13 feb 2008

Puerto Viejo de Talamanca (Costa Rica)

Veure fotos

11 de febrer:
Ahir vam sortir de Cahuita i ens vam dirigir fins a Puerto Viejo. Està només a uns 15 km. Com que no podíem entrar a l’hotel reservat fins les 2 de la tarda, vam aprofitar i vam anar fins a Manzanillo, el següent poble.


Pel camí vam parar a Echo Books, una cabanyeta-llibreria que hi ha al final d’un camí que parteix de la carretera. Està enmig de la selva i vam comprar 4 llibres, tots de segona mà. Ens havíem portat només dos llibres, i ja m’estic acabant el segon. Estem enganxats a Kurt Wallander, el protagonista d’una saga de llibres policíacs d’un escriptor suec anomenat Henning Mankell, que vam descobrir a Melbourne. Quan vam arribar a Barna, vam veure a la Fnac tots els seus llibres, es veu que està tenint molt èxit. Doncs en portem dos d’ell, però ja me’ls he llegit i em maleeixo per no haver-me’n portat més.
Manzanillo és un poblet de costa molt petitet. Està tot encarat cap al mar i els seus carrers estan sense asfaltar i rodejats de naturalesa. Ara, al febrer, són les vacances dels nens ticas, i ahir diumenge, estava ple de domingueros ticas. Crec que avui ja comencen tots el cole. Esperem que es noti, doncs fins ara estaven tots els hotels a tope.

Fa dos dies que el temps està tonto. Ahir no va sortir el sol, i plovia de tant en quant. No tormenta, però gotetes o xaparron de 5 minuts. Avui sembla que està igual, quina pena.
A Manzanillo vam anar a la platja una estona, però es va posar a ploure. Els ticas no es movien, plogués el que plogués, tots allà a la platja, gaudint del seu dia de diumenge. Vam anar llavors a una soda, els bars d’aquí. Em vaig prendre un “jugo de tamarindo” que estava més dolç que jo què sé...

Vam tornar cap a Puerto Viejo i vam anar al nostre hotel: Agapi. Són tres casetes de fusta fosca, de dos plantes, davant del mar, rodejat de naturalesa. Nosaltres estem a la primera planta, a uns 100 metres del mar. Entre nosaltres i el mar hi ha molts arbres i vegetació, i als arbres, uns 8 ossos perezosos. En vam veure 4, ahir. Són com boles de llana encongits sobre ells mateixos, allà, en una branca. La Cecilia, la duenya, és una negra esbojarrada i xerraire.

Puerto Viejo és un poble una mica més gran que Manzanillo, però no us penseu que molt més gran. Simplement té uns quants carrers més. Es molt xulo, molt més que Cahuita, té molt més encant. Cahuita no estava tant encarat al mar, passejant pels carrers intuïes el mar al fons, però Puerto Viejo està totalment encarat al mar. Passeges pel carrer principal i tens el mar al costat tota l’estona. Està ple de bars i restaurants i hi ha molt moviment. Les cases estan fetes de llistons de fusta, i moltes pintades de colors. L’ambient és relaxat i tranquil, envoltat de música típica tica i reggae. Està rodejat per ambdues parts, de km i km de platges salvatges.

És famós per la seva Salsa Brava. Però no es tracta de la salsa de les patates, sinó que es tracta del trencant més poderós de tot Costa Rica, només per surfistes experts i perillós inclús per a ells. Aquest és el motiu de que aquest poblet comencés a fer-se famós. Van començar a arribar surfistes de tot el món i el poble es va començar a obrir al turisme.
Després de deixar les maletes a l’hotel i llegir una estona, vam anar a passejar pel poble. Hi havia uns tenderetes i vam fer algunes compres: unes arracades molt xules, un braçalet de fusta i una cinta pel cap. Vam seguir passejant i vam parar a la platja a observar els surfistes. N’hi havia molts i la veritat és que ho feien molt bé. Vam seguir passejant i finalment vam parar en un restaurant a la platja i allà vam sopar.

Aquest matí hem esmorzat a la “casita del árbol”, que li diu la Cecilia, que és un bar muntat a la base d’un arbre, amb el seu tronc com a eix del bar. Allà he esmorzat un plat de fruita, torrades amb mantega i un cafè amb llet, que aquí el tenen molt bo.

Hem estat una estona a la nostra habitació. Ha estat plovent una estoneta, fins que ha sortit el sol. Hem anat passejant fins al poble pel camí que tenim davant de l’hotel. És un camí de bosc tropical, dens i humit. Aquest país és molt verd i frondós, com ells diuen, “pura vida”. Més del 30% del país està protegit.
Hem estat veient els surfistes pujant a les onades una estona. El Ramon s’ha banyat sota la pluja, en un moment en que ha caigut un xaparron. Després hem anat a prendre algo a un bar i finalment hem tornat cap a l’habitació.

A la nit hem anat a sopar al restaurant Patagonia, un restaurant argentí. Carnaca pel Ramon! Hem demanat un plat de vacio i un de asado de tira, per compartir entre els dos, acompanyats d’un pla de patates braves. No us podeu imaginar com estava el vacio...! Tendre tendre com la mantega! Uffffhh...estava boníssim! Feia molt de temps que no ens menjàvem un tros de carn tan exquisit...tan bo estava que, un cop acabats els plats, hem cridat a la cambrera (argentina, és clar, com tota la resta del personal) i li hem demanat un altre plat de vacio! S’ha quedat a quadros, però li hem dit que el Ramon s’havia quedat amb gana i que estava boníssim! Hem sortit del restaurant llepant-nos els dits i amb la boca feta aigua...quin sopar més bo, el recordarem molt de temps!
Demà ja deixem la costa caribenya i marxem cap a l’interior del país, a veure el volcà Arenal.

No hay comentarios: