Fiordland (Nova Zelanda)

Veure Fotos



ATENCIÓ: HI HA VÍDEO PENJAT A SOBRE DE LA FOTO DEL MES

22 de juny:
Ahir ens vam llevar i el temps va decidir que ja n’hi havia prou de fer-nos tantes concessions i es va posar a nevar amb ganes. Havíem de deixar Queenstown i anar fent via cap als fiords i no sabíem si era bona idea fer ruta amb la nevada que estava caient...però al anar allunyant-nos, la neu es va anar convertint en pluja i la carretera estava prou bé.

Vam arribar a Te Anau, el poble més a prop dels fiords, cap al migdia. És un poblet petit, d’uns 1800 habitants, tranquil i amb un gran llac (el segon llac més gran de NZ: Lake Te Anau).

Ahir vam concertar una excursió per avui per anar a veure els fiords a Milford Sound. Però s’ha aixecat molt mal dia i l’excursió s’ha anul·lat, així que, per primer cop en molts dies, passarem el dia tranquil·lament a l’habitació, llegint, conectant-nos a internet, trucant als nostres amics i descansant...bueno, com que pel Ramon quedar-se tot el dia a casa sense fer res seria massa...hem decidit, a pesar de la pluja i la neu que cau, anar a veure a les 2 del migdia unes coves que hi ha a l’altre costat del llac. Si demà millora el temps, anirem a veure els famosos fiords Milford Sound. Sinó, tenim una excursió alternativa: uns altres fiords (Doubtful Sound).

Estem en un estudi que no està gens malament. Tenim la nostra cuineta, menjador-habitació, lavabo, i accés a internet inalàmbric!

23 de juny:
Sant Joan i aquí ha fotut la nevada més gran dels últims 50 anys! Ha nevat tant durant la nit que quan ens hem llevat estava tot blanc.

L’excursió d’aquest mati s’ha anul·lat, després d’un periplo de 4 hores intentant anar contra la natura: hem anat al poble del costat per agafar un vaixell. Fins arribar al poble les hem passat canutes, perquè estava tot nevat i el cotxe feia zig-zag...finalment hem arribat “sanos i salvos”, hem agafat el vaixell amb el que hem creuat tot el llac, mentre nevava molt fort. Després havíem d’agafar un cotxe de nou i fer uns quants km fins arribar als fiords, on agafaríem un vaixell per creuar els fiords. Però ens hem quedat en aquesta part, doncs la carretera estava tancada i no hem pogut continuar. Així que ens hem quedat sense veure els fiords (ni Milford Sound ni Doubtful Sound ni res de res!). Llavors hem decidit marxar. Però no podíem sortir de Te Anau i anar tirant cap al nostre pròxim destí perquè les carreteres estan tancades i estem incomunicats! Així que ens quedem aquí fins que obrin les carreteres i puguem seguir la nostra ruta.

Es veu que ve un vent fred del sud, és a dir, de l’Antartida...! Uuuuuuuhh...quin fred!! El Ramon diu que el Gandalf no l’hem trobat, però que el Saruman ens ha enviat “el viento cruel” de l’Antartida!

Seguim afirmant que els kiwis no poden ser millor gent...puc assegurar que, de tots els llocs on hem estat, mai ens havíem trobat amb gent tan predisposada a ajudar i a donar un cop de mà sense cap interès. Visca NZ i la seva gent!

Quan ens pregunten d’on som i diem “Spain”, corren a dir “ah, Valencia???” és clar, hi ha la Copa Amèrica de la que tots són super forofos. Tot el dia surt València a la tele i no en paren de parlar. Fa gràcia.

Com que és Sant Joan i per nosaltres es una nit especial, encara que estem a l’altra punta del món ho celebrarem. No hem trobat barrenos ni res per l’estil (ho sento, Ramon, ja sé que t’hagués encantat destorbar la pau d’aquests tranquils kiwis i “ensenyal’s-hi lo que és bo”, però no podrà ser, jeje), però farem soparet bo i farem unes birretes i unes claretes a la salut de tots els catalans que ho estan celebrant a la nostra terra. Diu el Ramon que tireu uns bons petardos per ell, i que si no ho feu, no ho oblideu de fer per Sant Pere!

I afegeixo jo: la meva família de València havia portat una super traca valenciana (riu-te’n dels barrenos, Ramon..!) per tirar al final de la nostra boda! Però els del Bell Recó no els van deixar!! Quina llàstima!! Hagués estat un magnífic final de festa!! Des d’aquí, un petonàs enorme a la meva estimada família valenciana! I especialment a la futura casamentera, Gisela! Viva los novios!!!

Per cert, tenim la traca guardada a Cabrils, pel Sant Joan de l’any que ve, si és que el Ramon aguanta sense tirar-la abans...

Molt bé, Siso, per la teva encertada resposta al problema de les gerres! I hem de dir, que N&N s’han fotut un lio de collons i no estalvien gens d’aigua per ser que estan a Cabo Verde! A veure si apreneu a economitzar, que hi ha maneres més fàcils! A aquest pas, buidareu Africa! Jejejee. Enriqueta, sí, aquí els hi encanta el rugby! I tant! Quina ilu llegir el teu comentari, em va encantar saber que ens segueixes! Molts petonets per tu i per tots!

El Ramon s’està currant un vídeo molt xulo amb fotos del viatge i música. Quan estigui llest el penjarem, perquè el pugueu veure. Estarà a la dreta, a sobre de la ”foto del mes”. Diu el Ramon que se’l podia haver currat molt més però que el deixa tal com està, que “està de vancances” (pobret, quina vida més dura...jejeje).

24 de juny:
Aquest matí ens hem llevat, hem corregut la cortina i...no havia nevat! Les carreteres estaven obertes, així que hem decidit...no marxar! En comptes de fugir corrents i aprofitar que podíem anar fent via, hem decidit anar a veure el Milford Sound, que per algo havíem arribat fins aquest cantó perdut del món!

I la veritat és que ha valgut mooolt la pena. El temps s’ha tornat a portar bé i ha lluït el sol tot el dia. El camí cap als fiords és preciós. La carretera rodeja tot el llac i després el paisatge són muntanyes i més muntanyes, totes cobertes de neu. La carretera estava tota blanca. Han estat dues hores d’autocar, fins que hem arribat fins on els fiords comencen.

Milford Sound és una entrada de mar, enorme, al llarg de la qual hi ha unes muntanyes enormes i moltíssimes cascades, que cauen des d’una alçada de més de 150 metres. Té una profunditat d’uns 300 metres. És un paisatge preciós, que hem recorregut en vaixell (d’aquests moderns, amb totes les comoditats: te, cafè, lavabos, i amb seients dins i amb coberta fora). El vaixell s’anava parant sota de les cascades, quedant-se una bona estona a uns 1-2 metres, empapant a tothom que gosava quedar-se a proa.

Hem arribat fins al mar, on el fiord acaba, i hem donat la volta, per desfer el camí recorregut, però aquest cop pel cantó contrari que a l’anada. Hem vist dofins. Però aquest cop només eren 4, és clar, res comparat amb el fantàstic espectacle de Kaikoura. I semblava que hi havia pingüins en unes roques, però ha estat falsa alarma. En el nostre pròxim destí (Otago península) esperem veure’n molts! Diuen que són molt caxondos!

I ara estem a l’habitació, veient el telenotícies, que com a primera notícia...Team New Zealand i Valenzia! El Ramon ja està “amenaçant” que si fan les motos les veurà tota la nit...homes! (de nou!!).