31 ago. 2007

Japó-4

Veure fotos




30 d’agost:

Ahir vam agafar el tren bala cap a Kurashiki on vam visitar una casa típica japonesa d’una família amiga d’un emperador, o sigui, que era una casa de gent adinerada. Preciosa, enorme, de fusta i tatamis. La casa es deia The Ohashis House. Després vam anar a veure el Ohara Museum of Art. No estava malament, tot i que d’art japonès n’hi havia poc. Hi havia art occidental, cosa que no ens interessava tant com el japonès.



Després de dinar vam agafar un altre tren cap a Okayama, on ens quedava per visitar el darrer dels 3 millors jardins de Japó: el Korakuen. Preciós, ens va encantar. Llacs, nenúfars, lotus, arbres...tot súper cuidat i ben posadet.



Finalment vam agafar el tren bala cap a Kioto de nou i hi vam arribar cap a les 7 de la tarda. Vam anar a sopar a Gion, a un restaurant al costat de riu, molt bonic.

Kioto va ser capital de Japó durant 1.200 anys. Tokio ho ha estat els darrers 120 anys. És la ciutat de Japó amb més universitats: més de 20 universitats. Moltes d’elles privades, gestionades per budistes.

El te verd el van importar els japonesos de la Xina fa molts anys i l’utilitzaven per no adormir-se durant les meditacions. Més tard, el seu ús es va començar a ampliar i la gent el va començar a prendre com a beguda normal.



Aquest matí hem sortit de Kioto i hem anat cap al Mont Koya en mini-bus. Aquest cop només érem nosaltres 5, una guia japonesa que parla castellà i el xofer. És curiós el tema dels xofers: a tots els tours ens els presenten, ens diuen el seu nom, ens el venen com el millor xofer de la ciutat i en alguna ocasió el xofer ha participat activament en l’excursió, fent-nos fotos amb la seva càmera i al final del tour regalant-nos les fotos.

Hem trigat 4 hores en arribar a Koyasan. Koyasan és un poblet a 1.000 metres sobre el nivell del mar i de 5.000 habitants, dels quals 1.000 són monjos. Té més de 100 monestirs/temples budistes, i uns 50 acullen a estrangers a les seves habitacions. Nosaltres dormim en un d’aquests temples.

Hem passat el dia visitant els diferents temples. L’entorn és molt bonic, doncs estan tots els temples són de fusta i estan rodejats de muntanyes i boscos. Molt bonic.

M’ha agradat especialment un caminet que hem fet. És un camí de 2 km que discorre entre boscos espessos de xipresos japonesos i cedres. El camí està empedrat i el voreja tot de fanalets de pedra. Tot el camí és un cementiri, però a l’estil budista: pedres rectangulars que pugen cap al cel i ofrenes de colors lligades a les pedres. El final del camí porta a un temple on està enterrat un monjo budista molt important per ells: el monjo Kukai. El temple és molt bonic, flors de lotus de metall de color daurat, amb milers de fanalets penjant del sostre, tots encesos i amb molt incens que ho impregna tot. Un espectacle preciós.

Un cop fetes totes les visites programades als temples, hem vingut al nostre monestir a instal·lar-nos. Ens pensàvem que seria un monestir a l’estil occidental: de pedra, auster, sense cap gràcia especial. I no, ens hem endut una grata sorpresa quan hi hem arribat. Ens hem trobat en un temple bonic, de fusta i tatamis, com una casa típica japonesa, amb quadres japonesos i decoració acurada. Ens han ensenyat la sala on resen els monjos i on estem convidats a compartir amb ells la primera oració de demà al matí. Tenim dos habitacions: una pel Ramon i per mi i una altra pels pares del Ramon i la Eva. A la segona planta totes les habitacions són noves i amb olor de fusta nova. L’habitació del Ramon i meva és preciosa: de tatamis, cantonera i amb uns finestrals que donen al jardí japonès. El lavabo i dutxa estan al passadís que porta a l’habitació principal. El lavabo és súper modern: a sobre de la cisterna hi ha una pica, i quan tires de la cadena, surt aigua de l’aixeta perquè et rentis les mans! A demés de tots els botonets ja esmentats, és clar.

Hem sopat en una sala de tatamis assentats al terra i amb tot de platets i cuencos amb diferents menjars. Aquest cop era tot vegetal, així que no ens hem trobat amb sorpreses de huevas o coses estranyes. Tot i així, tenim vivers a l’habitació per si no ens convenç l’esmorzar de demà...està bé això de menjar japonès, però pel matí....jo prefereixo el dolç al peix!



La guia d’avui ens ha explicat que els jardins típicament japonesos consten de tres elements: aigua, roca i arbre. Hem visitat un temple amb un jardí sec, que li diuen: sense aigua. Amb arbres, pedretes i roques grans, i totes les pedretes escombrades, tipo zen. Molt bonic.

La zona del Mont Koya té tres tipus d’arbres característics, que simbolitzen diferents coses: el pi, que amb el seu verd simbolitza la força constant dels samurais. El bambú, que amb la seva manera de créixer recte cap amunt simbolitza la puresa. I el pruner, que floreix a l’hivern i simbolitza la valentia.

Japó-3

Veure fotos



28 d’agost:
Ahir ens vam llevar al Ryokan i al Ramon i a mi ens portaven l’esmorzar a l’habitació, consistent en 13 plats típics japonesos: tot salat i ple de coses estranyes: tofu, peix, sopa, gelatines salades...curiós...!

Teníem el dia lliure, sense guia ni autocar, així que ens vam dedicar a veure Kioto pel nostre compte. Vam veure Ryoanji Temple, un temple budista, el Palau Imperial (només els jardins, doncs per entrar-hi s’ha de fer amb visita guiada amb uns horaris concrets que no ens anaven bé), Nishi Temple i Sanjusangen-do, on estan els 1.100 budes, tots posats en fila i amb els 28 guardians, molt xulo.

Per la tarda vam anar a Kiyomizo-dera Temple, uns temples budistes molt bonics situats a la muntanya, un paisatge preciós. Estaven al costat del barri antic, i vam anar passejant entre casetes de fusta, carrers empedrats i estrets, mil teulades de cases típiques japoneses...semblava que estiguéssim en una pel·lícula japo, em va agradar molt.

Per la nit vam anar al Gion Corner Teatre, a veure un espectacle on es reunien les tradicions japoneses. Van fer la cerimònia del te, 15 minuts de moviments pausats i lents de preparació del te, i dos voluntàries del públic per prendre’l...jo era una d’elles, és clar, no em volia perdre la cerimònia del te per res del món! Fan un te verd espès boníssim. Després ens van delectar amb música tocada per dos dones. L’instrument era el koto, importat de la China fa 1.300 anys. És com una arpa, situada al terra, allargada. Després va venir una exhibició d’art floral, vam veure com preparaven un florer, tot cuidat i meticulosament fet. Es veu que els japos tenen una llarga història d’apreciació per les flors, des del segle VI. L’art floral al Japó va començar amb el costum de posar flors a l’altar davant d’una imatge de Buda o un avantpassat per consolar la seva ànima. Després es va posar de moda posar flors a la cerimònia del te, però no es podien posar de qualsevol manera, s’havien de posar de forma senzilla, natural i simbòlica.

El Gagaku: un homenet vestit amb un disfraç taronja i amb una màscara, que cantava i ballava. Era el cant del guerrer abans de la batalla i era per donar-li forces.



El Kyogen és una espècie de comèdia curta, i va ser molt divertida. Aquesta anava d’un amo d’una bodega que intentava que els seus treballadors no es beguessin el seu sake. Va estar molt bé.

El Kyomai és la dansa japonesa. Una geisha i una maiko ens van representar la dansa del cirerer, basada en la dansa de Kioto. Portaven uns kimonos preciosos i molt vistosos. Ballaven amb els moviments típics, lents i com de marionetes, molt bonic. Les dues alhora, preciós.



Finalment vam veure el Bunraku, teatre de titelles. Va estar molt bé, ens va agradar tot molt. Quan vam sortir, com estàvem a Gion, vam veure unes quantes geishes pel carrer, totes atrafegades anant a per feina. Quan es creuen dos geishes pel carrer, es paren, es fan una inclinació de cap i continuen la seva ruta. Què mones...!

Kioto és una ciutat més tradicional que Tokio. És també més antiga, doncs no va ser destruïda per la guerra com ho va ser Tokio, que la van haver de reconstruir sencera i per això és tan moderna. Està plena de temples budistes, tots de fusta i d’arquitectura molt senzilla i gens carregada. M’agrada. Fusta i tatamis.

Els tatamis fan 1,80 cm X 90 cm i és la mida amb què es medeixen els pisos. Normalment els pisos d’estudiants són de 6 a 8 tatamis..! enanos! I a Kioto es paguen 1.000 dòlars per un estudi de 15 tatamis! És la ruïna! Viuen en estudis enaníssims!

Avui hem agafat el tren bala al matí i hem vingut cap a Hiroshima. Hem agafat un ferry i hem anat a veure la illa de Miyajima, on hi viuen unes 2.000 persones. És una illa sagrada i té uns quants temples sintuistes, que hem visitat.

Després hem tornat a Hiroshima i hem visitat la Zona Zero i el Parc Memorial de la Pau, al costat de la cúpula de Genbaku, símbol de la tragèdia i sense restaurar, per no oblidar el que va passar. Hem visitat també el Hiroshima Peace Memorial Museum, on hem pogut veure les conseqüències de la bomba nuclear i com va quedar tot de destruït...se’t posava la pell de gallina...



La guia d’avui ens ha explicat que Hiroshima tenia 330.000 habitants abans de la bomba, dels quals en van morir 140.000...o sigui, que es van carregar quasi a la meitat de la població! La bomba va ser l’any 1945. Va destruir el 60% de la ciutat. Durant 25 anys no creixien plantes a Hiroshima degut a la radiació. Fa uns anys que ja en tenen i estan molt contents. Actualment Hiroshima té 1,1 milions d’habitants i és la desena ciutat més gran de Japó.

Fa una calor de mil dimonis, és horrible, i molta i molta humitat. A mi em deixa aplatanadíssima i em costa un munt visitar els temples amb ganes...bufffhhh....quines suades que em foto! Hauria de fer com molts japos, que porten la tovalloleta al voltant del coll i es van eixugant la suor.

Ah! L’altre dia el Ramon es va demanar un gelat de noodles!

28 ago. 2007

Japó-2

Veure fotos



25 d’agost:
Tot el matí l’hem passat a la ciutat de Kanazawa, visitant diferents indrets. La nostra guia durant aquests tres dies, la Yoshiko (joveneta i molt simpàtica) ens ha explicat que a Kanazawa hi ha 40 gheises. També que a l’època dels samurais era la zona més rica del Japó, i que avui dia, és on es fa més arròs.

Primer hem anat a veure un dels 3 millors jardins de tot Japó: Kenrokuen. Un jardí dels segle XVII i amb uns caminets i zones d’aigua súper maques. Ens ha explicat que al Japó, a diferència d’Europa, consideren bonic que els arbres creixin de manera asimètrica i que els tallen perquè creixin d’aquesta manera. Dins hi havia una casa de te i hem pres un te verd servit en uns tatamis i asseguts al terra.

Després hem visitat una casa de ceràmica, de la família Kutano-Kousen, que són ceramistes des de l’any 1871, i vènen als emperadors japonesos. Hem vist tot el procés i ens han fet una demostració de com es fa un gotet de sake.

Finalment hem anat a una casa de te de gheises (Shima, es deia la casa). Elles no hi eren, és clar. Hem vist on serveixen el te als seus clients i la Yoshi ens ha explicat més coses sobre elles: són professionals de l’entreteniment, ballen, canten, toquen la guitarra japonesa, fan la cerimònia del te, i són coneixedores de l’art del kimono. L’edat d’inici de les gheises és, normalment, als 15 anys i la màxima als 20 anys. Per començar, els seus pares han de fer una carta donant el permís i després les noies han de passar una entrevista. Se’n van a viure a una casa de te on aprenen a ser gheisa. L’aprenent de gheisa es diu maiko. Es fan independents quan han pagat totes les despeses que ha suposat la seva formació. Paguen a l’encarregada de la casa de te, que és com la seva segona mare.

Ens ha advertit que no les podem tocar ni parar-les. Sí que els hi podem fer fotos, però a una distància prudencial. Treballen de nit (no es veuen de dia), estan molt ocupades anant de festa en festa, entretenint als seus clients.



Hem dinat i després hem agafat el tren i hem vingut a Kioto. Sembla una ciutat gran, amb molts neons i edificis enormes. Hem anat a sopar a Gion, el barri de les gheises i n’hem vist una quan ja tornàvem cap a l’hotel! Amb la cara tota blanca, caminant poquet a poquet, i amb unes sabates de fusta súper altes. Estic súper contenta! Perquè m’havien dit que no era fàcil veure-les.

Per cert, hem sopat molt i molt bé per 2.000 yens per cap, 12 euros! Ni de conya és tan car com diu la gent.

Els japonesos m’encanten. Són súper amables, súper educats i semblen molt bona gent. Inclús el revisor quan et demana el bitllet al tren sembla que s’estigui disculpant..! pel carrer veus a les noies vestides súper boges: de marinerites, de col·legiales, i moltes i molts amb tovalloles al voltant del coll (no sé si per la calor o què...estem a 37 graus! Fa molta i molta calor!). Les noies pel carrer van súper arreglades, amb vestits de gasa, molt pintades...



Hi ha unes sales de màquines on hi ha un joc, Pachinco, que és una bogeria. Entres, explosió de colors i de soroll (horrible, no hi pots estar més de 5 minuts!) i tot de màquines que et donen boletes metàl·liques que les canvies per diners, i estan tots els japos com bojos jugant. Acumulen capses i capses de boletes i no paren de jugar i de fumar, i el soroll de les boles dins de les màquines que ho envolta tot...al·lucinant!



26 d’agost:
Avui ha estat un dia molt atrafegat! Hem vist tres temples pel matí i 3 per la tarda! Pel matí hem vist 3 temples de Kioto: Castell Nijo, que data del 1.603 i va ser la residència del primer Tokugawa Shogun, Ieyasu. Després hem vist el Kitano Temple (sintoista) i el Golden Pavilion, un temple daurat enmig d’un llac molt bonic i budista. Molts japonesos són alhora sintuistes i budistes.

Per la tarda ens hem desplaçat cap a una altra localitat, Nara, antiga capital de Japó (abans que ho fos, antigament, Kioto). Allà hem vist el temple Tojaidi (el temple budista més important del Japó) amb un Gran Buda, fet l’any 600. Aquest temple és el més alt del món fet en fusta. Molt xulo. Al costat hi ha el parc dels cérvols, on està ple d’aquests animals, sueltos! Moníssims i súper bons, els podies tocar i comprar menjar i dóna’ls-hi. Després hem acabat el nostre llarg dia al Santuari Kasuga, on el Ramon i jo hem penjat un desig escrit en una fusta, al costat de mil desitjos més d’altra gent.



Finalment hem tornat a Kioto i ens hem allotjat en un Ryokan, una casa típica japonesa: la Hiiragiya Kaiseki. El lloc més original i autèntic on he dormit en molt temps. Tot de fusta i tatamis, ple de japoneses amb kimonos treballant-hi. La nostra habitació és una peça central amb una taula baixeta i dos respaldos per seure al terra, una altra saleta petiteta on hi ha una tauleta i dos cadiretes que donen a un jardí, separat per un vidre. Un wc separat, un bany amb banyera de fusta ja plena d’aigua calenta i la pica. També hi ha un petit tocador, tot molt mono, molt cuco i molt japo. Però... i el llit, ens hem preguntat..? hem sopat al menjador un menú llarguíssim, on hem pres, entre d’altres coses: sopa d’aleta de tauró, sashimis, anguila, miso soup, arròs...hi havia plats una mica estranys, però ens ho hem menjat tot, que per algo estem al Japó!

Al Ramon i a mi, per estar de lluna de mel ens han fet un obsequi: dos jocs de palillos i un sobre amb una targeta desitjant-nos molta felicitat. Quan hem tornat a l’habitació, havien tret la tauleta i ens havien posat dos futons, amb llençols ben suaus...hmmm...i a les 11 de la nit tenim reservat per fer-nos un bany en els banys de la casa....no sabem com serà, ja veurem...

Tenim un joc de te a l’habitació, i ara, mentre escrivia, m’he fet una tasseta de te verd. M’encanta aquest ambient de calma i tranquil·litat..!



La guia d’avui ens ha explicat que Kioto té 1,7 milions d’habitants i 1.600 temples budistes i 400 sintoistes. Els japonesos constantment fan referència als nombrosos terratrèmols i les nefastes conseqüències que han tingut en el derrumbament dels edificis i temples. Kio vol dir capital. Els emperadors japonesos fa 2.600 anys que hi són, i l’actual és el 125è. Tots han estat de la mateixa família. Es veu que hi havia una preocupació important perquè feia 40 anys que no naixia un baró a la família d’emperadors que donés continuïtat al regnat, però ja ha nascut l’esperat baró. I els japos ja estan contents. La guia també ens ha explicat que a Kioto abans hi havia 300 gheises, i que actualment n’hi ha ha unes 100, a Gion, el barri de les gheises de Kioto.

27 ago. 2007

Japó-1

Veure fotos





20 d’agost:

Ja estem al meu desitjat i esperat Japó! El viatge ha estat bé, Garuda Indonèsia s’ha portat i no ha deixat caure l’avió...jejeje. Ens ha portat amb un avió enorme de dos plantes, amb molt espai per posar les cames, i amb el 90% dels turistes japonesos.

Molt moderns, aquests nipons, però tenen l’aeroport a 60 km de Tokio! El Ramon i jo hem fet el primo i hem agafat un taxi i ens ha costat un ull de la cara! I més d’una hora de trajecte, quin rotllo! Bueno, però al final hem arribat a la famosa Tokio. Hem arribat a l’hotel i al cap d’una estona han aparegut per la habitació tota la família del Ramon, quina il·lusió al veure’ls!

A tot això no he explicat que jo, amb les ganes que li tenia al Japó, no he tingut una entrada molt triomfal...m’he llevat (a l’avió) amb mal de panxa, i m’he passat el dia amb cagarrines, febre, i alguna que altra vomitadeta...grrr!! així que no he anat a dinar ni a sopar amb tota la family, porto tot el dia tancada a l’habitació, quina ràbia! Però és que no em puc moure, em fan mal tots els ossos, així que faré bondat que demà vull estar com un toro que anem a veure el famós Monte Fuji.

Des de la finestra de l’hotel puc apreciar la immensitat d’aquesta ciutat: edificis enormes, llums i més llums, avingudes infinites, molts cotxes...té bona pinta!

La Mayuko ens ha estat explicant moltes coses de la cultura japonesa. Ens ha parlat de les gheises, de la tradició dels kimonos (ella en té un i necessita ajuda per posar-se’l, triga 1,5 hores!), de la dèria per l’electrònica, de les disfresses dels joves (surten al carrer disfrassadíssims, de ninja, de nina, de col·legiala, etc.) i d’una pràctica molt curiosa: hi ha bars per homes, on les cambreres van disfressades de criades (amb còfia, minifaldilla, etc.) i als clients els tracten d’amos, s’agenollen davant ells perquè demanin la consumició i elles fan d’esclaves...què pillats que estan, aquests japos!



Ja he experimentat el high-tech-wc: la sensació d'asseure's a la tassa del lavabo i que estigui calenteta! I tens botonets per tirar-te un xorret d’aigua calenteta on fas pipí i també on fas les altres necessitats i després aire calentet per eixugar-te! I també tens la opció de posar soroll de cadena de wàter a diferents volums per si vols ofegar altres sorolls, m’enteneu, oi..? Aquests nipons..!



22 d’agost:

Aquest matí m’he llevat i em trobava bastant millor...bien! no em podia imaginar el que seria un altre dia al llit, al Japó! Ens han vingut a buscar a l’hotel i hem fet tot un dia de tour en autocar, rotllo borregos (tot i que després de tants mesos organitzant, ja ens va bé desentendre’ns de tot i que ens portin). Hem parat a la cinquena estació del Monte Fuji (3.776 metres), on feia un vent tremendo. Després hem anat a fer un volt en vaixell per llac Ashi, un llac preciós amb unes muntanyes enormes envoltant-lo. A continuació hem pujat al Mont Komagatake en telefèric i hem acabat a Hakone, on ens hem allotjat en un hotel amb unes aigües termals i on ens hem fet un banyet de lo més relaxant. Hem sopat i després ens han fet un massatge d’aquells que et deixen baldat!



Hem tingut una dona de guia súper maca. Japonesa, és clar. Ens ha estat explicant curiositats del país, tot amb molt sentit de l’humor. Ens ha explicat que Tokio té 12 milions d’habitants, 8 al centre i 4 a les rodalies. Molta gent va a treballar en tren, i triga una hora de mitja. Es veu que han hagut de fer un tren només per dones perquè els homes les acosaven de mala manera (els hi tocaven el cul, els hi feien fotos per sota les faldilles...). Japó té una densitat de 340 habitants/km2 i és el 10è país del món més habitat.

Tot i que ja ens havien dit que Japó no és tan car com diuen, ens ha sorprès. L’allotjament sí que és car, però no el menjar. Per exemple, un refresc en una màquina del carrer et costa entre 100 i 120 yens (1 yen és una mica més que 1 pesseta).



23
d’agost:
Aquest matí hem agafat el tren bala cap a Takayama. Hem hagut de canviar de tren i en total hem estat 4 hores. Hem dinat el dinar típic que dinen tots els japos quan van en tren: unes capsetes amb menjar japonès i que voleu que us digui...el millor era el disseny de les capsetes, que eren moníssimes, però el menjar no matava molt...

Takayama vol dir muntanya alta, i és una ciutat petita, 90.000 habitants, molt bonica, amb carrers estrets amb cases tradicionals japoneses, totes de fusta fosca. Hem visitat per dins una d’aquestes cases (de nom Kusakabe, d’una família adinerada japonesa): totes de fusta, amb tatamis, portes corredores i un jardí japonès dins, preciós! Takayama és un destí típic dels propis japonesos, que hi acudeixen per reviure l’ambient dels samurais.

Després hem anat a veure el museu d’artesania Yatai Kaikan. Després ens hem separat i cadascú ha campat per on volia. El Ramon, la Eva i jo hem anat a passejar i a fer unes compretes (bols de fusta, culleres de fusta i alguna tonteria més). Després a prendre algo i a sopar, que havíem quedat amb els pares del Ramon. Hem anat a un restaurant típic japonès, asseguts en tatamis, al terra, i hem menjat molt i molt bé. Al mig de la taula hi havia un braser, on hem fet el peixet que ens han portat, la carn i les hortalises. Ens ha costat 15.000 yens (unes 15.000 pessetes), no està mal per ser 5 persones. Segueixo dient que anar a dinar por ahi i comprar cosetes no és tan car com ens pensàvem.

Ens havien dit que els japonesos no acceptaven propines i ens semblava una mica estrany...hem decidit fer la prova avui al sopar. Els hi hem deixat 1.500 yens i ens han vingut a buscar al carrer, quan ja marxàvem, per tornar-nos els diners! La cambrera deia que no-no-noooo....Bueno, doncs és veritat! Què curiós..!

Un cop a l’hotel hem anat a fer un banyet als banys públics de l’hotel. No sé si és típic de tots els hotels, però de moment els dos que hem estat els han tingut. És molt autèntic, i està molt ben preparat, a demés de ser molt net. T’has de banyar en pilotes (homes i dones separats, és clar) i abans has de fer-te una dutxa i netejar-te. Els vestidors tenen de tot: raspalls de cabell, cremetes de cos, de cara (Shiseido!), secador...on estan les piscines, hi ha com uns tocadors, baixets, amb tamborets, on t’asseus i et dutxes. Hi ha xampú, acondicionador, gel, sabó de cara i pastilla de sabó. Hi ha dos piscines, una dins i una fora, des d’on pots veure les estrelles mentre et fas el banyet. Les dues estan molt calentes. Hi ha també una sauna. I totes les dones que ens hem trobat han estat sempre japoneses, nosaltres érem les úniques estrangeres. Es veu que és molt típic d’aquí. Està molt i molt bé, i a les tres ens ha sentat de conya!

24 d’agost:
Aquest matí hem anat al mercat tradicional de Takayama. Estava al costat del riu, tot de botiguetes i tenderetes. Ens hem firat! Quines coses tan mones! I gens car. Hem comprat robes japoneses, postals amb les lletres japoneses amb diferents significats, monederets, una sombrilla petiteta...uffffhhh...és tot tan mono..! teles precioses, colors preciosos, ho compraries tot! I a sobre ens anaven fent regalets per les compres! I uns préssecs frescos i suquejants que feien una olor que era impossible no caure-hi! Què bons!

D’allà hem agafat l’autocar i hem anat cap a les muntanyes. Hem parat en una granja típica, i hem vist com vivien antigament la gent del camp. Tota la casa era de fusta, amb una cuina central que era un foc amb una olla al mig, que irradiava l’escalfor a tota la casa. Al costat estava Shirakawago, una aldea declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i preciosa. Ens han agradat moltíssim. Un poblet amb tot de cases de fusta, amb forma triangular, amb uns sostres de palla súper gruixuts per aguantar la neu a l’hivern i rodejat de muntanyes enormes. Tot el poblet estava ple de flors de colors, molt bucòlic. Shirakawago és molt petitó, té menys de 2.000 habitants i és un lloc realment bonic. Ens hem quedat prendats.



Ens ha sorprès la frondositat dels boscos i la espessa vegetació del camí fins a Shirakawago. Realment Japó sorprèn, en molts aspectes.

L’última parada l’hem fet en una fàbrica petiteta de paper. Ens han ensenyat com fan el paper i n’hem fet un cadascun, que ens hem endut a casa. D’allà hem vingut on estem ara i on hem passat la nit, a Kanazawa.



Hem anat a sopar i hem encertat molt el lloc: Chanko Dining. Hem sopat molt i molt bé, molt menjar, i ens ha sortit per 5.000 yens per cap! I hem menjat de luxe, eh! Carn que ens la feiem nosaltres a la parrilla, una sopa boníssima, feta també a la taula amb els ingredients allà a la vista, gambetes...molt bo. A la tornada hem parat en una zona destinada a mil tipus de jocs. En hem embogit...! Hem jugat a allò tan xorra d’intentar agafar un nino amb una pinça super xunga, i hem aconseguit una caca de la Arare! I a un joc de tambors, que anaves fent tamborilada al compàs de la música, i...bueno, a moltes coses!


Qui digui que a Japó parlen anglés...menteix com un cosaco! Ni a Tokio, la capital! Quin desastre! Per demanar el menú hem de senyalar les fotos del menjar. I quan no hi ha fotos...a boleo! L’altre dia vam demanar algo que no teníem ni idea què era, sort que la cambrera es va apiadar de nosaltres, i en senyes ens va fer entendre que havíem demanat llengua!! Ui, no, una altra cosa, si us plau!

RESUM BALI

El que més ens ha agradat:

  1. Tanah Lot
  2. la bona vida que et pots pegar per 4 duros
  3. tornar a un lloc conegut i poder estar relaxats

El que menys ens ha agradat:

  1. l’estrès de la conducció al sur de Bali
  2. les platges són per fer surf, no per banyar-te tranquil·lament

24 ago. 2007

Bali-2


17 d’agost:

Ja estem a la villa de lux! I quin luxe! Esten que no ens ho creiem, no sortiren d’aquí ens els pròxims tres dies, que és el que ens queda a Bali! Al·lucinant! Piscineta, tumbones, pagoda amb apalanques per fer la siesta, dos habitacions impressionants amb uns banys semi-exteriors increibles! Per no moure’s d’aquí!

Ahir vam anar a passar el dia a Ubud. Hi vam anar en moto, i va ser una mica estressant (per mi). Els balinesos condueixen que fan por i no paren de creuar-se a la carretera i els cotxes et passen a dos centímetres. Horrorós. A demés estava a una hora de viatge, i no ho vaig passar gens bé.

A Ubud vam veure el monkey forest (monos i més monos per tot arreu arrancan-te les bananes de les mans per menjar-se-les) i després vam anar al mercat a tornar-nos bojos amb les compres: articles de fusta, de mimbre, teles, vestits, fusta treballada en forma de cendrer, caixa de kleenex, el que vulguis! Vam comprar unes quantes cosetes (el Xupi i l’Angela estrenen casa nova i es van firar).



El Ramon i jo som d’idees fixes i vam voler anar a dinar al mateix lloc on vam anar fa dos anys. El Ramon va repetir l’experiència de demanar-se un gazpatxo! Molt bo, per cert.

El centre de Bali és molt més verd que el sur, on estem nosaltres. Ubud està rodejat de selva i de terraces d’arroç, un paisatge preciós!



A l’hora de tonar va començar a diluviar a saco. Els nois volien tornar amb la moto, així que l’Angela i jo vam tornar en taxi. Un cop a casa, per la nit, l’Angela va fer una truita de patates boníssima!

...què fort, ens hem demanat un plat de patates fregides i gambes amb all, i es presenten a la villa dos balinesos vestits amb el traje típic d’aquí, amb la bossa de la compra, i es posen a cuinar-nos per nosaltres aquí mateix! Ens faran el dinar a caseta! Nosaltres pensàvem que ens el portarien fet, però no, ens el fan aquí! ja l’olorem, hmmm..!

18 d’agost:
Ahir per la tarda l’Angela i jo vam anar de compres, mentre els homes feien el mateix, però al seu ritme, és a dir, a la idea, ràpid, no emprenyis molt amb si aquest o l’altre banyador, i a la mitja hora, ja n’estem farts, ja n’hem tingut prou, anem a fer unes birres..? Res a veure amb la tarda de l’Angela i meva: que si aquesta botiga, que si para-para que he visto un vestido moníiiisimo en el escaparate (anem en moto), que si me quedo este o el otro...por qué los dos..? es una locura, no? pero es que son taaan baratos y taaan monos...la veritat és que tenen uns vestits moníssim, uns estampats preciosos i super baratos! És una bogeria anar de compres aquí!

A la nit, quan vam arribar a casa, els de les villes ens havien obert les llums del jardí, les de les tauletes de nit, ens havien obert el llit i tancat totes les cortines, a demés de posar-nos anti-mosquits per tota la casa....quin detall!



Per la nit ens vam fer el sopar nosaltres: gambetes amb all, patates fregides i amanida. Estem tan encantats amb la villa que no volem ni sortir per anar a sopar fora!

I aquest matí, a les 8.30 ja teníem a l’homenet encarregat de la nostra villa aquí, netejant els plats del sopar i fent-nos l’esmorzar que prèviament havíem escollit la nit anterior: cafe, llet, sucs de fruites, fruites naturals, croissants i torrades amb mantega i mermelada. La veritat és que sap una mica greu veure’l aquí, cuinant i netejant tota la casa, mentre nosaltres estem tirats a la bartola a les tumbones de la piscina prenent el sol, però bueno...

Avui ens hem passat el dia disfrutant de la nostra piscina i del jardí tan bonic que tenim. Per la tarda, apalanque a la pagoda amb el megamatalàs que hi caben 6! Cap a les 5 hem decidit sortir del nostre oasis i anar a fer un volt. Volíem anar al Ku De Ta a veure la posta de sol, però estava núvol i el Ku De Ta estava tancat perquè estaven preparant la festa d’aquesta nit. Axií que hem anat a Kuta i hem fet unes compretes.

Ara el Ramon està preparant una paelleta, la segona en una setmana! Ñan ñam, ens lleparem els dits, segur!

Es nota que Bali està molt sensibilitzada amb els atemptats que ha sofert en els darrers anys. En molt llocs et miren el cotxe per sota, amb miralls, i et fan obrir el bolso, per por a un altre atemptat. I diuen que el turisme ha baixat força, tot i que es veu que aquest any s’ha notat una remontada. Nosaltres ho veiem a tope! Hi ha la famosa plaça on hi ha un monument en record a les 180 víctimes que hi va haver en l’atemptat del 2002 a una discoteca. Al 2005 van patir un segon atemptat, amb 30 morts. Pobre gent...

Demà és l’últim dia sencer del Ramon i jo a Bali. Els Xupis marxen un dia més tard que nosaltres i es queden solets a la villa, quina sort! Però ens espera un desitjat destí: Japó. Quines ganes li tinc! I tenim un itinerari super atapeït, ho veurem quasi tot en 15 dies! La Mayuko va dir que veiem moltes coses importants i interessants. Els pares del Ramon ens esperen a Tokyo, quina emoció!

19 d’agost:
Avui hem passat el dia a la pisicna, fent banyitos, relaxant-nos i aprofitants l’últim dia a Bali. Avui fan motos, i el Ramon té un còmplice amb qui veure-les. Així que l’Angela i jo hem marxat al Ku De Ta a veure la posta de sol, sense els nostre homes. Quan hem tornat, ells estaven en la mateixa posició que els hem deixat, embobats amb la tele (tenim satèlit, en el caseron) i ni ens han mirat quan hem arribat. Encara dura, i encara segueixen hipnotitzats. Quan acabin, anirem al Ku De Ta a fer l’últim sopar.

La família del Ramon avui ja ha sortit cap al Japó, quines ganes de veure’ls! No queda res! Demà tenim tot el dia per passar a la piscina i aprofitar el dia, perquè marxem a les 10 de la nit.



El Brad, del Taka (el vaixell dels 4 dies que vam passar fent submarinisme a la gran barrera de corall) ens va explicar que un pilot d’helicòpter li va dir que molts cops veien el Taka des del cel, i al voltant del vaixell, donant voltes i voltes, taurons molt i molt grans (tiburon tigre, dels dolents) i que inclús algun cocodril de 5 metres! El Brad deia que nosaltres no veiem els grana taurons mentre feiem submarinisme, però que ells sí que ens veien a nosaltres! Ho havia d’explicar, encara que tard, perquè fa molta por...!

17 ago. 2007

Bali-1



8 d’agost:
Per fi...! Ja estem a la nostra estimada illa de Bali, quines ganes teníem de venir! La illa de l’incens, del caos circulatori i de la vida barata! Comparat amb Australia, estem que no ens ho creiem, cada cop que hem de pagar. El Ramon es va tallar l’altre dia el cabell per 1 euro, i dinem per 2 euros cadascú! Quin canvi! i en dos anys tampoc han canviat molt les coses. Al principi anàvem una mica perduts, però ràpidament ens vam situar i vam començar a reconèixer camins, llocs i punts de referència.

Quasi que perdem l’avió cap aquí! Es veu que van adelantar l’hora de sotida una hora i mitja i no ens van poder localitzar perquè és clar, no tenim telèfon operatiu i no vam confirmar el vol (cosa que prometem fer sempre a partir d’ara!). Total, que sort que el Ramon i jo som previsors i vam arribar amb temps de sobres a l’aeroport, perquè quan vam arribar no faltaven dos hores i mitja per sortir, sino mitja! Vam arribar justíssim, deu mintus més tard i tanquen el vol! Així que vam arribar a Bali molt més d’hora del que ens pensàvem.

Vam anar al hotel que teníem reservat per una nit, vam deixar les maletes i vam anar a llogar una moto: 35 euros pels 15 dies! Ja ja ja què contents que estem d’estar a Bali! I llavors a buscar caseta pels pròxims dies i per quan vinguin el Xupi i l’Angela. Vam estar donant voltes i entrant a totes les villes que veiem per demanar preus. Volíen una villa balinesa (casa típica d’aquí, amb sostre de fusta i en forma piramidal, menjador obert al jardí particular, bany obert, amb jardí tropical mentre et dutxes, xulíssima!) i vam anar a buscar les que vam anar fa dos anys, però és agost i estaven totes plenes (20 euros al dia la villa per dos persones!). Però tenien més villes a altres zones i vam anar a veure-les, resultat: ja tenim villa per nosaltres dos i villa per estar els quatre junts quan vinguin els Xupis! I tot per un modico precio de 70 euros la villa per quatre! Bieeen! Adorem Bali! Però lo millor és que és una villa amb piscina particular dins del nostre jardí!!! Aaaaaaagghhh! Quines ganes de que vinguin els Xupis! Ara estem el Ramon i jo a la villa de dos, amb jardí però sense piscina particular, sí que tenim la compartida amb totes les villes, al jardí comunitari, i en pocs dies ens canviem a la villa del davant, que és la que compartirem amb els Xupis. És preciosa, enorme, amb dos dormitoris i el menjador obert al jardí amb la piscina, uauuuu!!



I com a guinda hem reservat pels últims 3 dies una villa per quatre de lux. És el mateix que on estem ara, però de luxe. Decoració impresionant, fusta balinesa, piscina enorme, jardí molt i molt gran, una pagoda de fusta amb matalassos al mig del jardí per fer la siesta...pfffff....alucinant!

Així que vam passar una nit a l’hotel i a l’endemà vam venir cap aqui i ara estem a la villa, encantats! Aquest matí ens hem llevat i el primer que hem fet...banyito a la pisicna per despejar-nos! I després, un super esmorzar a caseta! Tenim davant un supermercat per occidentals i tenim tot el que volem: vam comprar pernil serrano! Formatge de cabra, mantega, mermelada, baguettes...així que ens fem uns bons esmorzars!

A l’hotel ens van regalar 20 minutets de massatge...hmmm....tornem a la zona de massatges per 4 duros, què bé!

Hem quedat els dos dies amb el Luis i la Mayuko (la parella madrilenyo-japonesa que vam conèixer durant el tour al Uluru). El primer dia per sopar i ahir vam quedar a les 3 de la tarda a la platja de Kuta per fer surf (i finalment vam passar el dia junts i vam anar a sopar). El Ramon i el Luis, van llogar dos tables i a l’aigua durant dos hores! La Mayu i jo de xerrameca a la sorra. Els japonesos odien el sol, no volen posar-se morenos, i es tapava tota l’estona tot el cos amb la tovallola..quines coses, eh! Nosaltres com bojos per dorar-nos i ells fugin del sol..!

El Luis ja portava uns mesos fent surf i en sabia una mica i el Ramon...el Luis diu “el tio a la segunda ola ya se levantaba!” així que ara tinc un marit surfero! Jejejeje. Però la costella trencada que té al estirar-se a la tabla li fa morat i està tot magullat. No obstant, repetiran en dos dies. Potser ho provo jo també, la Mayu també en fa, de surf.



Demà anem a Tulamben a fer submarinisme, hi ha un vaixell enfonsat, el Liberty, que fa dos anys no vam poder veure perquè feia mala mar i era una immersió que teníem pendent. Passaren tot el dia fora, perquè està lluny d’aquí.

Estem tan feliços d’estar aquí...hi vam estar fa dos anys amb la Laura i l’Orsola, i ens ho vam passar molt bé. Hi vam estar un mes i va ser xulíssim. Bali és molt diferent d’on venim, aquí regna el caos, has de regatejar per tot, si et descuides una mica te la foten (amb el canvi, intentan-te cobrar per aparcar la moto, etc) però enseguida aprens com has d’actuar i com regatejar i tot va bé. Els balinesos són gent simpàtica i són bastant religiosos (hinduistes). Totes les cases estan plenes a l’entrada d’uns platets petits fets de fulla de palmera, on dins hi posen flors, incens i aigua, en agraïment per tenir menjar, treball, etc. Aquesta és la primera plegària del dia, la segona la fan a la nit i és més íntima.



Bali té uns 3 milions d’habitants i fa 145 per 80 km. El sur de Bali (on estem nosaltes, exactament a Seminyak) fa olor a incens, està ple de tables de surf i té moltes botigues i motos i més motos.



Aquest cop només hi estarem dos setmanes i no ens mourem de Bali (l’altre cop vam estar només una setmana a Bali i les altres les vam passar a altres illes: Gili, Komodo, Flores). Anirem a Ubud i a Nusa Dua, segurament, però anar i tornar, el campamento base el tindrem aquí, a Seminyak.

9 d’agost:
Ahir, quan tornàvem de la platja, vam passar per un bar davant del mar que tenia una grua des d’on feien salts i des d’on es sentien els crits de la gent que s’hi tirava...us podeu imaginar qui no va deixar passar l’ocasió de sentir un altre cop l’adrenalina pel seu cos, oi..? 45 metros i aquest cop sí, salto al vacio, sense corda que li tirés cap adalt. A baix hi havia una piscina i es va remullar les manetes, ell volia capbussar-s’hi mig cos, però no va ser així, tot i que li havien dit que li donaven corda per mullar-se. Ho va fer dos cops i va quedar més content que unes pasqües. Després vam anar a sopar a un italià que ja coneixíem de l’altre cop que vam estar per aquí.



I avui hem passat el dia a Tulamben, al Liberty, el vaixell de la II Guerra Mundial enfonsat. S’entra per la platja, perquè està molt a prop de la costa. Comença a 5 metres de profunditat i acaba als 28. La primera immersió l’hem rodejat, només per fora. El mar s’ha apoderat totalment de la superfície del vaixell i està tot cobert de corall i peixos de mil colors. En la segona immersió hi hem entrat i ha estat molt xulo. Primer hem passat per un passadís estret i baix, i hem anat a parar a una sala amb columnes i escales...increible la sensació d’estar en un lloc on abans hi havia gent i mobles i ara només hi ha peixos i corall! Aquesta immersió el Ramon i jo l’hem començat amb instructor i turista però l’hem acabat sols, perquè tots els altres que anaven amb nosaltres no havien fet cap immersió o n’havien fet menys de deu, i li hem demanat al instructor que ens deixés acabar-la pel nostre compte, per no haver d’acabar abans, com ens ha passat amb la primera. Així que l’hem disfrutat més. Hem fet unes fotos xulíssimes. I hem tornat a caseta ara, a les 6 de la tarda, ja es fa fosc i en breu anirem a sopar.

Estem encantats amb Bali, no podem tenir més ganes d’estar aquí! Aquest matí hem marxat de la nostra villa a les 7 del matí després d’un bon esmorzar, i ara, quan hem tornat ens havien rentat els plats! A demés de fer-nos el llit i escombrar tota la casa. A Australia pagaven el doble del que paguem aquí per estar en una habitació sense lavabo i no ens donaven ni les gràcies...i de fer-nos l’habitació...res de res!

Per fi tenim sensació d’estiu! Des de la Polinèsia que no la teníem. Aquests dos mesos no han estat d’estiu, ara ja estem en bikini, xancles i samarretes de tirants. Tot el dia mullats a l’aigua i començant a dorar-nos, per fi! Ha començat l’estiu!

11 d’agost:
Ahir vam passar el matí a la nostra villa. Vam encarregar uns massatges i ens van venir a la villa dos indonesos (dona i noi) per fer-nos un massatge a cadascun de mitja horeta, per 4 euros cadascú! I un molt bon massatge!

A les 3 de la tarda havíem quedat amb el Luis i la Mayu a la platja per fer surf. No hi havia moltes onades, però ells s’hi van estar dos hores. Després vam anar a sopar a un mexicà i cap a casa. Anit punxava el dj Tiesto, però ens en vam enrecordar quan estàvem ja a casa, així que no hi vam anar, ademés segur que l’entrada era caríssima (hi ha llocs per guiris que són caríssims).

Fa dos anys vam descobrir un bar, el Ku De Ta, xulíssim, a primera línea de platja, bona musica, tumbones de luxe per pendre el sol i des d’on podies veure unes boniques postes de sol. Aquest any hi hem tornat i està a tope, a petar de gent. Ara el coneix tothom i és el bar de moda per tota la penya “in” de Bali. Hi van tots els guaperes a lluïr tipo i modelito, així que per nosaltres ja no és el mateix, no creiem que ens hi passem els dies, com fa dos anys que ens passàvem el dia allà. És un dels llocs cars de Bali, però igualment, car per nosaltres vol dir que la birra en comptes de valdre 80 cèntims val 2 euros.

Avui fa 3 mesos que el Ramon i jo ens vam casar. I aquesta nit venen el Xupi i l’Angela, quines ganes de veure la nostra gent! I els portarem aquí, els portarem allà, els hi ensenyarem els llocs xulos de Bali, anirem a Ubud, al Tanah Lot i a diferents platges...què bé!

I en mitja hora (ara són les 11.30 del matí) ens canviem de villa i anem a la de 2 habitacions dobles i piscina privada! Quines ganes!

A Darwin vam sopar la ùltima nit carn de cocodril! No estava gens malament, semblava pollastre.



13 d’agost:
Ja tenim el Xupi i l’Angela aquí!! Quines ganes de veure la nostra gent, parlar dels nostres amics i posar-nos al dia del que ha passat durant aquests 3 mesos que portem fora de casa! com sol passar, a casa no han canviat gaire les coses i el temps quasi no ha passat, mentre per nosaltres aquests 3 mesos han estat plens d’experiències noves i cada dia ha estat una aventura.

Ahir al matí el Ramon i el Xupi van anar a llogar la moto per ells i a canviar diners mentre l’Angela i jo sortíem de compres. Per fi! Per fi tinc una compi de compres! L’Angela va flipar amb la de vestidets i roba bonica i barata que hi ha i es va ben firar! 5 vestits en un dia! Jo em vaig comprar un vestit i una caçadora molt xula. I avalorios mil: pulseres de tots colors.

Després vam anar a la platja de Kuta, que el Ramon volia fer surf. Vam deixar els nois i l’Angela i jo vam seguir de compres. Ahir em vaig desquitar, vaig anar de shopping tot el dia! Ja en tenia ganes, de la complicitat d’entrar amb algú a les botigues, ara entro aquí, ara entro allà, ara remeno, comparo, em provo, compro, no compro...

I cap al tard teníem reservats dos massatges per l’Angela i per mi, aquí, al porxo de la villa, com dos reines. Vam anar a sopar a la Trattoria, l’italià que hi ha aqui a Seminyak i que tant ens agrada i després a fer una copa al Ku De Ta, perquè el veiessin.

Està fent diest tontos. Ahir va fer núvol tot el dia i avui s’ha aixecat igual. Esperem que al llarg del dia s’aclari.

Ara els nois han anat a comprar esmorzar. No podem tenir més sort: tenim al davant de casa un supermercat per guiris on venen de tot: croissants de mantega, de xocolata, fruita, verdura, tot el que els occidentals menjem, i cada máti només hem de creuar el carrer per menjar els croissants més bons de tot Àsia, segur! Fa dos anys si haguéssim conegut aquest super haguéssim estat encantats!

14 d’agost:
Venim de fer dos immersions molt xules! Les dues repetides de fa dos anys, però ens van agradar tant que les volíem repetir: Manta point i Crystal Bay. La primera, impressionant: hem bucejat amb mantes de 3 i 4 metres, enormes! Hem vist un banc de 6, passaven per sobre nostre, per la superfície, i més tard, les hem vist a la nostra alçada, s’apropaven, marxaven, es tornaven a apropar...molt xulo! Només arribar en barco, ja les veies des de dalt, estaven nadant per la superfície i la Angela i el Xupi, que es quedaven al barco, les han pogut veure. L’aigua estava bastant freda, 22 graus i tèrbola, però és on viuen. No hem baixat molts metres, uns 12, i hem estat molta estona, més de 50 minuts.


A la segona immersió, més profunda (uns 30 m), hem pogut gaudir d’un fons marí alucinant: mil colors, mil peixos i molts coralls, ens han fet recordar la Indonesia subaquàtica de fa dos anys. I hem vist el que esperàvem veure en aquesta immersió: el mola-mola o peix lluna o sunfish. No les teníem totes de veure’l i hem tingut sort! Era bastant gran, uns 2 metros de diàmetre. Al tornar hi havia molta corrent i ha costat bastant tornar.



15 d’agost:

Ahir a la nit el Ramon es va currar una paella per xupar-se els dits! Teníem convidats a sopar: el Luis i la Mayu, que ja acaben el seu viatge i tornen cadascú cap al seu país. Vam estar els 6 xerrant fins les tantes i ens vam despedir amb la promesa de veure la Mayu al Japó i al Luis a Madrid o Barna. Han estat uns bons companys aquests dies aquí i a Australia. Esperem seguir veient-los en els pròxims anys.



I fa dos dies vam anar al Tanah Lot, un temple hinduista sobre la terra que el mar ha anat erosionant i ara es troba com suspés enmig del mar. Quan la marea baixa s’hi pot accedir caminant, però no quan la marea està alta. És un dels nostres temples preferits, i l’Angela i el Xupi els hi va agradar molt.

Pels voltants del temple hi ha botigues pels guiris i una cosa molt curiosa que ja vam veure l’últim cop que vam estar aquí: un rat-penat enorme, penjat d’un arbre, dormint cap per avall! Té una capseta al costat per donar-li donatius i el veus com respira i se li mouen les orelletes! Fa bastanta angúnia, perquè és enorme i està viu, allà penjat, davant de la teva cara!

També per allà hi ha una atracció turística que fa bastanta coseta: una pitón de 4 metres i 40 kg que la pots agafar pagant 4 duros. Com ja us podeu imaginar, el que se la va enroscar al coll va ser el meu estimat marit! Quina angúnia...!

Indonesia té 17.000 illes. És el quart país més poblat del món amb 250 milions d’habitants (el primer és la China, seguit de la India i després els EEUU) i és el segon país del món amb més costes (el primer és Canadà), així com és el país amb més musulmans del món. Bali és hinduista, però la resta d’Indonesia són musulmans, ja ho vam poder comprovar la darrera vegada que vam estar aquí: al deixar Bali i anar a altres illes, ens despertàvem a les 5 de la matinada amb les pregàries musulmanes sonant pels altaveus en tot el poble. Les dones no podien fumar (en vam conèixer alguna i ens explicaven que ho havien de fer d’amagades o, deien, les pegaven qui les veiés), no sortien per les nits (només es veien homes de juerga) i a la Laura i a mi ens miraven els hombros descoberts com si fóssim d’un altre planeta.

5 ago. 2007

RESUM AUSTRALIA

HI HA NOU VIDEO D'AUSTRALIA 1a PART!!!

HI HA NOU VIDEO DE NOVA ZELANDA 2A PART!!!

Recorregut:




El que més ens ha agradat:

  1. Sydney
  2. Els 5 dies a bord del TAKA i veure la great barrier reef
  3. Els dies de camping en 4X4 pels parcs nacionals del nord
  4. Fraser Island

El que menys ens ha agradat:

  1. Molta gent
  2. Molt car
  3. Brisbane i la carretera fins a Cairns (no té res d’especial i és llarguíssim)

Litchfield National Park (Australia)

Veure fotos



3 d’agost:
Aquest matí hem arribat al Litchfield National Park, després d’unes 3 hores conduint. Hem fet 60 km per un camí només accessible per 4X4 i hem hagut de travessar rius bastant profunds (amb senyalització de cocodrils!) i zones amb molta sorra. El Ramon més content que un gínjol! Ens està semblant més bonic que Kakadu, més arbres i més vegetació. Diu el Ramon que li recorda als documentals d’Africa.




Avui hem vist les Surprise Creek Falls, una cascada molt xula que tenia com dos piscinetes naturals a dos alçades diferents. Com que era a mig camí de la carretera per 4X4, estàvem pràcticament sols. Després hem vist Tolmer Falls, unes vistes molt xules d’una cascada a la que no es pot accedir per ser un lloc sagrat dels aborígens. Les veus des del davant, a més alçada i la vista és molt bonica. Després hem anat al lloc més famos d’aquest parc nacional, les Wangi Falls. Però tan conegut és que estava ple de gent! Era molt bonic, però. Una cascada enorme acabada en una piscina natural súper gran i a petar de gent banyant-se. Al costat es podia acampar, però no ha pogut ser possible, no hi havia lloc, estava ple! Es nota que aquest parc és molt més petit que el Kakadu i ademés només té 4 llocs per acampar, quan l’altre en tenia uns 20. Total, que hem acabat en un caravan camp (un camping) i hem hagut de pagar, però tenim lavabo i dutxa, què bé!

Wangi Falls

4 d’agost:

Aquest matí ens hem llevat i hem anat a visitar els llocs que ens quedaven, però està massa ple de gent. És cap de setmana i es veu que aquest parc és un lloc típic on els oz venen a passar el finde. I es nota que és molt més petit que Kakadu, perquè aquest en un dia el pots veure, i l’altre t’hi hauries d’estar setmanes, per visitar-lo tot!

Hem repetit les Wangi Falls perquè ens venien de passada, però no ens hi hem banyat, eren les 9 del matí i no feia tanta calor encara per banyar-se. Després hem anat a veure Lost City, un conjunt de pedres sense un interès especial, però per accedir-hi s’hi havia d’anar en 4x4 i és clar, no podíem deixar passar l’ocasió i aprofitar el nostre cotxàs! La veritat és que portem un pedazo cotxe, es podria dir que és el germà petit d’un hummer...jeje, bueno, potser no tant, però és enorme!

Després hem anat a veure Buley Rockhole, un riu amb piscines naturals, però a petar de gent, semblaven les Rambles, allò! Així que no ens hi hem quedat, ho hem vist i hem marxat. Hem anat a veure les Florence Falls, un parell de cascades que acabaven en una piscina natural bastant gran. També hi havia bastanta gent, però aquí sí que ens hi hem quedat i hem fet un banyito. El Ramon ha escalat la muntanya i ha fet un parell de salts.


Florence Falls

Estàvem amb la paranoia de que havíem d’anar a buscar lloc per dormir i posar la tenda aviadet, perquè sino ens quedaríem sense lloc, com ens va passar la nit anterior, així que a les 12 hem marxat de les Florence Falls i hem anat a buscar on posar la tenda. L’hem trobat, hem acampat i hem estat de relax tot el dia, llegint i descansant. A les 3 de la tarda ja no hi havia lloc per ningú més! I nosaltres, ahir, infeliços, buscant lloc a les 5 de la tarda..!

Ah! Ahir vam veure uns quants cangurs per la carretera, petitets, però uns quants, per fi! La veritat és que no n’hem vist masses, a part dels milers de morts a la carretera. I l’latre dia, a Alice Springs, el Ramon es va demanar per sopar filetet de cangur! Estava bo.

El tema anglés el portem de luxe, el Ramon i jo. Bueno , de luxe...tampoc ens passem, però ens defensem bastant bé. Ja truquem per telèfon sense problemes i ens fem entendre força bé. També hem de dir que no el parlen tan extranyament com el parlen els kiwis!

I res, ja quasi s’ha acabat la nostra aventura per Australia! Demà al matí ja tornem cap a Darwin i passat demà ja volem cap a Bali, quines ganes! La verirat és que ja tenim ganes de deixar aquest país tan car i anar cap a terres conegudes i barates...! i ademés, en breu ens trobarem amb el Xupi i l’Angela que venen a passar les seves vacances amb nosaltres a Bali! Bieeeen!!!

Kakadu National Park (Australia)




31 de juliol:
Ahir vam arribar a Darwin. Fa bastanta calor, ara sí que ja ens podem posar les xancletes i samarretes de tirants! Darwin és una ciutat de costa i petita, amb un carrer principal on estan els bars i les botigues, i caríssima! Per variar, aquí els preus són desorbitats de nou. L’interès de venir aquí és visitar el Kakadu National Park i el Litchfield National Park. El primer és un parc nacional molt gran i que es triga uns quants dies en
veure’l (Patrimoni de la Humanitat per la varietat de flora i fauna). Dins hi ha varis campings perquè t’hi estiguis el temps que vulguis visitant-lo. El segon és més peitit i el veurem en un dia. Hem llogat un 4X4 enorme, tenda de campanya, nevera i tot el necessari per cuinar, i ara estem de camí cap al Kakadu, on passarem 4 dies visitant-lo i dormint allà on volguem.

...Acabem de parar pel camí en un riu (Adelaide river) on donen de menjar als cocodrils! Uauuuu....els teníem super a prop, anàvem en una barqueta i amb una corda lligada a un tros de carn els atreien i els feien saltar, es posaven verticals davant dels nostres nassos! Deia la guia que en aquell riu n’hi havien uns 2.500! N’hem vist molts, la veritat, i grossos. També hem vist moltes àguiles, la guia els hi tirava troços de carn i les agafaven al vol, se n’han juntat moltes!

El nord d’Australia està infestat de cocoodrils, es veu que no és gens segur banyar-se al mar. Hem vist tot de retalls de diari on sortien atacs de cocodrils a humans i on deien que s’havien vist cocodrils molt grans a platges on les famílies solen anara passar el dia...glups!



2 d’agost:

Aquesta serà la nostra tercera nit al parc nacional. És molt gran, fa 20.000km2 i està ple de llocs on pots acampar. Uns sense res més que el lloc on acampar, d’altres amb lavabo i d’altres amb lavabo i dutxa (en els dos últims s’ha de pagar). Les dues primeres nits les hem passat en els primers, i avui, necessitats ja d’aigua, ens hem instalat en un de pago (3 euros per cap! Barato, per fi!). Demà ens farem la primera dutxa després de 3 dies! Quines ganes!

Ahir vam anar a veure les Jim Jim Falls, una cascada molt xula que et trobes després d’una horeta caminant. Només hi pots arribar en 4X4, així que el Ramon s’ho va passar com un nen petit amortitzant la reductora (el veieu, no?). Vam haver de travessar rius i muntanyes de sorra. Un cop a peu, primer el camí és fàcil, de sorra i pedres (per cert, ens vam trobar una serp que ens tancava el camí! Ens vam acollonir una mica, però ella mès i se’n va anar...glups!), després el camí es va convertint en només pedres cada cop més grans que d’anar saltant. Després d’una bona estona i després de passar per un riu molt bonic (la continuaicó de la cascada) vam arribar a un lloc preciós: una cascada queia d’una alçada de 215 metres i al costat, una platjeta! Sorra blanca, i un llaguet d’aigua verda...vam passar unes tres hores allà, prenent el solet i banyant-nos.



La primera nit la vam passar a Jim Jim Billabong, un lloc acondicionat per acampar, al costat d’un billabong, que és com un riu però sense ser-ho, com un aiguamoll (per cert, no muntava una tenda de campanya des de que tenia 10 anys!). Bueno, doncs posava que no et banyessis, que hi havia cocodrils. I nosaltres estàvem acampats al costat! Jo pensava: típic que ho diuen per prevenir i que no n’hi ha ni de conya, sino qui acampa aquí..? doncs a l’endemà, ens llevem, anem a donar un cop d’ull al billabong...i passa un cocodril per la vora! Uuuups!! Sí que hi ha cocodrils, sí! Per tot arreu hi ha cartells avistant que vagis amb compte, que no entris a l’aigua...però en canvi pots acampar....el motiu és perquè els cocodrils no s’allunyen de la vora del riu...sí, però i si els hi dona per allunayar-se? Bueno, jo no ho penso molt, que sinó no puc dormir! Però com uns campeons, acampem on fagi falta i quasi els podem veure mentre sopem! Aquesta nit la hem passat a la Sandy Billabong...més del mateix, compte amb no entrar a l’aigua...i nosaltres acampats a 80 metres! Digueu-me valenta, sí, però quan el Ramon es deixava una salsitxa al foc i no se la menjava perquè estava cremada...Ramon, millor desintegra-la, no li arribi la oloreta al coco i se li obri l’estòmac i les ganes d’anar d’excursió! (hem vist anuncis de diari dient que una família es va llevar amb el cocodril al costat de la tenda...no m’extranya!).

De les 26 espècies de cocodrils que hi ha (Xavi, que comença la secció National Geographic, com dius tu) aquí en tenen dos: els d’aigua dolça i els d’estuari. Els primers solen ser tímids i solen amagar-se, però els segons sòn agressius i estan als billabongs...aaaagghh!! Entre els anys 40 i 60, els van caçar fins quasi la seva extinció. A partir dels 70, ambdues espècies van ser protegides i actualment han augmentat molt (ja ho veiem, ja!). Els cocodrils d’aigua dolça estan només aquí i els d’estuari també es troben a India, surest d’Asia i Papua Nueva Guinea. Aquests han atacat i matat gent a Kakadu! Diu a la guia del parc nacional que l’únic lloc segur per banyar-se és la piscina de l’hotel! Pots banyar-te a llocs a les piscines naturals, però sota la teva responsabilitat. El veu que els cocodrils canvien de lloc i poden saltar a aquests llocs.

Ara una cosa que li agradarà molt al Marc, segur: les parelles reproductives les escullen les femelles, però tenen un risc i s’ho juguen tot al 50%...si al coco mascle no li agrada la femella que l’està rondant...se la cruspeix!! Cap a dins i s’han acabat les tonteries!!

Està ple de termiters, unes estructures enormes com de sorra on viuen les termites, algunes molt més altes que el Ramon! També vam veure a les Jim Jim Falls un varano prenent el solet a una pedra.

I també es veu que hi viuen molts aborígens, en el parc natural. Darwin és la zona d’Australia amb més aborígens. I ens van dir que Australia és el país del món amb més camells! Que es veu que en van comprar molts pel secarral del centre d’oz i ara és quasi una plaga! (més d’un milió i que es van duplicant enormement!).

Aquest matí hem fet una volta de dues hores pel Yellow Water Billabong, que està entre els rius Jim Jim i Alligator. Molt xulo, hem pogut veure mil tipus d’ocells, patitos, àguiles i molts molts cocodrils. La veritat és que està infestat de cocodrils! Ens ha agradat molt, i hem conegut a una parella de madrilenyos (Virgina i Mario) que estaven de lluna de mel molt simpàtics, amb qui hem compartit el tour. Després hem anat a un mirador (Mirrai) que ens ha semblat un timo: no es veia res i ens hem fotut una bona suada per arribar-hi! Hem acabat el dia a Ubirr, que allà sí hi havia un bon mirador des d’on es podia veure una bona part del parc nacional des de bastanta alçada (lloc recomenat pels madrilenyos, que per cert estaven indignats pel l’Uluru-no els hi va agradar gens-i perquè estaven una mica decepcionats d’Australia). I aquesta nit la passarem a Gunlom, un lloc per acampar, sense electricitat, però amb lavabo i duxtes, quin luxe!

Demà al matí ja deixen aquest parc nacional i anem a veure l’altre. La veritat és que ens pensàvem que seria més verge, més verd, més dens...éls arbres estan dispersos i és de tot de sorra vermella. També hem de dir que estem a la època seca, segur que durant la època humida és més bonic... no obstant: 45 graus, 95% d’humitat i infestat de mosquits...vamos, que tampoc s’hi pot estar!.

Mamà, moltes felicitats!! Demà és el teu cumple i estem aquí deixats de la mà de Déu sense cobertura ni res i no crec que et pugui trucar. Però que sàpigues que m’enrecordo molt de tu i que en quan estiguem a la civilització et truco! I la meva estimada Bea, que sortia de comptes a finals de juliol, tampoc sé si ja és mare! Vaig somiar amb ella la nit del 31 al 1 d’agost... tinc el pressentiment que sí ho deu ser! Laurita, un besazo, mi niña, que yo también me acuerdo mucho de ti! I de pas, petons a la mare i pare del Ramon, i als meus també.