26 feb 2008

Manuel Antonio (Costa Rica)

Veure fotos

22 de febrer:
Hem passat el dia visitant el parc nacional Manuel Antonio. Abans d’entrar al parc, a la platja, ja et trobes tot de tenderetes pels guiris: que si pareos, que si coses fetes de fusta, que si avalorios múltiples i els pesats del parking que volen que aparquis on ells et diuen per demanar-te després calers.

Per entrar al parc és una mica odissea, doncs hi ha una cua enorme per accedir-hi. Només hi poden entrar 600 persones cada dia (el cap de setmana fins a 800) i la cosa va lenta i ben lenta. Per començar, el tio que venia les entrades, estava prenent-se un cafè, “bienvenidos a Costa Rica”, ens diu la guia que ens ho informa. I per acabar, després d’esperar com mitja hora, els guies que anaven amb grups, se’ns han començat a colar i a passar tot el seu grup de guiris descaradament i encara ha enlentit més l’entrada. Evidentment, uns mendas no s’han pogut estar de queixar-se al guia en concret i iniciar una mica de picabaralla que s’ha quedat en res, és clar.

El parc és molt xulo i vas per camins pels que et vas trobant platges. Però no era com a Cahuita, que era un camí en paral·lel tota l’estona a la costa. Aquí el camí anava entrant i sortint en la densitat del bosc tropical i anaves a parar a miradors, des d’on veies les platges des de bastant alçada.

Hem vist les platges de Manuel Antonio, que és la típica imatge de les postals de Costa Rica, una platja salvatge on els arbres arriben quasi a tocar l’aigua del mar, de sorra blanca i palmeres verdes. És la més freqüentada del parc i els arbres estan plens de monos. Ha passat també per allà, mentre preníem el sol, un cérvol. Hem vist també un mapache.

També hem vist la Playa Gemela, dos petites platges amb molta menys gent. Hem vist unes iguanes enormes sobre els troncs dels arbres que hi ha a la sorra.

Playa Puerto Escondido és una platja molt xula que s’hi accedeix després d’un complicat camí amb forta pendent i ple de roques. Un cop arribes, has de travessar unes quantes platges plenes de roques grans. Mereix l’esforç. De fet, són dos platges, perquè hi ha una illeta enmig de l’aigua fins la que hi arriba un tros de platja, fent una divisió de dos platges diferents. I quasi desèrtica, hi havia 5 persones més. hem passat una bona estona allà, banyant-nos i relaxant-nos.

Quan hem marxat, la marea havia pujat i hem tingut que saltar una mica i escalar unes quantes roques més amunt, però ha estat divertit. Ens ha recordat a Nova Zelanda, a Punakaiki....aish, quins records...! Ara em poso nostàlgica...

Hem pujat a un mirador, quasi al final del dia (hem entrat al parc a les 9.30 i hem sortit a les 15.30) i jo ja no podia més. En total hem caminat uns 6 km. segons el Ramon, no és res, segons mi, que no els camino mai, ja està bé, per un dia (qualsevol dirira que ell els camina sovint!). A sobre, ens hem descuidat l’aigua, i no portàvem res de líquid begut en tot el dia! Fatal, excursionistes de pacotilla...! Bueno, el cas és que he arribat a dalt traient el fetge i m’he menjat la poma que portava com si fos un litre d’aigua.

Quan marxàvem hem tornat a passar per la platja de Manuel Antonio i ens hi hem quedat una estoneta. Hem vist una tortuga marina petiteta!

Ens allotgem en un lloc molt xulo que vam trobar ahir després de voltar una mica i anar preguntant als llocs i veient habitacions. Com sempre, a tope.

Finalment hem anat a parar al Nature’s Beachfront Aparthotel, un edifici de dos plantes petitet, davant de la platja (Playa Espadilla), amb unes habitacions amb cuina i lavabo que donen a un porxo amb hamaques! Si té hamaques, ja m’ha seduït! I mentre cuinem, veiem el mar. I mentre dormim, el sentim!

Bueno, ahir, després de tornar de sopar i esperar amb ànsies el nostre descans abans d’anar a dormir, asseguts al porxo, davant del mar i sentint les onades trencant sobre la sorra...arribem i el nostres nous veïns s’havien muntat una party a lo Inserso i estaven amb dos botellots enormes de ginebra i vodka, i una parella més, aliant-la, a lo yankee. Amb la seva veu de Pato Donald i les rialles desagradables i donant-nos coba, això sí, asseguts sobre les nostres cadires que ens havien astillat. Ens vam quedar amb una cara...com si se’ns hagués cagat una gavina a sobre el nostre cap...sabeu què vull dir...? així que bueno, cap a dormir sense sentir el mar, sinó les risotades desagradables del veí.

I aquest matí, només llevar-nos...una altre cop, cridant i tots quatre aquí al costat reunits. Ufffhhh...

La duenya d’on estem allotjats, és una canadenca sesentona, prima, amb el cabell curt i sempre sota una gorra que no es treu ni per dormir, i amb una mà enguixada fins al colze. Està com un llum. No para de xerrar i està com paranoica per tot i és com mig nerviosa i fa ganyotes i no para de dir tonteries...

Aquest matí, quan tres dels quatre pelmes han marxat, ha vingut a queixar-se d’ells, que si van liar-la fins molt tard, que si a ella els alcohòlics li donen moltes males vibracions (eren les 8 del matí i sobre la taula dels veïns hi havia els dos botellots enormes, allà esperant a continuar servint), que si va haver de queixar-se perquè no podia dormir, que si ha hagut de prendre’s dos aspirines perquè ha passat mala nit per culpa d’ells i ha tingut mal sons....indignada! Nosaltres flipàvem una mica perquè està com una cabra, però la hem deixat parlar i li hem fet saber que també ens sobraven bastant...després hem caigut que en faltava un per marxar, i que estava a l’habitació del costat, sentint-ho tot (no hi ha vidres a les finestres). Tampoc ens ha sabut especialment greu, la veritat...

Total, que quan hem tornat de passar el dia al parc nacional, només entrar se’ns acosta i ens diu, tota contenta (tot en anglès, és clar, la tia porta 20 anys aquí i no parla ni gota d’espanyol) “aquesta nit estareu ben tranquils...els he fet fora” La tia, la molestaven, no li donaven bones vibracions i ha fotut fora a les dos parelles! Els hi ha dit que es busquessin un altre hotel. No ha parat de despotricar d’ells. És boja...!

Hem flipat una mica, tot i que potser no calia fotre’ls fora, ara estem encantats! Estem aquí a la nit, amb la brisa marina, sentint el mar, sense ningú que xerri pels descosits i cridant, i estem més contents que uns gínjols!

Com que el parc nacional ja està vist, demà tenim “dia lliure” ji ji ji Suposo que anirem a la platja que tenim davant de casa, a la que accedim baixant un camí de 20 metres. És fantàstic!

Després d’aquí volem seguir la ruta de la costa del Pacífic i volem anar una mica més al sud, on diuen que hi ha un parc nacional des d’on es veuen les balenes al mar! Esperem que sigui cert, que estiguem en bona època, i en veiem! Després, ja en pocs dies més ja tornem cap a casa!

Sembla que finalment la inflamació de la geniva ha baixat. Li ha costat tres dies i una capsa d’antibiòtics, però ja està solucionat.

Encara no hem bucejat i no sabem si ho farem. La visibilitat no és molt bona, i l’aigua està freda, pel que ens van dir. Així que Joan, no sé si veuràs les nostres magnífiques fotos de nudibranquis i demés!

23 de febrer:
Avui hem estat tot el dia tranquilament, sense fer res més que baixar a la platja de davant de caseta i estar al porxo relaxant-nos.

Passant unes roques hem anat a parar a la platja del costat, La Playita. És una platja on després ens hem enterat que hi van molts homosexuals i nudistes. Manuel Antonio es veu que és un destí turístic on hi venen molts homosexuals que són més ben rebuts que a la resta del país.

Després, mentre llegia jo i el Ramon feia de les seves amb l’ordinador, hem vist l’arbre que tenim davant del porxo infestat de monos. Però no dels cara blanca que hem estat veient fins ara. No, eren més petits i més taronges. Potser són titís...?

1 comentario:

helena dijo...

eiiii hola!
quina sorpresa entra al vostre blog i veure això!!!m'agrada molt seguir els vostres viatges!
Disfruteu molt!

un petó