesta ciutat és una passada, no et deixa indiferent. Hi ha molts que diuen que recorda a Blade Runner, i no estan equivocats: està plena de desnivells, de túnels, passadissos que van d’un edifici a l’altre coberts per cristalleres, escales mecàniques, mega-autopistes enmig de la ciutat...hi ha els edificis més alts que he vist a la meva vida. Aquí et sents com una formigueta en un bosc de gratacels.

És una mica embolic anar d’un lloc a un altre, perquè veus un carrer a pocs metres, però per accedir-hi, tot i estar al costat, has de travessar túnels o pujar escales mecàniques o passar per un subterrani...quin lio! Aquí en bicicleta....millor que no...

No obstant, no us penseu que és una ciutat súper moderna. Ho és i no ho és. Al costat dels gegants hi ha edificis vells, d’un negre brut que deixen entreveure que en temps millors havien estat blancs. És una ciutat de contrastos. Està ple de grans superfícies de compres, però pixeu-vos de riure de la illa o del Bulevard Rosa...són minúcies al costat del que hi ha aquí: això són com vertaderes ciutats, són enormes, et perds i no pares de veure passadissos i passadissos i pisos i més pisos de botigues de les millors marques (que si Gucci, que si Prada, que si Dior...totes, i repetides al carrer del costat!). I al costat d’aquests mega-moderns grans magatzems...un súper edifici en obres aguantat per andamis de bambú! No t’ho perdis! No ens ho crèiem al principi, però sí, els fan amb andamis de bambú!!

El primer dia ens el vam passar patejant-nos la ciutat i fent-nos amb ella. Vam estar tot el matí passejant per l’immens port i vam pujar al Peak, des d’on vam poder gaudir de les vistes de Hong Kong des de la muntanya. Al vespre vam descobrir el mercat del costat del nostre hotel, que no està gens malament: hi té de tot, des de fruites fins a roba interior, gorros, peix...i barato.

El segon dia vam anar pel matí al Stanley Market, que està a l’altre costat de la illa, un lloc molt més tranquil que la bogeria de la vida dels gratacels. Per la tarda vam agafar el ferry i vam creuar a terra ferma: Kowloon. És molt semblant a Hong Kong, molts gratacels i moltes botigues. Allà vam pujar al bar Felix, al Hotel Peninsula. Un lloc bastant de pijerio, però que ens havien recomanat per les vistes. I la veritat és que va valer la pena: estàs assegut al pis 28 d’un edifici just davant del port de Hong Kong. Hi vam anar a veure la posta de sol, i l’espectacle era al·lucinant: vas veient com, davant teu, on tens una munió de gratacels, les llums es van encenent a poc a poc, a mesura que el dia deixa pas a la nit. I a les 8 del vespre, cada dia Hong Kong ofereix un espectacle de llums i làsers des dels edificis més imponents. Així que pots observar com els edificis sencers es van encenent, canviant de color i de dibuixos en la seva façana i com, des de dalt de tot dels edificis, els làsers van escombrant el cel, amb diferents colors. Tot un espectacle digne de veure!!



Vam veure un programa d’aquests que es baixa el Ramon per internet, on deia que Hong Kong té un dels 5 làsers més potents del món. La simfonia de la llum, com diuen ells, està gestionada per una empresa Australiana (Laser Vision) i es controla tot des d’un ordinador.

Avui ens hem llevat i plovia una mica. Fa caloreta, uns 30 graus. Al cap d’una estona ha deixat de ploure. Tot i així, sembla que a Hong Kong no hi brilla el sol. Cada dia ha estat encalitxat, el cel blanc sense deixar traspassar un raig.

Aquest matí hem agafat el tramvia i hem parat quan hem vist botigues d’electrònica i un mercadillo pels carrers (Stanley St.). Jo m’he firat una miqueta...dos vestidets moníssims per 7 euros cadascú! Angela, me he acordado de ti y de nuestras compras en Bali, te hubieran encantado..! Després hem estat deambulant pels carrers. Hi havia com un altre mercadillo en unes escales. Finalment hem anat a parar a un temple: Man Mo. Tot i haver-nos promès no anar a veure cap temple més, ens hem desdit i hem anat a visitar-lo. Hem fet bé, era molt petit i no hi hem estat més de 5 minuts...je!

Sortint del temple, hem vist un bar on deia “wine + cheese room”...nyaaam..no ens hem pogut estar i hem dinat unes tapetes d’un formatge boníssim amb unes copetes de vi.



Després el Ramon volia anar a la zona especialitzada en electrònica (Sai Yeung Choi) i hem agafat el metro per anar a terra fer-ma! Riu-te’n del nostre metro! Aquí creues el mar en metro! I en bus, i en ferry...està Hong Kong connectat amb terra ferma per sota i ni t’enteres que has traspassat un trocet de mar! Un cop allà, la bogeria: carrers plens de gent, sorollets d’aparells electrònics i botigues i més botigues d’aparatets per tot arreu. Hem estat passejant una bona estona i després hem anat al Lady Market on els dos ens hem firat una miqueta. Deia “lady” però a pesar de tenir més cosetes per dones, també hi havia perquè als nostres homes els poguéssim tenir contents...jiji.

I després de perdre’ns una estoneta fins arribar a Hong Kong (crec que és el primer cop, des de que estem de viatge, que ens perdem!), hem anat a sopar a un restaurant espanyol molt bo! Estava al Soho i es deia “La Comida”. El Ramon s’ha pres un gazpatxo, una tapa de xoricets i gambes al ajillo i jo una sopa de peix i uns musclos. Boníssim!

Es nota la influència dels anglesos en les cases de te, que estan per tot arreu, les pastisseries, que tenen una pinta exquisita, res a veure amb els pastes japoneses, que eren com...uix..! això no m’ho menjo ni boja! (galeta de mongeta verda, puajs!), els tramvies, que són de dos pisos, com els autobusos londinencs...

També hi ha la Hello Kitty per tot arreu, com al Japó. I les llaunes de cafè amb llet als dispensadors de begudes que hi ha al carrer (i llaunes de cafè amb llet calentes!), igual que al Japó.



8 de setembre:

Aquest matí hem pujat al Bank of China, des d’on pots gaudir de les vistes des del 42è pis. N’hi ha fins a 70 i pico pisos, però només et deixen pujar fins el 42. Al·lucinant veure Hong Kong des de dalt. Tot i així, encara hi ha edificis més alts! Un d’ells és on es va rodar Tom Rider, que fa més de 400 metres!

Després hem anat al Hong Kong Park i hem estat passejant. Hi ha un aviari on pots veure diferents ocells. Estàs com en una gàbia gegant, per on els ocells campen per on volen...fins topar-se amb una reixa que els impedeix seguir volant...tallada de rotllo, pobres...

Hem pogut constatar que la calitxa és l’ambient normal d’aquesta futurista ciutat. Cada dia igual, tot el cel blanc, com emboirat i encalitxat.

També ens ha cridat l’atenció que molta gent porta mascareta o es tapa la boca amb un mocador. Al Japó igual, i una guia ens va explicar que els japonesos són molt al·lèrgics...no sabem ben bé si és per això o per la pol·lució...

I estan bojos per la marca Luis Vuiton, japonesos inclosos. Tothom porta bolsos, monederos, bosses... Nois joves també, em va cridar molt la atenció. Nois de 20 anys, amb pantalons caiguts, bambes, rotllo modernillos...i el seu monederet Luis Vuiton a la mà. Curiós, deu estar de súper moda.

La Mayu ens va dir que els japonesos odien les imitacions, i que les noies es deixen un dineral cada mes en roba, arribant a passar reals problemes per arribar a final de mes. També que el pitjor que li pots dir a un japonès és que si és xino...

Demà ja volem cap a Bangkok, la nostra estimada Thailandia, a la que tornem després de 3 anys i de la que tenim molts bons records...

3 sept 2007

Japó-6



3 de setembre:
Ahir vam deixar la família i seguim el nostre viatge...va fer peneta saber que no els veurem en bastant temps, però alhora ens adonem de la sort que tenim, doncs a nosaltres encara ens queda bastant camí per fer!

Vam agafar el tren bala cap a Tokio: 600 km en 2,5 hores! Va com una bala, està clar (300Km/h)! Vam arribar i vam marxar a veure la gran metròpoli, que jo encara no havia vist!



Vam quedar amb al Mayuko, que va venir amb una amiga, la Haruko. Ens van portar a fer una volta: vam anar a Harajuku, la plaça on estan tots els freakies reunits i on estan tots els guiris com bojos fent fotos. Flipes molt com es vesteixen: tipu nina, amb faldilla amb cancan, totes de rosa, o tots de negre, amb ulls i llavis negres, súper siniestros...Dos nois em van cridar l’atenció perquè portaven com una vena al voltant del cap i pel nas, per sobre...molt estrany. Molts no volien fotos, i altres sí i posaven perquè els hi fessis fotos.



Després vam anar a Shibuya, el lloc típic de Tokio ple de neons i grans avingudes, ple de gent, la típica imatge que surt a les pel·lícules. Excitant, trobar-te allà, enmig de milers de japonesos, tot de llums, amb edificis que s’aixequen fins al cel tots plens de pantalles i llums de colors...què guai! Al final del viatge coneixo el Japó modern i cosmopolita, quines ganes tenia!



Després vam anar a prendre algo a Roppongi i després el Ramon i jo vam anar a sopar al Sant Pau de Tokio. Ens va encantar, vam jalar com porquets i vam disfrutar moltíssim del menjar. El cuiner ens va posar un platet extra de pernil ibèric i ens va saber a Glòria!

Avui hem passat el dia recorrent Tokio en metro i ens hem apanyat molt bé! Hem repetit Shibuya i hem passejat pels carrers plens de botigues acompanyats pels crits dels corbs que envaeixen la ciutat. Després hem anat a la Tokio Tower que és una imitació de la Tour Eiffel de Paris, té la mateixa forma, és curiós...hem pujat a 250 metres i la veritat és que la vista és impressionant. Hem continuat per Hakihabara Electronic Town...la bogeria. Carrers i carrers amb tot d’objectes electrònics, edificis immensos plens de maquinetes, corredors tapats ple de cables, fusibles, resistències... tot el que us pugueu imaginar! Hem acabat el dia a Ginza, el barri pijotero. No ha estat malament, perquè els edificis eren impressionants i estaven tots iluminadíssims, però les botigues eren massa puestes per nosaltres: Gucci, Luis Vuiton, etc.



Hem anat a sopar a prop de l’hotel, a Shinjuku. Hem sopat la nostra última miso soup i jo he pres sushi de salmó i tonyina i el Ramon cranc, noodles i tonyina. Tot per 2.500 yens (unes 2.500 pessetes), tirat!

Tokio és increïble, al·lucinant...té tantes llums que sembla que sigui de dia quan és de nit, sembla els edificis vulguin tocar el cel, les autopistes són dobles, una sobre l’altra, hi ha moltíssima gent...sembla que no pugui ser que tots els carrers estiguin tant guarnits, però a mida que vas recorrent la ciutat vas veient que la grandiositat de les avingudes i la lluminositat dels neons es repeteix allà on vagis, tota la ciutat és un enorme cartell de neó il·luminat.

I hauríeu de veure com es parlen entre ells els japonesos, com inclinen constantment i ràpidament el cap, com es fan reverències els uns als altres...són molt graciosos. I les nenes petites japoneses no poden ser més mones, són com nines. I ens pensàvem que els japonesos no eren macos, doncs no. Les noies són nines, i els nois, quan són macos ho són molt, amb les faccions rasgades i els cutis perfectes.

M’estic llegint un llibre que m’està agradant molt perquè està ambientat aquí: Tokio blues, de Haruki Murakami.

Ens ha encantat Japó, amb la seva elegància, les seves històries de samurais i geishes que sembla que estiguis immers en una pel·lícula, les seves ciutats netes i cuidades, els jardins japonesos amb la seva delicadesa de formes i puresa, els poblets de cases de fusta, les seves muntanyes, la innocència de la seva gent, el seu somriure constant i la seva extrema amabilitat. Japó és un país per tornar-hi.

Demà ja deixem aquest fantàstic país i marxem cap a Hong Kong. Tenim la mateixa sensació que quan vam deixar NZ, ens fa pena, ens agradaria allargar-ho una miqueta més i ens encantaria tornar-hi. Sayonara, Japó..!

Japó-5

Veure fotos



31 d’agost:
Avui és el sant dels Ramons, des d’aquí els felicitem de nou!

Aquest matí ens hem llevat per anar a veure la pregària matutina dels monjos de les 7 del matí. Fan uns cants tipo Hare Cristna que atonta a qualsevol, i tot amb incens. Els monjos situats dins de la zona de resar i nosaltres 5 més 4 japoneses mes enrera, observant. Un monjo ens ha posat una pulsereta i hem fet el ritual de posar incens en un platet i tocar una campaneta.

Després hem esmorzat...poc. Jo m’he menjat l’arròs i la miso soup mentre somiava amb les galetes i el iogurt que tenia a l’habitació.

Després hem agafat el mini-bus de nou que en ha tornat a Kioto després de 4 hores més de trajecte.

Després de dinar hem passejat pel camí de la filosofia de Kioto. És un carrer empedrat de la zona antiga, amb cases de fusta i ple de temples. Ja era tard i estaven tots tancats...però la veritat és que ja ens ha anat bé perquè portem una sobresaturació de temples...(menys al pare del Ramon, que no se’n cansa, de veure temples), així que hem passejat i no hem fet visita cultural, que per un dia ja està bé...



Després hem anat a un centre comercial d’electrònica i ens hem tornat bojos..! Hi havia de tot i bastant més barato que a casa nostra! Ordenadors súper petits, càmeres de fotos, mil tipus de mousses, de fundes de Ipod, transformers de tot tipus, neveres, wc japonesos high-tech ultra moderns (valien 80.000 yens! Com se les gasten..!), teles, ràdios...ufffhhh...de tot!

I per primer dia des de que estem aquí, avui hem agafat la Lonely Planet per trobar un restaurant per anar a sopar. Hem anat a un al costat del riu, especialitzat en carn. Boníssim! Hem demanat suki-yaki per tots. Et porten una bandeja enorme de carn crua i verdures, et posen a la taula (baixeta, és clar, asseguts al terra) una planxa i la cambrera, vestida amb un kimono, va fent la carn i les verdures mentre et va servint i vas menjant...exquisit!

Ja hem contactat amb la Mayuko i quan tornem a Tokio la veurem.

Les paraules que més sentim i com a mínim 1.000 cops al dia són: Arigatoh Gozaimashita, que vol dir moltes gràcies i t’ho diuen constantment, a totes hores, i entris o surtis d’un taxi, d’una botiga, d’un hotel...tota l’estona la mateixa cantinela.



1 de setembre:

Aquest matí ens han portat en mini-bus cap a Osaka. Té 2,5 milions d’habitants i és la ciutat més moderna de Japó, després de Tokio, és clar. I es nota quan passeges pels seus carrers, sobretot pel centre. Noies vestides en plan gòtiques, totes pintades amb els llavis morats i vestimenta negra amb puntilles i encajes per tot arreu, noies súper modernes, noies súper sexys...no es tallen un pèl a l’hora de vestir-se!



Pel matí hem anat a veure el castell d’Osaka. Molt bonic per fora, però per dins està totalment reformat i no han mantingut les habitacions ni res, és com si estiguessis dins d’un museu i te n’oblides que estàs dins d’un castell que antigament hi vivia un shogun (el que tenia el poder al Japó) amb tota la seva cort. Les vistes des de dalt de tot del castell sí que valien la pena, perquè veies tot Osaka.

Passejant pels jardins del castell hem trobat un noi que feia caricatures d’estil manga. No ens hi hem pogut resistir i ens hem fet una. Ja la veureu, què divertida.



Després hem passejat pel centre d’Osaka: mil llums de neó, mil botigues, moltíssima gent...molt autèntic!. El Ramon i jo no hem pogut vèncer a la temptació d’entrar en una sala de màquines i ens hem tornat bojos amb les màquines que fan fotos! És súper ortera i súper kitch, però per això mateix mola tant..! entres en un espai tipo foto-maton, cobert per una cortina tota pintada dels motius de la foto: estrelles, rosa fúcsia, cors, etc. Un cop dins, comença a disparar fotos i la gràcia és fer les màximes tonteries possibles. Ens pixàvem de riure i no paràvem de fer el tonto. Però el millor és quan s’acaba i canvies de cabina i entres en una on esculls la decoració de les fotos: que si estrelletes, que si fons verd florescent, que si cors, que si lletres japoneses o dibuixets...i finalment et surt el resultat: una fulla amb tot de fotos de diferents tamanys en pegatina, per adornar-te el que vulguis! Divertidíssim!



Aquesta és la última nit que passem amb els pares i germana del Ramon, doncs demà al matí ells ja marxen cap a Barcelona i el Ramon i jo cap a Tokio, on passarem dos dies i partirem cap a Hong Kong.

Aquesta nit hem sopar en un restaurant boníssim, de carn i peix, d’aquells que et fas tu mateix el menjar en un foc de llenya que hi ha al mig de la taula. Ens ha costat uns 100 euros els 5!! Barato, barato..! seguin dient que no és tan car, que inclús anar a dinar fora és bastant més barato que a Barna. Això ens ha sorprés gratament, d’aquest país.

Avui hem estat fent distribució de maletes, doncs els pares del Ramon s’enduen un maletot nostre: uns 35 kg!! Uffffhh...sort que hem pogut fer un “alto en el camino” i descarregar, perquè sino...bueno, pesa tant també perquè al Japó no ens hem estat de res i hem comprat moltes cosetes. Durant la resta del viatge no hem pogut comprar molta cosa, però ara que sabíem que buidaríem maleta, ens hem firat! I hem tornat també molta roba d’hivern (de NZ) i lo típic que passa sempre: que t’endus molta roba que finalment no et poses, així que ens hem quedat amb lo mínim.