Northland (Nova Zelanda)

ATENCIO!!! JA ESTAN PENJADES LES FOTOS DE POLINESIA! PER VEURE-LES HEU D'ANAR A L'APARTAT CORRESPONENT A CADA ILLA (ON POSA "VEURE FOTOS")

Veure fotos

8 de juny:

Ja estem al nord, en un poblet moníssim anomenat Russell. És un lloc amb encant, un poble senzill, de 1000 habitants, a la vora del mar. Un lloc d’aquells que t’enganxen, que t’hi sents bé només arribar, que transmet pau i tranquil·litat...i a sobre estem dormint en un lloc al·lucinant..no perquè sigui luxós ni res d’això, sinó tot el contrari..és un lloc que surt a la guia destinat als motxileros, el lloc es diu “End of the Road Backpackers” i quan arribes et quedes bocabadat...és una caseta molt senzilla, de fusta blanca, situada al final d’un carrer amb unes vistes impressionants al mar, i el millor de tot és que hi ha un cartell a la porta que diu “Sí, pots entrar! Si vols quedar-te entra i posa’t còmode. Escull un llit i posa les teves pertinences a sobre. Jo vindré més tard.” Ens hem quedat flipats! Evidentment, la casa estava oberta! Hem entrat, és una cabanyeta petitona, súper cuca, amb dos habitacions, menjador, lavabo, una terraceta amb unes vistes increïbles i llesta per quedar-s’hi uns dies! En definitiva, un petit paradís...Encara no hem vist la dona, ja fa estona que estem instal·lats, suposem que vindrà més tard...

Hem trigat 3.5 hores en arribar des d’Auckland, se’ns ha fet curt. I haig de dir que el Ramon s’ha defensat prou bé amb el cotxe i la carretera al revés! Els mandos del cotxe estan al revés, també, i quan vol posar l’intermitent se’ns posen en marxa els parabrises!! Però tret d’això...molt bé!. I seguim mantenint que els kiwis són encantadors, molt bona gent.

Només arribar a la caseta, hem deixat les coses i, com que tenim cuina, hem anat al super i hem comprat de tot! Oli d’oliva (català!), spaguettis, llet, pa, carn...i ens farem un bon sopar amb les nostres manetes, que ja en tenim ganes, de cuinar nosaltres (fa un mes que no ho fem!). Jo m’he comprat de puro antojo un pot enorme de pepinillos gegants (eh, Esther, m’he enrecordat de tu!). Hem concertat les excursions per demà i demà passat, i hem anat a fer un passeig per la platja. Teníem patates fregides i els hi hem començat a donar a les gavines...ens hem pixat de riure, al principi es feien les vergonyoses i no gosaven apropar-se...al final han acabat quasi menjant de la nostra mà...ha estat un moment d’aquells en què ens hem sentit molt afortunats per estat on estem i per tot el que ens queda pel davant!

...Ooooohhhh...! nuestro gozo en un pozo...acaba de venir la dona (molt maca, per cert) però ens ha dit que tenia la casa reservada a partir de demà, per 5 dies, a uns pescadors...així que demà hem de marxar...bueno, l’hem pogut gaudir avui, com a mínim!

...Bueno, bueno...no us podeu imaginar què ha passat mentre escrivia...ha tornat a venir la dona i ens ha ofert una altra cas

a (de la seva cosina) uns metres més avall, més gran i pel mateix preu! Ens deu haver vist la cara que hem posat i li devem haver fet pena...la seva cosina viu a Auckland i deixa la clau posada al pany tot l’any, des de fa 20 anys! I només en té una i li ha durat tot aquest temps! Quin bon país, deu meu...us imagineu què passaria al nostre país si deixéssim les claus posades tot l’any, i durant vint anys?? Bueno, us deixo que hem de recollir que ens canviem de casa!! Bieeeen!!

...Ja estem instal·lats...lo altre era una cabanyeta, això és una autèntica casa! La cabanyeta sencera era com el menjador!

És molt més gran i té una terrassa amb les mateixes vistes que l’anterior, ufffff....què afortunats que som! No podem tenir més sort..! Mentre us escric aquestes paraules el Ramon ha obert una botelleta de vi que hem comprat al super...a la vostra salut!

Està tot obert...la porta de la cuina que dóna al jardí, les finestres, la casa sencera a l’abast de tothom però alhora ben segura. Nosaltres, amb la nostra paranoia anem tancant finestres i portes, però...no cal! Ens costa, però, dormir amb tot obert (la clau al pany!!) pensant que pot entrar qual

sevol...què diferent que són les coses, a altres llocs...

Ara farem el nostre soparet, ens beurem unes copetes de vi (vi d’aquí bo-bo!), i a dormir que demà ens llevem a les 6 per anar d’excursió!

9 de juny:

Avui ha estat un dia llaaarg...ens hem passat 12 hores en autocar! Hem fet una bona excursió! Era un dia sencer en autocar veient els indrets més interessants des de Russell fins a dalt de tot de la illa del Nord. Mamà, gràcies pels iPod, ens van fantàstics!

Hem vist un bosc anomenat Manginangina, on hem vist uns arbres molt antics que es diuen Kauri (els que hem vist tenien 400 anys d’antiguitat però es veu que en poden tenir fins a 4000). Hi havia moltes falgueres i el Ramon no parava de dir “aquí el Titus s’hagués tornat boig!”. Des de l’altre punta del món us enviem molts petons, família Muns-Tubau! Després hem anat a parar a la 90 Miles Beach, que són uns 100 km de platja enorme, i l’autocar, que era una espècie de 4x4 però en autocar, anava a tota llet per la platja, durant tots els km. Hem vist el que quedava d’un cotxe que s’havia quedat enterrat a la sorra, i només es veia el volant. Al sortir de la platja, després d’una bona estona, ens hem trobat amb unes dunes i tot de gent a dalt d’elles, tirant-se amb un bodyboard (una tabla, vamos). I de cop, una mica més enllà, el nostre autocar para, i tothom es comença a arremangar els pantalons i a treure’s les sabates...anàvem a fer surf sobre la sorra! Nosaltres no ho sabíem, que faríem això! Baixem de l’autocar, s’obre el maletero i comencen a sortir tables i tables...n’agafem una cada un, i comencem a pujar la duna cap a dalt de tot. El “jefe” (autocarero, jove) ens explica com ens hem de tirar (estirats, agafant la tabla per davant de tot i si volem frenar, clavant els peus a la sorra) i...cap avall!! Ha estat molt divertit, t’embalaves a saco i hi havia bots que et rebotaven tot el cos! I res, després de la parada, hem tornat a pujar a l’autocar i a seguir la ruta.

Després, finalment, hem arribat al Cape Reinga, l’extrem més al nord de NZ, on conflueixen l’oceà Pacífic i el mar de Tasmània, i un lloc espiritual pels Maorís. Hem parat a dinar a Topotupotu Bay els deliciosos entrepans que he fet aquest matí de (evidentment) pa amb tomàquet, truita francesa i embotit.

I finalment, hem arribat a caseta, on l’encant de la Moana ens havia deixat una noteta i ens havia obert les llums de l’entrada de casa i les del menjador (ja era fosc). La nota deia que si ens volíem quedar una nit més, nosaltres mateixos, i sinó, si volíem marxar demà, li deixéssim allà a sobre els diners de la nit d’avui....no, no marxem demà! Ens quedem dos nits més! i quina dona tan confiada, ens encanta..!

Ara anem a fer el sopar, a veure una peli al llitet amb l’ordinador i a fer nones que demà anem a fer una altra excursió. Ah! Laura i Orsola, hem trobat Tim Tam, aquelles galetes que ens vau ensenyar a Bali, made in Australia! Mamà, a tu t’encantarien! Saps com es mengen..? Són de xocolata, de forma rectangular, i es fa el següent: mossegues una punteta i mossegues una punteta de l’altre extrem, la suques en líquid calent (te o café) i xucles per una de les puntes, fins que notes com puja el líquid calent a través de tota la galeta, te la poses a la boca i....es desfà completament i se t’inunda la boca d’un sabor a xocolata amb llet boníssim! Quan el Ferran i la Laura m’ho van ensenyar em vaig enamorar d’aquestes galetes!

Ara un recordatori per la gent de la feina (Cultura, sóc el Ramon): Ja he vist que us esteu enrecordant de la meva família! Que vol dir això? Us sembla bé? Ai Juli, ja falta poc pel casament no? Dius que us en aneu a Kenia i Zanzibar? Ja m’explicaràs què s’ha de fer i com ha anat. I tu Gil i Lurdes a veure si poseu més comentaris que fan il·lusió. Acabo de llegir el teu mail Sergi i ja ho probare. El que passa es que aqui a Nova Zelanda esta molt xungu per trobar llocs amb wi-fi (no n'hi ha cap). Perdi com va tot? Ara amb qui vas a fer els cafès? Ja m’he enterat que el Pep se’n va... Cristina no pateixis que algun dia t’enviaré la postal.

Xupi, t’he contestat el teu primer mail però no sé perquè no es va enviar, ja te’l tornaré a enviar. I tu Marc paciència que ja deu quedar poc per poder independitzar-te.

A la resta d’alimanyes ja us aniré recordant poc a poc. Que mai trobo el moment de posar-me a escriure.