Ko Phangan-2 (Tailandia)

Veure Fotos

12 d’octubre:
Anit feien la Black Moon Party. Vam decidir anar-hi, a demés aquest cop la festa era relativament a prop de casa (cada festa la fan en una platja en concret). Al arribar, veiem que cobren entrada: 300 bats (uns 6 euros). Indignats, decidim no pagar i anar de llestos i intentar colar-nos per la platja. No dóna resultat, doncs és clar, no són tontos i a la platja també hi ha entrada, però ens inventem una història de que les platges són públiques i només estàvem passejant per la platja i volem passar a l’altre costat (tot aquest rotllo el foten els americans). Ens “escolta” un tai fins a l’altre cantó de la platja, però llavors ens adonem que haurem de tornar enrere i tornar a fer el numeret per marxar. Ens parem al mig de la festa, la vivim per uns minuts, i tornem amb el cap baix, com reconeixent la nostra intentona de colar-nos, preguntem el preu d’entrada al de la porta, i finalment decidim tornar a casa, als nostres estimats bungalows, on ningú ens demana entrada i tenim una platja per nosaltres més estupenda que cap...intent frustrat, però com a mínim hi vam estar! La música era bona, hi havia gent, i tenia bona pinta, però què és això de cobrar!! Els americans havien anat al fieston de la Full Moon Party i no es cobrava entrada!



Segurament marxarem demà, ja tenim ganes d’anar a Ko Tao. Això ens agrada molt, eh! Però és que sabem que quan estiguem a Ko Tao tampoc voldrem marxar i ens hem de dividir els dies. Si marxem demà haurem estat 9 dies aquí, no està mal...a Ko Tao ens hi volem estar alguns més...

Ko Panghan fa olor de coco. El cuinen, sobretot en sopa, i de tant en quant, quan anem en moto per la illa, ens arriba un flaire de coco boníssim!



La illa té una vegetació verda frondosa, espessa, de palmeres, cocoters i plataners. Està asfaltada a trossos. De nit no s’hi veu res, hi ha moments en què et penses que entres en la dimensió desconeguda. Hi ha parts de la illa que està asfaltada (mai perfecte, sempre amb forats, esquerdes, etc), d’altres que el camí asfaltat es converteix en sorra i d’altres que són camins de sorra impracticables amb moto normal i amb unes pujades i baixades que fan por. El Ramon els veu i somia amb llogar una moto de cross i anar a fer el boig (és a dir, a derrapar, pujar i baixar com un alienat pels camins), però el problema que es troba és que una menda no vol anar amb ell...ni de conya em pujo al toro mecànic! No tinc ganes de patir, d’anar amb l’ai al cor, i d’anar rascada tot el que queda de vacances (perquè tots li coneixeu la seva tendència a fer el cabra, i les altes possibilitats que té de fer-se un “rasgunyet” en condicions així...). Així que el tinc frustrat i achantat, però ja amenaça que a Ko Tao no pensa claudicar...