27 nov 2007

Kenia-1

ESTEM A AFRICA=NO INTERNET=NO FOTOS




















25 de novembre:
Volant cap a Nairobi, de sobte, entre els núvols, a una gran alçada, vam veure un immens volcà que apareixia als nostres ulls, a molts i molts metres de la terra, era el Kilimanjaro! Fa 5.895 metres i se’ns va aparèixer impressionant allà al davant dels nostres ulls, enmig del cel, envoltat de núvols i ens vam quedar flipats....

El Kilimanjaro fa frontera amb Kenia, però pertany a Tanzània. La muntanya més alta de Kenia és el Mont Kenia, amb 5.199 metres.


















Quan vam arribar a la capital de Kenia, Nairobi, el primer que ens va sobtar van ser les baixes temperatures. Nairobi està a 2.000 metres sobre el nivell del mar, i feia fresqueta. Nosaltres veníem de la paradisíaca Zanzibar, on feia una calor de mil dimonis.

Nairobi és la ciutat més perillosa d’Africa, més que la famosa Johanesburg. Pels turistes (i pels no turistes també) és una ciutat de pas, doncs ningú s’hi vol quedar més del necessari, igual que vam fer nosaltres. Vam haver de fer nit, però el Pepo, l’amic del Ramon que viu a Kenia, ens havia reservat un estudi moníssim en una zona tranquila de Nairobi (Woodmere hotel). Ens va donar també el telèfon d’un taxista “de confiança”, com va dir ell, i és el que vam utilitzar per moure’s. Es veu que ni dels taxistes, te’n pots fiar....fa una mica de yuyu...

A la nit vam anar a sopar a un restaurant que ens havia recomanat el Ashley, un noi del barco de les Similans: el Carnivore. Està considerat un dels 50 millors restaurants del món, i no és gens car: per 15 euros menges tota la carn del món que vulguis. Hi ha una mega-barbacoa al mig del restaurant, des d’on hi ha penjades mil espases, cadascuna amb diferent tipus de carn, que els cambrers van passant per les taules i oferint a tots els comensals. No hi ha límit i pots menjar fins a rebentar, si vols. Hi havia carn de tot tipus: xai, porc, estruç, cocodril, camell, pollastre, bou...ja no venien zebra, antílop, i altres animals similars que servien antigament. Vam menjar molt, ens vam fotre les botes!

Ens va agradar molt. T’asseus, i no hi ha carta, et van portant menjar. Primer de tot, una sopeta de verdures boníssima, amanida i uns pals de blat de moro fregits amb una salsa, pa i mantega. A partir d’aquí, festival de carns. Una safata amb mil salses, una per cada tipus de carn, i llavors comencen a passar els cambrers amb les espases amb carn recent feta, calenteta i ben bona. Et van servint fins que dius prou. Les postres també estan incloses, així que surts rodolant del restaurant. Fora ens estava esperant el Mainar, el nostre taxista de confiança, que ens va portar a caseta.























Al matí següent havíem de marxar ja de Nairobi i anar cap a Laikipia, que és la comarca on viuen el Pepo i la Alayne. Havíem quedat a les 11 del matí amb un taxista que treballa pel Pepo, però no es va presentar. Això és Africa, i les coses van així aquí, pole pole (despacio, despacio, no t’estressessis pas...). Així que vam trucar al Mainar, i ens va portar cap a Nanyuki, que és el poble que tenen més aprop de casa del Pepo i la Alayne. Vam trigar 3 hores en arribar i era una carretereta cutre.

Nanyuki és una ciutat petiteta, situada just a sota del Mont Kenia. Es troba a l’Equador. Aquí no se sap si l’aigua del water gira cap a l’esquerra o cap a la dreta. La veritat és que encara no m’hi he fixat. També estem alts, a uns 1.800, així que a la nit refresca bastant i ens hem de posar el polar. De dia s’està bé, fa caloreta.

El Pepo i la Alayne viuen en un ranxo. No és d’ells, és d’un propietari que té 7.000 hectàrees de terreny i els hi lloga una petita casa que hi ha a dins del terreny. La casa no és molt gran, tot i que és cuca. És tota de color sorra i no té llum. Tenen un generador, que l’encenen una estona a l’hora de sopar. La resta del temps funcionem amb quinquers. Tenen aigua del riu que no és potable. Tenen dos aixetes d’aigua de pluja, per rentar-se les dents. Tenen un gos enorme, el Taison (eh, winkis, he trobat un amic que es diu com jo!), que és un tros de pa. Els seus antics amos el maltractaven. Depén de com l’acariciis, es caga de por, pobret...















La caseta del Pepo i la Alayne

La Alayne té una feina apassionant: caça lleons per estudiar-los i després els allibera (fa 13 anys que es dedica a l’estudi dels lleons). És biòloga i està dins d’un projecte de cura i estudi dels lleons. És anglesa, separada i té dos fills petits, que viuen amb ells. Els vam conèixer el primer dia, ara estan amb el pare, en un ranxo aquí a prop. És una dona alegre i simpàtica. Rossa, molt alta i prima, i amb els ulls blaus. El Pepo es dedica als negocis, i ara està mirant de comprar unes terres amb un soci, per fer unes cases.

Nanyuki ocupa l’extrem de l’enorme meseta de Laikipia, que avui dia és una de les zones de conservació de fauna més importants d’Africa. S’està animant a les comunitats i granjers de la zona a compartir el seu espai amb animals com lleons, elefants i zebres de Grevy, i a adaptar les seves activitats per a que la fauna crii a la zona; al mateix temps es procura reduïr el potencial conflicte entre humans i animals. La Alayne treballa en aquest sentit, xerrant amb els amos dels ranxos per intentar evitar que matin animals i procurar la bona cohexistència.

Estem en mig de la savana i el paisatge és bastant sec, amb arbres d’aquells típics que veus als reportatges de la tele, que estan com tallats per dalt. Nosaltres dormim en una tenda que hi ha a uns 200 metres de la casa. És una tenda molt gran, d’aquestes de safari, on hi caben uns quants llits.

El nostre ranxo (dic el nostre, però evidentment no ho és, em refereixo on vivim) està tancat als animals, té valles per evitar que entrin. Estem a Laikipia, al bell mig de Kenia, en zona rural i on hi ha molts animals salvatges (lleons, elefants, zebres, de tot...!) i si no impedeixes el pas, entren a pasturar. El Pepo i la Alayne volen viure en un ranxo obert, sense valles, i que els animals salvatges estiguin per allà tranquilament. Es veu que els amos més arcaics, més fets a l’antiga usanza els volen tancats i no dubten a tirar a matar si un elefant entra per error a les seves terres.

Diuen que al nostre ranxo només hi ha un lleopard que s’ha colat i que el veuen de tant en quant per aquí, però que han d’anar en compte perqué es poden menjar els seus fills i el Taison...Jo, cada dia que me’n vaig a dormir a la meva tenda i haig de travessar el camp m’enrecordo del lleopard que hi ha per aquí voltant i poso cara de pocs amics i de humà dolent, no sigui que li entri gana...

El soci del Pepo viu en un ranxo d’aquí al costat (bueno, a mitja hora caminant), en una casa preciosa i amb una manada de gossos de caça. És una casa enorme, amb internet, amb panels solars per l’electricitat i piscina! Només la vam veure un moment, un dia que el Ramon i jo vam anar a fer una caminadeta pels voltants.

Havíem d’anar a passar el cap de setmana a un parc natural que hi ha per aquí a prop, però al final a la Alayne li va sortir feina i no hi vam poder anar. Potser millor, perquè el plan era acampar en mig del camp, sense valles per enlloc, i amb la possiblitat de sentir els lleons pel nostre voltant per la nit!! Uuuuuuuhhh...no sé jo si hagúes pogut dormir gens...!


Així que vam anar cap a la zona on la Alayne li tocava treballar: Loisaba, un territori de savana de 30.000 hectàrees pertanyent a un noble anglés, que ha llogat la terra a quatre milionaris, entre ells el Tom, amic del Pepo i la Alayne. Per la tarda-nit anàvem a fer feina, i després aniríem a dormir a casa del Tom i la Jo, la seva dona.

Abans però, per la tarda vam acompanyar el Pepo a fer negocis per la compra dels terrenys que comentava abans. Ens vam reunir amb l’alcalde de la zona, si se li pot dir així, a casa seva: uns barracons al mig d’enlloc. Ens va fer entrar en una habitació de 2x3 metres, amb les parets pintades de color turquesa, totes desconxades i plenes d’imatges de Jesús i de missatges cristians. Tot molt cutre, molt kitch i molt autèntic a l’hora. Vam poder veure com es fan els teje-manejes per invertir i fer negocis. L’alcalde pilla tajada i a canvi, s’encarrega de que els “okupes” massais, fotin el camp de les terres...

Va estar molt bé acompanyar la Alayne a caçar lleons. El camí fins arribar a Loisaba és al·lucinant: 80 km de savana plena d’animals salvatges. El sostre del jeep s’obre, i va ser com fer un safari particular. El camí és pedregós i tortuós i vam trigar més de 2 hores en arribar-hi. Pel camí vam veure de tot!! I de tot és: monos babuins, cabres, elefans, zebres, abutardes, gaceles de mil tipus, impales, una víbora morta axaifada per un cotxe, conills, orix, camells, xacals, jirafes! (6!), jabalí berrugoso...va ser al·lucinant veure tots aquests animals anant d’un lloc a un altre, com si res...! i tot aquest camí, aquests 80 km que vam fer en més de dos hores, és territori pertanyent a dos ranxos enormes! Un d’ells, del Alberto Cortina!

Vam carregar el jeep amb tot el material necessari per caçar lleons: collars amb gps, escopeta per adormir el lleó, caixa de medecines amb ketamina, tranquilitzant i anestèssia, equip de ràdio per localitzar els lleons amb collar, equip de so per atreure els lleons (vaca agonitzant, en aquest cas, i segons el que es vulgui caçar es posa un so o un altre) i nevera per celebrar l’èxit de la missió.

Un cop arribats a Loisaba, vam estar buscant la zona on el lleó havia atacat i matat una vaca dies abans. Tot això, en mig de la savana, enmig de res, lluny de tota civilització. Finalment, vam trobar un ramat de vaques amb uns massais vigilant-les i ens van acompanyar on estava la vaca. Un cop arribats, vam instal·lar i prepara tota la moguda: ens vam posar a uns 15 metres de la vaca, la Alayne va preparar la barreja a la xeringa que va encaixar a la escopeta, ens vam instal·lar tots dins del jeep, vam posar l’equip de so de la vaca agonitzant i ens vam disposar a esperar a que la lleona aparegués. Era molt emocionant: la llum anava enfosquint-se, era l’hora de la posta de sol, que és quan els lleons comencen a caçar, tots dins del cotxe, sense moure’ns molt i sense fer soroll, sense parlar. Vam estar esperant i esperant, somiant en el moment en què comencessin a aparèxier els felins. No obstant, és el que té treballar amb animals salvatges, que no sempre fan el que tu vols, i després d’estar una bona estona esperant, vam decidir marxar, doncs no venien. Vam carregar la vaca morta al maletero (és un maletero molt gran i amb reixes, com si fos una gàbia) i vam marxar. Tot i que no els vam veure, va valer molt la pena veure tot el desplegament.

2 comentarios:

Pepe y Laura dijo...

Hola viatgers!!!!
Tais quina flipada el que has escrit d´Àfrica, està tan ben narrat que em puc imaginar perfectament els llocs on heu estat!!!!! quasi que no calen les fotos...!!!!!
Quina impressió et va fer quan vas veure per primera vegada tot de negres?, te´n recordes que en parlavem allà a Koh Tao??, que lluny que queda ja!!
Quina gràcia això que trobessiu una noia de Vic, potser la meva germana la coneix, ella te molts amics a Vic...
Ja veig que seguiu disfrutant com bojos, i això de tenir un contactillo a cada país on aneu és genial!.
Ara quin és el pròxim destí?, Egipte?
Bueno ja estem esperant que torneu per fer un soparet!!! encara que ja m´imagino que teniu molt poques ganes de tornar..., si a nosaltres només amb un mes ja no vloiem tornar, no em puc ni imaginar en 7 mesos...
DISFRUTEU, DISFRUTEU, DISFRUTEU, QUE JA HO FEU!!!!!
Un petó pels dos.

Gloria dijo...

Mmmmm.... Aquesta posta de sol deu estar en la memòria per sempre.. imagino!

Bé.. segui disfrutant... que el que esteu fent es un recorregut de vida precios!!!

Molts petons

Mamá