26 feb 2008

Uvita (Costa Rica)

HI HA VÍDEOS NOUS!
VEURE VIDEO TAILANDIA-1
VEURE VIDEO TAILANDIA-2
VEURE VIDEO KENIA
VEURE VIDEO ZANZIBAR

Veure fotos




24 de febrer:
Aquest matí, quan hem anat a despedir-nos dels nostres veïns de porxo d’on estàvem allotjats (dos vellets que avui feien 51 anys de casats, americans i força entranyables), el vellet ens ha donat la seva targeta personal i ens hem quedat flipats! Sortia ell, mil anys enrere, de cos sencer, en plan culturista total! M’he quedat a quadros! Ens ha explicat que va ser Míster Amèrica l’any 40! Què fort...! La seva dona, una iaieta molt agradable, es veia que havia estat una dona molt guapa.

Ens hem despedit també de la boja de la duenya, que estava rebent un massatge a les espatlles del tica que té currant per a ella, que el té esclavitzat, el pobre...és un noi jovenet al que no para de manar-li i de dir-li com ha de fer les coses. I també li fa fer-li massatges! Ens hem quedat de pedra, pobre noi! La tia ens anava parlant mentre l’altre li anava fent massatge.

Hem arribat fins a Uvita, on està el parc nacional. Per accedir-hi hem hagut de travessar un camí de 50 km sense asfaltar, ple de pedres i bonys. Es veu que aquest tros de carretera pertany al govern de Quepos (on està Manuel Antonio) i que no el volen asfaltar per evitar que el turisme de Manuel Antonio s’allunyi de la zona! Toma ya! Pobres ticas, al final surten ells mal parats!

Després, el camí pedregós es transforma en bona carretera, quan ja deuen considerar que els guiris no arribaran fins allà. I arribes a Uvita, que ni te n’adones que has arribat, doncs al costat de la carretera només hi ha quatre cases. On hi ha més moviment és entre la carretera i el mar. Des de la carretera principal et desvies per un camí pedregós on no hi ha res indicat, i et trobes quatre casetes humils, dos agències de turisme d’estar per casa, quatre sodas i poc més. I això és Uvita. No és gaire turístic i es veu que el parc nacional no rep moltes visites.

Estem allotjats en unes casetes que no estan mal, veiem el mar des de la terraceta petiteta que tenim i té piscina (Villa Bejuco).
Hem dinat un menú típic del país: casado i ceviche. Casado és un plat amb arròs, frijoles, amanida, verdures i carn amb ceba. El ceviche és peix cru marinat amb llimona i julivert.

Hem estat mirant per bucejar. En tota la zona (dos pobles) només hi ha dos centres de buceig. Un d’ells, ja estaven a tope. I l’altre, que ens ha costat molt trobar, doncs les indicacions brillen per la seva absència, i hem donat unes quantes voltes. Finalment l’hem trobat i passat demà anirem a la isla del Caño i passarem tot el dia, entre immersions i platjeta. La isla del Caño està a una hora en barca, és part del parc nacional i es veu que hi ha molta vida marina. Ja us ho explicarem!

I també hem concertat un tour per demà. Anirem a veure balenes, que per això hem vingut fins aquí! Diuen que hi ha un 90% de possibilitats de veure-les, esperem tenir sort!

26 de febrer:
Avui hem tingut un mal dia. Hem tingut un accident amb la barca que ens duia a bucejar. El dia ja ha començat malament, doncs ens han citat a les 7.15 del matí i hem estat esperant al centre de buceig, junt amb una parella de canadencs sessentons, l’altre grup de 6 persones que ha arribat una hora i mitja tard! Només 3 bucejàvem, la resta venia a passar el dia en barca per fer snorkel.

Finalment hem sortit en barca cap a la isla del Caño. Quan portàvem 5 minuts navegant pels manglars, de cop no ens hem adonat i estàvem fotent-nos una òstia impressionant cap a la vora del riu. Recordo que se m’ha fet lent, que només sentia cops, no sabia què passava i instintivament m’he cobert el cap i m’he ajupit, esperant el cop final, que crec que tots temíem. Hem tingut sort, doncs no hem topat contra una palmera, tot i que ens ha passat pel costat.

Després de la col·lisió, uns segons de silenci...tots flipant, assimilant el que havia passat. Passada una estona, s’han començat a sentir gemecs, plors, algun crit, i hem començat a mirar-nos el cos i a comprovar com el teníem.

La barca només tocava el riu pel motor, la resta estava empotrada contra la vora del riu, el canadenc sagnava pel nas, una noia estava tirada al terra sense poder moure’s, uns quants amb magulladures i talls, i el Ramon i jo sense res.

Bé, després se m’ha despertat un mal al genoll d’un cop, però res important. Els seients de la barca estaven arrencats de cuajo i altres partits per la meitat. El conductor s’ha fet mal a la cama i estava bastant enfonsat. Ha dit que la direcció li ha fallat i que no ha pogut evitar que la barca es desviés, tot i que ha intentat evitar la palmera, que ens hagués fet molt mal.
La dona canadenca ha entrat en shock i ha començat a tremolar i tenia dificultats per respirar. He sentit una garra que m’aprisionava la meva mà i era ella demanant-me ajuda. He aplicat els meus coneixements i ella els seus i entre les dos hem aconseguit que es tranquil·litzés. També hem ajudat el seu marit, que sagnava força pel nas. Tots ja estaven fora de la barca, menys el Ramon i jo i els dos instructors, que hem estat fent primers auxilis.

Han demanat ajuda per la ràdio i una barqueta ha aparegut. Ha hagut de fer quatre viatges per dur-nos a tots on estaven els cotxes.

Els canadencs ens han demanat les dades, doncs en breu aniran a Barna i volen que els aconsellem llocs on anar.

Quan marxàvem del centre de submarinisme (ens han tornat els diners, és clar, i s’han portat molt bé amb tots els “nàufregs”) un noi ens ha demanat si el podíem deixar a una platja i finalment ens hem apuntat al seu pla amb ell. Era una platja bastant xula, de sorra fosca, amb palmeres i unes coves que atravessaven la roca fins el mar. El Ramon i el noi, el Patrick, s’han ficat i han sortit nedant per l’altre cantó. Jo ja en tenia prou d’emocions fortes per avui, i m’he quedat a la sorra, tan relaxadament. El Patrick també era canadenc i també venia a Barcelona en breu, així que també hem intercanviat adreces de correu electrònic. Ja ho diem, Barcelona està de moda!
Així que ens hem quedat sense bucejar a Costa Rica, doncs demà ja marxem cap a la capital. Ha estat un bon susto, la veritat. No us preocupeu, que estem bé i només s’ha quedat en això, en una petita mala experiència. En 8 mesos és l’únic, no ens podem queixar.

I ahir vam anar en barca tot el matí. No vam veure balenes, però vam veure uns quants dofins. Van estar seguint el vaixell i van fer alguna tombarella. A Nova Zelanda, quan vam veure balenes, el vaixell on anàvem estava molt ben equipat, amb sonars per detectar balenes i demés, aquí no, és clar, anàvem amb una barqueta a la busca de balenes a l’atzar. I és clar, no es van creuar en el nostre camí. Però igualment el dia va estar molt bé, vam pescar, vam fer snorkel i vam gaudir de quatre horetes pel parc nacional marí.
Uvita és el poble menys turístic de tots els que hem estat a Costa Rica. Per la nit, quan volem anar a sopar, està tot fosc i només hi ha obert el bar del poble i poc més. Segurament aquesta nit haurem de repetir bar per sopar, doncs no hi ha més del que hem vist.

Els ticas ens han semblat molt simpàtics i bona gent. La gent dels hotels, dels comerços, són simpàtics i gens pesats.

Demà ja fem ruta cap a San José, tornem el cotxe i passat demà ja volem cap a Barna, de nou!

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Celular, I hope you enjoy. The address is http://telefone-celular-brasil.blogspot.com. A hug.

Jose Antonio Camacho dijo...

Hola nois.

He trobat el vostre blog i m'ha encantat.

Em trobo molt identificat amb el que vau fer. Tinc 34 anys i estic a punt de començar un viatge semblant al vostre.

M'encantaria poder aprendre una mica de la vostra experiència.

Us deixo la meva adreça per a que puguem contactar:

joseacamacho hotmail.com