1 oct 2007

Luang Prabang (Laos)


JA HI HA VIDEO DE BALI!!!

- Alta resolució (70 Megas)
- Baixa resolució (30 Megas)

Veure fotos Laos-1




27 de setembre:
No em pensava que això em sorprendria tant...quina calma, quina tranquil·litat de lloc! Estem a Luang Prabang, un poblet de 25.000 habitants i proclamat Patrimoni de la Humanitat. Té molts temples (32) i molts monjos budistes passejant pels seus carrers, la majoria molt jovenets i amb un paraigües per resguardar-se del sol.

És un poblet tranquil, gens estressant i molt autèntic. Comparat amb Vietnam, on a cada metre que fas pel carrer t’estan demanant diners o proposant que agafis un taxi, o venent-te algo, aquest lloc ens transmet una pau tremenda..! Aquí no tenen la picardia d’allà, on el que volen tot el dia és treure’t uns calerons. No t’instiguen pel carrer, et deixen fer, no t’avassallen gens. Pots estar mirant-te el menú d’un restaurant a la porta, abans de decidir si hi entres o no, sense tenir el cambrer allà quasi obligant-te a asseure’t, com passava a Vietnam. Què bé, quina calma! De veritat que s’agraeix una mica de tranquil·litat, ja ho necessitàvem. I pensar que ens quedarem aquí uns quants dies, què bé...!



Laos és un d’aquells països en que hi viu molt poca gent, com passava a Nova Zelanda. Té un territori semblant en tamany al d’Anglaterra i hi viuen només 6 milions de persones! A la capital, Vientiane, només en són 200.000! Amb això ja us ho hem dit tot! És un remanso de pau i tranquil·litat! No es veu gent pobre pel carrer, no hi ha indigents, com a Vietnam. Es veu un poble sense gaires pretensions, senzill, però sembla que la gent hi viu relativament bé. Al igual que Vietnam, ha estat obert al turisme des de fa poc, l’any 1989. Més del 80% de la seva població viu en zones rurals.

Luang Prabang és un poble de frondosa vegetació, palmeres, cases baixes, moltes d’elles amb una valla blanca de fusta, amb molts temples i amb dos rius: el Mekong i el Nam Khan. No hi massa trànsit i la majoria de gent va en bici o en moto. Es nota molt la influència de la colonització francesa, sobretot en les cases i en el menjar. Això últim m’encanta, doncs a tot arreu hi ha baguettes, croissants de mantega, bones amanides alinyades amb salsa de mostassa...boníssim!

Vam arribar ahir a la nit, i vam anar a un guest house que vam veure a la guia que podia estar bé (Senesouk Guest House). Era molt bonic, una casa colonial reformada i l’habitació era tota de fusta (terra inclòs) amb mobles d’estil colonial, petita però acollidora. No obstant tenia un inconvenient: de cop, comença a sonar un soroll sord com si tinguéssim un tractor dins de l’habitació i comença a tremolar el vidre de la finestra. Mirem per la finestra, i hi havia com uns 5 aparells d’aire condicionat al costat de la nostra finestra...horror! aquest matí quan ens hem llevat hem anat a fer una expedició pel poble a buscar nova habitació. Ja l’hem trobat (Sayo Guest House), una habitació àmplia, la decoració no és tan bonica com l’altra, però és també tota de fusta, amb un balconet i des del que veiem el Mekong! Pel mateix preu que l’altra, però el doble de gran i amb sortida fora per poder prendre la fresca.

Un cop fet el trasllat, hem anat a esmorzar: el Ramon s’ha fotut un bocata “le parisien”, boníssim i enorme; i jo una amanida de fruites, un yogur i un café amb llet, com a reis! Després hem llogat un parell de bicis pels 5 dies que estarem per aquí i hem anat a recòrrer el poble i a veure alguns temples. Hem vist també un mercat de menjar i un de artesania.



És xulíssim això d’anar tot el dia en bici, em sento com si estigués a “Verano Azul” amb la Bea i tota la colla, jejeje. Mentre pedalejo vaig tararejant la cançó: nana nana, nanana ...!

29 de setembre:
Ahir es van casar el Pepe i la Laura, i la Fani i el Paco, no hi vam poder anar, però ens en vam enrecordar d’ells. De fet, amb la diferència horària, encara deuen estar tots de festa...

Segueixo dient que aquest lloc és encantador. Súper tranquil. És curiós que la gent va amb paraigües o sombrilla, anant en moto i en bici! Amb una mà aguanten la sombrilla i amb l’altra porten el manillar, increïble!

Ahir vam passar el dia d’excursió. Vam anar a veure dos de les cascades que hi ha per aquí a prop. Primer vam veure les Tat Kuang Si, a 32 km de Luang Pravang. Una cascada bastant alta, que va a parar a un riu i a mida que va baixant per la muntanya va formant piscines. Estan dins d’un parc nacional i hi ha taules i bancs de fusta per fer picnics. Hi ha també uns ossos i un tigre engabiats (separats, és clar).



Després vam anar a les cascades Tat Sae a 15 km del poble. Més petites, però més curioses: en unes formacions de pedres llises formant moltes piscines, l’aigua va caient en forma de cascada petita i en l’aire hi ha aigua com si hagués estat polvoritzada i dóna sensació d’escuma. Les piscines són d’un color verd esmeralda preciós i altres són blaves, les més profundes. La superfície de les roques és tan llisa que sembla que no pugui ser natural, però sí que ho són. Ens van agradar molt.

Vam tornar a l’habitació i vam gaudir d’una posta de sol des del Mekong, sentats al nostre balconet. Vam anar a sopar, i després, massatge. Jo, als peus, el Ramon, de tot el cos. Fantàstic, gustós, relaxant..! no tan canyero com els de Tailàndia, no feien tan mal, més suau...repetirem!

I avui ens hem llevat i jo m’he fet el meu esmorzar de rigor sentada al balcó: poma, mango, banana i papaya, un yogur i un cafetó amb llet..hmmm..què bo! Avui ha estat un dia tranquil, hem fet unes voltes en bici, hem visitat els temples que ens anàvem trobant pel camí i hem anat a veure la posta de sol a un temple que hi ha a dalt d’una muntanya, que presideix el poble. Per accedir-hi has de pujar més de 300 esglaons i tots els guiris arribàvem esbufegant. El sol es ponia pel Mekong i ha estat molt bonic, tot i la gentada que hi érem. Un cop baixes el centenars d’esglaons, davant et trobes el Museu Reial, i avui hi havia funció. Hem decidit anar-hi. Eren danses laosianes, les típiques amb màscares i moviments pausats. Després, sopar, massatget i a dormir.

Ah! Avui el Ramon s’ha pelat, però molt pelat! Una mica més i és una bola de bitllar! Diu que mai s’havia tallat tant el cabell, i diu que quan tingui la calva una mica més morena em farà passar-li la gilet! Calvo total!



1 d’octubre:

Ahir vam anar pel mati a veure unes coves que hi ha per aquí a prop: un timo. No podíem ser més petites i més cutres...l’únic que tenien eren molts budes i ja està. Valia la pena l’excursió pel viatge d’una hora pel Mekong en barca fins arribar-hi, però les coves en sí, no valen res de res. Així que Miriam i Anxo, que en breu estareu per aquí, ja ho sabeu, no hi aneu. Tothom que ens hem trobat ens han dit el mateix. Sí que val la pena contractar una passejadeta en barca pel riu durant una horeta, però no cal entrar a les coves i pagar l’entrada que et demanen, total, per no veure més que quatre pedres.

Vam tornar cap al migdia i vam estar a la nostra habitació, el Ramon fent vídeos pel blog i jo llegint (porto ja 26 llibres llegits en aquest viatge!). Per la tarda vam fer un volt en bici pel poble i vam anar a prendre uns cocktails a la vora del Mekong, veient com es ponia el sol. Després vam anar a internet, on ens vam trobar una parella de catalans i amb els que vam estar parlant una bona estona. Ens van aconsellar un poble de les rodalies molt xulo i molt autèntic, sense llum però amb guest houses i totalment recomanable per anar-hi. Com que nosaltres marxem demà i no hi podrem anar, passem la dada per la Miriam i l’Anxo, perquè no us el perdeu, que es veu que val molt la pena: es diu Muang Ngoi Neua, i s’hi arriba anant abans a Nong Khiaw. Aquests catalans s’hi van apropar, els hi va agradar molt i es van quedar una nit. Ja ens direu què tal!! Guapos, què bé que en breu trepitjareu les terres per on nosaltres hem passat! Llàstima que no les puguem trepitjar junts!



I avui és el nostre últim dia en aquest meravellós i tranquil poblet. La veritat és que s’hi està molt i molt bé. Bon ambient, tranquil·litat, bon menjar i bones temperatures (de dia fa calor però al vespre, com que estem a uns 800 metres sobre el nivell del mar, refresca una miqueta i s’està de meravella!).

Demà ja volem cap a Tailàndia, on ens hi passarem 40 dies! 40 dies de platjeta, relax, buceadinyes, palmeres, cocoters, sorreta i pell doradeta! Hmmmm...quines ganes!

Només ens donen visat per estar-hi 30 dies, i si ens hi volem estar més, que és el cas, hem de sortir del país i tornar a entrar amb un nou visat...ooohhh....quina peneta, haurem d’anar a visitar Malàsia, oooohhhh...! Mira tu per on, un país que no teníem pensat visitar, i el coneixerem!

3 comentarios:

Unknown dijo...

Taís.............Has canviat de marit?????????? Tan aviat?????????No pot ser!!!! Mimon: estàs arrrrrrrrrrrebatador!!...monjo budista cent per cent...es noten les influències monacals....clar! visitant tants temples...!!
Petons Mam

Lanza dijo...

Hola Reietons!!!
No puc creure! Estic amb l'Eva, vols dir que és ell, Taís!
El que em sap més greu de tot és no poder tocar aquest cap i encetar-te'l una mica.
I després d'haver vist aquests últims dies tants monjos per la TV per la moguda de Birmània, diria que ets clavat a ells!!! jeje
Truca'm un dia d'aquests que hem de xerrar, però des d'un lloc més fiable que el de la setmana passada, que tan, tu com jo vem perdre els nervis pel decalatge de 30 segons que hi havia!!

Apa, Petons i a Disfrutar que ja només (jajaja) us queden dos mesos i mig!!!

Unknown dijo...

Moltes fe-li-ci-tats!
Moltes fe-li-ci-tats!!!
TAÍS Et de-sit-jo en el teu dia........
MOL-TES FE-LI-CI-TATS!!!!!!
(Amb música del Happy Birthday)
En el meu Taco Mirga de la feina surt que avui és santa Taís...Mon, ja li has fet un regal xulo???
Espero que seguiu bé.
Molts petons per a tots dos!!! MAM