Japó-6

HI HA NOU VIDEO D'AUSTRALIA 2a PART!!!

Veure fotos

3 de setembre:
Ahir vam deixar la família i seguim el nostre viatge...va fer peneta saber que no els veurem en bastant temps, però alhora ens adonem de la sort que tenim, doncs a nosaltres encara ens queda bastant camí per fer!

Vam agafar el tren bala cap a Tokio: 600 km en 2,5 hores! Va com una bala, està clar (300Km/h)! Vam arribar i vam marxar a veure la gran metròpoli, que jo encara no havia vist!



Vam quedar amb al Mayuko, que va venir amb una amiga, la Haruko. Ens van portar a fer una volta: vam anar a Harajuku, la plaça on estan tots els freakies reunits i on estan tots els guiris com bojos fent fotos. Flipes molt com es vesteixen: tipu nina, amb faldilla amb cancan, totes de rosa, o tots de negre, amb ulls i llavis negres, súper siniestros...Dos nois em van cridar l’atenció perquè portaven com una vena al voltant del cap i pel nas, per sobre...molt estrany. Molts no volien fotos, i altres sí i posaven perquè els hi fessis fotos.



Després vam anar a Shibuya, el lloc típic de Tokio ple de neons i grans avingudes, ple de gent, la típica imatge que surt a les pel·lícules. Excitant, trobar-te allà, enmig de milers de japonesos, tot de llums, amb edificis que s’aixequen fins al cel tots plens de pantalles i llums de colors...què guai! Al final del viatge coneixo el Japó modern i cosmopolita, quines ganes tenia!



Després vam anar a prendre algo a Roppongi i després el Ramon i jo vam anar a sopar al Sant Pau de Tokio. Ens va encantar, vam jalar com porquets i vam disfrutar moltíssim del menjar. El cuiner ens va posar un platet extra de pernil ibèric i ens va saber a Glòria!

Avui hem passat el dia recorrent Tokio en metro i ens hem apanyat molt bé! Hem repetit Shibuya i hem passejat pels carrers plens de botigues acompanyats pels crits dels corbs que envaeixen la ciutat. Després hem anat a la Tokio Tower que és una imitació de la Tour Eiffel de Paris, té la mateixa forma, és curiós...hem pujat a 250 metres i la veritat és que la vista és impressionant. Hem continuat per Hakihabara Electronic Town...la bogeria. Carrers i carrers amb tot d’objectes electrònics, edificis immensos plens de maquinetes, corredors tapats ple de cables, fusibles, resistències... tot el que us pugueu imaginar! Hem acabat el dia a Ginza, el barri pijotero. No ha estat malament, perquè els edificis eren impressionants i estaven tots iluminadíssims, però les botigues eren massa puestes per nosaltres: Gucci, Luis Vuiton, etc.



Hem anat a sopar a prop de l’hotel, a Shinjuku. Hem sopat la nostra última miso soup i jo he pres sushi de salmó i tonyina i el Ramon cranc, noodles i tonyina. Tot per 2.500 yens (unes 2.500 pessetes), tirat!

Tokio és increïble, al·lucinant...té tantes llums que sembla que sigui de dia quan és de nit, sembla els edificis vulguin tocar el cel, les autopistes són dobles, una sobre l’altra, hi ha moltíssima gent...sembla que no pugui ser que tots els carrers estiguin tant guarnits, però a mida que vas recorrent la ciutat vas veient que la grandiositat de les avingudes i la lluminositat dels neons es repeteix allà on vagis, tota la ciutat és un enorme cartell de neó il·luminat.

I hauríeu de veure com es parlen entre ells els japonesos, com inclinen constantment i ràpidament el cap, com es fan reverències els uns als altres...són molt graciosos. I les nenes petites japoneses no poden ser més mones, són com nines. I ens pensàvem que els japonesos no eren macos, doncs no. Les noies són nines, i els nois, quan són macos ho són molt, amb les faccions rasgades i els cutis perfectes.

M’estic llegint un llibre que m’està agradant molt perquè està ambientat aquí: Tokio blues, de Haruki Murakami.

Ens ha encantat Japó, amb la seva elegància, les seves històries de samurais i geishes que sembla que estiguis immers en una pel·lícula, les seves ciutats netes i cuidades, els jardins japonesos amb la seva delicadesa de formes i puresa, els poblets de cases de fusta, les seves muntanyes, la innocència de la seva gent, el seu somriure constant i la seva extrema amabilitat. Japó és un país per tornar-hi.

Demà ja deixem aquest fantàstic país i marxem cap a Hong Kong. Tenim la mateixa sensació que quan vam deixar NZ, ens fa pena, ens agradaria allargar-ho una miqueta més i ens encantaria tornar-hi. Sayonara, Japó..!