Japó-3
28 d’agost:
Ahir ens vam llevar al Ryokan i al Ramon i a mi ens portaven l’esmorzar a l’habitació, consistent en 13 plats típics japonesos: tot salat i ple de coses estranyes: tofu, peix, sopa, gelatines salades...curiós...!
Teníem el dia lliure, sense guia ni autocar, així que ens vam dedicar a veure Kioto pel nostre compte. Vam veure Ryoanji Temple, un temple budista, el Palau Imperial (només els jardins, doncs per entrar-hi s’ha de fer amb visita guiada amb uns horaris concrets que no ens anaven bé), Nishi Temple i Sanjusangen-do, on estan els 1.100 budes, tots posats en fila i amb els 28 guardians, molt xulo.
Per la tarda vam anar a Kiyomizo-dera Temple, uns temples budistes molt bonics situats a la muntanya, un paisatge preciós. Estaven al costat del barri antic, i vam anar passejant entre casetes de fusta, carrers empedrats i estrets, mil teulades de cases típiques japoneses...semblava que estiguéssim en una pel·lícula japo, em va agradar molt.
Per la nit vam anar al Gion Corner Teatre, a veure un espectacle on es reunien les tradicions japoneses. Van fer la cerimònia del te, 15 minuts de moviments pausats i lents de preparació del te, i dos voluntàries del públic per prendre’l...jo era una d’elles, és clar, no em volia perdre la cerimònia del te per res del món! Fan un te verd espès boníssim. Després ens van delectar amb música tocada per dos dones. L’instrument era el koto, importat de la China fa 1.300 anys. És com una arpa, situada al terra, allargada. Després va venir una exhibició d’art floral, vam veure com preparaven un florer, tot cuidat i meticulosament fet. Es veu que els japos tenen una llarga història d’apreciació per les flors, des del segle VI. L’art floral al Japó va començar amb el costum de posar flors a l’altar davant d’una imatge de Buda o un avantpassat per consolar la seva ànima. Després es va posar de moda posar flors a la cerimònia del te, però no es podien posar de qualsevol manera, s’havien de posar de forma senzilla, natural i simbòlica.
El Gagaku: un homenet vestit amb un disfraç taronja i amb una màscara, que cantava i ballava. Era el cant del guerrer abans de la batalla i era per donar-li forces.
El Kyogen és una espècie de comèdia curta, i va ser molt divertida. Aquesta anava d’un amo d’una bodega que intentava que els seus treballadors no es beguessin el seu sake. Va estar molt bé.
El Kyomai és la dansa japonesa. Una geisha i una maiko ens van representar la dansa del cirerer, basada en la dansa de Kioto. Portaven uns kimonos preciosos i molt vistosos. Ballaven amb els moviments típics, lents i com de marionetes, molt bonic. Les dues alhora, preciós.
Finalment vam veure el Bunraku, teatre de titelles. Va estar molt bé, ens va agradar tot molt. Quan vam sortir, com estàvem a Gion, vam veure unes quantes geishes pel carrer, totes atrafegades anant a per feina. Quan es creuen dos geishes pel carrer, es paren, es fan una inclinació de cap i continuen la seva ruta. Què mones...!
Kioto és una ciutat més tradicional que Tokio. És també més antiga, doncs no va ser destruïda per la guerra com ho va ser Tokio, que la van haver de reconstruir sencera i per això és tan moderna. Està plena de temples budistes, tots de fusta i d’arquitectura molt senzilla i gens carregada. M’agrada. Fusta i tatamis.
Els tatamis fan 1,80 cm X 90 cm i és la mida amb què es medeixen els pisos. Normalment els pisos d’estudiants són de 6 a 8 tatamis..! enanos! I a Kioto es paguen 1.000 dòlars per un estudi de 15 tatamis! És la ruïna! Viuen en estudis enaníssims!
Ahir ens vam llevar al Ryokan i al Ramon i a mi ens portaven l’esmorzar a l’habitació, consistent en 13 plats típics japonesos: tot salat i ple de coses estranyes: tofu, peix, sopa, gelatines salades...curiós...!
Teníem el dia lliure, sense guia ni autocar, així que ens vam dedicar a veure Kioto pel nostre compte. Vam veure Ryoanji Temple, un temple budista, el Palau Imperial (només els jardins, doncs per entrar-hi s’ha de fer amb visita guiada amb uns horaris concrets que no ens anaven bé), Nishi Temple i Sanjusangen-do, on estan els 1.100 budes, tots posats en fila i amb els 28 guardians, molt xulo.
Per la tarda vam anar a Kiyomizo-dera Temple, uns temples budistes molt bonics situats a la muntanya, un paisatge preciós. Estaven al costat del barri antic, i vam anar passejant entre casetes de fusta, carrers empedrats i estrets, mil teulades de cases típiques japoneses...semblava que estiguéssim en una pel·lícula japo, em va agradar molt.
Per la nit vam anar al Gion Corner Teatre, a veure un espectacle on es reunien les tradicions japoneses. Van fer la cerimònia del te, 15 minuts de moviments pausats i lents de preparació del te, i dos voluntàries del públic per prendre’l...jo era una d’elles, és clar, no em volia perdre la cerimònia del te per res del món! Fan un te verd espès boníssim. Després ens van delectar amb música tocada per dos dones. L’instrument era el koto, importat de la China fa 1.300 anys. És com una arpa, situada al terra, allargada. Després va venir una exhibició d’art floral, vam veure com preparaven un florer, tot cuidat i meticulosament fet. Es veu que els japos tenen una llarga història d’apreciació per les flors, des del segle VI. L’art floral al Japó va començar amb el costum de posar flors a l’altar davant d’una imatge de Buda o un avantpassat per consolar la seva ànima. Després es va posar de moda posar flors a la cerimònia del te, però no es podien posar de qualsevol manera, s’havien de posar de forma senzilla, natural i simbòlica.
El Gagaku: un homenet vestit amb un disfraç taronja i amb una màscara, que cantava i ballava. Era el cant del guerrer abans de la batalla i era per donar-li forces.
El Kyogen és una espècie de comèdia curta, i va ser molt divertida. Aquesta anava d’un amo d’una bodega que intentava que els seus treballadors no es beguessin el seu sake. Va estar molt bé.
El Kyomai és la dansa japonesa. Una geisha i una maiko ens van representar la dansa del cirerer, basada en la dansa de Kioto. Portaven uns kimonos preciosos i molt vistosos. Ballaven amb els moviments típics, lents i com de marionetes, molt bonic. Les dues alhora, preciós.
Finalment vam veure el Bunraku, teatre de titelles. Va estar molt bé, ens va agradar tot molt. Quan vam sortir, com estàvem a Gion, vam veure unes quantes geishes pel carrer, totes atrafegades anant a per feina. Quan es creuen dos geishes pel carrer, es paren, es fan una inclinació de cap i continuen la seva ruta. Què mones...!
Kioto és una ciutat més tradicional que Tokio. És també més antiga, doncs no va ser destruïda per la guerra com ho va ser Tokio, que la van haver de reconstruir sencera i per això és tan moderna. Està plena de temples budistes, tots de fusta i d’arquitectura molt senzilla i gens carregada. M’agrada. Fusta i tatamis.
Els tatamis fan 1,80 cm X 90 cm i és la mida amb què es medeixen els pisos. Normalment els pisos d’estudiants són de 6 a 8 tatamis..! enanos! I a Kioto es paguen 1.000 dòlars per un estudi de 15 tatamis! És la ruïna! Viuen en estudis enaníssims!
Avui hem agafat el tren bala al matí i hem vingut cap a Hiroshima. Hem agafat un ferry i hem anat a veure la illa de Miyajima, on hi viuen unes 2.000 persones. És una illa sagrada i té uns quants temples sintuistes, que hem visitat.
Després hem tornat a Hiroshima i hem visitat la Zona Zero i el Parc Memorial de la Pau, al costat de la cúpula de Genbaku, símbol de la tragèdia i sense restaurar, per no oblidar el que va passar. Hem visitat també el Hiroshima Peace Memorial Museum, on hem pogut veure les conseqüències de la bomba nuclear i com va quedar tot de destruït...se’t posava la pell de gallina...
La guia d’avui ens ha explicat que Hiroshima tenia 330.000 habitants abans de la bomba, dels quals en van morir 140.000...o sigui, que es van carregar quasi a la meitat de la població! La bomba va ser l’any 1945. Va destruir el 60% de la ciutat. Durant 25 anys no creixien plantes a Hiroshima degut a la radiació. Fa uns anys que ja en tenen i estan molt contents. Actualment Hiroshima té 1,1 milions d’habitants i és la desena ciutat més gran de Japó.
Fa una calor de mil dimonis, és horrible, i molta i molta humitat. A mi em deixa aplatanadíssima i em costa un munt visitar els temples amb ganes...bufffhhh....quines suades que em foto! Hauria de fer com molts japos, que porten la tovalloleta al voltant del coll i es van eixugant la suor.
Ah! L’altre dia el Ramon es va demanar un gelat de noodles!
No hay comentarios:
Publicar un comentario