Kenia-2
JA HI HA FOTOS I VIDEOS!!!
VEURE FOTOS ZANZIBAR-1
VEURE FOTOS ZANZIBAR-2
VEURE FOTOS KENIA-1
VEURE FOTOS KENIA-2
VEURE FOTOS KENIA-3
VEURE FOTOS ZANZIBAR-1
VEURE FOTOS ZANZIBAR-2
VEURE FOTOS KENIA-1
VEURE FOTOS KENIA-2
VEURE FOTOS KENIA-3
27 de novembre:
Segueixo l’explicació de l’altre dia, és que em vaig quedar sense bateria a l’ordinador, i com que no tenim llum, he hagut d’esperar dos dies a que posessin en marxa el generador (no el posen cada dia). Això és Àfrica..!
Ja era fosc, i havíem de tornar cap a casa del Tom: un ranxo al·lucinant, decorat a l’estil africà, makuti, taules enormes de fusta, un jardí preciós...i dins d’un terreny enorme plegat d’animals salvatges i sense valles! El menjador estava al porxo, sota un sostre de makuti, amb una enorme extensió de gespa davant, i més enllà...la sabana fins on els ulls et permetien veure.
Aquí tots els blancs tenen servei, una munió de gent que viuen en unes casetes al costat de la casa principal. Sembla que et traslladis anys enrere, quan l’època colonial. El Pepo diu que és perquè aquí tot és tan lent (no hi ha electricitat) que si has de tornar de la feina i fer-te el dinar pot ser que l’empalmis amb el sopar, de l’estona que trigues.
Bueno, doncs vam arribar a casa del Tom a l’hora de sopar, amb una gana enorme, i ja teníem la taula preparada. Vam sopar tots sis, amb un bon vinet. Una cosa a la que encara no m’acostumo és que quan acabes de menjar, t’aixeques i no despares la taula ni res de res. En seguida venen el sèquit de negretes a recollir i a deixar-ho tot ben net.
El Ramon i jo dormíem a la caseta de convidats: una caseta de pedra, on a baix hi havia el lavabo (xulíssim: gran i molt espaiós, amb tovalloles netes i tot el necessari) i a dalt, pujant unes escales de fusta, estava l’habitació: el llit dins d’un dosel, envoltats per una mosquitera, i aigua fresca a la tauleta de nit. Ens va semblar que estàvem en un hotel!
El millor va ser quan anàvem a dormir: travessem el jardí i de sobte notem un moviment de fulles i apareix una girafa!! El Tom i la Jo tenen una cria (enorme, eh!) de girafa al jardí!!! Vam al·lucinar! També un tenen cérvol! I poden entrar i sortir quan vulguin, a passejar per la sabana i tornar a la nit a dormir al jardí. Vaig flipar! I també corre per allà una cobra!
Al matí següent, el Ramon se’n va anar a fer una passejada a cavall amb al Jo, la dona del Tom. Quan vam tornar, vam esmorzar tots junts (menys el Tom, doncs estava treballant) i vam marxar. Vam estar tot el dia al jeep buscant lleons amb el gps. Els vam localitzar, però estaven en una zona de molt difícil accés amb el cotxe i no ens hi vam poder acostar del tot.
Vam veure també molts animals: moltíssimes zebres, un bufalo, una manada d’elefants (concretament, 7 elefants, entre ells, 3 petits, i s’ha d’anar amb compte amb els elefants, doncs ataquen als humans perquè aquests els ataquen sempre que es mengen les collites, i són perillosos: vam haver d’esperar a que passessin i ens vam haver de mantenir allunyats d’ells, però si els hi dona per atacar-nos....som com escarabats per a ells! Ens aixafen i plofffh...), dik-diks, dos tortugues bastant grandetes, estruços, girafes (m’encanten!)...
Vam aprendre amb la Alayne a reconèixer les petjades dels animals: el elefants deixen un rastre en forma de serp que és la trompa, i un altre en forma rodona que són els enormes peus, la forma irregular de les petjades de les girafes...va estar molt bé. Tot això, acompanyat d’una pudor cada cop més insuportable de la vaca morta que portàvem al maleter. Finalment, després de passar tot el dia en cotxe, vam tornar a casa.
I a l’endemà vam rebre una mala notícia i vam estar tot el dia a casa, trucant a Barna i intentant tornar urgentment. Estava difícil, doncs estem molt lluny de Nairobi, la carretera de nit és perillosa i no sabíem si hi haurien bitllets. Finalment, i amb molta pena, vam decidir entre tots que el millor era que ens quedéssim i esperéssim les tres setmanes que ens queden per tornar a casa.
Van ser dos dies tranquils, que vam fer poca cosa: el Pepo estava amb febre, i jo no estava molt animada tampoc per fer res, així que ens vam passar dos dies tranquil·lament a caseta. Un d’ells, vam anar a veure la posta de sol des d’una vall molt bonica, amb la nevera i unes birretes.
I a l’endemà vam rebre una mala notícia i vam estar tot el dia a casa, trucant a Barna i intentant tornar urgentment. Estava difícil, doncs estem molt lluny de Nairobi, la carretera de nit és perillosa i no sabíem si hi haurien bitllets. Finalment, i amb molta pena, vam decidir entre tots que el millor era que ens quedéssim i esperéssim les tres setmanes que ens queden per tornar a casa.
Van ser dos dies tranquils, que vam fer poca cosa: el Pepo estava amb febre, i jo no estava molt animada tampoc per fer res, així que ens vam passar dos dies tranquil·lament a caseta. Un d’ells, vam anar a veure la posta de sol des d’una vall molt bonica, amb la nevera i unes birretes.
I ahir a la Alayne li va tocar sortir a buscar lleons i la vam acompanyar el Ramon i jo. A tot això, la vaca podrida seguia al nostre maleter, amb una pudor insuportable. Ja tenia cucs i estava infestat de mosques. Com diu la Alayne, “tinc una feina molt glamurosa”. Vam sortir a les 9 del matí de casa i vam anar a Nanyuki, a comprar menjar per passar el dia. Cada cop que paràvem el cotxe (aquí per trobar el que vols comprar has de fer cinc parades com a mínim en diferents llocs), ens rodejava una colla de curiosos preguntant-nos què fèiem amb una vaca morta al maleter. Quan els hi dèiem que era per caçar lleons flipaaaaven...i més que fos una dona qui ho feia!
Finalment vam sortir de Nanyuki i vam anar cap on estaven els lleons que volíem buscar. Ens vam passar el matí amb la ràdio buscant les senyals (hi havia una lleona de la manada amb un collar posat anteriorment per la Alayne), fins que les vam trobar. Ens vam instal·lar en una petita clariana, vam lligar la vaca a un arbre (perquè sinó, els lleons estiren la vaca fins endurse-la a un lloc més segur per ells) i ja vam veure un cap de lleó observant-nos des de la vall. Ens vam apalancar dins del cotxe, a uns 15 metres de la vaca, i ens vam disposar a esperar a que s’anessin aproximant. Eren les 3.30 de la tarda. La Alayne ja havia preparat l’escopeta amb el dard somnífer i la tenia apoyada al sostre obert del jeep. Fora, al camp, havia deixat tres caixes amb els seus utensilis. Sense cap problema, decidint agafar-la després. Jo estava una mica paranoica amb el sostre obert i les finestres del Ramon i la Alayne obertes: els lleons són com els gats, que en un tres i no res foten quatre passes i se’t planten allà...però la Alayne diu que ho ha fet mil cops i que mai s’han apropat. Que aquests lleons salvatges, a diferència dels lleons de parcs nacionals (que estan acostumats a veure humans), tenen por als humans, i que, precisament si són vius, és perquè prenen precaucions i no s’apropen als humans, que no dubten a tirar a matar.
Primer vam veure un cap de lleona mirant, al cap d’una estona dos, i darrera, un cadell. La Alayne els hi posava so de vaca agonitzant o de hiena (es veu que els lleons odien les hienes i es posen nerviosos si les senten, perquè es pensen que els hi pendran el menjar: la pudent vaca que els estava esperant i que no deixaven d’ensumar en l’aire). Ens miraven tots intrigats, pensant “què cony deu haver-hi en aquella capsa verda i que fa sons de hiena i de vaca”, però ells oloraven la vaca morta i sabien que hi havia a prop teca de la bona.
Finalment vam sortir de Nanyuki i vam anar cap on estaven els lleons que volíem buscar. Ens vam passar el matí amb la ràdio buscant les senyals (hi havia una lleona de la manada amb un collar posat anteriorment per la Alayne), fins que les vam trobar. Ens vam instal·lar en una petita clariana, vam lligar la vaca a un arbre (perquè sinó, els lleons estiren la vaca fins endurse-la a un lloc més segur per ells) i ja vam veure un cap de lleó observant-nos des de la vall. Ens vam apalancar dins del cotxe, a uns 15 metres de la vaca, i ens vam disposar a esperar a que s’anessin aproximant. Eren les 3.30 de la tarda. La Alayne ja havia preparat l’escopeta amb el dard somnífer i la tenia apoyada al sostre obert del jeep. Fora, al camp, havia deixat tres caixes amb els seus utensilis. Sense cap problema, decidint agafar-la després. Jo estava una mica paranoica amb el sostre obert i les finestres del Ramon i la Alayne obertes: els lleons són com els gats, que en un tres i no res foten quatre passes i se’t planten allà...però la Alayne diu que ho ha fet mil cops i que mai s’han apropat. Que aquests lleons salvatges, a diferència dels lleons de parcs nacionals (que estan acostumats a veure humans), tenen por als humans, i que, precisament si són vius, és perquè prenen precaucions i no s’apropen als humans, que no dubten a tirar a matar.
Primer vam veure un cap de lleona mirant, al cap d’una estona dos, i darrera, un cadell. La Alayne els hi posava so de vaca agonitzant o de hiena (es veu que els lleons odien les hienes i es posen nerviosos si les senten, perquè es pensen que els hi pendran el menjar: la pudent vaca que els estava esperant i que no deixaven d’ensumar en l’aire). Ens miraven tots intrigats, pensant “què cony deu haver-hi en aquella capsa verda i que fa sons de hiena i de vaca”, però ells oloraven la vaca morta i sabien que hi havia a prop teca de la bona.
Buscant lleons
S’anaven acostant, però molt a poc a poc. Era al·lucinant veure com s’amagaven entre les herbes, i anaven apropant-se sigilosament, amb moviments felins, lentament, i sense perdre’ns de vista. Eren dos lleones precioses. Nosaltres portàvem prismàtics i les veiem perfectament. Jo les mirava i les veia mirant-nos directament, i el cor se m’accelerava, doncs no podia oblidar el sostre i les finestres obertes, i cada cop estaven més a prop.
Van trigar 3 hores fins que es van decidir a atacar la vaca i menjar-se-la. Tot va anar molt lentament, i l’aproximació va ser molt paulatina, pas a pas, metre a metre. El primer cop que es van apropar a la vaca, a la Alayne li va donar un atac de tos i van fugir corrents a amagar-se entre les herbes, observant a uns metres. Al cap d’una bona estona, i ja quan s’anava fent fosc (a la nit perden la por i és quan van de caça) vam decidir-se del tot. Primer van intentar endur-se-la, però no van poder, és clar. Va aparèixer una tercera lleona i van iniciar el banquet. Sentíem les mossegades i les dentellades.
Estàvem esperant que aparegués el mascle, que és el que la Alayne necessitava per l’estudi. Una de les tres lleones portava un collar posat per la Alayne. Era molt graciosa, tota sigilosa, tota salvatge, amb un enorme collar negre amb gps al voltant del coll. Però la Alayne diu que ni s’enteren de que el porten posat. Que els hi posa mentre estan adormides, i quan es desperten amb el collar, no els hi fa nosa, ni tan sols se l’intenten treure. I que els altres lleons no reaccionen al veure-li el collar, que és com si no el portés.
Si el mascle hagués aparegut, hagués estat realment excitant: la Alayne hagués disparat, haguéssim esperat uns deu minuts a que la droga fes efecte, i haguéssim hagut de baixar del cotxe a buscar el mascle, amb totes les altres lleones pel voltant. Les hauríem hagut d’espantar, i la Alayne hagués començat a fer la seva feina: posar-li un collar, treure mostres de sang, mirar-li les dents, etc. I tot això envoltats de lleons famolencs als quals els hi hem tallat el rotllo del menjar. La Alayne diu que no és perillós, i que fins el moment mai l’han atacat mentre feia la seva feina...no sé jo...i si un dia es decideixen a atacar? Ella allà fora del cotxe, rodejada de lleons amb ganes d’acabar el banquet que han començat i amb el carmelet a la boca...
Com que el mascle no va aparèixer, vam decidir que ja era hora de deixar-les menjar tranquil·lament i marxar. La Alayne va agafar les capses que hi havia allà a fora, sense cap por, mentre les lleones seguien menjant. Vam engegar el cotxe i vam fer una volta per encarar-nos a la baixada de la pendent de la vall, al costat de l’arbre on estaven les lleones i la vaca morta. Les lleones es van espantar i van recular uns metres, amagades entre les herbes, observant-nos. A la Alayne no se li ocurreix res millor que dir “la meva corda, vaig a recuperar-la!” li vam suplicar que no fes bogeries, que les lleones estaven a dos metres, amb ganes d’acabar la feina començada, que la seva vida valia molt més que una corda. Ella deia que no passava res, però finalment vam conseguir que desestimés la idea.
Comencem a tirar, i aquí ve lo millor del dia, i quan estàvem de cul a l’arbre, a tan sols tres metres....patapam!! el jeep cau en un súper forat enorme i ens quedem tirats allà mateix! El cotxe totalment inclinat cap a l’esquerra, una roda de la dreta no tocava terra, tot el material de dins el cotxe va caure cap a l’esquerra, i les lleones a tres metres observant-nos! Ja era fosc, i els hi veiem els ulls a la foscor, mirant-nos! Jo no em podia creure que ens passés això! La Alayne es pixava de riure, quina dona!! Cap por!! Vam tenir la sort que hi havia un ranxo allà al costat on hi vivia un amic de la Alayne i el va trucar i en 10 minuts va aparèixer amb un jeep. Vam sortir tots del cotxe, si, amb les lleones allà mirant-nos!! I vam esperar a que el jeep remolqués el cotxe i ens treiés del forat. Finalment vam marxar i vam deixar a les lleones acabar amb el festin. Va ser tota una aventura!!!
Van trigar 3 hores fins que es van decidir a atacar la vaca i menjar-se-la. Tot va anar molt lentament, i l’aproximació va ser molt paulatina, pas a pas, metre a metre. El primer cop que es van apropar a la vaca, a la Alayne li va donar un atac de tos i van fugir corrents a amagar-se entre les herbes, observant a uns metres. Al cap d’una bona estona, i ja quan s’anava fent fosc (a la nit perden la por i és quan van de caça) vam decidir-se del tot. Primer van intentar endur-se-la, però no van poder, és clar. Va aparèixer una tercera lleona i van iniciar el banquet. Sentíem les mossegades i les dentellades.
Estàvem esperant que aparegués el mascle, que és el que la Alayne necessitava per l’estudi. Una de les tres lleones portava un collar posat per la Alayne. Era molt graciosa, tota sigilosa, tota salvatge, amb un enorme collar negre amb gps al voltant del coll. Però la Alayne diu que ni s’enteren de que el porten posat. Que els hi posa mentre estan adormides, i quan es desperten amb el collar, no els hi fa nosa, ni tan sols se l’intenten treure. I que els altres lleons no reaccionen al veure-li el collar, que és com si no el portés.
Si el mascle hagués aparegut, hagués estat realment excitant: la Alayne hagués disparat, haguéssim esperat uns deu minuts a que la droga fes efecte, i haguéssim hagut de baixar del cotxe a buscar el mascle, amb totes les altres lleones pel voltant. Les hauríem hagut d’espantar, i la Alayne hagués començat a fer la seva feina: posar-li un collar, treure mostres de sang, mirar-li les dents, etc. I tot això envoltats de lleons famolencs als quals els hi hem tallat el rotllo del menjar. La Alayne diu que no és perillós, i que fins el moment mai l’han atacat mentre feia la seva feina...no sé jo...i si un dia es decideixen a atacar? Ella allà fora del cotxe, rodejada de lleons amb ganes d’acabar el banquet que han començat i amb el carmelet a la boca...
Com que el mascle no va aparèixer, vam decidir que ja era hora de deixar-les menjar tranquil·lament i marxar. La Alayne va agafar les capses que hi havia allà a fora, sense cap por, mentre les lleones seguien menjant. Vam engegar el cotxe i vam fer una volta per encarar-nos a la baixada de la pendent de la vall, al costat de l’arbre on estaven les lleones i la vaca morta. Les lleones es van espantar i van recular uns metres, amagades entre les herbes, observant-nos. A la Alayne no se li ocurreix res millor que dir “la meva corda, vaig a recuperar-la!” li vam suplicar que no fes bogeries, que les lleones estaven a dos metres, amb ganes d’acabar la feina començada, que la seva vida valia molt més que una corda. Ella deia que no passava res, però finalment vam conseguir que desestimés la idea.
Comencem a tirar, i aquí ve lo millor del dia, i quan estàvem de cul a l’arbre, a tan sols tres metres....patapam!! el jeep cau en un súper forat enorme i ens quedem tirats allà mateix! El cotxe totalment inclinat cap a l’esquerra, una roda de la dreta no tocava terra, tot el material de dins el cotxe va caure cap a l’esquerra, i les lleones a tres metres observant-nos! Ja era fosc, i els hi veiem els ulls a la foscor, mirant-nos! Jo no em podia creure que ens passés això! La Alayne es pixava de riure, quina dona!! Cap por!! Vam tenir la sort que hi havia un ranxo allà al costat on hi vivia un amic de la Alayne i el va trucar i en 10 minuts va aparèixer amb un jeep. Vam sortir tots del cotxe, si, amb les lleones allà mirant-nos!! I vam esperar a que el jeep remolqués el cotxe i ens treiés del forat. Finalment vam marxar i vam deixar a les lleones acabar amb el festin. Va ser tota una aventura!!!
El Pepo es vol treure el títol de conduir avionetes, perquè diu que aquí les distàncies són molt grans i és molt més còmode tenir avioneta. La veritat és que se’n veuen unes quantes, pel cel. I cada ranxo té la seva pista. Sembla que aquí els blancs viuen una mica com a l’època colonial. Tots tenen servei a casa, van amb avioneta, tenen ranxos i grans propietats (no és el cas del Pepo i la Alayne, doncs lloguen una petita terra al gran terratinent amo del ranxo), però aquí no hi deu haver blancs pobres.
Casualitats de la vida: jo coneixia al Javi, el de Zanzíbar, d’anys enrere, i la dona del pare del Pepo i ma mare es coneixen des de fa molts anys de l’escola d’infermeria.
Una cosa que ens va fer molta gràcia és que el vigilant de nit de casa del Pepo i la Alayne, com a arma porta un arc amb dos fletxes!! Molt graciós! I la nevera que tenen va amb gas! La veritat és que això és un món a part!
28 de novembre:
Ahir a la tarda vam canviar d’aires i vam venir cap a Loisaba Wilderness, l’únic lodge que hi ha a Loisaba. Ens va portar fins aquí el Tom i el camí va ser molt divertit: ens vam asseure al sostre del jeep, i des d’allà vam poder veure girafes, elefants, zebres, impales...al·lucinant! Encara no m’acostumo a això d’agafar el cotxe i veure animals per tot arreu!
Vam arribar i vam flipar: damunt d’un turó, i amb unes vistes impressionants, està situat el lodge. La nostra cabanya dóna a la immensa planícia i tenim unes vistes espectaculars. Tenim una terrassa amb dos tumbones i un llit enorme. El lavabo és tot de fusta i molt bonic. Tenim uns sabonets i cremes corporals de taronja, canyella i ylang-ylang boníssim, i el gel i el xampú estan en botelletes de vidre com antigues, tot molt autèntic! És un hotelet de luxe enmig de la sabana, envoltat de 30.000 hectàrees de terra i animals salvatges.
Hi ha un menjador enorme, amb una gran xemeneia i sofàs de pell, i obert frontalment cap a la planícia immensa de vegetació. Aquí vam estar fent l’aperitiu abans de dinar, amb unes bandejes de menjar que anaven passant. Així vam aprofitar per conèixer la gent i xerrar una estona abans del sopar.
Hi ha un menjador enorme, amb una gran xemeneia i sofàs de pell, i obert frontalment cap a la planícia immensa de vegetació. Aquí vam estar fent l’aperitiu abans de dinar, amb unes bandejes de menjar que anaven passant. Així vam aprofitar per conèixer la gent i xerrar una estona abans del sopar.
Separat per una paret, hi ha les dos taules on mengem les 15 persones que estem allotjades. Abans de sopar ens van preguntar si volíem filet o porc (filet, si us plau). Ens vam asseure tots repartits entre les dos taules, com una gran família, i ens van anar servint el menjar, sense opció a escollir, el menú ja estava decidit. Estava boníssim i s’ocupaven de que sempre tinguéssim la copa plena. Després de sopar hi havia tes i cafès i ens vam quedar xerrant una bona estona.
I avui ens hem llevat a les 5.30 del matí perquè teníem volta en balloon, com diuen ells (en globus). Era fosc encara, i ens han despertat portant-nos un café a l’habitació. Ha estat impressionant, no tinc paraules per expressar el que és volar en globus! És un passeig súper tranquil, no se sent res, tot està en silenci, llevat del soroll de tant en quant, dels cremadors que posen aire calent al globus, perquè no caigui. Tot el que la vista abarcava eren terrenys verds, sense cap edificació, tot naturalesa.
I avui ens hem llevat a les 5.30 del matí perquè teníem volta en balloon, com diuen ells (en globus). Era fosc encara, i ens han despertat portant-nos un café a l’habitació. Ha estat impressionant, no tinc paraules per expressar el que és volar en globus! És un passeig súper tranquil, no se sent res, tot està en silenci, llevat del soroll de tant en quant, dels cremadors que posen aire calent al globus, perquè no caigui. Tot el que la vista abarcava eren terrenys verds, sense cap edificació, tot naturalesa.
Érem 5: el pilot, una parella de keniates (que més tard ens hem assabentat que són els amos del ranxo on viuen el Pepo i la Alayne!) i nosaltres dos. La cistella era tota de fusta, amb tres compartiments. El viatge ha estat molt tranquil, i anàvem pujant i baixant, moguts pel vent. Hem vist zebres, babuins, antílops...inoblidable!
Hem volat durant una hora, més o menys, i hem aterrat. Hem obert una botella de xampany (ni a mi ni al Ramon ens agrada, però bueno, hem contribuït a la pijada) i hem esperat a que vingués un cotxe per endur-se el globus. El pilot només vola, la feina de muntar i desmuntar el globus (un curro, era com embolicar un enorme sac de dormir) la fan els altres, els currantes, és clar...
Ens han vingut a buscar en cotxe, els dos keniates han marxat i ens han dut, junt amb el pilot, a una zona on ens esperava l’esmorzar: una taula servida amb cafè, torrades, sucs, fruites, etc, enmig de la sabana!! Preciós!! Hem esmorzat allà, rodejats de naturalesa, mentre ens feien en una cuina portàtil els ous fregits i el bacon. Ha estat xulíssim!
Hem tornat cap al lodge i de camí hem vist elefants, girafes, gaseles, i mil animals més.
Ara el Ramon està fent la siesta d’abans de dinar, doncs això de matinar tant no ens va! Ara dinarem amb tota la gent, i a les 2 anirem a veure un poblat de la tribu samburu i més tard el Ramon anirà a fer una volta en cavall, mentre jo em quedo relaxada al llit de la meva terrassa veient com es pon el sol...
Poblat de la tribu dels samburu
A diferència de Zanzíbar, que eren majoria musulmans, a Kenia són cristians. Hi ha unes 70 tribus. A Tanzània n’hi ha unes 250 tribus diferents.
El Ramon s’acaba de despertar i em crida: “corre, corre, mira que tenim al jardí!” I hi havia un kudu, que és com un cérvol molt gran, allà, pastant a dos metres, mirant-nos! Què guai!
30 de novembre:
El lodge de Loisaba ens ha encantat. Molt recomanable si s’està disposat a pagar un dineral, però val molt la pena. El funcionament ho fa molt autèntic. Totes les begudes estan incloses, i totes les activitats (menys el globus), com muntar a cavall, anar en quad, tots els safaris, esmorzar enmig de la sabana, etc.
El Ramon s’acaba de despertar i em crida: “corre, corre, mira que tenim al jardí!” I hi havia un kudu, que és com un cérvol molt gran, allà, pastant a dos metres, mirant-nos! Què guai!
30 de novembre:
El lodge de Loisaba ens ha encantat. Molt recomanable si s’està disposat a pagar un dineral, però val molt la pena. El funcionament ho fa molt autèntic. Totes les begudes estan incloses, i totes les activitats (menys el globus), com muntar a cavall, anar en quad, tots els safaris, esmorzar enmig de la sabana, etc.
Cada dia, abans de sopar, ens reuníem tots al saló, amb la llar de foc encesa i els enormes sofàs de pell, mentre els canapès anaven passant. Bevíem un bloody mary i xerràvem amb els altres hostes. No s’havia de pagar, ni demanar el compte i això ho feia més casolà. Sopar tots junts també ho feia diferent. Era com estar allotjats a casa d’un amic. El manager dinava i sopava amb nosaltres, de fet, vivia allà i procurava d’ocupar-nos el dia amb activitats. Les habitacions no tenien clau, tot estava obert, això ajudava a donar aquesta sensació d’estar com a casa. Hi havia poques habitacions, unes 7 o 8 en total. Ens va fer molta pena marxar, doncs hi vam estar dos nits però només un dia sencer, així que vam marxar amb la sensació de necessitar un parell de dies més.
Quan tornàvem en cotxe cap a Nanyuki per agafar l’avioneta que ens havia de portar a Masai Mara, vam veure una hiena i un guepard! Animals que ens faltava veure. Vam veure també molts elefants, camells, dik-diks...
Masai Mara és el parc més popular de Kenia. Fa 1.500 km2. El seu paisatge és el de la sabana típica que es veu en els documentals sobre fauna africana. També és d’on són els masai, la tribu més famosa de Kenia. Masai Mara és molt famós per les migracions de nyus, que són entre juliol i agost, quan es mouen milions (literalment) de nyus cap al Serengueti.
Estem allotjats al Richard’s Camp, un campament amb només 8 tendes de safari. Són molt autèntiques, molt semblant a la que estàvem dormint a casa de la Alayne i el Pepo. Totes estan obertes, aquí tampoc hi ha claus. Està com dividida en tres parts. A l’entrada hi ha l’habitació. Té un llit de fusta enorme molt còmode, dos tauletes de nit, un bagul cobert amb una roba blanca, i una taula. Després es passa a la segona part, que hi ha un vestidor i a continuació el lavabo. El lavabo té sostre de tenda, però el terra és de pedra i les parets són de ciment fins a un metre d’alçada, després són de tenda. Hi ha aigua corrent a la pica i al wàter, però no hi ha aigua calenta. La dutxa l’has de demanar i venen uns homenets a omplir el dipòsit amb aigua calenta.
Des de l’aire Masai Mara és tot verd, tot naturalesa. Quan ens van venir a recollir a l’avioneta amb la que havíem volat (per només 18 passatgers, i érem 4), muntem al jeep, i al cap de dos minuts parem a veure un riu. Em va semblar veure tot de roques, però no...eren hipopòtams!! Un centenar o més d’hipopòtams allà al davant nostre, vam flipar! Impressionant rebuda!
Vam arribar al campament. Ens van rebre com a senyors i ens van dir que érem els únics hostes! Perfecte! Avui ha arribat un grup de 8, però només per una nit. Ara és temporada baixa.
Vam sortir a les 4 de la tarda a fer un safari. Va ser molt excitant. Aquí els animals no tenen por dels turistes, doncs n’està ple i estan acostumats a tenir-los molt a prop. És al·lucinant estar a dos metres dels animals i que no marxin! A Loisaba fugien dels cotxes.
Ahir vam veure dos lleopards, milers de nyus, elefants, búfals, impales, estruços, facuquers... les girafes aquí són diferents de les de Loisaba. Les de Loisaba eren reticulars, les taques perfectament dibuixades i de color claret. Des d’aquí són les girafa masais, i són més fosques i les taques estan com esquitxades.
Vam veure la posta de sol prenent un bloody mary i parats enmig de la sabana, sota un arbre típic africà. Vam tornar de nit, buscant lleons que no vam trobar.
Vam sopar amb el manager d’aquí, el Cristopher, un keniata de 25 anys (blanc, és clar, aquí els jefes són tots blancs). Vam estar xerrant i xerrant i bevent vi al costat del foc i se’ns van fer les tantes. Quan vam arribar a la tenda, ens havien tancat les lones, obert el llit i el millor de tot: posat dos bosses d’aigua calenta dins del llit!
Aquest matí ens hem llevat a les 5.30 perquè a les 6 sortíem de safari. Em volia morir. Tinc una ressaca de la mort i he dormit molt poc, estic k.o.! Però tot i això, hem estat 5 hores de safari! Hem tornat a les 11 del matí! Hem esmorzat enmig de la sabana, amb una taula dos cadires, com a reis!
Només sortir, just quan sortia el sol, hem vist molts voltors, uns 30, menjant-se un nyu, i al voltant, 4 lleones precioses. Molt al costat, i ni s’immutaven al veure’ns. Al·lucinant! Després hem vist el mascle, una bèstia de 200 kg preciós que tampoc ens feia ni cas als 4 cotxes que estàvem seguint-lo. No hi ha molta massificació, normalment estem sols, només de tant en quant ens trobem amb algun altre cotxe.
El nostre guia, l’Andrew, és de la tribu dels samburu, del nord de Kenia. És molt maco i en sap molt. Ens ha explicat que els voltors poden menjar fins a 5 kg d’una sentada, i que després tenen dificultats per volar, doncs tenen la panxa plena. També ens ha explicat que els nyus i les zebres migren junts.
També hem vist dos rinoceronts, i tota la resta d’animals de sempre: nyus, zebres, impales, búfals (que són molt agressius amb els humans i et poden matar si vas a peu), girafes, antílops varis, etc. Hem tingut que veure’ns les cares amb una estruç enfadada que se’ns ha encarat. Anava amb sis fillets i la femella. El mascle se’ns ha posat “gallito”, obrint les ales i anant directament cap al cotxe. Poca broma, eh...! Una bèstia de més de dos metres d’alt i amb unes cames fortes com un jugador de fútbol. Hem girat cua i hem sortit del seu pas.
Ara a les 4 tornem a sortir de safari, hem d’aprofitar!
És una paranoia, doncs estem allotjats en tendes, al mig dels animals. No hi ha valles, i de tant en quant es passeja algun hipopòtam per aquí i qualsevol animal que s’animi a apropar-se. No estem separats d’ells. Agafem el cotxe, tirem dos minuts i ja comencem a veure de tot. De fet, els lleons d’aquest matí els hem vist aquí al costat! I quan estem a la tenda estem amb tot el frontal obert, estirats al llit, exposats a qualsevol bèstia que vulgui venir. Ahir, mentre fèiem la siesta, veiem als monos babuins aquí al davant.
Anit vam fer un bany de luxe: una banyera d’estil victorià a l’aire lliure (autèntica banyera de 400 anys d’antiguitat!), envoltada de valles de fusta (tot i que no hi ha porta), amb una dutxa, un lavabo, tot de fusta, i una tauleta. Ens esperava una botella de vi blanc i tot d’espelmes. Molt romàntic i molt xulo.
Fora, a pocs metres, estava el masai esperant-nos per quan acabéssim, que ens acompanyés a la taula a l’aire lliure on dinem. De nit no podem anar sols ni a la nostra tenda. Ens han d’acompanyar els masais que tenen aquí treballant, doncs pot haver-hi alguna mala bèstia amagada a la foscor i pot ser perillós (sobretot els búfals). Tot i que encara que amb l’arc i les dos fletxes que porten, poc poden fer contra un furiós elefant... Encenen un foc cada nit que deixen cremant fins que es fa de dia, suposo que per foragitar els animals.
És molt autèntic això de viure entre els animals salvatges. Pensar-hi massa no és bo, doncs t’agafa una paranoia que veus búfals, lleons i rinos per tot arreu.
1 de desembre:
Ahir, quan sortíem de la tenda per anar a fer el safari de les 4 de la tarda, vam sentir un bram impressionant, com si vingués del centre de la terra, un bram greu i llarg, amb pinta de tenir molt males puces, i venia de darrera de la nostra tenda! Anàvem caminant i quasi em cago a sobre. Van seguir caminant, jo amb el culet petit-petit fins a on havíem quedat amb l’Andrew, que es pixava de riure al veure la meva cara i el meu caminar corrents. Ens va dir que era un elefant, i que probablement estava lluny, tot i que després el Cristopher (el manager) ens va dir que no, que estava just darrera la nostra tenda. Uuuuuhh...quina por! Va ser un bram molt fort i feia molta por!
Em pensava que jo era una dona atrevida, però aquí a Kenia estic canviant el concepte de mi mateixa. Em cago de por i el Ramon no, és clar que no em puc comparar amb un mascle com ell...! jejejeje.
A diferència de Loisaba, aquí els animals estan protegits i ningú no els mata. Masai Mara és un parc nacional, així que no hi viuen grangers amb vaques. Aquí els lleons no maten vaques, sinó que es mengen el que és propi d’ells: nyus, impales, antílops, etc. Hi ha molts animals i els veus per tot arreu. Masai Mara està a 2.000 metres, així que a la nit refresca.
L’Andrew ens ha explicat que els masai vesteixen de vermell perquè és un color que els animals fugen d’ell. Li hem explicat que al nostre país és al contrari, que si vas de vermell, en teoria atraus als toros.
El jeep amb el que anem és obert totalment. Les portes són baixes i un cop asseguts, ens arriben a l’alçada dels genolls. Així que com diu el Cristopher bromejant, qualsevol animal pot saltar a dins.
Aquesta nit han estat allotjades 8 persones que treballen en agències de viatge i es dediquen a anar d’hotel en hotel per conèixer el servei que ofereixen. Una bona feina...doncs ahir, després del safari, el Cristopher ens va dir que teníem sopar especial, però no ens va voler dir on. L’Andrew ens va portar, just quan es ponia el sol: al costat del riu hi havia tot de cadires i la taula posada, i estaven tots els treballadors del Camp preparant begudes i menjar. Però el millor era que el riu estava infestat d’hipopòtams! Però hi havia al menys un centenar. És el mateix riu del primer dia, només que uns 4 km més enllà, i amb uns altres cent hipopòtams. Els sentíem bramar i moure’s dins l’aigua.
Van anar arribant tots els altres hostes i ens vam assentar en rotllana al voltant d’un foc. Vam prendre algo i vam estar xerrant, i al cap d’una estona vam anar a seure a la taula preparada per sopar. Ja era de nit, i mentre estàvem sopant els hipopòtams anaven sortint de l’aigua i anaven buscant lloc on dormir a la gespa. El nostre guia els anava enfocant amb un focus, perquè pugéssim veure com anaven sortint, i suposo que també perquè no s’apropessin més del compte. Estàvem a uns escassos 10 metres d’ells! Sortien tots en fila índia, molt educadament. Teníem allà al costat unes bèsties d’unes dos tones cadascuna, i alguns hipos petitets. Va ser molt excitant, estar sopant sota un miler d’estrelles i al costat els hipopòtams que anaven sortint de l’aigua i feien uns brams enormes. Haig de reconèixer que jo estava una mica cagada de por, doncs no podia oblidar que els hipopòtams són els animals que més persones maten a l’Àfrica, i que precisament on són perillosos és al costat del riu.
Després de sopar vam tornar al foc a xerrar una estona acompanyats pels hipopòtams i els seus sorolls guturals. Quan tornàvem cap al campament, vam veure dos lleones de caça.
Un cop al campament, ens estava acompanyant un masai a la nostra tenda, quan de sobte, sentim un soroll. El masai es para, hi dirigeix la llum i ens demana que ens estem quiets. El cor m’anava a mil per hora, estava cagada de por! El soroll es va tornar a repetir, com un frec de fulles. Era un elefant. Molt a prop. Suposo que el que ens va delectar amb els seus brams hores abans. Són animals molt perillosos pels homes, els ataquen quan van a peu. En cotxe no, però es veu no els hi agraden gens els humans caminant i que han atacat a uns quants homes. Imagineu-vos una bèstia de 7 tones atacant-vos! Em moro!! El que no els hi agrada és trobar-se de cop un humà al costat, així que el que va fer el masai era com avisar-lo de que anàvem cap allà, amb la llum, i a poc a poc, vam anar tirant cap a la tenda. El cor no em va parar de bategar a mil per hora fins que em vaig adormir, crec. Inclús estant al llit, seguíem sentint l’elefant fent sorolls i gemegant. No ataquen a les tendes, això diuen, però jo no les tenia totes! Aquest matí, quan ens hem llevat, l’hem tornat a sentir! S’ha passat tota la nit pels voltants de la nostra tenda!!
L’Andrew ens ha explicat que en teoria els animals no els agraden els humans i que per això es pot acampar a tot arreu, perquè el que fan els animals quan oloren humans és allunyar-se...no obstant, el nostre estimat elefant no s’ha allunyat aquesta nit, així que no les tinc totes, d’aquestes teories...i si apareix una nit un lleó? O un búfal? O un hipo? O un...el que sigui???????
La nostra tenda (número 7) és de les més allunyades del campament. Les altres estan a prop de la tenda principal, el punt de reunió: una cabanyeta de fusta molt cuca, decorada com si fos un menjador: xemeneia, sofas, moble bar, etc. Doncs la nostra tenda està bastant més lluny, i no es veu des de la zona central.
Ja hem vist els Big Five d’Africa, els animals més perillosos pels humans: el lleó, l’elefant, el leopard, el búfal i el rinoceront.
Aquest matí ens hem llevat a les 5.30 i a les 6 sortíem de safari, junt amb dues americanes més que estan allotjades aquí. Fins avui, tots els safaris els hem fet sols amb el nostre guia, tot un luxe! Et creues jeeps d’altres lodges o campaments, plens de gent!
Aquest matí hem tornat a veure lleons, un altre cop aquí al costat del campament. Sis lleones i dos lleons. Preciosos! Per sort, a aquestes hores ja tenen la panxa plena, estan cansats i és l’hora d’anar a fer nones després de la caça nocturna. A la llunyania veiem un grup de nyus empaitats per un lleó, que anaven d’un lloc a l’altre com enbogits. El lleó no es decidia a atacar i l’Andrew ens ha explicat que segurament estava ensenyant a caçar a una cria. Els lleons a prop nostre s’ho miraven tota l’estona.
Després hem vist moltes hienes i molts voltors de nou. A demés dels animals de sempre: nyus búfals, antílops, etc.
Demà a les 4 de la tarda volem cap a Nairobi i a les 5 de la matinada cap a Egipte, el nostre últim destí! Just d’aquí vint dies ja tornem cap a casa. L’aventura s’acaba!
La bandera de Kenia té tres colors: vermella per la sang (les tribus se la veuen!), verd per la terra i negre pels habitants.
2 de desembre:
Anit vam sopar amb tots els hostes del campament més amb tres amics del Toppa (com li diuen al Cristopher). Un d’aquests tres amics era una noia de New Zealand, i va estar flipant amb els videos que tenim amb fotos i música del seu país. Li va fer molta gràcia veure casa seva des de Kenia. Un dels altres amics ens va dir que en un mes va a Barna i ens va demanar els telefons per veure’ns. Vam estar escoltant música i bebent unes copetes a la cabanya que fa de menjador del campament. El Ramon i jo ens pixàvem de riure perquè tota la música que tenien era la mateixa: country i més country. En plan vaquero total, que és com viuen els blancs a Kenia.
Quasi tots els blancs keniates que hem conegut (incluït el Toppa) han fet tots els estudis a Anglaterra. El Toppa, a demés, va estudiar la Universitat a Austrália. Són 6.000 blancs visquent a Kenia. I pel que hem vist, tots viuen molt bé.
Estava jo aquest matí llegint a la tenda mentre el Ramon estava conectat a internet, quan he sentit un bram enorme d’elefant..un altre cop! He sortit corrents cap a on estava el Ramon, que no ho ha sentit. Per cert, l’altre dia, que vaig explicar que teníem un elefant rondant pels voltants de la tenda...no era només un elefant, també hi havia un lleó!! Aaaaaagghhh!!!
Ahir vam veure un grup de 8 lleons menjant-se un nyu. Es barallaven entre ells pel menja, rugien molt fort (feia por!) i tenien tota la cara tacada de sang. Una lleona es va estirar a un metre del nostre jeep a netejar-se la sang de les potes, molt concientment, llepant-se-les. A mi el cor em bategava a cent per hora.
Els keniates són molt simpàtics. Els hi agrada conèxier gent nova i són molt curiosos, pregunten molt sobre com és el nostre país i com vivim. Són bastant guapos, alts, i tenen una pel bonica, llisa i mate.
L’avioneta amb la que hem volat cap a Nairobi era molt petita, només hi cabien 16 passtgers. El pilot estava just davant nostre, sense separació entre els passatgers i ell. L’avioneta era molt petita i es movia molt! Feia una mica de cosa, anar fent tombs segons el vent que venia. La pista estava enmig de la sabana, una llengua de sorra vermella, amb moltes pedres i evidentment, sense asfaltar.
Ens esperava una dura nit, doncs arribàvem a Nairobi a les 5 de la tarda, i agafàvem el vol cap a Egipte a les 5 de la matinada! Havíem de fer temps fins agafar l’avió. Hem decidit anar a una cafeteria que ens va dir el Pepo i la Alayne que hi ha internet per fer temps. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens els trobem allà! Ells passaven la nit a Nairobli i marxaven cap a Nanyuki a l’èndemà. Ens han ofert anar a dormir al lloc on estan ells avui dormint, a casa d’una noia. Així que, seguint amb la sort que ens caracteritza, hem aconseguit llit fins les 3 de la matinada i no hem d’estar voltant per fer temps!
Ahir, quan sortíem de la tenda per anar a fer el safari de les 4 de la tarda, vam sentir un bram impressionant, com si vingués del centre de la terra, un bram greu i llarg, amb pinta de tenir molt males puces, i venia de darrera de la nostra tenda! Anàvem caminant i quasi em cago a sobre. Van seguir caminant, jo amb el culet petit-petit fins a on havíem quedat amb l’Andrew, que es pixava de riure al veure la meva cara i el meu caminar corrents. Ens va dir que era un elefant, i que probablement estava lluny, tot i que després el Cristopher (el manager) ens va dir que no, que estava just darrera la nostra tenda. Uuuuuhh...quina por! Va ser un bram molt fort i feia molta por!
Em pensava que jo era una dona atrevida, però aquí a Kenia estic canviant el concepte de mi mateixa. Em cago de por i el Ramon no, és clar que no em puc comparar amb un mascle com ell...! jejejeje.
A diferència de Loisaba, aquí els animals estan protegits i ningú no els mata. Masai Mara és un parc nacional, així que no hi viuen grangers amb vaques. Aquí els lleons no maten vaques, sinó que es mengen el que és propi d’ells: nyus, impales, antílops, etc. Hi ha molts animals i els veus per tot arreu. Masai Mara està a 2.000 metres, així que a la nit refresca.
L’Andrew ens ha explicat que els masai vesteixen de vermell perquè és un color que els animals fugen d’ell. Li hem explicat que al nostre país és al contrari, que si vas de vermell, en teoria atraus als toros.
El jeep amb el que anem és obert totalment. Les portes són baixes i un cop asseguts, ens arriben a l’alçada dels genolls. Així que com diu el Cristopher bromejant, qualsevol animal pot saltar a dins.
Aquesta nit han estat allotjades 8 persones que treballen en agències de viatge i es dediquen a anar d’hotel en hotel per conèixer el servei que ofereixen. Una bona feina...doncs ahir, després del safari, el Cristopher ens va dir que teníem sopar especial, però no ens va voler dir on. L’Andrew ens va portar, just quan es ponia el sol: al costat del riu hi havia tot de cadires i la taula posada, i estaven tots els treballadors del Camp preparant begudes i menjar. Però el millor era que el riu estava infestat d’hipopòtams! Però hi havia al menys un centenar. És el mateix riu del primer dia, només que uns 4 km més enllà, i amb uns altres cent hipopòtams. Els sentíem bramar i moure’s dins l’aigua.
Van anar arribant tots els altres hostes i ens vam assentar en rotllana al voltant d’un foc. Vam prendre algo i vam estar xerrant, i al cap d’una estona vam anar a seure a la taula preparada per sopar. Ja era de nit, i mentre estàvem sopant els hipopòtams anaven sortint de l’aigua i anaven buscant lloc on dormir a la gespa. El nostre guia els anava enfocant amb un focus, perquè pugéssim veure com anaven sortint, i suposo que també perquè no s’apropessin més del compte. Estàvem a uns escassos 10 metres d’ells! Sortien tots en fila índia, molt educadament. Teníem allà al costat unes bèsties d’unes dos tones cadascuna, i alguns hipos petitets. Va ser molt excitant, estar sopant sota un miler d’estrelles i al costat els hipopòtams que anaven sortint de l’aigua i feien uns brams enormes. Haig de reconèixer que jo estava una mica cagada de por, doncs no podia oblidar que els hipopòtams són els animals que més persones maten a l’Àfrica, i que precisament on són perillosos és al costat del riu.
Després de sopar vam tornar al foc a xerrar una estona acompanyats pels hipopòtams i els seus sorolls guturals. Quan tornàvem cap al campament, vam veure dos lleones de caça.
Un cop al campament, ens estava acompanyant un masai a la nostra tenda, quan de sobte, sentim un soroll. El masai es para, hi dirigeix la llum i ens demana que ens estem quiets. El cor m’anava a mil per hora, estava cagada de por! El soroll es va tornar a repetir, com un frec de fulles. Era un elefant. Molt a prop. Suposo que el que ens va delectar amb els seus brams hores abans. Són animals molt perillosos pels homes, els ataquen quan van a peu. En cotxe no, però es veu no els hi agraden gens els humans caminant i que han atacat a uns quants homes. Imagineu-vos una bèstia de 7 tones atacant-vos! Em moro!! El que no els hi agrada és trobar-se de cop un humà al costat, així que el que va fer el masai era com avisar-lo de que anàvem cap allà, amb la llum, i a poc a poc, vam anar tirant cap a la tenda. El cor no em va parar de bategar a mil per hora fins que em vaig adormir, crec. Inclús estant al llit, seguíem sentint l’elefant fent sorolls i gemegant. No ataquen a les tendes, això diuen, però jo no les tenia totes! Aquest matí, quan ens hem llevat, l’hem tornat a sentir! S’ha passat tota la nit pels voltants de la nostra tenda!!
L’Andrew ens ha explicat que en teoria els animals no els agraden els humans i que per això es pot acampar a tot arreu, perquè el que fan els animals quan oloren humans és allunyar-se...no obstant, el nostre estimat elefant no s’ha allunyat aquesta nit, així que no les tinc totes, d’aquestes teories...i si apareix una nit un lleó? O un búfal? O un hipo? O un...el que sigui???????
La nostra tenda (número 7) és de les més allunyades del campament. Les altres estan a prop de la tenda principal, el punt de reunió: una cabanyeta de fusta molt cuca, decorada com si fos un menjador: xemeneia, sofas, moble bar, etc. Doncs la nostra tenda està bastant més lluny, i no es veu des de la zona central.
Ja hem vist els Big Five d’Africa, els animals més perillosos pels humans: el lleó, l’elefant, el leopard, el búfal i el rinoceront.
Aquest matí ens hem llevat a les 5.30 i a les 6 sortíem de safari, junt amb dues americanes més que estan allotjades aquí. Fins avui, tots els safaris els hem fet sols amb el nostre guia, tot un luxe! Et creues jeeps d’altres lodges o campaments, plens de gent!
Aquest matí hem tornat a veure lleons, un altre cop aquí al costat del campament. Sis lleones i dos lleons. Preciosos! Per sort, a aquestes hores ja tenen la panxa plena, estan cansats i és l’hora d’anar a fer nones després de la caça nocturna. A la llunyania veiem un grup de nyus empaitats per un lleó, que anaven d’un lloc a l’altre com enbogits. El lleó no es decidia a atacar i l’Andrew ens ha explicat que segurament estava ensenyant a caçar a una cria. Els lleons a prop nostre s’ho miraven tota l’estona.
Després hem vist moltes hienes i molts voltors de nou. A demés dels animals de sempre: nyus búfals, antílops, etc.
Demà a les 4 de la tarda volem cap a Nairobi i a les 5 de la matinada cap a Egipte, el nostre últim destí! Just d’aquí vint dies ja tornem cap a casa. L’aventura s’acaba!
La bandera de Kenia té tres colors: vermella per la sang (les tribus se la veuen!), verd per la terra i negre pels habitants.
2 de desembre:
Anit vam sopar amb tots els hostes del campament més amb tres amics del Toppa (com li diuen al Cristopher). Un d’aquests tres amics era una noia de New Zealand, i va estar flipant amb els videos que tenim amb fotos i música del seu país. Li va fer molta gràcia veure casa seva des de Kenia. Un dels altres amics ens va dir que en un mes va a Barna i ens va demanar els telefons per veure’ns. Vam estar escoltant música i bebent unes copetes a la cabanya que fa de menjador del campament. El Ramon i jo ens pixàvem de riure perquè tota la música que tenien era la mateixa: country i més country. En plan vaquero total, que és com viuen els blancs a Kenia.
Quasi tots els blancs keniates que hem conegut (incluït el Toppa) han fet tots els estudis a Anglaterra. El Toppa, a demés, va estudiar la Universitat a Austrália. Són 6.000 blancs visquent a Kenia. I pel que hem vist, tots viuen molt bé.
Estava jo aquest matí llegint a la tenda mentre el Ramon estava conectat a internet, quan he sentit un bram enorme d’elefant..un altre cop! He sortit corrents cap a on estava el Ramon, que no ho ha sentit. Per cert, l’altre dia, que vaig explicar que teníem un elefant rondant pels voltants de la tenda...no era només un elefant, també hi havia un lleó!! Aaaaaagghhh!!!
Ahir vam veure un grup de 8 lleons menjant-se un nyu. Es barallaven entre ells pel menja, rugien molt fort (feia por!) i tenien tota la cara tacada de sang. Una lleona es va estirar a un metre del nostre jeep a netejar-se la sang de les potes, molt concientment, llepant-se-les. A mi el cor em bategava a cent per hora.
Els keniates són molt simpàtics. Els hi agrada conèxier gent nova i són molt curiosos, pregunten molt sobre com és el nostre país i com vivim. Són bastant guapos, alts, i tenen una pel bonica, llisa i mate.
L’avioneta amb la que hem volat cap a Nairobi era molt petita, només hi cabien 16 passtgers. El pilot estava just davant nostre, sense separació entre els passatgers i ell. L’avioneta era molt petita i es movia molt! Feia una mica de cosa, anar fent tombs segons el vent que venia. La pista estava enmig de la sabana, una llengua de sorra vermella, amb moltes pedres i evidentment, sense asfaltar.
Ens esperava una dura nit, doncs arribàvem a Nairobi a les 5 de la tarda, i agafàvem el vol cap a Egipte a les 5 de la matinada! Havíem de fer temps fins agafar l’avió. Hem decidit anar a una cafeteria que ens va dir el Pepo i la Alayne que hi ha internet per fer temps. Quina ha estat la nostra sorpresa quan ens els trobem allà! Ells passaven la nit a Nairobli i marxaven cap a Nanyuki a l’èndemà. Ens han ofert anar a dormir al lloc on estan ells avui dormint, a casa d’una noia. Així que, seguint amb la sort que ens caracteritza, hem aconseguit llit fins les 3 de la matinada i no hem d’estar voltant per fer temps!
2 comentarios:
Thais....
Heu de fer un llibre de tot aixó...eh? que guay.. m'encanta.. es com si fos amb vosaltres...ho relates tant natural i tant bé... Ets una crack...literaria..
Petons..
Lourdes Vallés
hola guapets que tal???? vaya flipe todo lo de africa y todo de lo todo, y más de lo todo!!!!! cest incroiable!!!
Tengo ganas de veros ya, creo que en teoría si no lo alargais más estareís de vuelta el 21 de diciembre no??? supongo que igual no teneis muchas ganas de volver pero ya nos ocuparemos los coleguis de llenar vuestro vacío emocional después de esta experiencia ÚNICA Y MARAVILLOSA...
pues eso, ya me apetece daros un fuerte abrazo y hablar y hablar y reír y reír......
mientras tanto disfrutad!!!!!
us estimo
Publicar un comentario