Zanzibar (Tanzania)
Veure fotos ZANZIBAR-1
Veure fotos ZANZIBAR-2
13 de novembre:
Anit vam arribar a Zanzibar. Tot va sortir bé, els nostres bitllets estaven reservats per a nosaltres, 3 hores abans del vol i sense pagar. Els vam pagar i vam volar de Nairobi cap a Zanzibar.
Aquí ens esperava el Javi, un amic del Ramon que ens està acollint a casa seva com uns reis. Pensàvem fer una nit aquí i avui anar a buscar hotel, però al final avui, potser demà...ell ens diu que ens quedem, que cap problema, però a nosaltres ens sap greu abusar de la seva hospitalitat, en teoria ens quedàvem per una nit i ja està.
Però és que s’està tan bé aquí...viu amb el Pablo, un arquitecte brasileny, i viuen en una caseta davant del mar, però davant ben davant! A primeríssima línea! Una caseta blanca, amb el sostre de makuti (material típic d’aquí, fet de fusta i fulla de palmera) i en forma cònica.
A la part frontal, la que dóna a la platja, hi tenen 3 hamaques, les nostres estimades hamaques, que ja hem degustat aquesta tarda mentre es ponia el sol.
Nosaltres estem en una habitació al davant del mar, el sentim a la nit quan dormim.
Avui hem anat pel matí al poble de Zanzibar (Stone Town) i hem anat al mercat a comprar marisc fresc que ara farem a la barbacoa. El mercat és molt autèntic, tot de fruites i verdures, i només havies d’aixecar la vista i t’oferien peix i marisc fresc, viu encara. Hem comprat dos crancs enormes vius, i gambetes.
Per la tarda ens hem quedat a caseta. El Ramon i el Javi han anat a fer snorkel al mar que tenim davant de casa i jo m’he quedat llegint a la platja (el Javi m’ha deixat un llibre en espanyol! Estic contenta!).
Per la platja no paraven de passar contínuament negrets en bic, mentre em deien: “jambo” i jo contestava “jambo”. Vol dir hola. Hauríeu de veure el Javi com parla swahili, el tio!
15 de novembre:
Ahir pel matí vam tornar a baixar al poble, ja que havíem de fer uns recadets (anar al súper, el Javi anar al banc, etc). Per la tarda ens vam quedar a casa i va ploure un ratet.
Des de que havíem arribat, que no havia fet sol. Avui ha fet un dia típicament africà, un sol tremendo tot el dia.
Ens hem llevat a les 5.30 del matí! Teníem immersió i en van citar a les 5.45. Hem anat a la illa de Mnemba a fer submarinisme. Ha estat bé, bona visibilitat i molts peixets, tot i que no és del milloret que hem vist. En total hem vist 5 tortugues, una d’elles enorme! Ha estat molt guai, he nadat un ratet al costat d’ella.
Anit vam arribar a Zanzibar. Tot va sortir bé, els nostres bitllets estaven reservats per a nosaltres, 3 hores abans del vol i sense pagar. Els vam pagar i vam volar de Nairobi cap a Zanzibar.
Aquí ens esperava el Javi, un amic del Ramon que ens està acollint a casa seva com uns reis. Pensàvem fer una nit aquí i avui anar a buscar hotel, però al final avui, potser demà...ell ens diu que ens quedem, que cap problema, però a nosaltres ens sap greu abusar de la seva hospitalitat, en teoria ens quedàvem per una nit i ja està.
Però és que s’està tan bé aquí...viu amb el Pablo, un arquitecte brasileny, i viuen en una caseta davant del mar, però davant ben davant! A primeríssima línea! Una caseta blanca, amb el sostre de makuti (material típic d’aquí, fet de fusta i fulla de palmera) i en forma cònica.
A la part frontal, la que dóna a la platja, hi tenen 3 hamaques, les nostres estimades hamaques, que ja hem degustat aquesta tarda mentre es ponia el sol.
Nosaltres estem en una habitació al davant del mar, el sentim a la nit quan dormim.
Avui hem anat pel matí al poble de Zanzibar (Stone Town) i hem anat al mercat a comprar marisc fresc que ara farem a la barbacoa. El mercat és molt autèntic, tot de fruites i verdures, i només havies d’aixecar la vista i t’oferien peix i marisc fresc, viu encara. Hem comprat dos crancs enormes vius, i gambetes.
Per la tarda ens hem quedat a caseta. El Ramon i el Javi han anat a fer snorkel al mar que tenim davant de casa i jo m’he quedat llegint a la platja (el Javi m’ha deixat un llibre en espanyol! Estic contenta!).
Per la platja no paraven de passar contínuament negrets en bic, mentre em deien: “jambo” i jo contestava “jambo”. Vol dir hola. Hauríeu de veure el Javi com parla swahili, el tio!
15 de novembre:
Ahir pel matí vam tornar a baixar al poble, ja que havíem de fer uns recadets (anar al súper, el Javi anar al banc, etc). Per la tarda ens vam quedar a casa i va ploure un ratet.
Des de que havíem arribat, que no havia fet sol. Avui ha fet un dia típicament africà, un sol tremendo tot el dia.
Ens hem llevat a les 5.30 del matí! Teníem immersió i en van citar a les 5.45. Hem anat a la illa de Mnemba a fer submarinisme. Ha estat bé, bona visibilitat i molts peixets, tot i que no és del milloret que hem vist. En total hem vist 5 tortugues, una d’elles enorme! Ha estat molt guai, he nadat un ratet al costat d’ella.
Quan hem arribat a casa, no podia desperdiciar el preciós mar i la platja paradisíaca que tenim davant, així que m’he posat a prendre el sol. M’he cremat. Portava les ulleres de sol i tinc la cara de oso panda, el Ramon se’n fot de mi tota l’estona...què hi farem, una té la pell delicada..!
Per la tarda hem anat a Kwenda, una platja molt xula, però només hi hem anat per treure el cap. Jo estava rostideta com un porquet i no tenia més ganes de sol. El Ramon s’ha fet un banyet, és clar. Després hem anat a veure la posta de sol a Nungwi, al Cholo’s, un bar de rastes molt autèntic. Estaven allà tots els negres escoltant reagge i fent algunes ballaruques de tant en quant. Venien i ens parlaven, molt simpàtics, rastes autèntics. Es despedien amb el famós “akuna matata”.
Al vespre feien una barbacoa a la platja i ens deien que ens quedéssim, però hem preferit anar a sopar a un bar que hi havia allà al costat, a la platja, que ens han recomanat el Javi i el Pablo.
Ja tenim cotxe llogat, així que ja tenim més autonomia. Quan tornàvem cap a casa, de nit, no teníem molt clar si sabríem trobar bé el camí de tornada, doncs avui era el primer dia que ens movíem sols per la illa. Però ho hem fet molt bé i només ens hem liat una mica al final, quan arribàvem al bungalow. Però res important, hem arribat bé a port!
Al poble hi ha un mercat on hi ha massais venent productes. Van tots vestits amb robes de colors, normalment amb tons vermells, i en porten una enrotllada a la cintura i que els hi cau com si fos una faldilla i l’altre lligada al tors, deixant parts a la vista. Vesteixen unes sabates estranyes acabades en punxa i un bastó, que suposem antigament deuria ser una llança.
Aquí hi ha molts musulmans i es veuen moltes noies amb vel, però no van de negre absolut, sinó que porten la túnica blava i el vel de color cru. També hi ha dones vestides amb uns pareos preciosos que s’enrotllen al cos. Si trobo una roba bonica d’aquestes, me la compraré. Tenen uns colors i uns dibuixos molt bonics.
La platja on nosaltres estem es diu Matenwe i està al nord-est. És una platja molt llarga de palmeres i sorra blanca i fina que quan la trepitges sembla farina, sembla que cruixeixi sota els peus. No hi ha mai ningú, i avui he estat completament sola prenent el sol, a excepció dels negres que passaven en bici i deien “jambo!”. És una platja molt solitària, sense cap edificació ni masses bungalows.
La veritat és que em pensava que Zanzíbar estaria més explotat. No hem anat a la zona dels hotelazos, que és la idea que jo dec tenir de Zanzíbar. Suposo que si anés per allà canviaria d’opinió, però pel que hem vist, és bastant tranquilet. Fa uns 30 km per uns 90 km de llarg. No hi ha grans edificis i tot és bastant autèntic. Per exemple, el supermercat més gran que hi ha és un súper petit i cutre, però pel que es veu, és de lo milloret i de lo més variat de la illa. Així que us podeu fer una idea...
La moneda son xelins tanzans. És molt fàcil de calcular, doncs 10 xelins és una pesseta.
El Javi i el Pablo es dediquen a fer kite board. És com un windsurf (però la tabla és més petita) però en comptes de vela es fa servir un estel, lligat a un arnés. Com que aquí fa molt vent, és un bon lloc per fer-ne. Es dediquen a ensenyar-ne. Reparteixen flayers i van pels hotels donant-se a conèixer per fer clients. El Ramon en volia fer, però justament ara són els mesos en que no hi ha suficient vent, així que el Javi i el Pablo estan de vacances. Al desembre comença a bufar de nou.
16 de novembre:
Aquest matí el Ramon i jo hem agafat el nostre cotxe, i carretera i manta! Volíem anar a una platja del sud-est. Ens ha costat 3 hores arribar-hi, ens hem perdut i hem anat a parar al poble més al sud de la illa, Makunduchi. La carretera és per no oblidar: bonys i bonys i més bonys. Els nens corrents darrera del cotxe al so de “jambooooo” i els adults aixecant la mà, en forma de salutació. És un constant anar saludant amb la mà i responent “jambo” tota l’estona. Aquí és difícil passar desapercebut i els hi cridem molt l’atenció.
Quan, finalment hem arribat al nostre destí, el poble de Paje, quina ha estat la nostra desil·lusió quan veiem que la platja està lluny, lluny. Hi havia marea baixa i tot era un mar de sorra i pedres, i l’aigua, a tomar per sac. Així que ens hem assegut a una espècie de pagoda però a l’estil africà i hem pres algo. Hi havia dos massais per allà, un amb ulleres de sol i tot!
La tornada ha estat també autèntica: hem anat per un camí encara més secundari que l’anterior i tot eren casetes fetes de fang, negres tirant de mules, camions arreglant el camí...també ens hem creuat amb tot el que et trobes a totes les carreteres de per aquí: gent i més gent asseguda a la vora de la carretera, que has d’anar esquivant, dones amb vestits de mil colors amb cargaments al cap, homes en bici...
El paisatge era preciós: enormes baobabs, camps d’arròs, cocoters, la terra de color vermell que contrastava amb el verd intens de les palmeres...
Ja estem aprenent més paraules en swahili: jambo (hola), mambo (hola, què tal en argot), poa (molt bé, en argot i de resposta al mambo), fresh (altra resposta al mambo), moja (un), mbili (dos), tatu (tres), nne (quatre), karibu (benvingut)...i poca cosa més. El Javi diu que no és difícil i que la pronunciació és com la nostra.
Davant de casa, al mar que veiem cada dia quan ens llevem, sempre veig dones vestides, dins de l’aigua, a la vora, ajupides i agafant coses, posant-les després en uns cistells que tenen esperant-les a la sorra. Avui m’he enterat, llegint un llibre sobre Zanzíbar, que es tracta de recol·lectores d’algues, de les algues que estan plantades de forma artificial en aquest mar, i que les venen a l’estranger per fer productes cosmètics.
I també, en aquest mar preciós que tenim davant de casa, fent snorkel es poden veure caballets de mar, molts eriços, peixos globo, morenes, pops...a un parell de metres de la vora del mar!
18 de novembre:
Anit hi havia festeta en un bar a la platja i hi vam anar. Abans vam anar a sopar a un italià els quatre, després a casa d’una amiga italiana d’ells (Júlia) i allà ens vam trobar amb uns quants amics d’ells, la majoria espanyols. D’allà vam anar a la festa, on hi vam estar fins que van tancar, cap a les 4 de la matinada.
Tots aquests dies ha fet un sol tremendo. Els dos primers dies va ploure, però ja no ha plogut més. Aquest matí hem estat tot el dia a la platja, prenent el sol, estirats a l’aigua, que com que hi ha barrera de corall més endins, el mar està com una bassa d’oli, i ens hem passat una bona estona relaxats als dos pams d’aigua de la vora del mar.
Estem menjant com a casa. Com que tenim cuina, aprofitem per cuinar tot allò que trobem a faltar: pa amb tomàquet, truita de patates, costelletes de cabrit a la brasa, gambetes a la brasa...boníssim!
Hi ha poques carreteres asfaltades, els camins són pedregosos i molts d’ells de color tirant a vermellós. Els poblats es succeeixen a la vora de la carretera i tots tenen paradetes de verdura i hortalisses per vendre. Hi ha un ambient tranquil i distés, i els estrangers que viuen aquí semblen contents amb la seva elecció. Tot i així, la integració amb els locals diuen que és difícil, doncs al ser musulmans, són molt diferents. Sí tenen bona relació, però no amistat.
Finalment, hem “abusat” de la confiança del Javi i ens hem quedat aquí tots els dies. La veritat és que és un luxe poder estar vivint davant del mar, sense quasi veïns, amb una preciosa platja al davant d’aigües turqueses i sense una ànima. Estem tot el dia a la platja, o al porxo, veient el mar, observant-lo a totes hores, quan et lleves, quan has acabat de sopar...difícil marxar d’aquí!
El Javi i el Pablo tenen a casa un gos, el Puto, un gat, el Simba, i un mono, la Serafina, que és dolenta a morir. També està la Rafiki (que vol dir amic en swahili) que és la gossa del costat, però com si fos d’ells, perquè es passa el dia jugant amb el Puto. Són súper monos. Cap al tard, quan la marea comença a pujar, se’n van a la platja i juguem amb els crancs i corren i s’ho passen pipa. Si fos gos, m’agradaria ser un d’aquests dos!
La Serafina la tenen lligada a un arbre perquè és molt agressiva (jo segurament també ho seria si em tinguessin lligada a un arbre!) i es tira a mossegar a tothom que se li apropa. Bé, menys el Pablo i el Javi, que ja se l’han fet seva. A mi em fa una mica de por, i només m’hi apropo per donar-li menjar.
El Ramon, l’altre dia va estar una bona estona amb ella, i la Serafina li remenava el cap per treure-li els polls (que no té, és clar), però és la manera que tenen els monos de socialitzar-se (això ho vaig aprendre a la carrera, ves per on, serveix per algo!). Així que el Ramon ja pensava que eren amics, és clar, després de compartir moments tan íntims. Total, que al cap d’una estona, la mona roba un metxero, el Ramon intenta treure-li i...ah, no! a mi no em treu ningú res!, va dir la mona, i li va fotre una mossegada al turmell que li va fer sang. Està vacunada, diuen...sort que el Ramon també ho està, per si passava algun cas com aquest...així que jo, conservadora i ben lluny de la mona per molt amigues que sembli que ens hàgim fet...
Per la tarda hem anat a Kwenda, una platja molt xula, però només hi hem anat per treure el cap. Jo estava rostideta com un porquet i no tenia més ganes de sol. El Ramon s’ha fet un banyet, és clar. Després hem anat a veure la posta de sol a Nungwi, al Cholo’s, un bar de rastes molt autèntic. Estaven allà tots els negres escoltant reagge i fent algunes ballaruques de tant en quant. Venien i ens parlaven, molt simpàtics, rastes autèntics. Es despedien amb el famós “akuna matata”.
Al vespre feien una barbacoa a la platja i ens deien que ens quedéssim, però hem preferit anar a sopar a un bar que hi havia allà al costat, a la platja, que ens han recomanat el Javi i el Pablo.
Ja tenim cotxe llogat, així que ja tenim més autonomia. Quan tornàvem cap a casa, de nit, no teníem molt clar si sabríem trobar bé el camí de tornada, doncs avui era el primer dia que ens movíem sols per la illa. Però ho hem fet molt bé i només ens hem liat una mica al final, quan arribàvem al bungalow. Però res important, hem arribat bé a port!
Al poble hi ha un mercat on hi ha massais venent productes. Van tots vestits amb robes de colors, normalment amb tons vermells, i en porten una enrotllada a la cintura i que els hi cau com si fos una faldilla i l’altre lligada al tors, deixant parts a la vista. Vesteixen unes sabates estranyes acabades en punxa i un bastó, que suposem antigament deuria ser una llança.
Aquí hi ha molts musulmans i es veuen moltes noies amb vel, però no van de negre absolut, sinó que porten la túnica blava i el vel de color cru. També hi ha dones vestides amb uns pareos preciosos que s’enrotllen al cos. Si trobo una roba bonica d’aquestes, me la compraré. Tenen uns colors i uns dibuixos molt bonics.
La platja on nosaltres estem es diu Matenwe i està al nord-est. És una platja molt llarga de palmeres i sorra blanca i fina que quan la trepitges sembla farina, sembla que cruixeixi sota els peus. No hi ha mai ningú, i avui he estat completament sola prenent el sol, a excepció dels negres que passaven en bici i deien “jambo!”. És una platja molt solitària, sense cap edificació ni masses bungalows.
La veritat és que em pensava que Zanzíbar estaria més explotat. No hem anat a la zona dels hotelazos, que és la idea que jo dec tenir de Zanzíbar. Suposo que si anés per allà canviaria d’opinió, però pel que hem vist, és bastant tranquilet. Fa uns 30 km per uns 90 km de llarg. No hi ha grans edificis i tot és bastant autèntic. Per exemple, el supermercat més gran que hi ha és un súper petit i cutre, però pel que es veu, és de lo milloret i de lo més variat de la illa. Així que us podeu fer una idea...
La moneda son xelins tanzans. És molt fàcil de calcular, doncs 10 xelins és una pesseta.
El Javi i el Pablo es dediquen a fer kite board. És com un windsurf (però la tabla és més petita) però en comptes de vela es fa servir un estel, lligat a un arnés. Com que aquí fa molt vent, és un bon lloc per fer-ne. Es dediquen a ensenyar-ne. Reparteixen flayers i van pels hotels donant-se a conèixer per fer clients. El Ramon en volia fer, però justament ara són els mesos en que no hi ha suficient vent, així que el Javi i el Pablo estan de vacances. Al desembre comença a bufar de nou.
16 de novembre:
Aquest matí el Ramon i jo hem agafat el nostre cotxe, i carretera i manta! Volíem anar a una platja del sud-est. Ens ha costat 3 hores arribar-hi, ens hem perdut i hem anat a parar al poble més al sud de la illa, Makunduchi. La carretera és per no oblidar: bonys i bonys i més bonys. Els nens corrents darrera del cotxe al so de “jambooooo” i els adults aixecant la mà, en forma de salutació. És un constant anar saludant amb la mà i responent “jambo” tota l’estona. Aquí és difícil passar desapercebut i els hi cridem molt l’atenció.
Quan, finalment hem arribat al nostre destí, el poble de Paje, quina ha estat la nostra desil·lusió quan veiem que la platja està lluny, lluny. Hi havia marea baixa i tot era un mar de sorra i pedres, i l’aigua, a tomar per sac. Així que ens hem assegut a una espècie de pagoda però a l’estil africà i hem pres algo. Hi havia dos massais per allà, un amb ulleres de sol i tot!
La tornada ha estat també autèntica: hem anat per un camí encara més secundari que l’anterior i tot eren casetes fetes de fang, negres tirant de mules, camions arreglant el camí...també ens hem creuat amb tot el que et trobes a totes les carreteres de per aquí: gent i més gent asseguda a la vora de la carretera, que has d’anar esquivant, dones amb vestits de mil colors amb cargaments al cap, homes en bici...
El paisatge era preciós: enormes baobabs, camps d’arròs, cocoters, la terra de color vermell que contrastava amb el verd intens de les palmeres...
Ja estem aprenent més paraules en swahili: jambo (hola), mambo (hola, què tal en argot), poa (molt bé, en argot i de resposta al mambo), fresh (altra resposta al mambo), moja (un), mbili (dos), tatu (tres), nne (quatre), karibu (benvingut)...i poca cosa més. El Javi diu que no és difícil i que la pronunciació és com la nostra.
Davant de casa, al mar que veiem cada dia quan ens llevem, sempre veig dones vestides, dins de l’aigua, a la vora, ajupides i agafant coses, posant-les després en uns cistells que tenen esperant-les a la sorra. Avui m’he enterat, llegint un llibre sobre Zanzíbar, que es tracta de recol·lectores d’algues, de les algues que estan plantades de forma artificial en aquest mar, i que les venen a l’estranger per fer productes cosmètics.
I també, en aquest mar preciós que tenim davant de casa, fent snorkel es poden veure caballets de mar, molts eriços, peixos globo, morenes, pops...a un parell de metres de la vora del mar!
18 de novembre:
Anit hi havia festeta en un bar a la platja i hi vam anar. Abans vam anar a sopar a un italià els quatre, després a casa d’una amiga italiana d’ells (Júlia) i allà ens vam trobar amb uns quants amics d’ells, la majoria espanyols. D’allà vam anar a la festa, on hi vam estar fins que van tancar, cap a les 4 de la matinada.
Tots aquests dies ha fet un sol tremendo. Els dos primers dies va ploure, però ja no ha plogut més. Aquest matí hem estat tot el dia a la platja, prenent el sol, estirats a l’aigua, que com que hi ha barrera de corall més endins, el mar està com una bassa d’oli, i ens hem passat una bona estona relaxats als dos pams d’aigua de la vora del mar.
Estem menjant com a casa. Com que tenim cuina, aprofitem per cuinar tot allò que trobem a faltar: pa amb tomàquet, truita de patates, costelletes de cabrit a la brasa, gambetes a la brasa...boníssim!
Hi ha poques carreteres asfaltades, els camins són pedregosos i molts d’ells de color tirant a vermellós. Els poblats es succeeixen a la vora de la carretera i tots tenen paradetes de verdura i hortalisses per vendre. Hi ha un ambient tranquil i distés, i els estrangers que viuen aquí semblen contents amb la seva elecció. Tot i així, la integració amb els locals diuen que és difícil, doncs al ser musulmans, són molt diferents. Sí tenen bona relació, però no amistat.
Finalment, hem “abusat” de la confiança del Javi i ens hem quedat aquí tots els dies. La veritat és que és un luxe poder estar vivint davant del mar, sense quasi veïns, amb una preciosa platja al davant d’aigües turqueses i sense una ànima. Estem tot el dia a la platja, o al porxo, veient el mar, observant-lo a totes hores, quan et lleves, quan has acabat de sopar...difícil marxar d’aquí!
El Javi i el Pablo tenen a casa un gos, el Puto, un gat, el Simba, i un mono, la Serafina, que és dolenta a morir. També està la Rafiki (que vol dir amic en swahili) que és la gossa del costat, però com si fos d’ells, perquè es passa el dia jugant amb el Puto. Són súper monos. Cap al tard, quan la marea comença a pujar, se’n van a la platja i juguem amb els crancs i corren i s’ho passen pipa. Si fos gos, m’agradaria ser un d’aquests dos!
La Serafina la tenen lligada a un arbre perquè és molt agressiva (jo segurament també ho seria si em tinguessin lligada a un arbre!) i es tira a mossegar a tothom que se li apropa. Bé, menys el Pablo i el Javi, que ja se l’han fet seva. A mi em fa una mica de por, i només m’hi apropo per donar-li menjar.
El Ramon, l’altre dia va estar una bona estona amb ella, i la Serafina li remenava el cap per treure-li els polls (que no té, és clar), però és la manera que tenen els monos de socialitzar-se (això ho vaig aprendre a la carrera, ves per on, serveix per algo!). Així que el Ramon ja pensava que eren amics, és clar, després de compartir moments tan íntims. Total, que al cap d’una estona, la mona roba un metxero, el Ramon intenta treure-li i...ah, no! a mi no em treu ningú res!, va dir la mona, i li va fotre una mossegada al turmell que li va fer sang. Està vacunada, diuen...sort que el Ramon també ho està, per si passava algun cas com aquest...així que jo, conservadora i ben lluny de la mona per molt amigues que sembli que ens hàgim fet...
20 de novembre:
Ahir ens vam passar tot el matí a Stone Town, fent recadets. Vam comprar carn, vinet i algunes coses més per la barbacoa que teníem per la nit a casa de les veïnes. Vam tornar a anar al mercat i vam veure les parades de peix (una manta, un blue marlyn) amb la seva olor penetrant a marisc i també la parada de la carn, amb tots els trossos de carn allà penjant. Vam anar a una paradeta on venien les teles que porten les dones d’aquí i me'n vaig comprar, precioses!
Stone Town (declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco) és un poblet de cases de guix blanques, amb una zona antiga de carrerons estrets i blancs. Antigament va ser un port important de mercaderies (sobretot d’espècies, i en concret, de clau) i també d’esclaus!
A la sortida, anant per la carretera, hi ha uns edificis horribles d’estil soviètic, construïts per l’Alemanya de l’Est.
Moltes cases tenen unes portes de fusta súper currades: grans, gruixudes, treballades, amb relieves, amb claus de ferro (diuen que antigament era per aguantar les embestides dels elefants!), amb dibuixos, són molt boniques.
A Zanzibar es practica molt la bruixeria, són molt superticiosos i creuen molt en aquestes coses. Es veu que aquí en saben molt, d’això, i venen de tot Africa per aprendre’n.
Per la nit vam anar a sopar a la cabanya d’aquí al costat. La propietària és una keniata que ara està passant una temporada llarga a Zanzíbar (és reportera de la BBC). Està amb ella passant uns dies una amiga seva, de Vic, però que sembla de qualsevol lloc, menys de Vic. També va venir un amic del Javi que l’altre nit estava a la festa de la platja, i el Pablo. També ens van acompanyar tota la tropa d’animals: el Puto, la Simba i la Rafiki. La Serafina no va venir perquè estava lligada a l’arbre, és clar, però hi hagués vingut encantada...
La casa de la veïna és preciosa. Té una part central, rodona com la casa, des d’on surten les habitacions i unes escales que pugen a dalt. A dalt i ha quatre cabanyetes fetes de makuti, que són les habitacions dels convidats. Es veuen des d’abaix i són molt autèntiques. Totes tenen el seu llit doble, taula i cadira, i les parets són de palla.
Tota la casa està decorada a l’estil local: plena de sofàs que són com un llit, amb cordes, quadres africans, robes de colors, fusta...preciosa.
Avui és el nostre últim dia, sencer. Marxem demà al migdia. Així que hem aprofitat per anar a passar el matí, el Ramon i jo, a Kwenda, que hi vam anar fa dies, però no ens hi vam quedar. Ooohhh...! quina aigua, quina sorra, quina preciositat de platja! El Pablo diu que per ell, és de les més boniques de la illa. I la veritat és que és un paradís.
Hi ha varis bungalows, un d’ells són els White Sands Beach Hotel. Tenen un preu mig (van de 30 a 80 dòlars) i si podeu, val la pena estar-s’hi uns dies.
L’aigua estava boníssima, ni molt calenta ni molt freda, i tenen apalanques d’aquests típics d’aquí, que són com llits de fusta, amb corda. Hi hem estat una bona estona. Allà hem comprat un quadre molt xulo per regar al Javi i al Pablo, que ens han acollit durant 9 dies a casa seva.
La platja on estem nosaltres, a Matenwe, està molt bé perquè és desèrtica, no hi ha mai ningú, ni bars ni res de res. Però hi ha la barrera de corall, i quan baixa la marea només hi ha algues a la platja i molt poca aigua per banyar-te. En canvi, a Kwenda l’aigua no canvia mai de nivell, no hi ha algues, i al cap de pocs metres cobreix, que és com a mi m’agrada.
I aquesta nit, que és la última, el Ramon volia fer una paella. Però ahir vam comprar peix al poble, i avui la nevera fotia una catipen que et mories, i hem tirat tot el peix. Així que...soparem pasta de nou!
Demà marxem cap a Kènia. Hem de posar-nos en contacte amb el cunyat del Orsola, a veure com ho fem per veure’ns!
M’ha encantat Zanzíbar. Qui sap, potser, algun dia, en un futur, hi podem tornar!
Ahir ens vam passar tot el matí a Stone Town, fent recadets. Vam comprar carn, vinet i algunes coses més per la barbacoa que teníem per la nit a casa de les veïnes. Vam tornar a anar al mercat i vam veure les parades de peix (una manta, un blue marlyn) amb la seva olor penetrant a marisc i també la parada de la carn, amb tots els trossos de carn allà penjant. Vam anar a una paradeta on venien les teles que porten les dones d’aquí i me'n vaig comprar, precioses!
Stone Town (declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco) és un poblet de cases de guix blanques, amb una zona antiga de carrerons estrets i blancs. Antigament va ser un port important de mercaderies (sobretot d’espècies, i en concret, de clau) i també d’esclaus!
A la sortida, anant per la carretera, hi ha uns edificis horribles d’estil soviètic, construïts per l’Alemanya de l’Est.
Moltes cases tenen unes portes de fusta súper currades: grans, gruixudes, treballades, amb relieves, amb claus de ferro (diuen que antigament era per aguantar les embestides dels elefants!), amb dibuixos, són molt boniques.
A Zanzibar es practica molt la bruixeria, són molt superticiosos i creuen molt en aquestes coses. Es veu que aquí en saben molt, d’això, i venen de tot Africa per aprendre’n.
Per la nit vam anar a sopar a la cabanya d’aquí al costat. La propietària és una keniata que ara està passant una temporada llarga a Zanzíbar (és reportera de la BBC). Està amb ella passant uns dies una amiga seva, de Vic, però que sembla de qualsevol lloc, menys de Vic. També va venir un amic del Javi que l’altre nit estava a la festa de la platja, i el Pablo. També ens van acompanyar tota la tropa d’animals: el Puto, la Simba i la Rafiki. La Serafina no va venir perquè estava lligada a l’arbre, és clar, però hi hagués vingut encantada...
La casa de la veïna és preciosa. Té una part central, rodona com la casa, des d’on surten les habitacions i unes escales que pugen a dalt. A dalt i ha quatre cabanyetes fetes de makuti, que són les habitacions dels convidats. Es veuen des d’abaix i són molt autèntiques. Totes tenen el seu llit doble, taula i cadira, i les parets són de palla.
Tota la casa està decorada a l’estil local: plena de sofàs que són com un llit, amb cordes, quadres africans, robes de colors, fusta...preciosa.
Avui és el nostre últim dia, sencer. Marxem demà al migdia. Així que hem aprofitat per anar a passar el matí, el Ramon i jo, a Kwenda, que hi vam anar fa dies, però no ens hi vam quedar. Ooohhh...! quina aigua, quina sorra, quina preciositat de platja! El Pablo diu que per ell, és de les més boniques de la illa. I la veritat és que és un paradís.
Hi ha varis bungalows, un d’ells són els White Sands Beach Hotel. Tenen un preu mig (van de 30 a 80 dòlars) i si podeu, val la pena estar-s’hi uns dies.
L’aigua estava boníssima, ni molt calenta ni molt freda, i tenen apalanques d’aquests típics d’aquí, que són com llits de fusta, amb corda. Hi hem estat una bona estona. Allà hem comprat un quadre molt xulo per regar al Javi i al Pablo, que ens han acollit durant 9 dies a casa seva.
La platja on estem nosaltres, a Matenwe, està molt bé perquè és desèrtica, no hi ha mai ningú, ni bars ni res de res. Però hi ha la barrera de corall, i quan baixa la marea només hi ha algues a la platja i molt poca aigua per banyar-te. En canvi, a Kwenda l’aigua no canvia mai de nivell, no hi ha algues, i al cap de pocs metres cobreix, que és com a mi m’agrada.
I aquesta nit, que és la última, el Ramon volia fer una paella. Però ahir vam comprar peix al poble, i avui la nevera fotia una catipen que et mories, i hem tirat tot el peix. Així que...soparem pasta de nou!
Demà marxem cap a Kènia. Hem de posar-nos en contacte amb el cunyat del Orsola, a veure com ho fem per veure’ns!
M’ha encantat Zanzíbar. Qui sap, potser, algun dia, en un futur, hi podem tornar!
1 comentario:
Ehh.. M'ha encantat Zanzibar eh?.. He vist aquestes platjes.. els massais.. les robes de mil colors i precioses i el clau i especies d'olors mil (eii Jo en vullllll de tot aixo..)... i he vist els coralls.. les casetes.. i fins i tot he saludat a algun massai que passaba per les pagines aquestes.. i li he dit hola i adeu... Per cert, s'ha acostat un bruixot.. i li he dit que jo no jugo a aquestes coses.. Qui respecte!!!.. :-)..Preciós el recorregut. Felicitats!
Petons
Mamá
Publicar un comentario