Vientam-2

Veure fotos Cu Chi Tunels

Veure fotos Delta Mekong

Veure fotos Hanoi

18 de setembre:
Hem passat tot el matí veient els túnels (Cu Chi) que els vietnamites van fer per la guerra contra els francesos i després contra els americans. A 60 km de Saigon, més de 250 km excavats sota la terra, només amb l’ajuda d’una petita eina i un cistell de bambú per treure la sorra. És al·lucinant veure com van lluitar amb ungles i dents contra la potència americana i els van guanyar.



Els túnels tenen tres nivells diferents (a 3, 6 i 8 metres) i són súper estrets i súper baixets (comentava el guia que l’enemic americà era molt més gran i tenia dificultats per entrar-hi). Hem fet un trocet sota la terra, pels túnels, i era realment agobiant i difícil passar per segons quins trams. Les entrades són súper petites i estan totalment camuflades sota les fulles.

Als túnels hi van viure unes 6.000 persones, de les quals en van quedar 600. Hem vist les trampes que hi havia als alrededors dels túnels, i posaven els pèls de punta.

Els vietnamites, a la guerra que van patir no li diuen la Guerra de Vietnam, és clar, li diuen la Guerra Americana. Suposo que tots recordem aquelles fotografies de la guerra del Vietnam...o li direm de la Guerra Americana, en què surt la població (i en concret, en recordo una amb un nen en primer pla) corrent despullada, aterrida pel napalm...

Et donaven la possibilitat de tirar uns tiros... i és clar, el Ramon no se n’ha pogut estar...ha fet uns 10 tiros amb una M-60 i uns 10 més amb una M-16, que són les metralletes dels americans. Estaven travades (perquè no se t’ocorrís, en un atac de bogeria, girar l’arma i foradar a tots els guiris que per allà corrien) però enfocades a un camp de tir i feien molt i molt soroll. Mentre anaves fent la visita als túnels anaves sentint els tiros...molt bona ambientació, sí senyor...

El guia ens ha explicat que Ho Chi Minh té realment un problema greu amb les motos. Deia que arribaria un dia no molt llunyà en què els vietnamites no es podrien moure, que el govern hauria de fer algo ja per solucionar el tema. Hi ha 4 milions de motos i 8 milions de persones (l’altre dia vaig posar que la població era de 5 milions, però no, es veu que en són 5).

20 de setembre:
Estem tornant de passar dos dies pel delta del Mekong. L’hem recorregut en barca i hem dormit a una ciutat anomenanda Can Tho. Hem vist com fabriquen arròs, caramels de coco, noodles...



Ahir vaig tenir un “percance”. Podíem agafar bicis i fer un petit recorregut...doncs no vaig estar ni dos minuts a sobre de la bici...havia plogut, el terra estava moll, portava una mountain-bike bastant gran per mi, i de cop...patapaaaammm...!! la Taís al terra...mecaguuun...! res greu, un dit una mica xafadet i ja està. El Ramon es va fotre un bon susto, pobre...es va girar i jo estava al terra, tota bruta de fang i amb cara de “nooo......pq a mi...?”

Al vespre vam anar a sopar amb tota la gent del tour i vam provar serp. No ens va agradar especialment, creiem que no estava molt ben cuinada, era com menjar un tros de nervi...

I aquest matí hem anat a veure a primera hora el mercat flotant de Cai Rang.



El delta del Mekong és la zona més fèrtil del país i es produeix el 60% de l’arròs de tot el país. És el segon país del món en exportar arròs (el primer és la Xina).

El Mekong és el riu més llarg del Sud-est Asiàtic: creix al Tibet, a 4.875 metres d’alçada i recorre 4.350 metres fins arribar a la desembocadura, aquí, al delta. Les crescudes anuals del riu que es produeixen entre maig i setembre inunden bona part del terreny. Per aquest motiu, els habitants d’aquesta regió porten una vida quasi amfíbia, doncs viuen en cases sobre-elevades o flotants, als marges del riu i utilitzen les canoes i barques com a medis fonamentals de transport.

Vietnam té una població de 85 milions d’habitants, amb una densitat de 259 hab/km². La majoria de la població és rural (75%), com a Camboia. El 2006 l’esperança de vida dels vietnamites era de 68 anys pels homes i de 73,8 per les dones. La població de Vietnam és bastant jove: el 2006 el 19% dels vietnamites tenien entre 5 i 14 anys. El llarg període de conflicte bèlic va interrompre els programes educatius i culturals, sobretot els que eren d’origen francès. Després de la reunificació, es va nacionalitzar totes les escoles del país. Actualment l’escolarització és obligatòria i més del 95% de la població adulta sap llegir i escriure.

Els matrimonis abans estaven concertats, cosa que ja no passa actualment. Com a terme mig, els homes es casen als 25 anys i les dones als 23. El govern està intentant reduir el creixement de la població aplicant polítiques de planificació familiar entre les quals figuren les de incentivar els matrimonis en edat més avançada i les famílies més petites.

L’aliment bàsic dels vietnamites és l’arròs i tenen una gran varietat de plats. Hem de dir que, per experiència pròpia, tots el plats que fan estan molt bons i que estem menjant molt bé. Ah! La famosa Conchinchina està aquí, a Vietnam.

Creuar el carrer aquí és una bogeria...ens pensàvem que ho havíem vist tot en trànsit dens, a la Índia i a Indonèsia, però Saigon és lo més bèstia que hem vist mai...els passos zebra, ni cas, com si no existissin, llavors el que has de fer és començar a creuar, sense parar, i a poc a poc, perquè els milions de motos que se’t venen a sobre et vagin sortejant...i sí, és així...si et pares, l’has cagat, et quedes allà i no surts ni demà, així que has d’anar fent, sense pressa i intentant no estressar-te molt, i anar fent via...al·lucinant..!

22 de setembre:
Ja estem a Hanoi, la capital del país. Té la meitat de motos que a Ho Chi Minh, cosa que s’agraeix, doncs el trànsit, a pesar de ser dens, no és tan caòtic com a Saigon.



M’agrada més que Saigon, és més acollidora, més provinciana, més autèntica: molts carrers estrets, una barri antic curiós, llacs repartits per tota la ciutat...Saigon em va semblar més freda, més ciutat.

Avui hem passat el dia visitant-la. Hem vist el llac Hoan Kiem i el Ho Tay, la pagoda d’un pilar, el temple de la literatura, la catedral de San Josep i el mausoleu de Ho Chi Minh (que va demanar en vida ser incinerat i no només no li han fet cas, sinó que l’han dissecat...! ara no hi era, se l’enduen a Rússia cada any a posar-lo guapo...estaria content, si aixequés el cap...!).

En aquesta ciutat les aceres no són per passejar...estan plenes de motos aparcades o de cadires i taules per menjar-hi...tot menys passejar per elles...per caminar, has d’anar per la calçada, amb la perillositat i l’estrès que això comporta: les motos et piten tota l’estona i et passen a dos centímetres de tu. A les motos, hi van dos, tres, quatre persones...més els nens petits, nadons (ahir vaig veure una noia darrera la moto que li donava el pit al seu bebè!) o no tan nadons, embarassades...tots sense casc, és clar. Això sí, condueixen per la dreta també.

Anit vam passejar pel night market, tot un carrer ple de tenderetes i ple de vietnamites comprant com bojos, a tope de gent. Per nosaltres no era especialment interessant, però hi havia molt ambient. Vam anar passejant fins al llac del centre, que estava a prop i vam tornar.

Estem menjant molt bé i molt barato. Avui hem sopat arròs, gambes a la parrilla, amanida, carn amb patates fregides i beguda...per 3 euros en total! El lloc era molt autèntic: al mig del carrer, milions de tauletes i cadires de plàstic petites i baixes, inundant l’acera (el que us deia) i ple de vietnamites sopant...després, el Ramon encara tenia un foradet i ha decidit fer el jabalí total: hem torna a on vam sopar ahir (també al carrer, però només unes 5 taules, un fogonet i carn per fer-te-la tu segons el teu gust, i tirat de preu) i s’ha fotut, com a postre, podríem dir, una ració de carn, ell solet.



I demà anem a passar tres dies a la bahia de Halong. I el dia 26 ja marxem cap a Laos i el 2 d’octubre cap a Bangkok i directes cap a les illes, que ja tenim unes ganes de tirar-nos a la bartola que ens morim!